Nadal

 

Aquell dia el llop conviurà amb l'anyell, la pantera jaurà amb el cabrit, pasturaran junts el vedell i el lleó, i un nen petit els guiarà ; es faran amigues l'óssa i la vaca, les seves cries jauran plegades i el lleó menjarà farratge com els bous ; les criatures jugaran sobre el cau de l'escurçó, els nens ficaran la mà dins l'amagatall de la serp. Aquell dia, els estrangers vindran a consultar el rebrot de la soca de Jessè que s'alçarà dret com a bandera dels pobles.

( Isaíes 11,1-10 )

Com deien els profetes ... BON NADAL !!

El joc de les paraules

 

Pel primer dels camins, el de la Cantarelles, passa una dona tornant de passejar tres gossos, tots lligats a tres llargues corretges, tots tres amb petos de color verd llampant. El darrer – petit i d’orelles caigudes-  se’m queda mirant ; li mig acaricio el cap abans de sentir un osc “anem” paral·lel al “bon dia” de rigor emès amb presses, acompanyat de una lleugera estrebada de coll que el gos ha assumit com un adeu mentre les seves pupil·les giren un segon sobre meu, preguntant-me si no podria fer alguna cosa amb això d’haver d’anar lligat dins del bosc. Desapareixen i jo camino i rumio en aquests ulls tristos, en com podria fer-ne un conte, un conte on hi sortís un home també d’ulls tristos trobant-se un gos com aquest, on hi hagués un veterinari contraposant-los, potser un home pedant, un home que en un moment donat digués : “ ...però que no veu que és un animal com nosaltres dos ? ” , un conte on es descrivís la crueltat actual de l’home vers els gossos, equiparant-los en una animalitat on no hi ha espai per córrer, on la cançó del Dylan if dogs run free  ja no té cap sentit. Un gos amb estrès post-traumàtic, alimentat, cuida´t i instruït com un esclau de la societat de consum. Seria tragicòmic, el conte ... llavors se m’apareix una branca de lligabosc al davant, aquestes branques que surten dels marges sovint per saludar-me amb alguna flor a l’estiu, i que avui em recorden aquest nom tant bonic après no fa massa, gràcies a un comentari d’un expert botànic menorquí a una foto penjada on hi sortia la flor sobre un títol fet per a una resposta lluminosa com aquesta paraula: “ cercant “. I així, enmig d’una boira impenetrable, jugo a dir paraules en veu alta.

Lligabosc -boscana-boira baixa-alzinar-cantarella-trencaclosques

He pensat en un conte i després he pronunciat paraules abrigant la possibilitat d’un raig de sol, inexistent. No plourà, avui el bosc humiteja vells esperits que davallen amb mi per la Canal del Llop, un túnel vegetal que aviat deixa xopa roba, cabells i motxilla, impermeabilitzats per qualsevol atemptat de realitat, doncs ara em sembla baixar per una llarga escala de caragol d’un castell on la fusta i l’olor de l’arboç m’acompanya, on les petjades i els ulls del gos es confonen amb les del solitari llop, marxant davant meu. Alguna cirereta, vermella encara, encaputxa el cel blanc de les clarianes, fent de fita improvisada cap a alguna cambra profunda, allí al fons de la cinglera, quan el peu ja planeja i tot aquest blanc vaporós i humit entra en simbiosi amb tot el verd del bosc, tènuement fulgent d’aigua, com si un filtre davant els ulls hagués desfet tots els detalls davant d’una llum amniòtica i transparent, semblant a la del fons marí, semblant a un petit palau de cristall líquid, una cripta de la qual jo en soc guardià per uns segons.

Salvaguarda – eter/nitat -mullena- feréstec – secret – Portella

Arribo a la Font de la Portella. Com moltes que abans ho feien, aquesta tampoc raja. Esmorzo un entrepà. Bec aigua de la cantimplora. Miro l’alçada dels plataners, plantats per fer honor a l’antiga civilització de les converses humanes  vora el broc fresc d’una font. Ja no queden fulles, només resten branques dibuixant rostres en fons blanc. Agafo una mica de fred. Torno sobre les meves passes mentre algú crida l’eco vora el Turó Roig, veus de pares i fills barrejant rialles que la boira, persistent, es nega a respondre. En una balconada, allà al fons, el sol il·lumina la terra baixa. Trenco cap al pas  entre cingleres, i enfilo cap a la Roca Salvatge. Dalt, el passeig és aeri, un mirador seguint la coberta d’un vaixell de roca viva ancorat en els segles. I la boira sota meu, fent d’onatge, ara avançant, ara reculant, damunt una platja verda d’alzina, pi i roure. De popa  a proa, el camí mor a l’abisme, per on el mon sembla renéixer en l’amplitud del cristal·lí raig de sol que per un moment m’escalfa i em fa tancar els ulls.

