Res més

.

Per contrast, fins les ombres es desdibuixen. Arreu es forja l´invisible, xop de petits monstres ; apareixen i se´n van, transiten els esperits de la natura. Desemboquen sons de rius al reialme de la calma, la terra del roc més dur plora pels ulls dels cingles. Entumeix la boira, entumeix com la pluja la fusta de la porta, sense poder-la tancar. La natura - la humana - defalleix com l´ombra de si mateixa : davallen les pulsacions en una síncope anunciada; el món, literalment, es perd de vista, i l´enteniment troba el seu propi món a recer de l´invisible. No hi ha fita, no hi nord ni sud, no hi ha res més que rius poderosos morint-se ofegats en la terra eixuta.

Per contrast, restaran fòssils d´aigua, quan tornis pel bon temps. L´arbre, l´ocell, la pedra... com la flor d´anís assecada, la seva olor despertarà la pluja de Març, la boira del matí, els castells encantats. Observant la memòria, desentumida la fusta, la porta de l´oblit es podrà tancar sobre el batent d´un cel blau.

Hivernant dins l´estiu

l´aroma en flor de l´anís.

Cau dolça boira

Onomatopeies

-“Dinggg”-.

El so del temps esgotat hauria d´apagar la llum interior, mentre el plat de vidre continua girant i girant fins que el dit premi el botó on/ off posant fi al procés ja acabat amb el so agut del timbre interior. La llum és fosa, i llevat d´un desajust en el botó d´abertura, el microones funciona a les mil maravelles. El model és antic, dels primers que van sortir; se li nota en el disseny, un disseny amb trets d´època, tal i com es nota en un sis-cents , en una làmpara modernista o en una punta de fletxa del paleolític. La tapa negre, opaca, li dóna l´aspecte de porta secreta, d´element transmisor, de jogina perillosa de sons misteriosos i timbres diabòlics.

-“Ti-ti”-.

Són les dues, i el timbre del rellotge de polsera li marca l´hora en punt. El so és ben diferent del que ha escoltat uns minuts abans. Aquest és un so d´avís breu, atemporal, de principi o fi, però al capdevall de poca importància, un so assimilat d´advertiment. Ben mirat, és el pur reflex d´una hora passada, ni més ni menys, i seria proporcional al so de les campanades d´un cap d´any , o al dels petards sobrants llançats a les brases d´una foguera la nit de Sant Joan. El so encara el sobta de vegades, el so en sí, no la seva trascendència banal.

-”Tap-tap-tap...”-.

La gotera de l´aixeta caient sobre el cossi buit de plàstic l´avisa, mentre bull l´spaguetti dins l´olla. És un so intermitent però inesgotable, definit, individualitzat. Pot ser un so de tortura lenta, una tortura xina , una tortura de diseny, maquiavèlica. O pot ser un acompanyament, un inici de ritme, de melodia. L´avís, però, és recurrent : hi ha una altre aixeta que goteja, la del lavabo petit. Sons d´imperfeccions que cal vigilar, com un pern poc engrassat o el punt de la pasta al dente.

-”xxwwfffffahhhhkatakrac”-.

A l´engegar el televisor, la catàstrofe envaeix la solitud i la fa morir. El món es fa petit i totes les desgràcies ignorades fan de la caixa tonta aquell aparell que bota sense parar en una tira de Calvin i Hobbes, amargant el cafè d´havent dinat. En paper tot és més llunyà, les cròniques més mundanes, les opinions més el.laborades. El so de les veus és apagat pel de les imatges del mar engolint-se la terra, i la desgràcia al.liena és propera a la desgràcia del cotxe de morts que topa amb tú un dia a la carretera, seguit pel reducte afligit de cinc o sis cotxes més : sols un senyal de la creu respectuós i un pensament de cinc segons. Pel televisor ni això, perquè les desgràcies van totes una rera l´altre, per un rigorós ordre d´audiència. La pausa només existeix en el comandament a distància, i això és el més trist de tot.

-”(...)”-.

Indexifrable, el so de la nit al treure el cap afora. Només el so de les roderes dels pneumàtics sobre els tolls d´aigua, i poc més, si no és el so del campanar fixant les onze sobre l´ombra del dia. El so dels dits passant pàgina, el so dels ulls tancant-se...aquest so no l´escolta, però se l´imagina com el d´una persiana de cordill tancant-se, un aclucar els ulls deixant escletxes al pas dels somnis, al so de la darrera de les lletres, repetida sense massa sentit, onírica i surrealista, adormida.

-"(zzz)"-.

Pedra de toc

.

La idea amagada, la concentrada idea simbòlica, una idea induïda...pau ; l´abast d´un abisme de cançó d´amor, d´un creuament de camins, del que hi és però no hi és... fons d´aigua clara i transparent; el final d´un passadís fosc, la mentalitat d´una mirada, potser tú o ningú...cal.lidesa intocable; l´invisible rera dos plans , un sòl vèrtex il.luminat, sageta impossible...pedra de toc.

