Nocturn

Les ombres de les dues balenes han eixit sota el influx de la llum de la lluna, en una nit de principis d´any on aquella sembla bressolar-les mentre van al seu encontre, dues sanefes allargassades de contorns blancs i difosos que dibuixen un equilàter on l´astre fa de vèrtex i la fredor del cel hivernal el tanca en la solitud de l´inabastable.

La lluna peixa les balenes, en un mar inexistent.

Tr.al castellà:

las sombras de dos ballenas han surgido bajo el influjo de la luz de la luna, en una noche de principios de año donde aquella parece acunarlas mientras van a su encuentro, dos cenefas alargadas de contornos blancos y difusos que dibujan un equilàtero donde el astro es el vértice y el frío cielo invernal lo cierra en la soledad de lo inalcanzable.

La luna acuna las ballenas, en un mar inexistente.

Nadal ( amb cert retard )

Ho sap tothom, i és profecia.
La meva mare ho va dir un dia
Quan m´acotxava amb blats lleugers;
Enllà del somni ho repetia
L´aigua dels astres mitjancers
I els vidres balbs d´una establia
Tota d´arrels, el fosc d´un prat:
A cal fuster hi ha novetat.

J.V.Foix, 1ª estrofa de "Ho sap tothom i és profecia" (1953)
"Onze nadales i un cap d´any" (1984)

Pròleg

La sopa de galets, la carn d´olla, el capó, les pomes al forn...la cuina de la filla, la mare, ja l´àvia.

Nadal a punt de servir.

Kerkyra (V) : El mar

També cal parlar del mar.A Kerkyra, com a totes les illes gregues, les aïgues que banyen les seves costes són d´un blau intens i transparent en bona part de la seva geografia, i aquest fet per si sol provoca les ganes de fer-hi una capbussada sense cap motiu aparent, com no sigui el d´apaivagar la calor intensa de la canícula.

Prop de Barbati hi ha una petita cala de pedra blanca, sota un curt penyasegat damunt del qual els xiprers hi creixen molt arran, i que contemplo plàcidament estirat sobre l`amplia roca, després d´haver nedat una bona estona. Estem a la part nordest de la illa, i davant nostre no hi ha l´horitzó marí, sino les costes del que em penso que és Albània, una terra que en la distància es percep seca i mancada de vida, qüasi bé desèrtica. No hi ha ningú més a la cala, arrecerada per un reduït espigó natural de roca que convoca les aïgues en una mena de pleta que permet nedar amb tota comoditat, sense que l´onatge molesti .Tanmateix, en pot originar el pas d´ alguna llanxa , el motor de la qual puc sentir abans de tenir-la a la vista, l´orella sota l´aigua. I és que sota l´aigua, el mar dorm plàcidament , extenent-se abastament en totes direccions sota els ulls que el contemplen . M´és difícil definir el sentiment davant aquest panorama : potser una certa inquietud pel que pot amagar-s´hi, pel poc control d´un medi aliè a la meva pròpia naturalesa; però també la benestant sensació del fet de sentir-me per uns instants part d´aquest món, com si l´aigua que em rodeja i entra per tots els meus porus m´acollís en una càlida abraçada. I potser el més important de tot és que no penso en res, però en res de debó.

El Colin Hay, cantant australià, a la cançó “Beatiful World” parla de que li agrada anar a nedar mar endins, on diu , un home encara pot ser lliure. Pot resultar un tòpic, però és una definició prou adient. Cal capbussar-s´hi.

Trànsit

El camí dels Monjos, que porta a la Mola, està en trànsit. A baix als dipòsits, el sol tardiu il.lumina des de ponent els pins que marquen el camí, d´un verd inalterable al pas de les estacions, mentre al sotabosc els arbusts van marçint-se sense remei, i la pedra regalima d´aigua entre els mil.lers d´escletxes invisibles que la van moldejant. El cim és tapat d´una espessa boira baixa, i la resta del cel és uns simfonia de núvols trencats entre grisors i boirines desdibuixades per vents que semblen esgotats, cues de tramontanes polars que ens han perseguit les darreres setmanes.

El camí puja ràpidament i tot sembla com sempre, encara que el fred és evident mentre hom contempla les cares dels excursionistes que van baixant, rostres de galtes vermelles entre gorros i passamunyanyes aixecats, que dónen la bona tarda amb certa resignació, mentre s´entrecreuen els camins de tornada.

Aquesta tornada és la de l´hivern, que es decobreix més amunt, quan s´entra dins el cercle emboirat que es divisava des de baix . A l´arribar a l´alçada de l´hort del Monjos, el camí fa una breu giragonça, planera fins enfilar el darrer empedrat que porta a dalt. Aquí, en aquest espai reduït, la quietud és definitòria. La neu descansa en totes les branques de l´alzinar que rodeja el camí que es trepitja amb un respecte sobtat. Si un s´hi fixa, s´adona de la perfecta disposició del blanc element, sense cap estridència, sense cap sobrepes que destorbi la perfecta calma del lloc. Al terra no hi ha arribat ni un floc, i en canvi, a totes les petites fulles de les alzines hi descansa un petit tros de la nova estació.