Roca – abisme-  aiguabatre – besllum – refugi

Retorno, ja despert, per camins passats. Gotes sobre fulles que fan aturar-me per emmirallar una història dins cada una d’elles. Fabulo encara mentre la boira ja s’aixeca com el teló d’un teatre on jo no hi tinc cabuda. Torno tot recordant els ulls del gos i com aquell, noto una estrebada al coll, quan miro de girar el cap en direcció al sol, que ja il·lumina la contrada.

 

El somni del viatger

 

Es delecta amb els darrers raigs de sol esbiaixats perfilant-se a la part dreta del seu rostre mentre camina a bon pas dins un bosc obert pel pas dels anys, potser fins i tot dels segles. Camina a bon pas, el fred es viu però el moviment quasi bé alegre del seu cos alena l’escalfor dins seu semblant-li a aquell fred que devia sentir Thoreau més que no pas al del Sr. Sommer, tots dos amb les seves bufandes, les seves botes de pell i la neu  acompanyant-los en les seves passejades. Sabem què pensa Thoreau però, en canvi, del Sr.Sommer només n’intuïm la seva possible bogeria, com la d’aquella atleta que fa anys sempre sortia a córrer cada dia, incansablement, tot l’any. Passes sense rumb dins itineraris coneguts, els que porten a delimitar el mon pels llocs on es pot arribar, sense ajuda de bicicletes ni cotxes ni altres medis de locomoció que estiren el mon sense moure’l de lloc. En canvi, la resta d’un camí veïnal, tallat pel pas de la carretera on els cotxes passen com alienígenes dins les seves càpsules del temps , pot albirar, amb la música adequada – Mahler o Shubert ja aniria bé – algun lloc sagrat no trepitjat mai per ningú en anys, fent-se present al capdamunt d’aquell, al precís moment de quan la ciutat s’amaga dins les ombres de la nit i enfront, els violins quiets exalten una Arcàdia coneguda, on al verd d’una prada un camí similar aboca  al viatger al trànsit proper al somni, sense ser-ho, doncs aquella hora és encara la darrera, com un cant de cigne que els anglosaxons anomenen amb esplendor la golden hour. Un instant fugaç.

Aquesta fugacitat transporta llavors al viatger i és quan el somni comença, perquè després d’aquesta hora la lluna ja descansa boirosa darrera uns núvols transparents com una cortina fina, rere la qual una dona canta mentre l’aigua regalima damunt del seu cos. El fred arrossega tots aquells viatgers que ja abans han fet el mateix camí, i l’escalfor al cos és la mateixa, i el segle ja no és el passat sinó el proper, amb la tristesa del viatge de cadascú, amb les seves alegries, sempre passatgeres, properes al creixent dubte que finalment s’apaga quan dues solituds es creuen, es somriuen, s’abracen...

Automàtica.27

 

(...)

