Carraca

El xerric de la carraca lligant mercaderies al camió, a la furgoneta, dalt del cotxe ; fixant la càrrega perquè no es mogui. Hi ha pensaments, emocions, sentiments fins i tot, que haurien de lligar-se com ho fa la carraca perquè sinó se’n van, i no tornen més. I no son això els records potser ? Vivències lligades amb una bona carraca, traslladades a través del temps per aquesta màquina sempre imprevisible  que és la memòria, la qual funciona amb gran varietat de combustibles, tots perfectament sostenibles.

Com podria ser una cançó, per exemple.

La mà desclosa

 

-Això sí que és tendresa – diu ella tot observant un bes espontani d’un fill a la seva mare el dia de la seva graduació. El noi és molt alt i la instantània el revela ajupit de cintura cap amunt, els llavis sobre la galta d’ella, qui somriu a la càmera de manera ben natural, feliç, com ho fa son pare més tímidament, a la seva dreta. El noi va amb una llarga toga i un birret que s’aguanta amb la mà esquerra, una mà perfectament definida, nítida en comparació a la resta de la seva figura, parcialment esvaïda pel ràpid moviment que segurament ha agafat al fotògraf per sorpresa. Malaguanyada !- devia pensar al disparar. Tot i això, la va revelar i segurament no la devia entregar als seus protagonistes.

La foto és en blanc i negre, antiga , amb les vores ribetejades amb fines blondes de color blanc, no massa gran. La gira i veu només un número anotat amb llapis : 56. La seva edat.

-Mira quina casualitat, la teva edat – corrobora la veu de l’Oriol, al seu costat, mirant-se-la de reüll. Ella arrufa momentàniament els llavis tot girant la fotografia per tornar-se a fixar en aquella mà pàl·lida, blanquíssima, damunt el birret fosc.

-T’agrada ? – fa ell apropant el cap al d’ella.

A l’Agnès li agrada. De fet li agraden, a més d’ aquelles fotos antigues que son dins el petit cabàs d’on l’ha tret, tots els trastos i llibres vells que van veient per les diferents parades com pedaços de vides passades, testimonis d’ús perllongat amb tota la pàtina brunyida damunt d’ells ; mostrant, a poc que un s’hi fixa, petits detalls d’aquelles rutines ja mortes dipositades damunt de cada objecte :  la roda de la màquina de cosir centenària, polida de tant posar-hi la mà, perdut el seu color daurat original ; o el tros de fusta al voltant del petit tirador que ferma la porta de vidre del rellotge de paret, picat de tant posar-hi les ungles per obrir-lo cada dos o tres dies per donar-li corda ; o bé aquelles inicials gravades al mànec d’un ganivet de plata, ja perduda la seva fulla...aquarel·les de camps amb pallers i masos antics, ovelles blanques, dones amb davantals davant un tros de mar, de cel ; fotografies, com aquella d’un instant on només s’hi veu la mà, dos somriures i un petó.

-Té alguna cosa...-respon ella simulant un desinterès  mirant-se-la de gairell per depositar-la al cabàs. Deixar anar la imaginació és el que li agrada, tot pensant en aquella mà nítida, un tros de vida dins aquell remolí d’imatge al cos del noi, com si el moviment no s’hagués acabat mai i romangués aturat en algun lloc, com les mirades, els ulls i la tendresa.