Antics herois

A l´obrir la finestra, flocs de neu davallant sobre el terra xop de la pluja nocturna. Des del llit s´escoltava en l´obscuritat, des del llit escalfat a la temperatura justa, agradosa, del son vespertí. Sorpresa, la neu cau uns minuts, sempre s´espera a que algú la pogui veure. Després, ja dins del cotxe, cerco el meu pol nord particular, i entre boirines de color gris i blau s´endevina la pols blanca enfarinant-lo de cap a peus.

El viatge és diferent, tancat i amb el silenci que el fred sempre otorga als seus silencis. Veure neu caure vora de casa … recordo – sempre venen els bons records, perquè són escassos, únics i irrepetibles – una de les primeres excursions, ni tant sols adolescent. A la vora la vella pedrera abandonada, la imatge del mantell blanc de mig metre d´alçada estirant-se fins al bosc, el so de pura aventura dels “descansos” blaus enfonsant-se en la brillantor del dia després. La gossa de casa, plena de vitalitat, obrint camí, el pelatge negre envoltat de blanc, la cara somrient, la llengua fora, els ulls vius...bafarades d´esforços al nou món, com els herois d´en Jack London fets realitat en un matí clar d´hivern ple de solitud i neu verge per trepitjar, acabada de caure...Cinc graus abans de dinar, tota una novetat. El pol nord segueix viu, i jo me´l miro feliç. Que nevi vora de casa és de les poques coses que em segueixen fent feliç, infantilment feliç.

Si, sóc com un nen amb una nevada nova. O com un gos quan la veu per primera vegada.Com el vell Buck, sortint de les pàgines esgrogueídes de les primeres novel.les llegides, gambant lliure per escenaris on cau el teló al cap de dos díes.

Godot

( I digue´m, tú que ho deus saber : pesa més un quilo de palla o bé un quilo de ferro ? L´espantaocells va romandre callat, sospesant el seu cor. L´ocell va volar, sense resposta ).

De quatre botons te´n fas un somriure. Dos ulls, dues ninetes negres sotgen, rera l´enreixat d´un barret fet amb la teva carn, el curt tros de carretera fins al canvi de rasant ; la torre de l´amo a l´esquerra ; el tros llaurat, els dos arbres fruiters, el bosc, el cel ; i poca cosa més, tret del minse trànsit traginant sobre la linea encorbada de l´asfalt, resseguint plàcid el caprici orogràfic de vells empedrats unint pobles amb noms de sants comarcals, on encara lliuren el seu esperit de benvinguda a dues llargues fileres de plataners, desvetllant puntes de vells campanars al fons de tant bell passadís.

Cabells llargs, peus i mans de palla. Home de palla, incansable home de palla. Els homes et somriuen, les bèsties et defugen. Tens l´ànima i l´estètica dels vagabunds. Vladimir, amb el seu barret trencat, guaitant el seu company Estragon mirant de treure´s la bóta, sembla parlar per boca teva quan diu : “ L ´esperança ajornada fa la cosa malaltissa. Algunes vegades sento que tot ve igual. Com ho podria dir ? Reviscut i al mateix temps”(*). La palla brolla dels camals dels teu pantalons, tú no tens bótes per caminar, però sembles tenir les mateixes i antigues preguntes dels que somnien menys coses que no hi ha al cel i a la terra (**).

Hores d´ara deus seguir allí. Dia i nit, el canvi de rasant al davant, els braços en creu, el cor ferit. Godot es fa esperar. Però treu ferro a l´assumpte, home de palla : rera l´asfalt hi ha dues llargues fileres de plataners, esperant l´estiu.

(*) Extret de "Waiting for Godot", de Samuel Beckett.

(**) Parafrasejant Huxley.

Altre cop

.

Darrerament faig com els indis, estableixo el pas del temps per llunes. Quan en veig una de plena, prenc consciència d´ell per uns instants. Com un rellotge sense fer tic-tac, m´indica la llunyania de la darrera. La miro ; li dóno corda, no fos cas que es parés. Després s´eleva, mica en mica, i es fa més petita, com un globus deixat anar en una fira. Cap amunt.

( acompanyament )

En su llama mortal la luz te envuelve.

Absorta, pálida doliente, así situada

contra las viejas hélices del crepúsculo

que en torno a ti da vueltas.

Muda, mi amiga,

sola en lo solitario de esta hora de muertes

y llena de las vidas del fuego,

pura heredera del dia destruido.

Del sol cae un racimo en tu vestido oscuro.

De la noche las grandes raíces

crecen de súbito desde tu alma,

y a lo exterior regresan las cosas en tí ocultas,

de modo que un pueblo pálido y azul

de ti recién nacido se alimenta.

Oh grandiosa y fecunda y magnética esclava

del círculo que en negro y dorado sucede :

erguida, trata y logra una creación tan viva

que sucumben sus flores, y llena es de tristeza.

Pablo Neruda, Poema nº 2.

