Una estrella

Ai, aire d´aquesta nit !

Quina sentida de rosa

hi ha en l´aire gelat que es posa

sobre el pols esfereït ?

Dins la teva covardia

i en la gira del teu llit,

home nafrat de cada dia,

tremola el mot que el llavi no diria ;

hi ha una estrella que anuncia

dins l´aire d´aquesta nit !

Una estrella !...

( inici del Cant I, de "El poema de Nadal", de J.M. Segarra )

Sempre hi ha un camí a seguir...

Bon Nadal

P.D, Lo de "spanish legends" no cal tenir-ho en compte. És Nadal...

Apòcrif d´en Santa ( I )

Perdut, entra al bar de l´estació. És l´unic, possiblement el darrer lloc obert en la nit d´un dia fred de Desembre. La llum surt de l´ample envidriat cap al pont per on s´ accedeix, a través de dos trams d´escales metàl.liques, a la petita parada on els trens circulen en dues vies,força més avall.El caliu de la llum  ressalta la buidor del local. Només un parroquià, possiblement un home que va allí a entrompar-se de manera inofensiva i permanent; permissiva als ulls de l´amo, l´home dels ulls cansats, que no sap si val la pena de continuar obrint fins tan tard però que no es decideix mai de fer-ho per por a la soledat del pis on no sap mai què fer.

A l´entrar nota l´escalfor del local, que no li acaba de fer el pes. Està cansat, avui ha caminat força. Més que caminar, ha deambulat sense rum fix. No sap massa on és. No té gana ni fred ni ganes d´orinar, de menjar o de beure res. Respira, això si, i sembla sorprendre´l el fet de fer-ho. Observa el món gris de la periferia on li ha tocat de venir. De viure ? De moment no ho sap. S´asseu en una taula, a la vora del vidre, on pot veure l´ampli tel de boira tranquil.litzadora que s´ha despenjat del cel nocturn. La irrealitat de les poques llums de fora , el pas de les tremolors de sota, lleugeres, molt lleugeres, i la paràl.lisi del local tancat semblen alleugerir-lo.

L´estació és petita. De vegades els trens hi paren; no és una estació important, més aviat és un afegit en una ruta entre capitals. Sovint els trens passen i res més, i per això algú s´hi acaba esperant sempre i qui ho observa des de dalt del bar pot pensar que aquelles figures fa anys que són allí, esperant perquè sempre hi són, petites i fent les mateixes coses, com ara despedir-se, per exemple. Instal.lat rera els vidres, veient la darrera persona desapareixent del seu angle de visió, alliberada del seu darrer pensament, el sorpren la veu del cambrer preguntant-li si prendrà alguna cosa.

Aixeca el cap, estranyat per la pregunta. Té les mans creuades sobre la taula . La cara, al parlar amb algú, sigui qui sigui, se li transforma. Somriu, i els plecs del seu rostre més aviat llarg, s´eixamplen riallers, com el del pallasso sense maquillatge.

-Doncs no sé, ara mateix...em farà un cafè, potser ? - Li diu amb somriure afalagador.

L´home d´ulls cansats se´l mira , curiós. Davant la mirada insistent , es mira el pit i el seu propi cos. Llavors s´adona de la seva disfressa : la jaqueta vermella de vores blanques, els pantalons a joc, i el barret puntejat amb borla blanca, que es treu encuriosit al seu torn. Al fer-ho, se li veu una àmplia calva, tocada a les temples i sobre l´occipital per un feix de cabells blancs, llepats de suor . Nota la tibantor d´unes gomes a les orelles. Se les palpa i aconsegueix alliberar-se´n. Una barba postissa se li queda a les mans. Llavors es mira al cambrer, estranyat de tot plegat.