-¿ How much ? – sent que diu l’Oriol al marxant, tornant a treure-la del cabàs tot ensenyant-li. Es fixa en l’home, és  alt i esprimatxat, amb pocs cabells al cap i aire de dandi vingut a menys ; té les mans a les butxaques i una cigarreta penjant-li del llavis, el fum de la qual li fa guinyar els ulls a l’apropar-los a la fotografia, la qual li agafa de les mans per quedar-se-la mirant, com si no l’hagués vista abans. L’Agnès copsa aquest petit gest de sorpresa, tot mirant al marxant i avaluant la possibilitat, natural en ella, de si no fos ell el noi de la fotografia. Li ha vingut la idea al cap només de veure’l, no li costa gaire d’iniciar especulacions en relació a una possible història : com algú pertanyent a una classe alta acaba venent el poc que li queda en un mercat d’antiguitats de York, i a partir d’aquí escriure sobre la vida d’aquesta persona, o potser sobre la d’altres dins aquella, més interessants; o no, o ves  a saber...es fixa en el mocador que porta al coll de la camisa mig oberta, una camisa gastada com l’americana de tweed  i la mirada vidriosa dels seus ulls, preguntant-se què hi fa aquella fotografia allí, com si , posem per cas, l’hagués cremat feia anys en una xemeneia d’una casa buida, a punt de ser subhastada...i aquella tendresa ? es pregunta ara intrigada mentre l’home gira la imatge i, sense dir res, assenyala la xifra : 5,6 lliures.

Aquest gest osc i mundà, quasi bé despectiu per part del venedor trenca la petita màgia creada dins la seva ment, però no sembla afectar l’Oriol, qui treu un bitllet de deu de la cartera tot donant-li. L’home obre una capsa de llauna i cerca el canvi. L’Agnès es mira les mans, llargues i magres, mentre agafen les monedes. La vista s’allarga al canell, on el moviment deixa al descobert un rellotge d’agulles, amb corretja de cuir. De seguida la màniga de l’americana el torna a tapar ; l’home li torna el canvi i d’un calaix treu un sobre on hi endinsa la fotografia amb delicadesa, tot entregant-li a ella, mirant-la  - li sembla a ella – amb ulls de resignació, com qui desisteix de que algú el pugui arribar a entendre. Li somriu, agraïda no sap de què, mentre l’Oriol torna la cartera a lloc i fa un anem ? i un Thank you, sir que l’home correspon assentint amb el cap i un have a nice day de veu trencadissa.

S’allunyen carrer enllà, cap a la zona emmurallada. Han caminat força estona dins la tortuositat dels carrers medievals, amb cases estrafetes alçant-se esbiaixades, desproporcionades, aguantant-se amb l’equilibri precari d’unes bigues vistes en parets i porxades, obrint vidrieres totes partides en més vidres petits, calidoscòpics de tot allò que hi passa en una ciutat aturada en el temps .Cada vidre una vida, ha anotat l’Agnès en el seu petit bloc de notes, asseguda en una coffe-shop ubicada en una petita plaça oberta a la muralla, sola, mentre l’Oriol s’ha allunyat per tirar unes quantes fotos més. Les cases inclinant-se damunt meu com arbres dins un bosc, com petits gegants de fang, a punt per esfondrar-se. La lletra menuda i endreçada solca la petita pàgina en blanc. La mà, escriu finalment.

Deixa el bloc sobre la taula, estira les cames i agafa el sobre amb la fotografia. Hi ha un mim a prop, fent el seu número pels passavolants. S’acompanya de la dansa de la fada, del Trencanous de Txaikowsky. Ni fet exprés, pensa l’Agnès mentre la treu amb cura. Mira el 56, escrit a llapis. S’hi fixa una mica més i llavors veu el que sembla un 1 una mica més a l’esquerra, pràcticament esborrat. Al seu costat hi podria haver hagut perfectament un nou. 1956. Llavors la gira i la mà, nítida,  torna a aparèixer, enmig de la fotografia. La deixa sobre la taula tot apropant el rostre per observar-la millor. Al canell , un rellotge. Ja m’ho semblava ... que torna a pensar mentre un petit somrís de satisfacció li floreix als llavis.

