A l'Alzina Bonica

L’Alzina Bonica. Fa uns dies vaig aconseguir de fer-li un parell de bones fotografies. Contrallum en blanc i negre. Un raig, en una d’elles, s’allarga entre les branques centenàries fins quasi bé arribar al terra. Era a la tarda, després de sentir alguna tronada llunyana, pel Bages. M’hi vaig passar una bona estona. A l’acabar, me la vaig mirar i li vaig donar una tustada amable, amb la mà, damunt l’escorça, com aquelles que es fan als amics després d’un cert temps de no veure’ls. El contacte va ser aspre i dur, tal i com era d’esperar. Quieta i forta, senyora del seu bosc, del seu tros de terra. Em vaig allunyar sense girar el cap. Ho faig sovint ara, de no mirar al darrera.

Després em vaig asseure vora el Coll de Boix, arran de camí, davant una vista senzilla de turons, suaus i feréstecs . El vent de migdia, molt suau, salvava el meu cos dibuixant-lo damunt la pell en lleu carícia. Ara també m’assec més sovint, i miro sense veure res. El cel blaveja damunt la pinzellada blanca del dia, allargassant ombres d’arbres. Llavors el paisatge s’obre com una flor i el mon deixa de ser una mena de presó de la qual no en soc conscient fins que una darrera l’altra, el propi cos s’allibera com un globus del seu aire d’aquells neguits invisibles i permanents; com certs sentiments, sempre a dins, endins, dels quals no en sé res. Desapareixen, sense més, pendents d’identificar. Llavors m’aixeco i segueixo el camí, lleuger i cautelós, com aquell raig de llum que no acaba de tocar el terra.