-Ha estat un dia dur, eh , mestre ? - li diu l´home, sorneguer - No vol pas que li posi alguna coseta més ? Una copeta d´anís? Un conyac, potser ? -

Sorprès, li respon que no, i veient l´amo del bar que no hi ha res a fer, se´n torna a la barra a fer-li el cafè, mentre xiuxiueja alguna cosa al parroquià sempre etern que hi ha a tots els bars del món. Aquest se´l mira de reüll estirant el coll, per sobre unes ulleres de vidres bruts, amb una copa a la mà. Fa un glop i s´aixeca. Mentre s´apropa, veu com l´home vestit de vermell s´ha aixecat, i d´esquenes a ell, es treu la jaqueta i els pantalons vermells. A sota, uns pantalons foscos i una camisa a quadres, que deixa caure sobre aquells. Ho amuntega tot a una petita lleixa d´obra que hi ha sota l´ampli vidre, al costat de la taula, i torna a seure, els ulls extraviats en la boira de fora.

-Li fa res que segui ? - diu fent-ho sense esperar resposta. L´home perdut gira el cap i mira l´altre. Sembla una mica begut, el suficient per ser una bona companyia, en les condicions en les quals semblen trobar-se tots dos. Instantàniament torna el seu somriure bonhomiós a la cara.

-Oi tant que no. Per favor, faltaria més-

Se´l mira, llargament, com mirant d´endevinar alguna cosa. El fet és que ara que s´ha tret la disfressa, no deixa de ser una persona ben normal, tot i que les seves faccions, de pell rosada, somriure fàcil i ulls petits i inquiets, no hagin acabat de deixar alguna cosa entre la roba amuntegada al seu costat; com si a pesar de tot, el fet de no saber res d´ell mateix obri una porta a especulacions de caire llegendari, mítiques si es vol, tot i la vulgaritat de la situació. Mentrestant l´home d´ulls cansats ha tornat amb el cafè i li deixa sobre la taula, tornant tot seguit a la barra. Algú ha entrat.

L´aroma del cafè sembla reviscolar-lo. Els ulls petits ara es fixen en els del seu ebri company, i sap que li podrà dir el que vulgui que l´entendrà de ben segur.

-I bé ?-

-No me´n recordo de res. Fa estona, díes, hores...no ho sé pas- Es toca el front preocupat, com si pogués amb aquest gest tornar a alguna vida antiga.

L´home de la copa es mira el farcell de roba vermella.

-I això ?-

L´home perdut s´ho mira.

-No sé. És molt cridanera, no ?-

-És del Santa Claus, vet-ho aquí -

-Ah, es clar, es clar...i...aquest bon home...-

-Qui ?-

-El Santa aquest...-

Li ho explica tot, entre glop i glop. Lo dels rens, els regals i tota la pesca. Li afegeix un parell de dades històriques, interessants i verídiques, sobre la figura de Sant Nicolau i la seva generositat vers els més pobres, sobre de com va néixer la tradició anglosaxona, sobre el vestit vermell.Parla i parla com si fes molt de temps que no ho fes amb ningú. Acaba, per enllaços de la història, parlant del Pol Nord i Groenlandia, maleint la polució i les vaques com a causes probables de l´escalfament de la terra. L´home perdut se l´escolta amb un interès cada cop més renovat, com si ell també fes molt de temps que no s´escoltava ningú. Vet aqui el gregarisme de la condició humana: un no pot estar massa temps sol. 

-...pobres com nosaltres amic meu. Pobres que no sabem o no volem saber on tenim la casa, perquè és buida o plena d´amargors, que agafem qualsevol feina per no haver de pidolar. Jo era profesor, sap ? En els meus temps...però en fi, he acabat cercant el que vostè té ara. La desmemòria, si senyor, la desmemòria és...(hips!)...el que fa tornar a girar la roda una i una altre vegada sobre la mateixa carretera plena de fang...on ho vaig llegir això ? Déu meu quina son...

Llavors l´home perdut s´aixeca i va al lavabo. Tancat allí, obre l´aixeta i es mulla la cara. Es mira al mirall. Es passa la mà sobre els cabells. Busca alguna cosa sense trobar-la. Torna a sortir.El parroquià etern, l´home de la copa s´ha adormit sobre la taula, sobre els seus braços, les ulleres mig tortes. Li toca l´espatlla però no contesta. Li aparta la copa. Busca a les butxaques i deixa un bitllet gros sobre la taula, sota les mans de l´home, i unes monedes al costat de la tassa de cafè, fred i intacte damunt la taula. Es mira l´andana, a sota, on la boira va circulant menys espessa, trencant-se a cops de raig de lluna. I acaba passant un altre tren. Es mira l´amic que ha fet, com dorm, i es disposa a marxar. L´home dels ulls cansats el veu marxar i desapareixer de seguida, enmig de la nit. Entra un Santa Claus i en surt una persona diferent. L´alter ego...que diu el professor. Somriu, mentre neteja un got.

