Orígens

( Nota de l´editor :  aquesta llegenda va ser arrelada al cervell d´un home - habitualment es triava un escriptor anònim i de poca volada com a missatger - dins la casualitat d´un pinyol empassat en un atac de golafreria.. És per aquesta raó, a més de la pròpia lectura del text, de tot el que s´hi revela i finalment i no menys important, de la llengua utilitzada a tal efecte, que tots els indicis revelen que podria tractar-se d´una part revelada del conegut Llibre Perdut dels Arbres, malgrat totes les limitacions derivades de la seva traducció al llenguatge dels humans, de precarietat coneguda.Tot i així, experts científics de tot el món es feliciten per la utilització del català com a llengua vehicular per a tal fi, a pesar de desconèixer-ne la seva existència fins al moment de ser descoberta en les conegudes excavacions fetes  el mes de Juny d´enguany, 2714 , vora el fossar de Les Arenes. En aquest sentit, s´ha afirmat amb entusiasme que la llengua catalana ha estat un dels secrets més ben guardats per la humanitat els darrers mil anys. Gaudim-la doncs, tal i com es mereix ).  

Ningú coneix la veritable història d´aquest arbre. En un pati de mides reduïdes, creix al costat d´una antic mur de pedra seca; entre aquest, per ser més exactes, i la paret de llevant de la casa, alta i blanca, que l´encaixona dins un passadís ombrívol on només les heures hi creixen amb certa profusió ran de la pedra. Més enllà del mur, lleugerament allunyat, un til.ler quasi bé centenari, frondós i omnipresent, li ha acabat manllevant la poca preuada llum que necessita per viure. I sí, potser abans d´això, no hi havia til.ler, ni casa, ni mur, però el fet ha esdevingut aparentment intranscendent sinó fos per la pròpia memòria dels arbres que, a diferència de la dels homes, resulta vital per a la seva supervivència.

El tronc principal, esbiaixat pel seu evident il.luminisme des d´aquell dia de trist record- segons afirma la llegenda transmesa pels homes - , ha acabat assecant-se en una de les seves  capçades. Les pruneres (1) , com és sabut, amb el temps esquerden la seva escorça i la seva fusta esdevé llenyosa i dura. Fa de bon cremar un cop s´asseca, i crema com la dels arbusts bíblics, aquells on Déu (2) manifestava la seva presència als antics profetes (3). Per contra, l´altre capçada ha agafat la força suficient per superar el sostre, abans inabastable, de la casa, fins arribar ben bé als quatre metres d´alçada.

Abans no li havia calgut. La prunera vivia sola i rústega, d´una rusticitat com la de les runes mesopotàmiques. D´aquelles terres provenia la seva llavor, el darrer descendent directe de la llarga nissaga mil.lenària, transportada d´una  llar a una altre en un viatge al llarg de totes les costes de l´antiga mar nostra ; llars on les parles s´han acabat extingint pel pas dels segles. Tot i així,  a l´arribada del solstici d´estiu, els seus fruits segueixen vius, petits i frescos, d´una dolçor de difícil definició sinó fos que al menjar-ne un, en volguessis un altre, i un altre, i després encara més, fins deixar l´arbre altre cop amb les seves fulles petites i verdes,lleugerament lanceolades, de tacte delicat, com de pell de dona.

Diu la llegenda que fou precisament una dona la que n´oferí un primer tast al seu amant. I que aquell sabor diví els hi procurà la primera nit i que aquella nit, sols al món, es van arraulir l´un amb l´altre tement que el dia no tornaria, i així nasqué el primer petó. De Luca (4) així ho va manifestar, no fa pas tant. Poca gent n´ha fet cas, d´aquest gran descobriment. Potser per això l´herència de l´arbre ha estat atorgada als pobres desgraciats mancats d´amor terrenal, de petons i de l´escalf d´un cos de dona al seu costat. D´aquells homes que rumien tot mirant les estrelles sobre la penitència amagada en la  dolçor d´un primer bes.

L´arbre va estar a punt de ser tallat un dia d´hivern. El qui menava la destral cap al seu tronc es va aturar al veure un brot verd dalt de tot, vora la llum que planava sobre el sostre. Un pensament, doncs, brotat de la llum, el va tornar a salvar. Per la primavera, flors blanques van aparèixer al seu torn, no només dalt de l´arbre, sinó al sota mateix, mig metre més enllà, sorgits d´un nou plançó invisible a les nits més fredes. 

