“ Dejunar les frases perquè austeres,
netes, depurades, tenguin la forma i l’essència de la veritat “.
Ponç Pons
L’home em digué, després :
- Jo mai he guanyat res.- Davant d’aquesta
resposta, no vaig saber si es referia a diners o a tota la resta. Això m’ho va
dir quasi bé al final de la nostra trobada, i si ho anoto a l’inici és perquè
se’m va quedar gravada al cap, aquest afirmació. Però la història seria aquesta
:
L’home m’havia aturat, en la nostàlgia d’una
tarda de primavera que tocava a la seva fi. Aquesta descripció de la tarda l’estava
pensant en aquell precís moment, ho comento perquè podria semblar fora de lloc,
o millor dit, fora de to, ja de bones a primeres. Tardes calmoses d’aquesta
mena em fan sentir una mica poeta : veus la llum ballant en fils d’aranya, veus petits insectes
voleiant, veus angelets escampant-se entre geranis silvestres, la blancor dels
pèls de les tiges de borratja a contrallum, el verd de les espigues entre dents
de lleó...podria seguir, però continuo. L’home volia que li fes un favor.
- ¿Un favor? – Li vaig preguntar, inquiet. No
ens coneixíem de res, aquell home i jo. Ell feu cara d’entendre-ho, com si ja
s’hi hagués trobat abans, en situacions d’aquella mena, i em respongué molt
educadament, amb poca eloqüència i veu greu, anant al gra:
- Li volia manllevar, si m’ho permet, una
frase de la seva propietat.-
Evidentment, vaig restar sorprès. M’esperava
qualsevol altre cosa menys aquella estranya petició, el suficient per fixar-me
millor en ell : era un home gran – vull dir més gran que jo, que ja sobrepasso
els cinquanta -, de cabells molt blancs i rebels que una mà de dits llargs i
prims, de pianista, estirava enrere en aquell precís moment mentre uns ulls
petits i fondos em miraven tranquils i concentrats en la meva resposta ; era
força més alt que jo i vestia el seu cos escardalenc amb pantalons de pana
fina, camisa a quadres i americana senzilla, un pèl rústega, de color marró
fosc. Els pantalons li quedaven curts, com els mitjons, fet que deixava un tros
dels turmells a la vista, de pell molt blanca i fina. Les sabates eren de
cordons i d’estil anglès, velles però polides. Semblava estranger tot i que amb
aquella pinta qui sap d’on podria haver sortit, aquell home. Imposava un
cert respecte, no sabria dir si d’home de mon o bé de professor emèrit d’alguna
universitat centenària.
Va posar-se les mans a les butxaques, pacient.
Jo no sabia on posar les meves. Estava intranquil, com sempre em passa davant
de desconeguts que m’adrecen la paraula.
- ¿Una frase diu?- vaig respondre per dir
alguna cosa. Llavors ell va somriure, veient la meva cara plena de dubtes. No
entenia res però tampoc gosava marxar sense més ni més. No soc d’aquesta mena
de persones amb caràcter suficient per etzibar un no m’interessa i seguir el
seu camí ; ni soc una persona capaç de fer suggeriments com aquell però
tanmateix, m’intrigava el suficient com per voler saber de quina frase es
tractava. Que algú es molestés a demanar-me una frase meva em feia sentir, en
certa manera, important, tot i no tenir ni idea de perquè me’n volia demanar
cap permís, si ni jo mateix sabia quina era. A saber quan la devia dir ! A
saber si la podia identificar com a meva ! Així que li vaig exposar tots
aquells dubtes que tenia, a més de preguntar-li per quina raó tenia aquella
necessitat, si de fet ja la sabia, la meva frase.
-Bé, estimat amic, és que jo soc dramaturg. I
aquesta frase seva, com li diria...- Se’m van obrir els ulls, mai havia vist
cap dramaturg en persona.
-¿Vol dir que escriu drames, vostè ? – vaig
preguntar-li sense donar-li temps a acabar la seva resposta. L’home mirà per
sobre la meva espatlla per després tornar la vista, pacient, damunt la meva
persona.
- Doncs sí, com la vida mateixa.-Respongué d’esma.
Semblava haver perdut el fil, com si hagués marxat a algun lloc llunyà. Em
mirava però no ho feia, fins que vaig tornar a notar els seus ulls concentrats
en els meus, dòcils, amables. – El cas és que no tinc res per pagar la seva
frase, i per això li demano de manllevar-li...com un favor -afegí encara un
altre cop.
Li tocava el sol de gairell, accentuant les
arrugues de la cara, les celles profuses, la pàl·lida pell. Érem al mig d’un
camí, als afores de la ciutat, la ciutat on vivia aleshores. El riu, amb les
seves aigües estretes i afables, baixava amb placidesa, ample, amb harmonia
entre salzes i plataners despuntant verdors, fent agradable de passejar per
ambdues ribes. Un rossinyol va posar-se a refilar. Es feia tard. Vaig girar-me
a ponent, de cara a l’altra riba, on els arbres deixaven passar la llum damunt
una petita carretera per on algun ciclista s’esmunyia en direcció al sol. M’agradava aquell lloc en especial, i més en
aquella hora. Vaig posar-me les mans a les butxaques, com l’home que tenia al
costat ; s’havia girat també i tots dos miraven l’inici de la posta, neta de
núvols. Semblava entendre el meu silenci momentani, com si a ell també li
passessin, aquells mena de coses. Com si no tingués pressa per a res, ara que m’havia
dit el que volia de mi. No teníem pas pressa, doncs; ni ell, ni jo. Sentia
aquell pes de la solitud alleugerint-se en moments com aquell. Respirava l’aire
sabent-ne perfectament el seu gust a dolç record. Per a mi era important,
recordar aires de primavera.