¿El seu pare?- es pregunta tot seguit. Si la fotografia fos del 1956 podria ser-ho. Fa les seves càbales: el venedor semblava rondar la seixantena, això vol dir que devia néixer a mitjans dels seixanta per lo que el noi de la foto si en tenia divuit al fer-la deuria tenir uns vint-i-dos anys. Sí, bé podria ser el seu pare, tot i que força jove. Així i tot...qui es ven una fotografia dels seus avis i del seu pare per quatre xavos ? Quan li han ensenyat, de seguida l’ha girat per inventar-se un preu de forma prou natural ; però després , al col·locar-la dins el sobre ho ha fet d’una forma tant delicada, amb aquelles mans tant semblants a les del noi... no ho acaba d’entendre sinó fos que tot plegat no tingui raó de ser i que aquella fotografia no pertanyi a ningú més que al temps passat, sense pare ni avis ni patrimoni dilapidat ; ni tant sols aquells ulls que li han semblat plens de resignació. El seguit de pensaments passen pel cap de l’Agnès amb languidesa, la mateixa languidesa amb la que observa la fotografia, esperant descobrir algun desllorigador per aquella història que ja ha batejat amb el nom de La mà. Aixeca la vista i el mim simula ser darrera un vidre, estenent amb gràcia tots els dits de les dues mans enguantades de blanc enfront seu, fent realitat la percepció del que no hi ha. L’Agnès somriu.

Comença a ploure, tímidament ; la música cessa i el mim acaba el seu número somrient als quatre aplaudiments de la minsa audiència mentre exagera un parell de reverències amb un bombí a la mà. Torna a guardar la fotografia per no fer-la malbé, agafa la bossa i entra a l’establiment, on s’asseu en una taula raconera amb vistes a la plaça. Treu la llibreta i escriu unes frases , sense un motiu clar, com li passa sempre quan no pensa massa en res : en un moment tot s’esfondra, com en el conte aquell del Calders, el de l’home que té la vida dins del seu puny, tancat. Com l’home quan em donà la fotografia, entregant-li a una desconeguda aquella mà, oberta i protectora. La seva mà, abans de ser tancada com el personatge del conte, en el moment precís en què se li escapava del seu cos. La mà desclosa, acaba escrivint. Aixeca la vista i veu ara l’Oriol tapat per la caputxa de l’impermeable, deixant només a la vista l’objectiu de la càmera sortint amunt, en direcció a algun detall invisible per a ella. L’Oriol té unes mans petites però boniques, estilitzades, fàcils d’agafar. Quan es gira cap a les taules i veu que no hi és es queda mirant al voltant com preguntant-se si aquella és la plaça on l’ha deixada fa una estona. Llavors mira a l’establiment i les seves mirades es creuen, igual que quan es van conèixer. Ella fa un moviment amb la mà i somriu quan ell li retorna la salutació amb la seva estesa. Els hi agrada, de vegades, jugar a fer-se els desconeguts. Es treu la caputxa mentre s’apropa. Troba que amb els anys s’ha fet agradablement gran.

A la nit, ja dins del llit, ell es mira les fotografies del dia mentre ella li explica la seva teoria sobre el venedor ambulant. Sobre aquell 56 que en realitat és un 1956 ; sobre les coincidències dels rellotges ; sobre la finor de les mans i el conte aquell, sobre el mim i el Trencanous. L’Oriol se la mira pel damunt de les ulleres, somrient. Li agrada sentir tot el que el seu cervell acumula durant el dia, tot i que sap que sobretot ho fa per ella mateixa, per endreçar-se una mica tot aquest imaginari de la qual ella forma part. Per fabular .

-Ja has escrit alguna cosa, segur...- que li diu agafant-li la mà. Les té calentes. Sempre té les mans calentes, l’Oriol, és com un radiador ambulant. – T’hauries de llegir “L’elogi de la mà”, de Focillon, parla de les mans i els artistes- afegeix acariciant-li els artells. Ella allarga el seu braç cap a la seva falda, tornant-li la carícia abstreta en els seus pensaments, amb suavitat.

-Sí, he escrit alguna cosa...potser amb això ja n’hi ha prou- contesta amb la mirada perduda en la mà. Té la llibreta de notes  plena de sensacions esparses, com si fossin peces d’un trencaclosques, d’un estat d’ànim produït pel mateix viatge, que està resultant un pèl melangiós i amb la solitud pròpia dels seus caràcters, avesats a compartir una mateixa idea pròpia d’aquell, dins uns marges establerts que sovint no saben ni que existeixen ; simplement, cedeixen  cadascú a les rareses de l’altre. I se les saben, aquestes rareses. Per això ell li proposa de tornar l’endemà a la mateixa parada on han comprat la fotografia. Ella l’entén. I hi accedeix.