L´exili, vet-ho aquí, continua. I la llegenda sobreviurà, si vol ser altre cop explicada.


(1)  ciruelos

(2) Ser suprem, creador de totes les coses

(3) Precursor d´algú altre, al qui normalment no se li feia cas fins després de la seva mort.

(4) Erri de Luca, escriptor europeu del segle XX.

Recordatori

Refrany

Els animals, com els homes, mostren actituds diferents davant d´algú, posem per cas, com jo. Aquests dos, em miren de diferent manera. Tenen a tot estirar tres setmanes de vida.

L´un ja adopta el posat avorrit del gat intel.ligent. Com un bon veterà observador d´homes, et mira ja sense fugir mesurant les distàncies prudencials. Un parell de passos més i s´haurà d´aixecar per amagar-se dins la gatonera, sense gaires pors ni presses. La seva vida – probablement llarga - sembla ja escrita amb el seu posat arraulit, tancat i protector del poc i suficient après en uns díes.

L´altre, en canvi, s´amaga de seguida i els seus ulls – aquest rastre verd de deïtat oculta - em fiten ben oberts des de la fosca per després tornar a sortir i fitar tota l´estranyesa d´algú com jo un altre cop; i després una altre cop i les que faci falta, amb el dubte, la inquietud, la por i també la curiositat del qui voler saber alguna cosa més. La seva vida fa l´efecte, al revés del seu germà, que tot just acaba de començar. I malgrat tot, serà probablement més curta.

“ la curiosidad mató al gato, pero murió sabiendo “

Sota les lluernes

Al llarg del sostre de la nau les lluernes segellen el seu camí de clarobscurs damunt el qual, a certes hores de la tarda, les seves passes poden convertir-se en anys, i el caprici de la llum del sol, en l´itinerari de la seva vida. Del que no sap és del que li resta, però li sembla poder endevinar-ho quan és una mica més enllà de la meitat. Allí només hi resta una claraboia oberta, quasi bé al final, abans de la bifurcació obligada al passadís fosc dels vestidors, o bé a la lluminositat de l´exposició. Pensa en Jack, el protagonista de la novel.la que llegeix, un escriptor desarrelat refugiant-se en Kafka quan se li accentua la sensació de ser un bitxo raro al qual li resten només les seves conviccions més íntimes, reflectides en allò que mira de transmetre mentre tecleja la seva antiga màquina d´escriure. Pensa si li queda alguna cosa semblant, a ell. Però ell no pensa en un escriptor, ni en un poeta. Ell sempre pensa en cançons, que recupera quan mira de trobar-se al passar sota les primeres lluernes de la nau. Són cançons per ser recordades únicament quan sap del cert que no representaran cap moment el record del qual hagi de ser immutable ni inesborrable. Són cançons recordades dins un espai de temps il.limitat. El teló de fons davant del qual recupera la seva essència, la que li permetrà veure la darrera lluerna com una primera esperança, potser la darrera.Cançons per deixar-les anar una estona, rera un lleu somriure de mitja tarda, en l´hora aquella tonta en què s´acaba una cosa i no se sap ben bé  quina s´ha de començar de bell nou. No cal insistir, pensa, però tampoc cal deixar de fer. 

Intensitat

" És la condició moderna, va dir, als millors els manca convenciment i els pitjors estan plens d´una intensitat apassionada. Això no ha canviat des que Yeats va escriure aquests versos i no sembla gaire probable que canviï fins d´aquí a molt , o potser ja no canviarà. Però el que sí que és nou és la intensitat amb què se´ns diu que no hem de ser intensos. Potser sempre ha estat així, va dir, però ho dubto. Només cal que miris els retrats contemporanis de Dante, per veure que com a mínim ell sí que estava ple d´una intensitat apassionada. Només cal que llegeixis les obres de Shakeaspeare per veure que per a ell la manca de convenciment significava una cosa molt diferent que per als nostres interessats campions de la postmodernitat. " 

Gabriel Josipovici , "Moo Pak" , (1994)  (traducció de Ferran Ràfols ,Ed.Raig Verd )

Moments

Avui el vent s´escola airejant la primavera cap a la seva maduresa. La ventolera és amable, de cap manera buida ni molesta . Va per feina i transporta bona part dels calzes de tot el que ja ha florit. També, a la roureda, es deixa sentir i pel terra, algunes fulles tendres caigudes contrasten amb l´adob de les caigudes. En recullo alguna, per immortalitzar-la dins alguna novel.la de tolstoiana envergadura.

