En
Mac McClure parla de partitures. Americà de naixament, català
d´adopció, el seu accent és lleuger, molt lleuger, d´una
tonalitat baixa, qüasi bé un murmuri a vegades, amb pauses
llargues, com si el cap se li anés cap algun altre lloc. Un bon to
de veu per un Diumenge al vespre, en aquelles hores de la setmana en
què un pot llegir amb tranquil.litat i escoltar a la ràdio una mica
de música clàssica.
En
Mac es pianista. Es dedica a recuperar obres perdudes de músics
catalans, obres generalment oblidades - algunes d´elles mai han
estat interpretades en públic, la majoria no han estat mai
enregistrades-, obres escrites sobre partitures de fa més de cent
anys : Montsalvatge, Comellas, Mompou, Cassadó... En Mac llegueix
partitures. Ressalta la importància de saber llegir una partitura
en els músics abans de interpretar-la. Actualment els intèrprets
solen escoltar la música primer abans de llegir la partitura, perquè
tenen un accés ràpid a través de les noves tecnologies. D´aquesta
manera tenen un primera idea del que tenen que tocar i això els hi
facilita molt més la feina, però es clar, els hi fa perdre
capacitat per saber interpretar el propi sentiment de l´obra, o
almenys, el que ells podrien percebre llegint només la partitura
original.
L´entrevista
continua, però jo em paro a imaginar-me com es pot sentir un músic
descobrint una melodia dins una partitura perduda, només
“llegint-la”. La música deu sorgir dins el seu cap molt a poc a
poc al principi ; les notes es deuen anar entrellaçant com si a
través d´un conjur s´anessin recuperant els diferents membres d´un
cos ja sepultat en la pols . Com una fulla de paper estripada, els
papers llençats al vent i després, molt temps després- és a dir,
avui en dia -, per un estrany prodigi, els trossos esmicolats tornen
per ajuntar-se sobre una finestra que mira a la Barcelona o al París de principis de segle vint. La melodia retorna, amb tots
els seus paratges identificables d´una època, potser d´un
determinat moment passat font d´inspiració de l´obra, d´un
sentiment amagat dins les corxeres.
La música té un poder
evocador innegable, molt més, en ocasions, que la pròpia paraula.
La música, només ella, sense lletra. És sabut que la lletra, com
la veu, és una ajuda per al músic alhora d´expressar sentiments, i
és per això que de sempre ha predominat popularment sobre la peça
estrictament musical. La música per si sola, per tant, sembla que
requereixi més esforç. Però en realitat no és així : la peça
musical, com el fet de llegir una partitura, té moltes
interpretacions, i cadascuna depen del moment i el lloc, del temps i
de com se l´escolta. És lliure.
En
Mac, un americà que té un segell discogràfic anomenat Klassic.cat
amb quatre enregistraments fets i cinc a punt d´editar-se. Pianista
a la recerca del nostre passat, arqueòleg a la seva manera, mag a la
meva manera de veure la seva feina. És d´aquests oficis que
m´agradaria haver fet, sense saber-ne res fins el dia d´ahir. Però
es clar, cadascú té la seva pròpia partitura, amb les seves notes,
els seus arranjaments, la seva melodia...escoltant alguna d´aquestes
peces recuperades, em preguntava si algú, d´aqui cent anys, es
dedicarà a buscar blogs perduts per internet d´autors desconeguts,
partitures de vides escrites directament al vent de l´univers
cibernaútic. Potser llavors papers estripats retornaran per
ajuntar-se, potser recuperarà algun bloc perdut, o el.liminat, o
acabat un dia d´un mes i d´un any concret, sense saber perquè.
El
més probable però, és que un dia la mateixa tecnologia tanqui les
portes d´aquest món tal i com el veiem ara, com el senyor windows
va tancar un bon dia l´antic sistema. Llavors les partitures s´hauran de
buscar en vells ordinadors arrelats a vells sistemes – windows ?- Es
preguntaran - I què és això ? -
Frederic
Mompou veié un ocell dins una gàbia , cantant en solitud, un dia
que visitava un amic seu, per aquella època que ningú recorda. Va
escriure unes notes dins un pentagrama, dins una partitura. Després,
molt temps després – fa poc – algú la va descobrir. Tres minuts
de melangia per cent anys d´història.
12 comentaris:
La progresió geomètrica del temps, enspermet la meravella de la multiplicació dels 3 minuts de melangia.
Un bàlsam aquest post, lletra i partitura.
El tercer i quart paràgraf són una meravella... igual que l'ocell trist.
Discrepo, tot i que no sé si és la paraula adient, en una cosa. La veu també és música, la lletra és una excusa. A mi m'agrada escoltar cançons cantades de les quals no entenc absolutament res només pel so, pel to, per la cadència d'una veu.
Això dels blocs fa una mica de por...
Ben definit, Pilar, tens molta raó.
-------------------------------------
Em dono doncs, per satisfet.
-------------------------------------
Bé, la veu no deixa de ser un instrument Elur. I si, tens raó quan es tracta de no entendre la lletra. El que dic - i no és meu - és que, per exemple, si vols transmetre amor en una cançó i dius I love you, resulta més fàcil que transmetre-ho en quatre acords sense dir-ho. Però vaja, tú ja m´entens, em penso. Els blocs fan una mica de por ? No, cec que la gran majoria no, si saps el que vols fer.
Avui he patit una suposada cançó d'amor en català, de la qual n'he entès tota la lletra i m'ha transmès més aviat angúnia en lloc d'amor :)
Però sí, ja sé què vols dir.
Això dels blocs ho deia per quan trobin, si les troben, les restes dels nostres...
Doncs a mi em faria gràcia veure que en pensarien al llegir tot això. Mira, els hi enviarem un missatge des del passat :
Salutacions des del planeta blogguer 2011, habitants del futur. Per cert, que ens enteneu ? I el Barça ? Campió d´Europa ? .
I ara, a esperar...
Si, si, lo de la foto petita és un núvol.
hahahahaha... ja els veig buscant una pedra Rosetta per poder saber què coi hem escrit!!
Vols dir que entendran res?
T'imagines que tot el que per nosaltres és 'normal' per ells pugui ser un misteri?
Això sí, el Barça perdurant pels segles dels segles, amén.
:))
Bona nit!
Trobo que m'has liquidat molt aviat, tú no saps que los viejos rockeros munca mueren, ai, sembla mentida!
Bona partitura, adéu!
Em fareu tornar boig, entre tots plegats. Vale, doncs, apa, ja et torno a posar.
Tampoc cal que sigui per partida doble!
Publica un comentari a l'entrada