Al cap d´una estona, aquell es desperta, lleuger. Sense ni una engruna de ressaca agafa la copa i fa un altre glop. Té un gust estrany, diferent, més amarg. Fa un cop d´ull al voltant i descobreix la roba del Santa , encara sobre la lleixa. Pensa que és hora de tornar a casa. Acaba de recordar on va llegir aquell vell passatge. S´adona que ha estat perdent un temps valuossíssim per a ell. El remordiment d´aquest fet li recorda velles promeses. S´aixeca, lúcid altre cop, la becaïna li ha fet bé.Es despedeix de l´home d´ulls cansats, que li aixeca la mà com ho fa cada nit que marxa.

No gaire més tard neteja la taula, agafa les monedes. El bitllet, el guarda pel seu parroquià, per si torna, tot i que amb el que li deu, poca cosa en quedarà.De la roba vermella ja sap que n´ha de fer. La deixa en un petit quarto de neteja, ple d´objectes abandonats. Somriu, amb aquell somriure de cambrer que enten tots els problemes dels homes, tranquil de saber que mai els podrà arreglar. Ell només és un comparsa, un de més en la vida dels altres. Apaga els llums,  tanca, i se´n va.

...i res...

Tot és ara i res. Sopars voltant Desembre, reconeixent antigues abraçades en portals freds, al final d´hores covant records, tots divertristos. Seguim sent els mateixos tot i que la coneguda vida ens hagi separat sense massa remei, però amb el mateix sense remei ens mantingui units almenys alguna nit de tant en tant, endebades som amics de primera fornada, potser els més lleials de tots. Sempre ens hem rigut d´aquestes coses que ens han fet com som, lluny de distincions generacionals. En canvi, ens hem lamentat amb aquell punt just d´amargor poc clara del que mai hem pogut ser per culpa de dictats educacionals. Tampoc, pensem sense dir-ho, tampoc ha estat ben bé així. Ens en riem, amb confiança, de tot plegat. I així entremig parlem del si o si, de la presentadora d´esports que ens posa a to quan parla de futbol amb l´altre presentadora del Tn que encara té el seu què, de gent unida al res o tot que fou el nostre passat, i del què se n´ha fet i on para ara tota aquesta gent. En algun moment, un silenci pensatiu. Ens seguim amagant les mateixes coses, coses que ja no fa falta dir perquè les sabem del bé que ens arribem a conèixer. En aquest sentit, hem estat molt lleials els uns als altres.Les altres, les habituals, són les darreres novetats informant-nos del com ens va tot. Després retornem als moments àlgids d´aquesta joventut compartida, i ho fem amb les ganes del qui enten un joc de paraules, una expressió o un gest propi entenedor només al vol de la taula on reposen vora tres-cents anys de vides juntes. Tot és ara i res. Així ha començat i així acaba, al portal de la nit freda, clara, plena d´estrelles. Cel d´hivern ja, enllunamenat. Curiosament semblant al de fa trenta anys. Només de pensar-hi, ja torno a somriure.

Jo ( Epíleg )

( els antecedents, aqui )