em miro l’albada, d’un roig passional, i m’imagino com deu ser de veure-la reflectida en uns ulls, de com dins la perfecció ocular aquesta altre s’hi veu reflectida amb tots els silencis compartits del que és a fora i del que és a dins, de com  cada un forma part de l’altre i de com s’esvaneix amb el pas dels minuts, les claus a la butxaca i el caminar, d’esquenes al mon que neix una altre vegada sense tu, respirant les primeres alenades fredes del matí, sense ocells cantant, només la timidesa de quatre margarides xiques pensant el mon aquest que els ha tocat viure, sense aigua de primavera però amb les postes de sol més boniques, on tots els vermells s’allargassen dins blaus, morats i negres i algun blanc entremig, esquerdat i malenconiós, ple de la serenor de les fulles seques, arrecerades totes en un racó, escombrades pel vent, les del til·ler del pati veí, mig clos i mig abandonat, la gata miolant la seva ració d’espines i pa sec, el teulat de les promeses, el morter i la pedra seca i el pagès i la matinada, el misantrop, l’ària d’il trovatore, les àries, totes plenes d’amors i desamors com quan es viatja amb tren amb tots els personatges actualitzats d’un drama urbà, d’una comèdia lleugera, de l’eternitat dels temes literaris, de la gent normal de la Sally Rooney, dels mesos després, dels estels units en llums de Nadal apagats, riure franc d’amics enriolant-se dins un petit restaurant, un Penedès negre, una dona arreglant-se els cabells i encara la possibilitat de no adormir-se sol, escrivint a mà allò dels trobadors, que cantaven i recitaven tots els versos del mon, totes les històries sense llibres, ni fotografies, ni vídeos de tres minuts ni res que no fos dins la immensitat de la més petita plaça de fira, on les orelles escoltaven el que deia un home a canvi de quatre rals llençats al seu barret, era així també prop de la llar de foc, de nit, quan l’os ja era caçat i les llengües de foc enlairaven la història per damunt de cambres fosques, quan els peus pujaven els graons de l’escala i les espelmes deixaven rastres, marcant amb paraules invisibles les bigues alades, somniadores i tanmateix, de peus a terra, del

sòtil

 

Una cançó

 

Avui, quan sembla que ja tornarà el fred, escolto una cançó per primer cop. Allunyada en el temps, em diuen que el de la guitarra ja és mort. I que el grup va ser al seu dia, una mica maleït. El que canta, em diuen, és també poeta, i encara canta. Jo, al meu temps, em vaig gravar en una cinta de casset un tema de l'únic disc publicat, sense saber-ne el nom ni el títol. Un tema que m'agradava molt i que fent torna dels anys, vaig redescobrir amb alegria. Em creia que es deia trenta anys, la cançó, que si fa o no fa son els anys que han passat des d'aleshores. Se'm va quedar una frase, d'aquella cançó, que taral·lejava amb la veu del seu intèrpret, d'entonació peculiar, alta i profunda i alhora, una mica inintel·ligible, en un català que estranyament em sonava a un altre idioma, potser perquè el trobava més a prop del d'una estrella de rock, com si allò fos possible en la llengua de Fabra. Sempre he pensat que és el Purple rain català. I jo cantava... trenta anys...trenta anys...canta a l'horabaixa -in crescendo- les cançons - to pla - que vas escriure -continuant - als teus amants...- fi -.  Avui sé que la cançó es deia "Aniversari teujà ", nom estrany i que no m'agrada massa. Per a mi segueix sent la dels trenta anys.

 Ara, seguint el fil d'aquest cantant, em topo amb aquesta altre, en un to acústic - molt californià - que res té a veure amb l'estil original del grup, fet de rock i blues, molt personal, molt dels vuitanta. I la cançó té una lletra força encallada en els segles, molt clàssica. Sona a temps passat i en canvi, ara que l'escolto per primer cop, podria ser com quan tenia setze anys. I em quedo amb un altre tros de lletra, promesa de futurs incerts ... i com un estranger feliç passejant per llocs que mai no ha vist...  

( de mentre un rellotge sembla que digui sí o digui no, apareixent més clar i més difós, de la pantalla del vídeo... )

Viatge

 (...) Esos trenes de velocidad lenta inventaban un nuevo paisaje en Francia, un panorama en movimiento de sus campos, de sus bosques y montañas, de los ríos que franqueaban o bordeaban, de las hileras de sauces desmochados y setos de espinos, una travesía que era más lenta aún en el corazón de cada una de las pequeñas ciudades, con su estación, su hotel y su café-restaurante, y todo ello era como la idea que una civilización se hace de sí misma en cada momento de su historia, una idea que es ya una nostalgia antes incluso de haber llegado a existir, el sueño de la dulzura de vivir y de viajar.Por la ventanilla del compartimento, el paisaje desfila a cámara lenta con sus colores, como en una linterna mágica. En las separaciones de los vagones y bajo los portaequipajes, se atornillan fotografias acristaladas de lugares pintorescos en blanco y negro, del glaciar Mar de Hielo en Chamonix y del monte Saint-Michel en Normandía, de las playas de Biarritz y las lagunas de Sologne y los acantilados de Étreat. (...)