Cal passar sense presses, gaudint del silenci, com si es travessés un quadre. Perquè pocs cops es pot advertir aquest trànsit cap el nou hivern que ja espera més amunt, a peu de monestir.

Cabres

Les cabres em barren el pas. Travessen l´asfalt del polígon sense massa pressa, encara que el gos d´atura- negre i d´alçada mitjana- les va espavilant movent-se ràpidament al seu vol.Tot i així, el ramat no és massa gran, per la qual cosa no hi ha massa feina a fer. El pastor es manté de cara a mi, tranquil, a l´altre banda del carrer, controlant pacientment la maniobra. Jo aturo el cotxe a uns metres de les bèsties, que no es mostren massa interessades en l´automòvil. Els cossos mostren un costellam marcat sota la pell dura i seca que s´eixampla en panxes que cauen com bótes de vi mig plenes; els morros llargs, motejats en combinació de blanc i marró, en alguns casos de negre; els ulls opacs i sortits; el caminar lent d´unes cames seques i ossudes, de peülles poc ensinistrades, fetes per la terra dels camps, i no pas pels paviments urbans. La cabra sempre m´ha semblat un ésser amb pinta d´afamat, que contràriament a l´ovella, més plena i proporcionada , no sembla tenir pas pressa per menjar tot el que troba, com aquella, el cap sempre ajupit. El posat és el d´un resistent a les exigüitats de la natura, sobri i lleugerament altiu, que examina el món com si no n´esperés masses alegríes. És per això que em recorda al camell, amb aquest aire d´indiferència i falsa passivitat que otorguen els espais desèrtics als seus habitants més coneguts.

El pastor, per la seva part, és inevitablement gran, com qüasi tots amb els que topo de tant en tant, cada cop menys. Diuen que l´ofici es perd, i segurament té que ser així, donats els nous temps , de novetat cada cop més curta. Què pot oferir un ramat de cabres al qui se´n cuida avui en dia? Jo no ho faria pas, encara que pogui tenir el seu encant, si t´agraden els matins freds com aquest, amb el so sord dels “cencerros” (que essent dins el cotxe, em sembla que provenen d´una altre galàxia dins les rutines diàries) permanentment a l´oïda, la companyia fidel del gos, els menjars frugals al mig del camp i la pau que pot donar la soledat, si un hi està avesat.

Miro el rellotge, mentre les darreres cabres creuen. El pastor travessa el darrer, el sarró a l´esquena i el lloctinent atent a noves ordres. Em somriu i em saluda amb la mà, com si fes molt de temps que no topa amb ningú, encara que potser ho fa perquè he esperat obedient el pas de tant llegendària tropa, com si l´home sabés de la preciositat del temps a ciutat,i el fet que unes quantes cabres l´estiguin fent malbaratar a algú com jo.

.

Així els veig allunyant-se xino-xano, sense pressa, i jo m´ho miro com si fos el darrer cop. I arrenco amb un cert sentiment de resignació, carrer avall, en direcció contrària a la seva.

De fora, més aprop

(...)
"Tot el que estimes et caldrà deixar;
i aquesta és de les fletxes la primera
que de l´arc de l´exili es desprendrà.

Tu tastaràs quin gust de sal t´espera
en el pa d´altri,i com és mal camí
pujar i baixar l´escala forastera.

I allò que amb més dolor et farà ajupir
serà la baixa i negra companyia
que, dins l´avenc, hauràs de compartir;"
(...)

Dante Alighieri.-cant XVIII Paradís,de “La Divina Comèdia”

En Mustafà està content, perquè treballa, s´ha nacionalitzat i espera el seu tercer fill, després de més de deu anys vivint allunyat de la seva dona i els seus dos fills. El Mustafà comença a cantar, mentre ajuda a apilar les peces de fusta sobre el palet al seu company de feina, el Lorenzo. El cant sembla anar al ritme dels seus braços i té una cadència a joc amb la feina. El rostre de pell negríssima resta plàcid, mig absent del fred del magatzem, d´intensa olor de fusta acabada de tallar. El Mustafà, cantant en la llengua del seu avi, ens apropa a la seva antiga llar, i el seu rostre va deixant enrera els versos del Dant, dia dia, any rera any.

Transformacions

Nota: per entendre el perquè d´aquest text, cal visitar el bloc Transformacions. L´enllaç el teniu a sota.

- En quan als trauses, es planyeixen del nadó que neix, perquè fan recompte de tots els mals humans i això els entristeix. En canvi, quan algú mor, somriuen complaguts en la idea de que la mort s´emporta tots aquest mals i el finiquitat passa a un estat de felicitat permanent.-

L´home que parla així és alt, i té un aspecte solemne.Va ben vestit, la barba grisa i els pòmuls vermells.De fet, la barba és força llarga i arrissada, com el poc cabell que li queda a les temples i que per darrera encara es deixa veure a tocar d´espatlla. Va acompanyat d´un altre home, més jove però de complexió més aviat magra, sense afaitar, talment hagués sortit d´una malaltia.