L’endemà sembla una repetició de l’anterior, sinó fos per la fotografia que l’Agnès tragina dins la bossa. Esmorzen fort, com és costum al país per tot seguit sortir de l’agradable hotelet on s’estan, una antiquíssima casa a unes quantes cantonades de l’exterior de la muralla. El dia és gris, amb el sol escolant-se enmig dels núvols, regalant sensacions allí on va a parar. L’Oriol cerca la llum i l’Agnès, a la seva manera, també. Tornen a pujar les escales  de la muralla per fer-ne un tram -  l’Oriol ha descobert tot un mon de xemeneies perfectament alineades arran de vista des d’allí dalt que no para de fotografiar – per després baixar-les i endinsar-se en els carrerons fins travessar un petit pont de pedra on el riu a sota baixa mig encanalat, més enllà del qual hi ha un  parc amb una plaça on els firaires van muntant les parades.

El marxant és allí, abillat igual, col·locant la mercaderia sense masses presses. L’Agnès té un bon anglès, per això no pateix, tot i que ara que l’ha vist no ho veu massa clar. Treu el sobre amb la fotografia a dins de la bossa i se la mira, esperant una empenta invisible que fa el seu efecte :  decidida, es dirigeix cap al marxant.

-Excuse me...- l’home es gira, se la mira primer a ella i després a la fotografia. El seu rostre sospira tot ell, com sabent què és el que vol ella. Li explica que el noi de la fotografia no és ell. És el seu oncle, que ja és mort, com els seus pares i els seus avis. Ell és el qui els ha sobreviscut a tots, la vida habitualment fa aquestes coses amb els més petits de les famílies, afegeix somrient amb amargor. Llavors l’Agnès li explica allò de la tendresa, de la mà, de com es pot cloure per transformar-se en un puny però que al final, s’acaba obrint i d’ella només en pot sortir la vida. Coses meves, li diu tractant de fer-se entendre. L’important- afegeix – és que la d’aquella fotografia és ben oberta, i per això no se la pot quedar ; que li regala , li farà bé de tenir-la, a ella ja li ha fet, només de tenir-la un dia ; que res més, que passi-ho bé. L’home se la mira i l’accepta, tot abaixant els ulls, possiblement avergonyit. Sembla que ha entès alguna cosa de tot aquell discurs on ella ha estat prou expressiva, com ho seria més una mare o una germana, més que una desconeguda.

Mentre tornen, l’Oriol l’abraça. Ella recolza el cap a la seva espatlla. El sol surt i els il·lumina. Un turista capta el moment, amb tot el carrer buit al fons, les seves figures foses en una de sola. Apropa l’objectiu, enfoca...i dispara.

-Això sí que és tendresa...- exclama en un idioma estrany.

 

La gralla

 

Son les vuit tocades de la tarda d’un divendres de finals d’Abril. El Sr. Mestres està cansat, serenament cansat. No té pressa, a aquestes hores el polígon és desert, pràcticament buit de qualsevol activitat. Abandonat com un escenari d’apocalipsi, quan ja tota la gent és morta i tant sols queda el decorat, buit del brogit humà. És curiós el contrast, a dins l’oficina passa el mateix : la Fina plega al migdia, els comercials a les cinc despatxen amb ell i marxen ; després el comptable, la Domi una mica més tard i finalment l’encarregat, a tocar de les set, tancant-ho tot i baixant la persiana. Ell es queda sol i prepara la feina de la propera setmana ; és una hora tranquil·la, apaivagada, durant la qual es permet de posar-se una mica de música de fons i poder notar com tot el seu cos es relaxa.