Patrick Deville, "Taba-Taba" ( Anagrama, trad. de J.M.fajardo )

Tots Sants

 

Mirem de fer sants els homes i ells, els sants homes, s’ho miren i res no diuen. A vegades deixen petites petges, però, entrellaçant un pensament amb un gafet de forma infinita, daurat i minúscul, dins la rentadora. Quart de lluna creixent. La roba de llana espera. Tres merles xiulant sobre una antena oblidada. Els corbs bategant ales per deixar-se anar al mig de la muntanya. La canal del Llor, pujada, baixada i tornada  a pujar per l’oblit d’unes ulleres retrobades. Sajolida dins els pots de vidre. Faves sota terra. Tres carabasses a la galeria. Olives sota l’aigua. Núvols sense aigua. La gata esquerpa deixant-se acariciar, sola en la nit. Un mas abandonat, un camí cap un ocell de pedra, una carena i finestrelles enrocades, en monòlits impertorbables. És el temps que mai passa. Fulles seques rodolant pel cementiri. Castanyes refredant-se. L’impost pagat sobre les emissions de CO2 dels vehicles de tracció mecànica. Una truita d’albergínia. Un gol de l’Stuani. Rimsky-Korsakov fent l’ullet a Txaikowsky. Simbad meravellat pel trencanous. I la jaqueta nova, per si ve l’hivern. Encara els pardals, que hi son sempre, fent un darrer vol com els esperits que em somriuen. Si somrius, com la llum travessant el vitrall de colors, si somrius en solitud sabràs de tot allò que no veus. Els missatgers son ells, dins el meu cap. Sí, pardalets innocents, bonapartistes, revolucionaris, lliure-canvistes, romàntics del romanticisme, pagadors d’impostos ,sí, lectors i melòmans. Amateurs sense profit, soldats desconeguts, amants de l’impossible.

Ja morts, em somriuen.

Xanadu

 

Passen els cotxes davant meu. El semàfor, en vermell. En ambdues direccions, el què la vista - cent vuitanta graus per on les ninetes resten suspeses, immòbils - emmarca a velocitat urbana : interiors fugaços de persones soles mirant fixes al seu davant. Passen els cotxes, un camió, un patinet per la vorera...enllà de l'avinguda un primer raig de sol encega una finestra escollida : no és pas la meva. Passen. Arrenco amb el verd i m'incorporo al tràfec mundà.

Més tard - cinc, deu minuts més tard- a la parada de l'autobús, una mare amb el seu fill, plàcidament adormit als seus braços enmig d'un nou miratge, altre cop de llum. Ella els tanca. Ningú més a la parada. Aliens a tot, la fotografia sembla perfecte, d'una humanitat transcendent enmig de l'oblit d'un dia qualsevol. Onsevol. 

El dia s'enfila i jo giro el cap per ampliar les meves ninetes a les seves esquenes, fent-se petites, minúscules, per un moment fugaç on passen les darreres hores del dia, ja fosques, damunt la marquesina de la parada de l'autobús, buida. Entremig, simulacres de vida.

El núvol

 

Un núvol de solitària negritud es mantenia fidel al seu deure profètic, enmig de la blancor de la resta. Prometia alguna cosa més que els seus companys passavolants, certament majestuosos, de noms nobles : cirrus, stratus, autocumuls, nimbostrats , cumulonimbus..., noms d’alçada, famosos als darrers temps. Enrere havien quedat els núvols alts o prims o baixos, temperants del clima genuïnament mediterrani, aquell que a les escoles definien amb la facilitat del hiverns suaus i els estius calorosos. Ara, fins i tot els meteoròlegs s’atrevien a parlar del tròpic, de mànegues i tifons, de pedres immenses, de rècords batuts, tot esperant poder mencionar algun dia la cirereta del pastís, el temible huracà, el qual equilibraria les forces d’aquest mar on mai passava res amb les d’ un autèntic oceà. I ho feien amb la seguretat del guanyadors, però també amb la fatalitat i la impotència dels perdedors. L’abisme és a prop, deien sense dir-ho. 

El petit núvol negre era tot esperança, com l’ou de reig pregonant una bona temporada. Format per l’evaporació  de la mar més tranquil·la, va créixer el suficient per regar  un petit tros de terra, amb aquella pluja que et feia mirar el cel amb la bonhomia del passat més perfecte. Sense ser digne de menció, només aconseguia perfumar l’ambient d’olors de fines herbes pel qui tenia la sort de continuar el seu passar per aquells camins on les petjades sorrejaven vermelles, humides i encara prou fermes per albirar un altre núvol negre, i una altre més enllà, i un altre potser i tot, més enllà de tota aquella blancor ensucrada pels mals auguris.