Frank Cadogan Cowper, el darrer pintor prerafaelita. Certament, la fotografia que encapçala el teu relat correspon a aquest pintor anglès, però no es tracta de la pintura sencera. “ La belle dame sans merci ” és un quadre més gran, amb una escena que defineix perfectament l´esperit de la dona que protagonitza les meves pobres desventures. Qui s´entretingui a buscar-la, avui que tot és tan aparentment fàcil, hi descobrirà el seu rostre ja narrat amb especial mestratge a l´escrit. Però més avall hi ha la resta : la resta del seu vestit florejat, vermell de sang, vermell com el camp de paparoles on seu i rera el qual, les aigües tranquil.les del que sembla un llac ; més enrera una muntanya al fons, sense el seu cim a la vista, com si el pintor s´hagués quedat sense llenç. El que si va saber plasmar fou la placidesa del moviment dels seus braços, la precisió dels seus dits, el somriure amagat de complaença. Aquest port de dona virtuosa i delicada sembla inadvertir el cavaller que jeu estirat enfront seu, amb la seva armadura lluent, el seu cap descansant sobre l´herba, els seus ulls tancats, la seva mort palesa al rostre, als braços caiguts, al seu pes de mort  mancat d´alguna lògica  compassió de la dona de pell pàl.lida, de virtut ara dubtosa, o bé de conviccions fermes . No era pas el somni de qualsevol cavaller de morir per causa de la seva estimada ? El Quixot envejaria aquest home, i estimaria una dona així, sens dubte. Aquesta dona, potser no tant  sibil.lina com ens mostra el quadre, la vaig conèixer també com la dona de foc.

Jo era un home tranquil, feliç probablement, segons el grau de mesura d´aquestes coses, on el factor comparatiu sempre és una bona eina per fer-ho. Vist ara, era força feliç : la meva feina a l´òptica, la meva llar, la col-i-flor diària...la monotonia és la clau per viure amb pau amb un mateix, i d´això, estimat lector-a, en pots esta segur-a. El fet de no haver sortit mai amb una dona, desenganyem-nos, va ser una manca com la de la sal i el pebre a la col-i-flor o el got de vi en comptes del d´aigua, o la del pernil salat en comptes del dolç.En Freud parlaria de subconscient, de repressions sexuals, de somnis i insomnis viscuts en la infantesa, en l´adolescència, en qualsevol edat de la meva vida, però el fet per a mi, clar ara, era que aquesta manca no havia afectat de cap manera la meva precària però valuosa felicitat. No, no va ser fins que la veig veure, fins que em va guiar cap aquell rostre, que el meu trasbals es va iniciar. El pensament de que ella donava sentit a aquella espera involuntària, a la paciència dels anys perduts, va venir després de la seva aparició. Ella es va convertir en la meva dona de foc, i així va ser, i ho ha continuat sent, fins ara.

La dels ulls salvatges, la que em xiuxiuejava t´estimo a les orelles, la que m´acariciava els pocs cabells que em quedaven mentre el meu cap reposava sobre la seva falda del seu vestit vermell florejat, la que em besava amb aquella sobtada vermellor envoltada de blancor pristina. Keats ho expressa millor :

She look´d at me as she did love,

and made sweet moan.

Un dolç gemec...qui no pot evitar caure en semblant temptació ? Els díes següents a la descoberta del poema, de la pintura, res ja no va ser igual. Què us haig d´explicar, que ella ja no hagi dit ? Tot el que diu és tal qual va passar. L´anada final a la casa de camp va ser una mala decisió. Ja de bon començament, perquè em vaig deixar la meva reserva de col-i-flor a la nevera. La dura realitat era que encara ho veia tot sota aquella pàtina vermellosa, sanguínea, una mena de llaganya impossible de treure : ni les llargues caminades, ni l´aire fresc, ni les lectures, ni tant sols provar de veure un partit de fútbol, pel sol fet de fer alguna cosa diferent, res, res absolutament semblava haver-me de guarir de la meva estranya malaltia. Ella em rondava. Jo i la meva particular dona de foc.

Aquella nit, assegut davant la llar de foc, les ombres vermelles desaparegueren. Com si fos dins l´ull d´un huracà, on la calma momentània sembla alliberar-nos del malson, observaba les flames. És estrany l´efecte d´observar el foc en la solitud obscura d´una casa buida, d´una contrada encallada en un silenci d´hivern, sepulcral. L´escalfor, la llum, el crepitar lent del tronc fonent-se en cendra...l´espai i el temps fan la seva feina en el darrer testimoni d´una vida acabant-se. Era conscient de la meva pròpia, observant l´espectacle del foc, les seues formes ignies úniques, enèrgiques, dinàmiques, fugaces...