Llavors és quan els morts se li apareixen, trapelles. El darrer, el Timó, i amb ell els que han anat marxant amb el temps. Cada cop en son més; de la primera fornada de clients que va conèixer, ja en queden pocs. Els seus rostres, nítids, sorgeixen de retruc, sempre relacionats amb  algun aspecte de la feina: un nom compartit, una conversa, una paraula, un color de fil, una equivocació, una mirada ... els rostres son iguals de quan eren vius, amb tot el seu caràcter, ja fos bo o dolent, sense cap mena de generositat provinent d’alguna aura sobrenatural, d’una nostàlgia mal entesa. No, aquests rostres només fan somriure al Sr. Mestres no pel fet de recordar-los tal com eren, sinó més aviat per una creença íntima de que son ells qui se’n recorden encara d’ell, com si l’oblit fos cosa seva. Com el Timo, recuperat ja de la seva demència senil, dient-li que què fa a aquelles hores a la feina, que la vida son dos dies i un ens el passem dormint.

Finalment acaba. Tanca l’ordinador, els llums, mira de no deixar-se res, posa l’alarma i surt per la porta lateral. A fora, es mira les finestres de la façana, que han canviat fa poc. Ara porten vidres de càmera, protegits amb una capa reflectant per evitar que els raigs de sol escalfin massa l’interior. Des de dins no se sent res del que passa a fora sinó és que obri la finestra, cosa que normalment fa perquè entri l’aire. Per primavera és agradable, sobretot en certes hores del matí i de la tarda, quan els xiscles de les orenetes passen lleugers en els primers vols de la temporada. Com ara, dins el silenci trencant-se quan apareixen de sobte de la cantonada de la nau dels Macià, passant per davant seu trencant l’aire – pot sentir aquest trencament d’acer de les seves ales – per desaparèixer en un fugaç instant. El seu cos ha girat cent vuitanta graus seguint el seu recorregut, el maletí a la mà, l’americana doblada a l’avantbraç. Fa pinta de flâneur, el Sr. Mestres, quan fa coses com aquestes, com si no sabés ben bé on ha anat a espetegar.

Es gira quan sent uns cops secs als vidres del primer pis. Aixeca la vista i veu la gralla, picant-los. En el que sembla un intent per entrar a dins, la gralla ataca ara un vidre, ara l’altre. Les seves ales resten esteses, perfectament obertes, bategant per mantenir l’equilibri enfront les escomeses. Al cap d’una estona, cansada, puja a la cornisa i reposa, però no massa estona : de seguida insisteix en el seu atac. El Sr. Mestres, encuriosit, se la mira sense entendre massa la seva actitud ; no és fins que s’apropa i es veu reflectit ell mateix als vidres de sota quan, aixecant la vista veu dos gralles barallant-se, amb idèntics moviments, trobant-se els pics en una sèrie de sons sords i durs perfectament definits dins la tranquil·litat de l’hora. La capa protectora del vidre és un mirall per la part de fora, no se n’havia donat fins en aquest moment. La gralla sembla que tampoc, perquè en el seu propi reflex hi veu un adversari a qui mira de guanyar, segurament per una qüestió de territori. I de femelles. El Sr. Mestres pensa en l’absurd de la situació, en l’absurd d’estar lluitant contra un mateix...o més aviat no ? Els instints son com son i porten qualsevol animal a actuar de la mateixa manera plogui, faci sol o es trobi amb un mirall davant dels nassos. Les persones, animals també, a vegades fan igual, amb la diferència que sovint ho saben. Saben qui és el que hi ha reflectit al vidre, i no per això deixen de picar-lo, una i una altre vegada.

La gralla ho deixa estar, finalment. Aixeca el vol des de la cornisa, satisfeta amb l’empat. El dilluns per la tarda, quan surti, el Sr. Mestres la tornarà a veure fent el mateix, tot i que mai sabrà si es tracta de la mateixa gralla. Totes semblen iguals.

 

 

 

Extended

Feia dies - mesos, anys ? - que no escoltava el free bird dels Lynyrd Skynyrd, en la seva versió extended. Al despatxet, a darrera hora, sol com un mussol, free bird : giro el cap i miro per enèsima vegada la fotografia del vol de les orenetes del calendari d'enguany, mes de maig, fotografiades fa un any als camps de l'Espardenyera. En Roonie va deixant allò del I can't change, lord I can't change, I can't ... change, change, change ... allargant aquest change fins explotar en l'orgia de guitarres finals, memorable.