L’Agost quedava lluny, més lluny del que es podria pensar. Tant lluny ja de la platja que em va veure néixer ! pensava el petit núvol negre mentre anava descarregant sense pressa ni malura la brevetat d’una aigua ben dolça. Ecològicament parlant, estava en transició.

Rèquiem

 

Quan m’oblido del què, llavors agafo qualsevol llibre de la meva modesta llibreria i hi faig un cop d’ull. Sol funcionar : un parell o tres  de pàgines llegides i moltes coses tornen a lloc, amb el què definit. Llavors puc fins i tot emular tot allò de bell que té una lectura improvisada, segur del seu èxit, almenys per treure lleganyes –  teranyines – sorgides als ulls – als plecs del cos - de les meves neurones l’estat de les quals mai sé del cert si és bo o dolent. Un petit article de diari també pot fer el mateix efecte, i avui ha estat així. Parlava la periodista de una visita a l’hospital amb una persona gran, de com el ritme d’aquesta persona li feia veure les coses diferents del que semblen, de com la persona gran es posava a explicar la història del seu húmer al metge, centre de la visita cronometrada com totes les visites a l’hospital, de com aquesta història podia amagar una vida sencera. Tot explicat amb gràcia, amb art, amb saber fer i amb molt poques línies. Breu com l’efecte d’una aspirina sobre un cap cansat. M'he recordat de quan acompanyo la meva mare a alguna visita a l'hospital. Alguna cosa vaig escriure sobre de com s'atura el mon quan camines amb algú al costat que es pren el seu temps per fer-ho realitat.

Després, reviscolat amb el cafè del matí, damunt el llit desfet d’un dissabte al matí, encara amb el batí posat, he llegit a l’atzar Tabucchi, del seu Rèquiem. Ara el tinc davant, sobre la taula i no trobo el passatge, quan al matí l’atzar me l’ha ofert a la primera. L’atzar, per bé o per mal, ve sempre de primeres. Volia citar algun fragment, perquè copiar fragments escrits per qualsevol escriptor em provoca una mena d’il·lusió creadora, una pauta a seguir, una invitació a continuar. Potser a trobar el què. En aquestes dues o tres pàgines, ara que ho penso, hi sortia un personatge que Tabucchi anomena el pintor copista, un home que es dedica a pintar detalls a gran escala d’un quadre en concret, un home que treballa per un magnat americà, el qual omple el seu ranxo de Texas amb les seves pintures. Un home que copia, com copio jo fragments de vegades. El que deia, llegir trossets de llibres llegits fa temps, dels quals sols en recordo vagament les seves trames però dels quals la memòria en serva sempre el caràcter guaridor de les seves lletres, perdurables dins aquest artefacte de paper que ara resta sobre la meva taula d’escriptor aficionat, tancat, amb aquesta portada on hi surt un passatge empedrat d’un barri antic d’alguna ciutat portuguesa, de colors una mica kitsch, una fotografia saturada de verds, grocs i liles, delatant el caràcter una mica al·lucinatori del llibre. Tres fulles escrites amb el pols del Tabucchi, impossible de copiar. 

El mestre copiador, pensava que es deia el personatge. He esborrat el nom de més amunt per rectificar-lo, ara que he comprovat el meu error tot recordant que al llibre hi ha una taula de personatges, segons van apareixent al llarg de la novel·la. Potser inconscientment, he pensat en mi mateix com un mestre. Per un moment, sento vergonya. Acabo de repassar la taula de personatges : n’hi ha un que m’agrada especialment : el venedor de històries. Busco on surt del llibre, de fet ara penso que podria trobar fàcilment al pintor copista, però això seria trair la benevolència que avui l’atzar ha tingut amb mi, portant-me ara, de nit, cap aquest venedor d’històries, un vagabund esprimatxat amb vambes de tennis i samarreta groga, tal i com el descriu al llibre. L’escriptor vol que li expliqui la seva història, no cap altre. I l’home li contesta : hi ha poca cosa a dir, jo soc un escriptor fallit, aquesta és la meva història. Tanco ara el llibre. És el que té l’atzar, que sempre va de cara a barraca, quan cal.