Veus el dia, fonent-se a foc lent, veient la plenitud de les vides del foc, com diria el poeta. Alhora no veus res, el perfil fosc i negre ribetejant-se en daurat, l´alentiment del pols fins la negror. Del gresol del crepuscle en neix l´argent de la nit.

Altre cop, bessona d´una vida, la nit. És l´hora de l´hereva; l´hèlix blanca ; la carcassa platejada; la companya muda; l´amiga. El vol és plàcid, com el darrer vol d´en Fabien. L´argent volcat il.lumina la tornada. Si hi ha un record, s´ha fos lúcid en la darrera mirada a l´horitzó apagat.

Retrocés

.

Batec d´ales de dos corbs, raucant les seves veus negres, tancant el torn diürn en una darrera passada sota un tel de lluna. Els releva el rossinyol, abrigat dins el bosc, fent de la darrera hora la primera.

Sol ixent i cavalls alats, abans de l´embranzida.

Taronges

A l´home se li nota un cert desgavell quan camina, posseïdor d´alguna xacra interior que li fa torçar el cos cap a un costat, un lleu decantament del pes sobre la cama dreta. Baixet i nervut, sembla amagar la força de forma continguda, desfermant-la quan toca treballar. Les seves, són unes mans de peó d´obra, de pic i pala , de rasa llarga de fonament. Els cabells mig blancs són curts i mig eriçats, com si acabés de sortir del llit. Ulls petits i expressius, més inquiets que expressius, i a sota, un somriure de pobre, més que res per les dents perfilant-se irregulars i ja poc blanques, deslluïdes com la façana d´ un vell edifici brut de pol.lució. Aquestes dents, fortuna perduda d´odontòlegs, revelen en la seva primigènia manifestació l´edat de l´home, molt per sobre del que la seva persona revela : és d´aquells homes permanentment lligats a una mateixa classe de vida, on no hi ha lloc per cabòries existencialistes.És un home lluitador, i probablement no n´és conscient. Un dia va caure per un forat de l´obra, pujant un cubell d´aigua. Va caure bé, vist ara als vuitanta anys, malgrat un cert desgavell al caminar. Es deu llevar cada matí notant el pes dels anys com un cosa al.liena al seu esperit. Li costa parlar amb desconeguts, se li entrebanca el parlar com a un tartamut. Ho arregla, amb un somriure franc de pobre.

De la seva suor també n´ha tret un tros de terra. La gent com ell ve de la terra, n´és la seva sal. Es tracta d´un petit camp ben ullat, assolellat, de lleuger pendent, perfecte per arreplegar l´aigua de pluja i filtrar els terrossos d´humitat. Hi té , als marges, alguns tarongers. Qui m´ho explica, em va regalar dues taronges fa uns dies, dos fruits caiguts rera una furgoneta. Aquell dia, l´home baixet i nervut anava amb ell, i em va semblar un pobre home, que no un home pobre, al qual li costava parlar mirant d´explicar els secrets d´un bon taronger.

Mentre assaboreixo el seu nèctar dins el grill desbocat dins la meva boca, extret de sota una pela gruixuda que em recorda el mantell de la terra, recordo els versos de l´arquitecte :

...i jo m´he anat fent vell veient el sol
sortir a cops de martell rera les vigues...

I sabent-me errat en la meva percepció inicial d´aquest home, puc veure´l ara, al costat del poeta, dalt l´obra de vigues i murs pendents de bastir, al seu costat. Ignorant la seva saviesa,la seva i la del poeta, mentre pela una taronja.

Boira

Bescanvio la mirada. L´avinguda gris i mig buida de trànsit, de llums de fre i fanals alts, d´arbres tristos i passar fugisser, desapareix. Una massa blanca m´envolta, i van apareixent fantasmes, com esquelets d´una terra de somni : una ombra d´arbre, una casa perduda, un pont tremolant pel pas d´un tren invisible,una silueta negre, un riure de bruixa...un punt vermell. Aturat, l´esquena d´un cotxe, amb una estranya enganxina d´un home amb una dalla, i fumera blanca, densa, davant dels fars. Dalt, una estela de punts taronges perdent-se en una fina corba. Dins, la percepció clara d´un espai ample i nítid, acollidor.Els propis ulls al retrovisor, la ràdio sonant fluixa amb una cançó de les Marvelettes. La dalla i l´home estirant-la endavant, un moment de curiositat, de pensament teatral , en la boira penetrant enlloc. Seria bo afegir-hi un calfred...però no, no fa prou fred.

Com una paret trencada la traspasso, més amunt, a l´entrar a l´autopista. La lluna somriu, amb fina ironia.

Rèquiem per una paraula

.
La dita que havia perdut : " Pierde menos el que pierde por devoción, que el que pierde la devoción ".

Una paraula perduda,
perduda per devoció.
Tràgicament...sense devoció.

( devotament teu , paraula perduda).

I si, era un ametller ( retrobat amb flor i llum )