Redempció

“ En la professió de suïcida també hi pot haver accidents mortals “  

(Slawomir Mrozek )

Ho havia provat vàries vegades, amb força mala sort. Aquesta dissort l´havia perseguit fins arribar a una edat perillosament madura, aquella edat en què la majoria de la gent se n´adona de la inevitabilitat de la mort i acaba acceptant-la amb més o menys resignació. En el seu cas però, i com era d´esperar, el procés s´havia revertit : el fracàs vital s´anava modelant a mesura que es feia gran, lligat a les altes expectatives posades en una mort sublim. Mentre els seus herois no envellien mai – Mishima, Van Gogh, Foster Wallace, Cobain...- ell anava sumant arrugues i calvícies, una decrepitud abassegadora impossible de tirar enrere, l´antítesis de tot bon jove suïcida. La vida , amb tots els seus tombs de venes tallades, salts al buit i forns encesos, havia esdevingut la seva taula de salvació, el darrer ferro roent al qual agafar-se, el premi de consolació dels perdedors com ell. De la percepció d´aquesta constatació fins arribar a l´angoixant sensació del pànic a morir només hi havia un pas . I el pànic s´apoderà de tot el seu ésser, el pànic a morir de qualsevol manera, de forma vulgar, com tothom.

No fou fins ben entrada la vuitantena que  fou redimit. Va ser quan el famós test que mai cau – i aquell era, tot s´ha de dir, un esplèndid test ple de crisantems florits – ho va fer sobre el seu crani de jubilat, fulminant-lo de manera immediata. Els diaris en van parlar durant molt de temps, d´aquella mort tant acadèmica.