Entre els roures res no canvia excepte el meu estat d´ànim. Aquí hi retorno per saludar la veritat del que és viu, alt i fort. A sota d´ells sóc ben poca cosa, un alien de pell blanca tot just acabada de destapar. La benignitat de la tarda empara la solitud del tot inapreciable dins del bosc. Com sempre, faig una primera aturada, per atrapar la placidesa del verd sorgint de l´aspror del troncs d´escorça esquarterada, la remor pausada del balanceig ingràvid de les branques. Després continuo i la ment es va escapant del món a l´entrar a la petita vall secreta, allí on regna l´ harmonia del bosc.

Cada caminada té els seus moments. I avui el segon ha estat més amunt, observant el camí arribant sota una petita alzina, des d´on la vista s´arreplega sobre una nuvolada curta i fosca al centre, lliurada al blau d´encara més amunt i per sota, a la concavitat fina d´una corba de bosc d´on destaca un pi llunyà. Podria ser un tros d´Àfrica, atesa l´amplitud de les mires, llunyanes on hi destaca el verd de les selves tropicals. El vent no bressola gaires pensaments, potser perquè les emocions no afloren ja com als anys de descoberta, i el paisatge de l´infinit s´ha assimilat de tal manera que es normalitza com una paraula desconeguda apresa finalment per la seva repetició pausada quan la vida es troba amb ella.

Tot i això, l´arç blanc regna en pinzellades de sabor oriental dins el bosc. El tercer moment es descobreix així en una altre revolada del bosc, en un exemplar de branques curtes i exuberants, llenyoses, plenes, oferint-se en nèctars dels déus ajaguts sobre antics mosaics grecs.

El sol il.lumina el darrer tram de camí. Pel cel transiten núvols blancs, nèts de boirines. Els turons ombregen. Baixo per la carretera amb música barroca. Vivaldi amb viola de gamba per un darrer tast de la llum del dia. El so del vent, el bosc, el cel, la llum i potser i tot la vida amb els seus diminuts moments sota aquesta carpa natural té una tessitura de barroc sorgint del renaixament d´aquesta segona estació, quan els instruments temperen les seves cordes i afinen el so del proper estiu.   

Automàtica.6

(...)

La teoria del demà funciona igual de bé que un mateix verb conjugat en passat, present o futur, sense necessitat de cercar el paradigma que el faci impossible de declinar, que com bé diu el diccionari vol dir separar-se o desviar-se d´una direcció determinada, o també ésser un astre a una certa distància de l´equador celeste, traducció vàlida i molt poètica del conegut demà m´afaitaràs, fet que com és sabut, mai no passarà. L´equador celeste...allí on aniré a parar segons marca la teoria, quan el demà ja no existeixi i el James Bond esdevingui el filòsof més lúcid de la història, abans que arribés el de la meva quinta i espatllés la saga amb el seu existencialisme indigne dels meus ( i pitjor encara, dels seus ! ) herois d´adolescència. La teoria del demà. Funciona, com a resposta perfecte a la pregunta de si va ser primer l´ou o la gallina. O de quan, finalment, menjarem pa d´avui. Que de pa n´hi ha d´àzim, d´àngel, de pessic, de motlle, d´ànsies – el dels casaments-, de Viena i també anglès o de barra, o és clar, el rodó de kilo que avui dia ja no s´estila perquè és el pà perfecte per menjar-se demà, si és fet en un bon forn de llenya. I no me n´oblido, no. La bagette francesa clàssica ideal per posar a la cistella de la bicicleta, amb el diari i la resta de la minsa compra per acompanyar un matí de cafè fort en alguna terrasseta perduda de França, si és que encara en queda alguna. Una fugida d´estudi, si, ho sé, una fugida definitiva al demà. El que deia ahir segueix essent vàlid avui, sobretot pensant en França amb les seves terrasses i les seves franceses. El paradigma de la millor resposta per donar en qualsevol moment sense renunciar absolutament a res. Y como ibamos diciendo ayer...

 demain

L´homenet

“Lo que hace un hombre es como si lo hicieran todos los hombres “

J.L.Borges

L´ home s´atura davant el pas de vianants. L´avinguda és buida, sense tots els cotxes que en un dia feiner privarien l´home del silenci magnànim al qual s´ha de sotmetre ara; silenci associat a la desolació de qui es calça unes esportives sobre uns vells pantalons de tela fina i clara per anar a complir amb el compromís tardà de portar una vida sana. El matí és radiant de primavera. El cap allargassat i calb mira a banda i banda. Ningú. L´avinguda és ample, de dos sentits i doble carril, amb mitjana on hi ha lloc per parterres d´heura i romanins enmig d´una llarga filera de palmeres. Ningú més.

