Toc de Timó

-Sr. Mestres, hi ha aquí el Sr. Timoteu Timó que el vol veure.-

Rera la veu encapsulada de la Fina sent el murmuri com llunyà de la d´en Timoteu recordant-li allò de que ell, de senyor res, que de Senyor ja n´hi va haver un i mira com va acabar...la Fina riu.L´originalitat de l´acudit se li va acabar feia anys al bo d´en Timoteu, com les anècdotes cada cop més envellides repetint-se visita rera visita. Tot i així, l´home no es feia gens avorrit, era d´aquella mena de persones poseïdores d´una gràcia innata per explicar històries, sabedor de quan calia fer-ho: en aquest sentit, esdevenia un arma més en les seves relacions comercials; i el seu anecdotari, un arsenal acumulat al llarg de cinquanta anys d´experiències en fires, avions, sales d´espera, fàbriques, restaurants, maletes, oficines, despatxos com en el que es disposava a entrar. La familia n´era un altre, però només el feia servir amb els més allegats, els clients de tota la vida. El Sr. Mestres pertanyia a aquesta darrera classe. Potser era el darrer d´aquests, i el cas és que les seves visites eren cada cop més esporàdiques. Encara, però, mantenia el do de l´oportunitat, ja que aquell matí el Pepe estava amoïnat per una entrevista que havia de mantenir amb els turcs.

-Està bé, Fina, faci´l passar. Ja sap què ha de fer, però esperi una mica aquest cop. Com ha vingut, avui ? Mmm, bé. Avisi d´aqui...-diu mirant-se el rellotge- una hora, cap a dos quarts d´una-

-Molt bé, Sr. Mestres. Ara el faig passar -.

El Sr. Mestres s´ajusta el nus de la corbata, mentre s´aixeca de la cadira acoltxada. Ell és de les persones a les quals no els hi fa res que la tractin de vosté o de senyor. Més aviat ho prefereix, sempre ha pensat que a la feina els amics sovintegen només de paraula i aquesta és emprada amb massa familiaritat; tanta, que es malgasta de significat com ho fa la paraula veritat en boca d´un polític, o justícia en boca d´un jutge, o pau en boca d´un pacifista. O relació qualitat-preu, pensa somrient mentre es dirigeix a la porta, en boca d´un turc. Des que van entrar al mercat arrasant la indústria local, aquestes tres paraules formaven el buc insignia del seu vocabulari comercial.

La porta s´obre i rera la Fina apareix en Timoteu, embotit dins un traje gris i camisa blanca amb un estampat fi de flors. Està més prim, l´americana li cau pesant pel davant; el cinturó apreta els pantalons buits sobre els malucs; el somriure, estranyament, el manté igual. Els ulls el reconeixen, i sobre el mirall transparent de la retina s´hi veu la calidesa d´aquella amistat sense paraules, trascendint a les mans encaixades amb cordialitat, còmodes. El fa passar, ell seu a la cadira com ho ha fet tants cops, creuant una cama sobre l´altre. Encavalca les cames com un ballarí de claqué: la de dalt queda ballant sobre la frontisa del seu genoll, mesurant el temps.

-I bé Timo, que t´expliques ? - diu el Sr. Mestres mentre asseu el seu cos més aviat gras amb un petit esbufec. Inmediatament sap que s´ha equivocat de pregunta, i rectifica, sense esperar resposta. Va directament al gra, sap que això és el que li convé ara.

-Els turcs m´estan fent la punyeta, i ja no sé què fer, si enviar-los a la merda o esperar a veure què treuen els indis per la nova temporada. M´han enviat unes primeres mostres i són de primera.-Espera, que te les ensenyo...- Gira el cos  a la dreta i la cadira el segueix, grinyolant. Comença a buscar dins uns calaixos.

En Timoteu somriu, adonant-se que hi ha coses que per més que passi el temps, mai canvien. Després sembla recordar alguna cosa, i comença a parlar.

-Els turcs...ens van fotre bé als nouranta, tot i que abans nosaltres havíem fotut als anglesos, i prou que vam durar encara. T´he explicat mai aquell cop que vaig estar sopant amb l´Omar, en Green i el Carretero, al Pitti de Florència ? Semblava un d´aquells acudits de gent de varis països, només hi faltava aquell francès... com se deia ?- pregunta sorrut- Cony de memòria – afegueix mentre es rasca la barbeta i la cama deixa de ballar un moment.