Em miro les orenetes, recordant-les quan van venir  a saludar-me el dia primer de maig, a migdia, just quan tornava de caminar. Volant lliures  a l'alçada del pati del darrera, damunt l'hort. Moltes i lliures. Aquest any havia arribat a pensar si no vindrien, finalment . Però sí. No podem canviar, els que volem tenir l'ànima lliure. I així, volen elles i de tant en tant, encara jo mateix, si el temps m'ho permet. Ni que sigui a l'acabar el dia. 

Llum

Ja no soc jo

qui s'atansa a la llum. Ara,

tan sols camino

                                                                         

Breviari ( XII )

 

·         Un dia passat, recollint engrunes de resquitllada.

 

·         Em creuo amb el Vicenç Villatoro, tornant de l’hort, a la vorera de casa. Passeja. Ens mirem un instant : els seus ulls no son gens plàcids,  enmig d’un rostre de barba blanca, envellit però fort, com ho és el seu cos alt i enèrgic ; podria passar, amb una túnica posada, per algun filòsof grec emprenyat per alguna discussió recent. Em quedo impressionat i amb la sensació de ser encara més petit del que soc.

 

·         Li diu que en compri un de més, perquè no importa un de més que un de menys. Al final- penso jo- sempre hi ha qui es queda el de més i qui es conforma amb el de menys. I solen ser els mateixos. Més o menys.

 

·          Al voltant d’un arbre de carrer, les rajoles s’aixequen per la força de les arrels. Revolució !

 

·         Avui és el darrer partit del Gerard Piqué amb el Barça. Al seu dia també es van retirar els famosíssims Kubala, Moreno i Manchón, aquells d’aquella cançó del Serrat.  

 

·         Molta gent em recorda el que no soc, pel sol fet de ser-ho ells. De mica en mica, i amb els anys, ho vaig superant.

 

·         Montaigne a cavall, parlant sol. Ho explica ell mateix, com si anés jo també a cavall, al seu costat,

 

·         I tots aquests estels units en les llums de Nadal apagades...

 

·         Fora del camp, és molt bona persona. De fet, n’hi ha molts , d’aquests.

 

·         Miro tres o quatre tràilers de pel·lícules. Mirar tràilers és com mirar el resum d’un partit de futbol o un disc de grans èxits d’un grup de música. A vegades n’hi ha prou, i a més, és súper-modern : tres minuts en comptes de noranta.

 

·          Tallar una carabassa : la duresa de la pell, l’olor dolça un cop oberta, els colors i totes les llavors que amaga a dins. L’he vist créixer, aquesta carabassa. Un petit tresor fet a l’hort.

 

·         Pujant les escales de El Corte Inglés, veig , en unes esportives, a la part del darrera on hi hauria d’haver-hi la marca, l’any del meu naixement. En un acte reflex em fixo en la persona que les porta, ja gran.

 

·         Surto a córrer sense les ulleres. I veig coses que no veig mai amb elles.

 

·         L’ull de la vaca, girant l’òrbita damunt meu, mentre passa dins un remolc pel camí. Una mirada inquieta, de quan et treuen del teu estable, del teu camp, de la teva vida.

 

·         A les analítiques tot es mesura per paràmetres. La salut, en diuen.

 

·         La consellera diu per la ràdio que ara és el moment d’actuar amb tot el tema del medi ambient. Fa un discurs gairebé poètic, emotiu, de país. Mentre segueixo conduint cap a casa m’avança una furgoneta de l’ICO deixant una estela negre de mala carburació al seu darrera.

 

·         Quan diu la paraula trossejar s’encalla ; la torna a repetir i es torna a encallar, i així vàries vegades. Literalment, l’ha trossejada.

 

·         Els errors sovint son els mateixos, fluint amb tota la seva naturalitat, sense ser capciosos i essent totalment irrellevants, sense cap propòsit d’esmena. Es tornen tant comuns i rutinaris que no esdevenen cap error.