Al matí següent vaig fugir, com fan alguns als que després donen per desapareguts. Ho vaig deixar tot, feina casa, família, amics...tot menys aquella rialla histriònica, que encara em persegueix avui. Allí on vaig, les dones encara tenen totes els cabells vermells. M´espanten les seves veus, els seus somriures, el caminar dels seus malucs damunt els talons de sabates vestides de sang...m´amago i cerco la pau en llocs perduts, oblidats de tothom. Ella apareix en llocs imaginaris com el del quadre, com el del poema... allí ella vetlla la meva armadura caiguda, i el meu rostre com de mort, ajagut sobre l´herba. La pau del guerrer dins un somni de pintures i paraules, cada nit m´acompanya. I ella somriu de complaença, com si aquell crit segellés el meu amor, etern, maleïdament etern i incondicional. El seu crit de victòria és la cendra del seu somriure.

Estic enamorat d´aquesta dona. Ella ho sap, només ella.

Estic perdut.

Jo.

( acceptant la proposta de la Novesflors, agraïnt-li el plaer de descobrir una pintura, un pintor, i un poema )

Lluita

Sota la boira persistentment llunyana, gebradora d´aquest matí allunyat definitivament de la tardor, encara els colors l´assenyalen amb els seus ocres atuïts de blanc. És aquí dalt, carenejant, on el roure s´alimenta només de roca, fent-se més fort. És aqui, també, on la persistència d´aquest món en constant lluita pren consciència altre cop deslligant-se - amb una estranyesa encara sense entendre - del que, aparentment, hauria de ser el més important. I no, de fet no és tant important, veient la bellesa d´aquesta lluita tenaç perdurant en el temps. Les vel.leïtats pròpies es defineixen amb la culpabilitat pròpia del qui tornarà a caure a les mateixes trampes de sempre, amb la serenor de comprovar el pitjor d´un mateix enfront del silenci magnànim dels elements. 

Llavors torno a caminar fins arribar al llindar fàcil i tranquil d´un petit precipici: observo l´horitzó, el bosc uns metres sota meu, el fred al cos ; m´embutxaco les mans i dóno mitja volta, segur de seguir el camí de les fulles que pugnen inútilment per no caure de les seves branques, amb tota la seva perfecció plena de vida. Quedo renovat d´aquesta força que m´empeny a no esperar res més per ara i m´entretinc encara a fer alguna fotografia més, amb més colors...amb menys lluita. És com tornar a equilibrar la balança, un petit començament. Altre cop.

La vinguda dels tàrtars

Una linea de núvols blancs com un tren en l´horitzó; una linea ben seva, només seva, resta allí, en la llunyania, tot el dia. Prima i visible, inalterable, la resta fins als ulls del qui vigila enfronta només blau, com una aquarel.la marina abans d´arribar-se a la platja aquella que mai es trepitja. Ha bufat el vent durant tota la nit, emportant-se la meitat de les moreres i els pruners i bona part de l´ocre dels plataners. Les voreres dels carrers han deixat de ser grises i fan soroll de vells pergamins obrint-se als matins nèts de mals auguris, a les noves ombres perfectament delimitades de les tardes sobre el ciment clar, amb les seves claraboies, els seus teulats, les seves baranes velles i negres  altre cop tèbies de sol...Res ja no fa pampallugues, l´aire és solcat per multituds d´invisibles, aquells que no va entreveure mai el personatge literari que esperava la vinguda dels tàrtars. 

I és que aquests ja han arribat, deixant una polseguera en l´horitzó semblant a una linea de núvols blancs. L´estol imaginari els delata als ulls del qui els vol veure. Només passa que després s´han fos en l´aire fred, qüasi bé hivernal de l´invisible. S´escolten com un pas de fantasma dins el gregal portador de tempestes i també s´acaben aturant en un joc de silencis forjadors d´instants preciosos i quiets, ara al matí, ara al migdia, ara al vespre, quan el record del primer vol vist d´un primer núvol d´estornells viatja juntament amb el del pardal solitari solcant a batzegades  un espai fora mida.  Els tàrtars cerquen refugi dins una nova fortalesa mentre hi ha qui encara els busca arran de l´horitzó. El guaita s´acaba sempre adormint, somiant truites.

