Obro
la finestra, aixeco la persiana. Alço la vista al dia, a punt
d´esmicolar les restes de la nit. Sobre la branca del pi, una puput.
M´aturo, evitant de fer soroll. L´observo : resta immòbil, mou el
cap, abaixa el pic llarg, d´estilet, dins les plomes. Torna a
aixecar el cap, mira endavant, esperant alguna cosa. Sembla que
encara no, decideix al cap d´una estona. Segueix el que sembla una
toilette matutina. Espolsa les ales, aixeca un moment la cresta, la
torna a abaixar, es gira per seguir amb el plomatge de l´esquena.
L´escena dura uns minuts. Com que no tinc massa temps – jo, com
l´ocell, segueixo un timing més rigorós que el seu -,
continuo fent, obrint finestres amb la seguretat de que volarà
aviat.
Però
no. Segueix a la branca. Llavors s´escola un primer raig de sol,
damunt d´ella. No m´hi havia fixat mai : aquella branca és la
primera de l´arbre que rep la primera llum del matí, encara roja de
capvespre. La puput resta ara ben quieta, l´ull minúscul fix en
aquesta primera brollada de sol. És llavors quan la caço amb la
càmera.
A
la cuina el cafè surt i em giro. Al tornar la vista a la branca, ja
no hi és. I em pregunto sinó serà aquesta puput l´encarregada
avui de fer-me saber de la diferència que hi ha entre dos dies. I
de si no hi haurà algun esperit benigne, amagat dins les seves
plomes.
2 comentaris:
Un carpe diem per a la puput, el primer raig de sol.
Doncs si, d´això sembla que es tracta.
Publica un comentari a l'entrada