Va passar una dona, llavors, per l’altra riba.
Passejava un gos, un pastor blanc suís molt bonic i estilitzat. Anava vestida d’esport,
amb la roba cenyida al cos, que es feia veure sense haver de sospirar per una
falsa joventut perduda. Tenia el cabell solt i en veure’m allí, va somriure i
em saludà amb certa timidesa, aixecant la mà. No era la primera vegada que
coincidíem, però si la primera que em saludava, fet que va fer que tots dos,
l’home i jo, aixequéssim la mà d’idèntica manera a com ho havia fet ella, com
si fóssim bessons, somrient-li igual i girant els rostres respectius seguint-li
el pas mentre la seva figura s’anava empetitint, en la rectitud del passeig
vora el riu. Era bonic, de veure dones així.
- Tot s’acaba quan mai comença -vaig mormolar
llavors amb la nostàlgia de l’inici d’aquest història. Si hagués estat sol, no
hauria dit res, per no sembrar dubtes respecte a hàbits que no desitjava adquirir.
Al ser-hi l’home, tenia cert sentit que deixés anar aquella frase.
L’home – ¿ O hauria de dir el dramaturg ?- , va
sospirar amb complaença, tornant la vista al riu, als estranys reflexes que la
llum hi destil·lava, com si mirés d’atrapar el que quedava del dia.
- Ja no caldrà que li digui res més, doncs.
Una frase com aquesta bé es mereix el meu respecte.- ¿ Em tindria que haver
sorprès, de sentir-li dir que aquella era la frase, la qual m’havia demanat
abans de dir-la ?. La veritat és que no em sorprenia res, d’aquell home, ara
que feia una estona que estàvem junts. Hi ha gent amb la qual t’hi pots
sentir a gust de seguida que la coneixes. A vegades pel simple fet de
sentir-te afalagat per haver triat la teva companyia, sense preguntar-te per l’interès
que hi pugui tenir, perquè en aquest cas era ben clar. L’home volia
parafrasejar-me en algun drama que pretenia escriure. Era magnífic, aquell fet
i vaig pensar que m’hauria agradat comprar el llibre on hi sortís, la meva
frase. Però , ben mirat..
-¿Segur que li anirà bé, aquesta frase ?- li
vaig preguntar amb recança -Trobo que és una mica poca-solta. - Quan més hi pensava menys m'agradava, la meva frase.
Ell, però, decidit va posar-me la mà
sobre l’espatlla, i em va dir :
-Si vostè es dediqués a escriure, estic segur
que explicaria molt bones històries, en pot estar segur. Jo ja només m’agafo a frases com les
seves, i miro de treure’n un drama, ni que sigui un de més. No em queda massa
temps i...- se’m va quedar mirant la meva bota de caminar, que portava foradada
per la sola- Vaja, una bota foradada... interessant...- llavors continuà,
content de seguir parlant-me- però si li soc sincer, la seva frase seria un bon
inici, en comptes d’un final, com la dona...que la coneixia, aquella dona ? –
preguntà amb interès. L’home s’havia reviscolat, amb lo de la meva bota
foradada. Me la vaig quedar mirant, no me n’havia adonat però era ben cert, la
sola s’havia desenganxat per la part del davant.
-No...l’he vista algunes vegades...avui
m’ha...bé ens ha saludat...no ho havia fet abans, però vaja, el riu és molt
ample, no sé si m’explico.- Vaig aixecar la vista de la bota al passeig buit de passejants, amb la meva
melangia acostumada a certs fracassos. Allò em va fer reaccionar. Tornaria a estar sol, era inevitable.
- Es fa tard, senyor, agafi la frase –
vaig afegir oferint-li la mà.No tenia
sentit. Ell semblà, altre cop, entendre-ho. Encaixarem. -Espero que hi surti
guanyant alguna cosa. Li dono les gràcies per haver tingut...com ho diria...la gentilesa de demanar-la, tot i que no feia falta.
Llavors em va dir, altre cop taciturn, allò de que ell
mai havia guanyat res. Em va saber greu, per ell, per mi, per la tarda acabant-se.
-Res en el sentit de la seva frase, que pot
ser molt – em digué amb certa esperança, tot donant-me les gràcies.
Després d’acomiadar-se, marxà en direcció
contrària a la meva, cap-cot, les mans a les butxaques de l’americana, com si de
repent hagués agafat fred. Pensant en els seus drames, concebent-los,
meditant-los com l’arquer a punt de llençar la seva fletxa, sabent tot allò que
ha d’escriure per fer diana. Tot el que voldria dir, amb els personatges
adequats i la història adequada.
Ben bé al revés de jo, ara que m’he decidit a
explicar-ne una.
