Identitats

 

En la semi-opacitat del sobre de taula, xapat amb fusta de mukali envernissada de lleugera pàtina brillant, de tons ocres que el temps ha anat solidificant, alguns objectes s’hi reflecteixen tènuement a sota de cadascun d’ells com si fossin la seva ombra : el calendari, la llapissera, el petit arxivador de cartes de fusta decorat amb motius florals, el llum de flexo alçat per damunt d’ells...tots aquells objectes amb cert volum els quals son sempre al damunt d’aquella, a diferència de llibres, blocs, claus, telèfon i altres objectes despistats amb molta més mobilitat que no gaudeixen de la mateixa capacitat de reflexió, ara que m’hi fixo bé, com si la taula atorgués aquest estrany privilegi als habitants més ancestrals del seu petit univers, la forma dels quals sembla traspassar les aigües de la fusta i endinsar-se en la seva pròpia història ancorada damunt l’escriptori, des d’on els observo mentre encenc l’ordinador.

El passat i el present dels objectes . Apropo la meva cara a la taula per mirar i em veig desdibuixat. Jo, tènuement. Què he estat de jove per arribar a ser, ara, de més gran, la retòrica del qui soc sense saber-ho del cert però alhora sense ser el mateix ?. La meva imatge difereix, interior-ment i exterior. El passat, reflectit damunt les línies de la fusta – marcant les seves edats com les meves – és més borrós però alhora llueix aquesta pàtina encara mig brillant farcida de petits copets, ratllades com arrugues, clarobscurs escàpols, una gernació de jos els quals es mantenen units, com l’ombra que apareix quan obro el flexo, l’ombra de les meves mans que comencen a escriure.  

Estic a punt de travessar per sota el pont que dona l’entrada al poble, pel camí nou que han obert per passejar-s’hi. A mesura que m’hi apropo es va obrint la vista i apareix la riera en tota la seva amplitud, encorbant-se  a nord tot fent visible, més amunt, el pati del darrera de casa i més enllà, la vista magnífica de la muntanya que m’aixopluga cada dia, voltada com una abraçada pels turons a esquerra i a dreta. Abans de copsar-ne tota la seva realitat, però, m’imagino sinó fora pas possible de no veure les noves cases edificades, l’abandó d’alguns horts, la solitud marginal d’aquesta part del poble antigament poc transitada , la de fa quaranta anys, la impossibilitat dels viatges en el temps : veure altre cop qui ja no hi és, veure’m a mi mateix  davant meu, adolescent, passejant aquella gossa que teníem a casa, morta ja fa molts anys ; veure’l com gira el cos i em mira, preguntant-se qui és aquest home de mirada mig perduda somrient-li amb cara afable, desconeixent que serà ell algun dia. Els reflexos dins la fusta de la taula, li dic. Mira’ls d’aquí quaranta anys. Sé del cert que em farà cas.

En realitat no hi ha ningú davant meu, així que giro el cap amb l’esperança de veure algú altre més vell, saludant-me amb l’enteniment del qui ja ho ha entès tot, del qui sap el seu futur com una cosa agradablement completa. Aquest vell podria ser jo, però encara l’he de conèixer.

Ara les mans paren d’escriure. Les poso damunt de la taula i les aixeco mentre el seu reflex entra dins la fusta. Queda temps.

 

Un cabirol

 

Alço la vista i veig al cabirol. Em mira sense por, amb curiositat, els seus ulls bovins com boles de cristall escrutant el meu futur. Gràcil i jove, llueix dues petites banyes al cap ; el seu musell tancat s’encorba dins una línia plàcida que sembla un petit somriure. Mirant de seguir la mateixa naturalitat d'ell trec la càmera de la motxilla, apunto i disparo. De seguida gira cua i marxa, sense fer soroll. Tot plegat potser ha durat un minut, no gaire més. Càmera en mà entro dins el bosquet on era, entre el camí que jo iniciava i els camps d’un mas proper. El sol de la tarda ja avançada entra de biaix entre pins i matolls, encegant-me una mica ; per aquestes contrades han netejat els boscos , per on la llum s’escapa amb més llibertat per tots els racons, confonent ombres i permetent germinar flors en un bon any de pluges. Primavera. Amb passes de caçador miro si encara el puc veure un altre cop. Però no.