Vitamines

Quan sona la música, es posen a ballar. Tant fa que la cinta sigui de fa molt temps enrera, ni que no soni massa bé , s´encalli de vegades o la cançó no doni massa per ballar. La granota bota  i el seu germà gran dóna voltes com una baldufa. La cançó retorna d´on va venir, mentre ballo amb ells. Ells riuen, i jo també. 

Feta la diversió, trec la cinta, però no vol sortir. S´ha encallat dins l´aparell, que ja fa massa temps que no s´engegava. Miro de tibar-la, i es trenca. No em preocupa massa, això ja passava abans. Es talla, i s´enganxa, tot i que no sé si ho acabaré fent. Amb cura, la retorno dins la capsa, i d´allí al calaix on dormen totes les altres. I el tanco. A fora torna a ploure, i a mi ja m´està bé.

Onze anys

Ella sap exactament el temps que fa que no es veuen. Ho diu amb la seguretat de qui coneix la capacitat humana per oblidar amb rapidesa el pas de tots els díes i mesos que contenen aquests onze anys que reafirma tossudament per segon cop en pocs minuts, com si la seva pròpia capacitat de recordar-ho ja fos raó suficient per merèixer almenys una segona oportunitat de remembrança per part d´ell. Ell, però, és incapaç ni de recordar vagament aquest rostre solcat d´arrugues fresques sorgides al seu voltant cada cop que somriu entre les pauses del seu parlar ràpid, un parlar d´anar per feina on resumeix els onze anys passats en dos fets concrets : el tancament de les dues botigues i el seu divorci. No és que ho hagi de saber, però potser aquests dos fets afinaran la seva memòria. Les botigues les va muntar amb el seu “ex”, i va ser amb ells dos amb qui va fer els tractes, temps era temps, perquè d´allò ja en feia onze anys i ella, en fi...sospira com feliç, com si aquests dos fets no hagin suposat cap desgràcia per a ella. Nova vida, vitalitat, els anys passats van ser feliços però s´havia d´acabar algun dia, ja s´ho veien venir, els seus ulls brillen sens dubte rera l´opacitat d´unes ninetes fosques inquietes amb un punt de nervi mirant d´allunyar impaciències neguitoses.

El Sr. Mestres, mentrestant, treu les mostres que ella necessita, unes mostres ja antigues, i respon amb un si o un no segons s´escau al monòleg que ella va repetint sense adonar-se´n, tot plegat perquè la situació pogui semblar-se el més possible a una conversa. Ella sembla no tenir aturador, i en poc més de vint minuts li explica més de la seva vida del que ell mai arribarà a explicar a ningú de la seva. Hi ha gent capaç de fer-ho, i davant de qualsevol disposat a escoltar-lo. De fet n´hi ha que s´hi dediquen professionalment, però no és el cas de la Sra. Sofia. Ella sembla més aviat una consumidora que n´ha tret les seves pròpies conclusions, algú que ha sentit a dir allò de que has de treure- t´ho de dins i de que explicar-ho t´ajudarà a superar-ho. O bé no ho ha sentit però ho explica per pura necessitat, perquè han passat onze anys i ell no ho sap, de fet ni la recorda, però si està segur d´alguna cosa és de que s´ha envellit. En un moment de pausa, observa l´abric de pells que li cobreix mig cos, d´un pèl blanquinós gruixut, com de conill, un abric atemporal que avui en dia ja s´han de deixar de portar, com els jerseis de mohair van deixar de portar-se fa temps o els pantalons de tergal fets a les sastreries. El seu rostre sembla una extensió de la seva blancor, de les dents i inclús dels llavis prims, apagats de tant somriure. Les seves mans també, agafant ara una de les mostres . Una d´elles llueix una elàstica i marronosa bena permanent, massa grossa pels dits que sobresurten més prims encara del que són.