-Si no m´erro, els tracis són un poble eminentment guerrer. No m´extranya que pensin així, pobra gent. Encara que nosaltres, no els hi anem pas al darrera.-
-La lluita marca els destins dels pobles, amic meu. Així ho he après al llarg d´aquests anys, i els déus marquen els seus destins, però tant sols perquè així ho volen. La mort, per a molts, és la darrera victòria.-

El camí és pedregós, i l´home més baix, sua sota la fina túnica de lli que el cobreix, notant les pedres sota l´espart del seu calçat. L´home més gran sembla més acostumat a l´activitat física.Segueixen caminant, abstrets en la conversa, i el més alt s´atura de tant en tant i es passa la mà per la barba com si volgués sospesar bé les paraules, encara que en realitat, ho fa perquè el seu company es pogui recuperar.

S´aturen per contemplar l´ocàs sobre la Mediterrània. La mar resta com un mirall i una lleugera brisa acarona les figures dretes, dempeus al revolt del camí que s´alça sobre la linea de la costa, escarpada, de la illa de Samos. Un alt i solitari xiprès fa de padró i ombra als vells amics, que decideixen seure sobre una roca per assaborir el moment.

-A la vida no hi ha temps per a tot. Riure o plorar, divertir-se i ensopir-se...i en el punt de néixer ja t´has de preparar a morir. Però mentrestant, el món respira i has de mirar de sortir de la ignorància que ens atrapa des que naixem.Tasca veritablement difícil, d´altra banda, si ets un trause-

L´home més gran somriu davant la reconeguda ironia del seu amic. Torna a passar-se la mà per la barba, cavil.lant.

-Potser per això cal escriure la història, perquè els nadons neixin amb quelcom més que un pà sota el braç.-
- Els nadons en saben més del què no et penses.Perquè les ganes de plorar que ja tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten.-
-Ja senten què? -
-L´olor que hi ha escampada de la mort...Després un s´hi avesa.

Heròdot gira el cap per veure millor el seu amic. El sol brilla sobre la closca d´en Sòcrates, tenyint-la de vermell. La seva mirada resta impertèrrita en la ràpida davallada de l´astre en l´ampli horitzó marí.
-Talment com la vida mateixa...murmura en un sospir.-
-Sempre filosofant tu...au va, som-hi, que es fa tard.-

I ambdós s´aixequen i, a poc a poc, continuen el seu camí.

Antecedents

“Tot-el que semblava més incommovible- ha quedat com desarrelat i col.locat sobre la superfície de la terra.Tot és fluid, plàstic, gairebé diría gasós.Els peus no troben la solidesa antiga del basalt i el granit.(...).Tot està en trànsit d´evolucionar i de canviar. El passat-el passat inmediat- és tan remot que s´ha convertit en una elegía. El futur és tan incert que els poetes han renunciat a concebre´l. A on som? Quin pes portem de la vida que ens ha precedit? Dintre de quins motlles transcorreran els anys que ens queden de vida? I després?”

Josep Pla, de “Les hores” (1954).

Dues bicicletes

- Cada tres o cuatro días venía al taller y limpiaba las bicicletas.Ya hacía tiempo que no las podía utilizar, pero el hombre les pasaba el trapo con el abrillantador de metal, repasaba el cambio de marchas, engrasaba la cadena y las volvía a colgar de los ganchos en la pared de atrás, donde no molestaban.-

Qui parla així és el Paco, un dels seus dos fills. Les ulleres, d´aquestes que s´enfosqueixen segons la intensitat de la llum del sol, segueixen mostrant els ulls de parpelles mig adormides, una mirada sommorta que el caracteritza, com la perilla que llueix des que el conec, fa ja força temps. La veu, però, té un matís més trencadís, encara que prou ferma per les circumstàncies que va desgranant pausadament.

-(...) casi noventa años. Tenía un poco de todo : un inicio de Alzheimer, lo habían operado del corazón, problemas de páncreas.Ah, y también era diabético. Y murió, ya ves, cayéndose al suelo: se le partió el cráneo. Ya le había pasado otras veces eso de caerse, pero que íbamos a hacer nosotros si el hombre quería salir. Se le iba la cabeza y perdía el equilibrio. Pero siempre era cerca de casa. Y nos llamaba alguna vecina y nos avisaba.(...).

La conversa segueix, però em passen una trucada i ja no estic al cas.

-(...) Y que lo digas.No somos nadie. Bueno, hasta luego-.

El Paco marxa i fa cap al taller. Al arribar-hi es fixa en les dues bicicletes penjades. Ja tenen una mica de pols. En despenja una i la gira del revés, com feia el seu pare. Tot col.locant-la sobre la taula, obre un dels calaixos del vell banc de treball i en treu un drap , l´abrillantador i el pot de "Tresenuno" que sap que són allí. Seguidament, inicia amb cura la tasca de netejar-la, i mentre ho fa, mira de recordar els passos que seguia el seu pare.

Potser és per això que encara les netejava. I potser-qui sap també perquè-, quan el seu germà petit s´hi apropa i despenjant-ne l´altra li diu:

-Este Sábado cerramos y nos vamos de paseo-.