 

·         Llegeixo alguns versos esparsos, triats a l’atzar, quan disposo d’alguns minuts  abans d’anar a treballar. Avui m’han tocat aquests del Walt Whitman : “ Siguis qui siguis , sospito que camines pels camins dels somnis.” 

 

·         Avui, un altre, del mateix : “ Sento el batec del cor, el segueixo, desapareixo”.

 

·         La mort és el gran aliat de les religions. La vida és el gran aliat de les religions.

 

·         Ara que és primavera, torna Vivaldi. i de manera recurrent ho fa amb la tempesta, aquest allegro tant potent que forma part de ... l’hivern, de Vivaldi.

 

Una rosa i un petó

 

(...) Va dir-me que no m'enfadés amb ella, que m'estimava, que li sabia greu que estigués trist per ella. Vaig dir-li que no sabia quan podria anar a veure-la una altra vegada. Va dir que això no importava, que vindria a veure'm aquí. ( A prop passaven uns soldats i ens van cridar alguna porqueria.) Vaig preguntar-li si no la molestaria que els soldats li cridessin coses lletges. Va dir que li seria ben igual perquè m'estimava. Va donar-me a través dels fils una rosa ( escoltà la corneta ; ens cridaven a formació ) : ens vam fer un petó per un forat del reixat. (...)

Milan Kundera, " La broma " (1983 ) - Edicions de 1984,trad. per Paloma Rancaño i Sergi Jover- 

Telecadira ( i III )

 

Aquest és dels que no parla, dels que no inicia cap conversa, com jo. Pugem junts un parell de cops, ell a una punta i jo a l’altra, en el que sembla un acord tàcit per mirar de no anar sols, la qual cosa i amb el pas de les hores, és el que acabem fent, quan ja no hi ha cap rastre de cua al telecadira.

Seu inclinat endavant, els braços recolzats a la barra de protecció, la mirada fixe, concentrada cap un punt indeterminat endins la lenta monotonia de l’ascensió, feta de pilones, una rere l’altre ; la velocitat és de parsimònia, la qual cosa resulta alliçonadora, apreciant-se aquell punt de resignació cap a totes les coses que el temps va llimant de mica en mica : potser és cap a on mira ell, estossegant a estones per seguidament fer pujar els mocs del nas amb una inhalació ràpida. És alt, de faccions serioses ; porta una petita perilla entre el llavi inferior i la barbeta – fa uns anys va estar molt de moda -, esquia amb snow-board i ja té una certa edat també. Els nois que envaïen fa uns anys les pistes amb l’snow es fan grans, potser aquest és el darrer de una colla d’amics que venien a passar-s’ho bé els caps de setmana; potser els amics ja s’han afaitat la perilla i fan coses més serioses, com tenir feina , dona i fills. Potser pensa en com, de jove, no hi ha cap final. Com jo, potser es fixa en les nostres ombres negres desdibuixant-se damunt la neu al pas lent del telecadira.

Quan escric això, ja no hi ha neu a les muntanyes.

Florida

 

( traduït de l’anglès )

“Abril 9, el 410è dia de guerra a Ucrania. Durant tot l’any, els petits bulbs d’aquests crocus  han estat esperant la primavera. I han esperat, i ara estan florint. I nosaltres esperarem !. Necessitem  creure. Iridacea.”

V.P. ( Flickr )

A peu de foto – on hi surten petites flors del safrà acabades de sortir de la planta – llegeixo  aquesta petita reflexió del Valery des de Kiev. Avui és pasqua de resurrecció, dita popularment la pasqua florida. És època de veure ja les primeres flors. Fa un parell de dies vaig sortir a caminar, i a pesar de la sequera, els narcisos grocs ja eren arreu, entapissant roquetars i solanes. Endins del bosc, algunes violes de llop, liles i blanques, mostrant-me un calze verd clar al centre dels pètals, d’on tot d’estams blancs en sortien cercant llum...parar-se a veure aquesta meravella natural, diminuta com era, requeria ajupir-se, treure la càmera i enfocar l’òptica com un científic posant l’ull al microscopi.