Habitants d’ombres enmig de lluminàries, com el cabirol, l’orquídia silvestre o jo mateix, recollint la motxilla , retornant al camí , sotjant el bosc, respirant els silencis molls de tardes cada cop més llargues.

Diumenge

 

Un bel dia, vedremo...un bell dia, veurem. De Madame Butterfly, cantada per Maria Callas, la vox du siècle; Les variacions Goldberg, de Bach,  el músic a qui Déu atorgà algunes de les seves partitures; el riu Nil al seu pas per les piràmides, avui enmig del desert. Tota la terra a les mans, el substrat i la terra, calenta i humida, amb bona disponibilitat per treballar-la. Plantar un hort nou, seguir el curs de la vida i llegir la cita de la novel·la que probablement mai acabaré d’escriure. És de Pessoa i diu així :

“Venia de prodigioses terres, de paisatges millor que la vida, però de les terres no n’he parlat mai, més que amb mi mateix, i dels paisatges, vists si somniava, mai no els n’he donat noves “.

I una altra encara :

“ Les meves passes eren com les seves per les tarimes i els empedrats, però el meu cor era lluny, encara que bategués a prop, senyor fals d’un cos desterrat i estrany “.

Les dues van seguides dins l’apunt 433 del “Llibre del desassossec”, paraula plena d’esses que sempre haig de tornar a llegir per escriure-la bé. Per escriure bé cal haver llegit molt. Encara em falta. La simfonia nº 3 de Brahms amb un cor d’ocells de fons, a ple pulmó, excitats de primavera i pluja. El Peret, conductor d'autobús jubilat, m’ho diu després : “ aquesta pluja és aigua beneïda “.

A la tarda, passejada per un tros d’anella verda, camps florits, sol esquitllant-se enmig de núvols, figueres i olivars, blat espigant-se. Passes tranquil·les. Una rosella amb vestit de nit i una espiga borda, allargant el seu cos per potser, només, alçar la vista i somniar-la.  

Un bel dia ...

Sobreviure

Més o menys fort

és el fil de l'equilibri :

tothom s'hi agafa.

Giròvag

Llegeixo al diari sobre una pràctica espiritual del sufisme. De fet, però, el que miro és la fotografia d’uns homes vestits amb faldilles blanques i casquet vermell donant voltes amb els ulls tancats. A peu de fotografia, dues paraules : dervixos giròvags, paraules estranyes, de les que m’agraden. Donar voltes com un giròvag, meditant la vida, l’atzar aquest de viure i de morir, com el Paul Auster fa uns dies. Al diari hi surten dues o tres fotografies d’ell, on hi destaquen les òrbites dels ulls, grosses, lleugerament dimensionades fora del rostre, mirant amb intensitat a la càmera. Llegeixo ressenyes i m’anoto per llegir “ La invenció de la solitud “, de veure la pel·lícula “Smoke”.

Els ulls aquests em persegueixen a estones, per això escric sobre ells. Fa temps que em persegueixen les mans d’una escultora, però d’aquestes no en vull escriure perquè son com una mena de leiv-motiv per fer-ho ; una cosa estranya, ho sé. Darrerament he pensat també en les meves petites obsessions, força inofensives però recurrents. Els ulls, com les mirades – algunes mirades- m’interpel·len d’una manera que he après a subestimar, per absurdes. Ningú mira ningú a qui no coneix tot i que si es fa a una càmera llavors entra en joc un altre component, semblant, ara que hi penso, al dels giròvags quan donen voltes amb els ulls tancats. La càmera atrapa la llum un instant dins la foscor, tot creant un negatiu, una mena d’alter ego, una còpia per la posteritat, una mirada viva d’uns ulls que probablement no volen dir res i malgrat tot...mentre divago busco un llibre del Paul Auster que em pensava que havia llegit i no el trobo per enlloc, cosa que em fa dubtar sobre si mai he llegit res d’ell. Tot i això tinc una cortina de fum al cap, la d’haver llegit una història d’algun escriptor, d’una llibreta o quadern per escriure, de una botiga, de un editor, de una dona, de Nova York. Però no tinc cap llibre d’ell a casa, és un autor pel qual no he sentit cap atracció especial, potser perquè mitja intel·lectualitat d’aquest país el té en un pedestal.