Ell recorda l´abric. A vegades passa que un recorda més un detall que una persona, com ara un penjoll, una pipa, un ble de cabells castanys, una manera d´escriure, un to de veu, un llaçet rosa en uns sostenidors. Amb el pas dels anys la memòria es torna cada cop més selectiva, i oblida sense cap mena de capteniment.

La Sra. Sofía aixeca la vista i somriu, no para de somriure. Torna a les botigues tancades i al divorci, i als anys que fa que no venia. I a l´artritis a les mans, o potser a alguna cosa pitjor, que no s´atreveix encara a explicar.

Abstracció figurativa

" Quan llisquem en un món ple de saturació i pèrdua, cal tornar a les coses permanents que trobem en el silenci ". - Xavier Valls, pintor 

"Tot passa a un ritme accelerat sense saber quin serà el passat que construirà el futur" J.E.Ruiz-Doménec, historiador

De fons, conversen Jim Hall, guitarrista, i Bill Evans, pianista

La pintura respira. Ni sospira, ni esbufega ni exhala. Els fruits...cal no oblidar que venen de la flor i cal preservar el seu llinatge original. Respirar, pintar el silenci. Això llegueixo. Escolto, hi ha música que també respira, monòtonament continguda, cercant el seu propi silenci, fent emergir la mirada callada que fa tornar eternes les coses, torno a llegir. Pulcritud, armonia, lentitud de passar pàgines sota una llum càl.lida i tancada on buscar el passat, sense necessitat de recuperar res de tanginble o perdut, només graus delectosos semblants als  d´una copa de vi davallant a glops curts però espaiosos per la gola. Alguna cosa així seria el passat. I d´aquest, fent-ne abstracció, el futur, sense necessitat de futuritzar-lo massa. Fer-lo inmediat, proper, semi-present, constructiu. Silenci trencat, torna a la pintura, a la música, al llibre, al vi i a la llum....

Primera estampa de tardor : tot recordant Lou Reed

Al davant del camp del San Cristóbal, a la vorera on hi ha el semàfor que dóna a l´avinguda, aquesta setmana s´hi fan castanyes. Sovint, i cada cop més sovint, és tasca difícil trobar parades on es facin les castanyes com cal, i aquí sembla que mantenen la seva bona fama . Dins un bidó vell adequadement rovellat, amb un bon forat a la part de sota per anar ficant la llenya al foc, s´hi couen sense presses. Per aquest forat, molt ben fet, arquejat per la seva part superior com ho són algunes finestres de les golfes d´algunes cases, aquest foc destaca cremant alegre, salvat per les primeres fredors dels darrers díes. Més amunt, les castanyes, agafant to de sutge fi, són remenades rítmicament per mans expertes amb un bon i ample girapeix. D´allí surten per omplir paperines fetes amb paper de diari curosament doblegades, oferides als conductors per nens i nenes d´ulls diversos, alguns de tímids, d´altres de més decidits, tots somrients. El reclam té el seu efecte i de les mans curoses d´una nena de cabells llargs i bufanda vermella en surt una destinada a les meves, mentre el semàfor manté el seu estat d´alerta. L´escalfor repentina de la paperina, l´olor lleugera que se´n despren d´aquest foc de tardor, rústic de caliu hivernal, revifa vells instints momentàniament, guanyant-se un somriure. Al següent semàfor, de llarga durada, els dits en pelen una i la blancor fumejant s´esclafa als narius, a la boca...

D´aquesta estampa no sé jo si per als carrers de N.Y. se´n veu alguna. Allí els nens es difressen i van a les cases dels veïns a demanar caramels, i les carbasses es foraden amb boques i ulls sinistres, tanoques i riallers,amb espelmes il.luminant-les. Allí d´aquesta nit en diuen el Halloween, i el Lou Reed en tenia una cançó on acabava dient : “see you next year, at the Halloween parade”. La mateixa cançó sona ara, una mica sorneguera, entre efluvis de castanya. El semàfor és verd, i abans d´arrencar, m´espolso les mans de restes negres. La nit resta oberta : una vella castanyera coneix un vell rocker. L´un prova una castanya i l´altre li segueix les notes. Així van fent camí de les estrelles mentre sota d´ells tot sembla haver de continuar, inevitablement, vers l´any vinent.