Tot i la solitud del moment, l´home dubta de si ha de creuar o no. Li sorgeix un neguit certament absurd, si hom observa l´escena de fora estant. Aquest neguit fa que estiri el coll per tal d´albirar una mica més lluny, per veure si sorgeix un rastre remot d´humanitat circulant cap on és ell. Pensa en la possibilitat d´ algun esbojarrat circulant a cent vint per hora acabant la festa del vespre anterior, amb el tub d´escapament cridant l´atenció com tants cops recorda haver-los sentit passar pel carrer de casa seva. O almenys, si això no fos possible, algun miserable autobús de línia buit de passatgers, donant sentit als imposts pagats durant anys de dura feina a l´empresa privada. La rutina no l´ interpel.la ni el molesta, malgrat pogués a arribar a ser molt avorrida. I l´avorriment del trànsit d´un dia feiner, les queixes interiors que es fa sobre el soroll i la gent, avui les troba a faltar.Els dies feiners només ha d´esperar, simplement, a què el semàfor es posi verd, de tal forma que de seguida els cotxes van formant una cua impacient mentre travessa amb l´altre gent; la resta de la gent que avui... no hi és.

Això li suposa un problema.Davant seu, l´homenet vermell de braços oberts el mira sense ulls, prohibint-li el pas. A ambdós costats la vista és diàfana, perfecta. L´home torna a girar el cap a cada costat. Podria travessar, així ho pensa i les cames semblen voler donar-li la raó mirant de fer aquest primer pas, sempre tan difícil de fer. Però inexplicablement reculen per tornar a avançar tímidament, en una successió de moviments oposats semblant al d´un automatisme encallat mirant d´acabar la seva feina. No pot i l´homenet de vermell el desafia, amb tot allò que significa l´obediència, o potser millor dit, la vergonya del qui abaixa el cap en l´adversitat del moment.

Un escamot de pardals passa ven a la vora, rassejant l´asfalt. L´home el segueix amb la vista mentre sent com s´allunya entre piuladisses de senyoria perduda. Abatut, desisteix. Pensa en la injustícia del moment, ara que no hi ha res a fer. En el que s´ha convertit. Ara ja no caldria. Podria fer com fa més d´un que coneix, allí al casal on s´ha aficionat a jugar a la petanca : persones garlaires, de pretesa autosuficiència, del jo i només jo i de quan era així i si sabessis com jo i etc. Persones desconegudes de les quals mai en podries saber res del cert, tan sols allò que et diuen d´elles mateixes, les històries dels quals mai creuries a poc que et fixessis una mica en com te les expliquen.

Ell podria ser així. Podria arribar-se a enganyar d´aquesta manera però no sap fer-ho. És massa intel.ligent per detectar la pròpia culpa, la culpa del qui no fa res per aturar ninguna cosa. Del qui és complidor però certament covard com tants d´altres. D´una covardia dels petits moments, com aquells en què es troba ara mateix, sense cap testimoni més que les seves cames encallades. Ho sap i per això necessita de la normalitat del soroll de la ciutat, de la seva gent, de la seva fina capa de pol.lució protectora que els amara a tots. Es mira les sabatilles sota els vells pantalons de tela fina i clara.

¿ Heu escoltat mai com se sent el canvi de llums en un semàfor, si sou molt a prop ? És el simple so d´un interruptor força més sorollós de l´habitual. Com d´alguna cosa trencant-se. I en el moment en què l´home acaba les seves reflexions, es deixa sentir. Llavors les cames es desencallen per seguir la seva passejada. És a punt d´arribar a l´altre costat quan se n´adona.

Ha travessat en vermell.

Botànica aplicada

                                   

discreta ,

 

alegre 

i elegant ;

  

dolça

                                     

  i extremada ;

seductora

amb cops amagats ; 

 sociable

però també solitària.

Eternament ... jove

( música suggerida : " Woman", del John Lennon )

Absència

Quatre parets d´alumini raspallat.

Et mires la punta de les sabates i

jo, l´esfera lligada al canell.

Brasil, Jobim i bossa nova.

L´armonia és el ritme de l´espai i

el ritme de l´espai és el temps.

I el temps, alguna vegada

d´una cançó,
repetint-se dins l´ascensor.

Brasil, Jobim i bossa nova.