Ara però, tinc una raó per fer-ho, concretament l’atzar d’una paraula. A vegades només cal això.

 

Automàtica.29

 (...)

El mar s’ha reflectit en la muntanya nevada en un joc de llum momentani que la rosella, capcota, coneix ara gràcies a unes gotes d’aigua que els dits de la pluja han transmès damunt dels seus pètals lleugers i cridaners, d’un roig intens a joc amb el verd més primavera de les tiges d’herbes sense nom, filles d’antics sembrats abandonats sense déus a qui retre homenatge sota cels grisos tancant cercles dins aquesta tarda de paraigua i cançons lentes, amb passes d’indi seguint bassals i estrepa florida, olor de bosc vora una antiga font vora canyissars i torrents amb noms de dona. Aire fresc, batuda d’ales d’aloses i tudons, dels primers falciots també, un conill al marge, jardí d’oliveres on plànyer antics dolors avui lleugers de casuística concreta enfront un paisatge on poder pensar en un quadre de masos antics, pagesos pobres i masoveres triant pèsols, faves, carxofes, espàrrecs...sense aigua corrent ni gas-ciutat, somniant temps millors com els d’ara on també es somnia en el millor dels temps, els passats, els bucòlics, els dels quadres on muntanyes nevades es confonen amb el mar, en un joc on tot son moments com de

flàmula   

(...)

 

Obituari

 

La fotografia del J.A. : m’hi apropo perquè durant la cerimònia no l’he vist bé, assegut  en una cantonada dins una carpa com de restaurant, amb gespa artificial i una pantalla de televisió elevada, on resta la seva imatge. La televisió està orientada cap a cinc fileres de bancs, com de jardí públic, dins un espai anomenat espai-jardí . Al centre, un faristol, i al darrera un petit piano electrònic, d’on encara ressonen les notes – no he pogut evitar de pensar en un casament dels d’abans, d’aquells on es començava a ballar amb un paso-doble tocat amb un orgue electrònic de sons semblants – de les paraules d’amor, senzilles i tendres. Més enrere, el taüt, diminut i rectangular, col·locat discretament com si fes nosa, sense cap forma humana possible. Al final, però, se l’emporten, i darrera d’ell el seguici, continuant amb la tradició fúnebre d’acompanyar el mort cap a la seva darrera estança, en aquest cas un forn crematori. Ell hi havia treballat, de comptable en una fàbrica de caixes de morts. Pijamas de madera, en deien els seus treballadors.

M’apropo a la pantalla i em miro el seu retrat, encara visible, somrient amb aquell aire discret , tant propi del seu ofici ; la seva corbata de nus petit, sobresortint de l’armilla tot mostrant les mànigues de camisa, arremangades per sobre el canell. Fa fred, per ser Abril. Em mira i sembla que em torni a dir vinga nene, a treballar. Jo era molt més jove, i ell en tenia uns quants menys que jo ara. Miro aquesta buidor de l’espai-jardí i a ell mirant-s’ho, com aquella fantasia una mica vanitosa que tots tenim alguna vegada, de poder veure’ns al nostre propi funeral. La seva esquela és molt senzilla, un paper amb la foto de la moreneta en una cara i al darrera, uns versos del Kahlil Gibran, sempre agradables de llegir.