En Valery s’hi fixa en aquestes coses també. Necessitem creure, diu. Aquesta paraula, necessitat, se’m queda gravada al cervell. En un dia com avui, no fixar-se tant en la creença com en la necessitat. I tenir-la és com tenir aquests bulbs enterrats esperant de florir, tot i que potser mai ho facin. La necessitat és humana. Sota el conflicte, la florida meravella. Aquí, a Ucrania i on sigui. Hi ha guerres i guerres, i moltes no s’acaben mai. És per això que també, quan sigui possible, cal saber fer les paus: ni que sigui amb un mateix i ni que sigui un instant.

Telecadira ( II )

 

Es tracta d’un nen de nou o deu anys, de cara ovalada, d'ulls petits i desperts ; s'ha afegit en la meva solitud de telecadira, el qual ens porta al punt més alt de l’estació. De seguida   em diu que comença a fer calor ; té dos incisius amples rere els quals destaca l'accent tancat de la zona, quasi bé musical en comparació al de les noies d'abans. Porta un anorac vermell i blanc, vistós, d’escola d’esquí. Passem sota un tros de pista de debutants, on uns nens fan un circuit tot passant per sota uns ponts fets de pals de plàstic doblegats a tal efecte ; crida al seu pare, que el saluda tranquil·lament amb la mà des de baix, gens estranyat de que pugi sol. Li dic que la temperatura és bona però ell inclina el cap a l’esquerra mentre amb la mà dreta sembla pitjar un petit aparell damunt la seva espatlla que no veig : Jan, Jan, on ets ? . No obté cap resposta. Se’m queda mig mirant-me després, com si sospesés si m’he adonat del què acaba de fer. Em mira de gairell, no duu ulleres de sol i el sol li toca la cara; li comento que la neu és bona. M’ho ratifica amb un  està molt bé avui  ; després li pregunto per les pistes d’aquest sector, jo tot just vinc de “la Bòfia”, li dic. Mira cap allà com qui mira una selva inexplorada mentre em diu que hi ha estat abans... darrera l’anorac hi llegeixo La Coma i La pedra, fet que em permet d'esmentar lo xulo que és  i si és del poble damunt el qual s’alça l’estació. La cara li canvia tot responent-me amb la seguretat del vilatà que sí, que és d’allà, que de sempre que esquia al Port del Compte ; jo calculo aquest de sempre en tres o quatre anys com a molt i somric mentre li responc a la seva pregunta de si vinc molt sovint a esquiar  tot dient-li que aquest és el primer cop aquest any però que aquí, fa ja molts anys, vaig aprendre a esquiar. Ara parlo més per a mi que per a ell, comparant el seu de sempre amb el meu fa ja molts anys, tot mirant enrere on l’hotel de peu de pistes va quedant enrere, amb els Poll-Puig grocs, els guants de llana xops i el fred que tenia de tant caure tot arrossegant els esquis amb les fixacions que saltaven a cada moment. Jan, Jan... m’escoltes ? li sento dir altre cop. Ara sí obté resposta...soc a baix de la Querol, se sent pel comunicador. Espectacular. Ara em torna a mirar com si no hagués passat res de nou però a ell i a mi ens sembla que som en una pel·lícula de les bones. Després parlem de la temporada d’enguany- sento tristesa quan em diu que per Nadal va ploure -, de les pistes, altre cop de la neu... ja quasi bé arribant el nen s'exclama quan veu esquiadors entrant en pistes tancades passant entre les xarxes que ho prohibeixen. Però que no ho veuen ?, es queixa sense entendre-ho massa. Jo li contesto que només cal que prohibeixis una cosa perquè la gent faci lo contrari. Em mira i assenteix seguint-me el corrent. Ja ho entendràs, afegeixo. Faig d’home gran. Anem arribant. Aixeco la barra protectora i de seguida salta sense acomiadar-se, tot sortint escopetejat avall cercant l’amic Jan. Me n’adono que no m’ha dit el seu nom. Soc un pister, m’ha dit abans en un moment de revelació quan jo em mirava amb admiració el seu anorac vermell i blanc dels nens de La Coma i La Pedra. Jo no en vaig arribar a tenir mai cap, quan tenia la seva edat.