-Reginald, Reginald Sanuy. - diu la veu el Pepe sortint enmig d´un lleuger terrabastrall de calaixos obrint-se i tancant-se.-

-Ah si, aquell fotut francès, tot i que tenia una dona que déu n´hi do, quina cosa més fina, sembla mentida que es casés amb aquell paio. La Duli-i ara riu – sempre n´estava una mica gelosa perquè me la mirava de cua d´ull. Ara, que potser el pobre deu ser mort hores d´ara. Bé, doncs, aquella nit, al Pitti, no et pots ni imaginar...

Mentre el Timo torna a fer ballar la cama, el Sr. Mestres esbufega un altre cop quan finalment troba el que buscava. Es tracta d´ una sèrie de cartrons amb fils enganxats de varis colors. Retorna a la seva posició original,sens dubte més digne, mentre els hi allarga per sobre la taula.

-Mira. Mira...- Ell interromp el seu relat, ple de parades rumiadores. L´exercici mental el va desempallegant d´algunes lleganyes invisibles, el Timoteu agafa els cartrons amb un dels seus braços ossuts i interminables alhora que prem el dit polze sobre el fil, palpant-ne la seva textura mentre se les mira de més aprop. Les mira, les toca, les estira.

-De primera, si. Però no deixen de ser mostres - diu finalment.

-Ja, com les dels turcs fa uns anys. I ara, cada cop anem a pitjor...no paren d´apujar preus -

-Si, però els indis tenen més mercat, i això ho saben els turcs. Encara tractes amb el vell Orhan ?-

-Amb el seu fill, però ell encara es deixa veure. Precisament d´aqui deu minuts tinc una videoconferència amb ells.

En Timo somriu mentre li retorna les mostres com a qui li deixen una joguina durant uns minuts.

-Relació qualitat-preu. I no surten d´aqui – diu mentre sembla adonar-se de que alguna cosa no rutlla.

El Pepe se´l mira. Ara mateix no sap on és, i pensa que potser la seva idea no ha sigut bona. Parlar una estona amb els Ramis, saludar-los, aprofitar l´avinentesa. Aprofitar-se, en el fons potser només se´n vol aprofitar, ara que el té aquí. Segur que ell, als seus temps, hauria tancat el tema a un bon preu. Ara, tal i com estan les coses, qualsevol ajuda és bona. Aquest pensament el fa sentir culpable.

Al Timoteu Timó, venedor de fils retirat, de nouranta anys d´edat, li retorna la mirada mentre fa ballar la cama, i li diu :

-Escolta, la videoconferència aquesta, des d´on la fas ? -

-Home, des d´aqui l´ordinador. Veus aquesta càmara penjada ? - li diu mentre li ensenya la web cam penjada de la pantalla -. Ell tira endavant el cap i se la mira com qui veu una peixera buida, esperant que algú l´ompli i hi deixi anar uns quants peixets de colors.

-Vaja, quins invents avui dia.Però què deia ? Ah si, em penso que t´estic molestant una mica però, però, em permetries saludar-los ?- afegeix tímidament.- Em faries...

-Res, Timo, no cal que diguis res. I es clar que si, mira de fet t´ho volia dir però no sabia que diríes-.

-Només serà una estona, ja sé que el primer són els negocis-.

-I ho seguirà sent, amb tú al meu costat. Quines coses de dir, Timo. Apa, aixeca´t que posarem bé les cadires.

La videoconferència dura ben bé una hora. En Timoteu parla i parla com abans, i els Ramis, pare i fill, riuen com fa temps que no ho feien. El Sr. Mestres, en un moment de la reunió, surt del despatx i li diu a la Fina que torni a trucar a la Duli i li digui que avui l´acomanyarà ell a casa. La reunió acaba i en Timó ha fet honor al seu nom portant al seu terreny aquell parell d´otomans durs com les pedres de la Capedòcia. La resta ha estat més fàcil del que el Sr. Mestres pensava.

El Timo torna a seure fent ballar la cama, ara dins el cotxe que circula amb tranquil.litat portant-lo de retorn a casa. Es mira el camal del pantaló gris que li cau sobre el mitjó - fet amb fil turc - i aquest, dins la sabatilla d´estar per casa amb la que ha vingut a veure al Pepe. Ara qui parla és ell, qui porta la conversa és ell, qui condueix, qui es mira les sabatilles del Timoteu i pensa en els aventatges de certes demències senils.

-Gràcies Pepe – diu mentre baixa del cotxe. La Duli ja l´està esperant al portal, amb cara de resignació. - No és que em faci vell, – afegeix picant- li l´ull - és que ja sóc vell-. I puja la vorera, i passa pel costat de la Duli, i li fa un petó a la galta.

Sort que sempre que se li escapa, acaba anant al mateix lloc.