 

Darrera llum

 

Llegeixo el conte “El jardí encantat” de l’Italo Calvino. Ho faig assegut al pati del darrera, que dona a ponent. El sol, baix, va fent el seu darrer recorregut abans d’amagar-se. La llum no molesta la lectura, més aviat convida a endinsar-se dins ella. El conte és breu, ple de detalls enlluernadors com el fons de les pàgines del llibre que solquen els meus ulls . Quan els aixeco una estona, hi veig el meu jardí, breument sota l’encanteri d’aquesta darrera llum, on els verds tendres de les fulles de les moreres i les hortènsies es confonen amb els vermells dels geranis, els blancs de les margarides ; on la llum juga amb branques, fulles i flors , amb els troncs dels arbres , amb els matolls  de lavandes i romanins, filtrant l’aire mateix d’aquest primer dia càlid de l’any fins arribar al meu rostre, a les meves mans on la pell s’arruga al girar un full per acabar amb aquesta petita història de dos nens que l’escriptor deixa a la platja, jugant en una tarda sense fi.

Tanco el llibre i tanco els ulls : apareixen lluernes, blanques i roges, movent-se enfront un fons negres, com d’infinit nocturn. Quan els torno a obrir, el disc solar desapareix. Intento consolar-lo : tu no tens la culpa de res, li dic.

“ El nen pàl·lid voltava per la seva sala en penombra amb passos furtius, acariciava els angles dels quadres plens de papallones amb els dits blancs, i parava l’orella. El batec del cor d’en Giovannino i la Serenella, que primer havia afluixat, es tornava a disparar. Era la por de l’encanteri que segurament pesava sobre aquells casa i aquell jardí, sobre totes aquelles coses tan boniques i tan còmodes, com una antiga injustícia mal reparada. “

“El jardí encantat”, Italo Calvino

Del recull “ L’últim és el corb “ ( trad. de Pau Vidal ) Ed. Comanegra ( 2023 )

 

 

Retrobar (-se )

 

Passejant, a la tarda, sota un cel africà, la primera oreneta ha volat davant els meus ulls. M’he adonat de que ja és primavera. Li he preguntat ja ets aquí ? ; li he respost jo encara sí per després, feliç de veure-la fent giragonses damunt el camp, pensar en com, en aquesta època de l’any, vaig saludant els qui no son a l’hivern : les flors del cirerer, els primers brots de la parra, la flor blava de la borratja, la puput i el ratpenat, les primeres formigues i totes aquestes noies corrent mirant de posar els seus cossos a punt. I el mar, amb qui em vaig retrobar després de unes quantes primaveres i estius sense fer-ho. 

Vaig anar a Tossa, un divendres sant. El mar estava de festa, amb bon onatge trencant les roques. A la platja, vaig caminar fins a la vora i el vaig contemplar ; de tant temps que feia, em va espantar  una mica el brogit però més encara la seva immensitat, que no assimilava. Vaig tenir un moment de por, que es va esvair de seguida : l’escuma blanca de les ones, l’aigua avançant sobre la sorra com si algú desplegués una catifa de benvinguda, per recular i tornar a aparèixer, uns cops més a prop, d’altres més lluny...com quan dues persones es coneixen, s’agraden i es busquen sense presses, la mar se’m mostrava gentil o això em semblava a mi. M’havia trobat a faltar ? Jo la veia a ella, des de la llunyania dels meus roquetars, tranquil·la i serena ; la veia com qui veu la felicitat, llunyana i perfecte. Aquí era viva i present. Vaig pujar per un bosc ple de lavandes i alzines sureres, seguint gent, tot desviant-me fins al capdamunt d’un penya-segat. D’allí estant, pins i roques a nord, bosc morint als tallants en un tros de costa verge : més blanc i verd i blau en un degradat que la vista encerclava fins a morir en un horitzó difós per la boira, argentat allí on el sol mirava de sorgir sense sortint-se’n.

A Tossa, vora la platja, hi tenen una estàtua de Minerva, deessa de la natura, la saviesa i el coneixement. Dreta damunt l’escullera mira a la part antiga de la ciutat, on hi ha la muralla, les torres i la seva història.De cua d'ull, jo la mirava a ella i al mar, mentre marxava terra endins. 

 

 

Graus

Cada plantilla és un graó d’escala. En son tretze, tots amb formes diferents, perquè l’escala és de cargol però gira al voltant de dues parets. L’ Arnol  li ensenya a través d’ un vídeo que ha fet a l’obra, on s’hi veu l’estructura de ferro forjat formada per l’eix central i les petjades on anirà el roure que té que tallar al control numèric.  Abans, però, els haurà de dibuixar a l’ordinador ; i abans encara, tindrà que fer un primer dibuix a mà alçada amb les cotes de cada un dels costats  i els diferents angles que formen. Una feina que requereix paciència i tranquil·litat, ideal de fer a darrera hora del dia, quan l’oficina és tancada i tots els treballadors del taller ja son fora. 

Es posa música de fons, ara que tot resta en silenci. No massa alta, el suficient per relaxar-se i poder gaudir d’una feina que no pot fer sempre : habitualment demana planells ja fets de les peces que s’han de fabricar però hi ha clients, com l’Arnol, que no tenen més recursos que el de les plantilles, que no sabrien com fer-s’ho per saber quants graus fa cada angle ; que, en definitiva, sinó fos per l’afabilitat del Josep no podrien fer feines com aquella. A més, al Josep li cau bé aquest colombià de pell bruna amb cos de nedador, és amable i té una veu suau, poc adient al seu rostre que recorda al d’un boxejador, amb ulls petits i una boca dins la qual les dents semblen pugnar, punxegudes i multiformes, per sortir del seu clos definitivament petit. L’home no li exigeix res, sap que si un graó no queda prou exacte, l’ajustarà amb el ribot a l’obra, cosa que igualment haurà de fer perquè tant parets com metall mai son perfectes, segons sap per experiència. Com ell mateix mesurant les plantilles, com tantes coses - pensa el menestral mentre col·loca el transportador amb cura damunt la primera plantilla- res és més segur que l’equivocar-se, ni que sigui per dècimes.

Feia dies que no l’agafava, el transportador de graus. Aquest instrument, amb forma de cartabó creuat per un quart de cercle on les xifres descansen, és un bon aparell de mesura, una de les tantes eines que ha anat acumulant al llarg dels anys, i que guarda amb cura sabent el bon servei que li donarà quan calgui. Té la plantilla ajustada a l’esquadra de la taula de treball, en el sentit de veta que prèviament van marcar damunt el cartró ell i l’Arnol ;  fa lliscar el transportador fins encastar la vora de la base a la de la taula, alineant-la amb el costat inicialment col·locat  de tal manera que el pot moure com si fos dins un rail fins arribar al final d’aquell, fent-lo coincidir amb el segon costat per, d’aquesta forma, trobar la xifra que marca la inclinació exacte de l’angle. Anota : 62 º. Llavors encara el costat oposat, per repetir l’operació. Gira el transportador, doncs l’angle és en direcció contrària. Marca : 35º. Com que fa més de 90º, té que sumar-los als 90 que ja li marca l’esquadra del propi aparell, és a dir, que l’angle fa 125º. Perfecte, mormola mentre gira la plantilla per anotar-lo al paper. Es queda mirant el transportador, com si esperés un senyal.

El telèfon sona. El seu, no el de l’empresa. Aixeca el cap i escolta. Dos, tres trucs...espera una mica més fins que deixa de sonar. Absort, es queda amb el cap aixecat en direcció al despatx, potser pensant qui pot ser a aquestes hores. Torna a la feina i agafa la segona plantilla. Dibuixa la forma tot seguit del primer graó, cinc traços ràpids i ben fets ; aquest és més petit, és el primer que s’enlaira per superar la distància entre els dos pisos. Les escales, voladisses, el fascinen, tal vegada perquè ell sempre ha viscut en una casa de planta baixa i no n’ha hagut de fer servir mai. Ell sap, però, que aquesta no és la raó, tot i voler oblidar-la, de vegades. Tot i no poder-ho evitar. Es treu de sobre un pensament per tornar a agafar el transportador , ara li marca 55º ; després seran 34º, 92º, 66º, 15º ... tots diferents i en canvi, tots construint un pas enmig de l’aire, pas a pas, graó a graó, voltant un eix central. Un eix central, vet aquí la raó de ser. Es pot imaginar l’escala, ara que ja ha dibuixat la meitat dels graons. Ara seria a mig camí. La resta encara son cartró, com un futur previst però segur, inalterable, possiblement com la seva vida d'uns anys ençà. Aixeca els ulls cansats de la taula, mira el rellotge ,  avui ja ha fet prou. Llavors torna a sonar el telèfon. Ara, però, és el degoteig d’un whatsapp:  plop, com quan cau una gota en un toll invisible. El sent nítid, a pesar d’estar lluny. El silenci és clar i polit, net del dia passat entre sorolls de màquines treballant.  Tanca el llum que il·lumina la taula de treball i fa cap a l’oficina, on encara brilla la darrera llum oberta del taller.

Mira el missatge : és de la Georgina, li recorda que el telèfon també serveix per parlar. Al darrera, un cercle de color groc picant-li l’ullet. Somriu, perquè avui precisament havia pensat en ella, dins una d’aquestes coincidències que mai ho acaben de ser. Quan pensa en ella és perquè la troba a faltar, segurament perquè ja ha passat massa temps. Li agrada pensar que a ella també li passa el mateix, allà on sigui. Li escriu el que ja sap : no tenia el telèfon a prop. Mentre espera resposta, tanca el portàtil , el posa dins la bossa ; es posa l’abric, surt a fora i tanca la porta del local. Al pati de la vella fàbrica ja no queden cotxes. La nit és fresca. Durant la tarda ha plogut, hi ha un bassal on la lluna s’hi reflecteix perfectament.  Treu el mòbil i li fa una foto. L’envia amb un breu text : t’he trobat a faltar, ambaixadora . Aixeca la vista al cel i la saluda, com fa de vegades. Surt del recinte i comença a caminar quan ella el truca. La seva veu mig greu, amb un punt de rugositat que la fa molt atractiva, comença amb un ohhhh Josep, quines coses més maques que envies...ell li contesta que son casualitats de la vida, amb ella de vegades hi ha aquesta mena de coincidències, somniadores potser, que necessitava sentir una mica la seva veu, que s’alegra de la trucada. Ella sempre és la que truca, tot el dia viatjant d’un lloc cap un altre, dedicada a la seva passió per la fotografia, amb cursos, exposicions, fent d'ambaixadora d'una famosa marca de càmeres.Li pregunta on para...endevina, li diu ella, quan diu endevina a ell li fa l’efecte que és molt a prop i li diu que li agradaria molt topar-se amb ella en qualsevol de les fosques i grises i solitàries i fredes cantonades per on transita abans d’arribar a casa, i quantes is nen, ja m’agradaria però no, te’n recordes d’aquella illa on ens vam conèixer ? Noo, contesta ell, doncs sí – diu ella - l’illa de les flors, i riu...

Quan arriba a casa el primer que veu sempre és la foto d’ells dos al capdamunt de les escales del cel, a la vall de Ribeiro Grande. La té penjada a la paret de l’entrada, damunt del penjador. Mentre es treu l’abric la mira, son molt més joves, allí dalt, amb l’aigua baixant dins els coneguts recs que travessen l’illa, les famoses levadas de Madeira. Veu tots aquells graons de pedra, irregulars i estrets, costeruts, veu aquella escala i, de repent es posa trist. Si tingués a mà el transportador de graus, pensa, potser podria fer-ne una mesura, dels graus de tristesa que té en aquell moment, comparant-la amb l’alegria d’aquell dia llunyà de primavera. Feia dies que no pensava en ella. En canvi avui, de repent, no sap perquè, ha tornat.

Mira altre cop el telèfon, i veu que té una trucada perduda. Desconeix el número. L’apaga.