Entre dos dits

Als camps Elisis, un pot jugar amb l´esvelta figura de la torre Eiffel.Des d´una certa distància, els dos dits enfront dels ulls fan reduir l´alçada de la torre a la que tenen els simples souvenir que la reprodueixen, i deixant anar una mica la imaginació, la podría aixecar, fer-la volar a l´aire i, després de jugar una estona amb ella, tornar-la obedient al seu lloc, perquè els atrafegats turistes pugin les seves escales per conquerir aquest símbol de la capital parisina.

Aquest joc de distàncies, que aviat aprenem de petits, que tant agrada per aquesta enganyosa sensació de domini de l´espai, m´atrapa quan sóc dalt d´algun turó des d´on es veu el poble. Casa meva és allí, diminuta al revol que fa la riera, i l´atrapo entre els dos dits. Ampliant una mica la distància i apropant la mà als meus ulls arreplego tot el poble,i si vogués, la comarca, fins al mar, que es vislumbra a l´horitzó, rera Collserola.

El joc porta a la metàfora, quan som més grans. I un es pregunta perquè sovint ens preocupem tant del que sura a la nostra vida ordinària, si amb un simple joc de dits ho reduim al no- res.
Com una nina rusa, però, em puc immaginar el que viatja en avió i arreplega entre dos dits aquest tros de terra que és Catalunya, amb mi a dins i tot.I més enllà, l´astronauta que resta a l´estació espacial, mirant l´esfera blava de la terra, jugant a dominar-la, com un infant, entre els dits de la seva mà.

Hotel

Estirat al llit de l´Hotel C. de Toulouse, en un fred matí de Dissabte Sant; havent passat una nit de calfreds constants; la gola rogallosa; la tos, seca, intermitent; el son, imprecís, irreal; la persiana, mig apujada,i els meus ulls albirant mig clucs el vidre mig entelat en una mitja foscor. Els sons es confonen :sembla que algú s´estigui dutxant a la dutxa de l´habitació,encara que potser és una nova ràfega de vent que porta una cortina d´aigua passatgera,freda molt freda...; les passes d´algú que passen per sobre meu; una veu em murmura a cau d´orella...quelcom en francès, i una altre veu, aquesta de dona, que contesta; i després ambdues que s´allunyen rera un cop de porta. Algú que entra: Ei, que marxem, si necessites algo...No patiu,no patiu. Vale, garçon , recupera´t. Passem més tard.Adéu, adéu, que vagi bé.

Intermitències matutines. Com l´estossegada que noto que em ve, que sona provinent de cavernes cavernoses, profundament cavernoses, i que deixen tels d´obscurs colors als cleenex hàbilment guardats sota el coixí...torno a dormir-me, en un cansament fatigós, de humil i humà sentiment.

No sé l´hora que és,però després de meditar-ho una bona estona,mig m´aixeco. El mirall de la porta em torna el reflex de la malaltía a la pal.lidesa del rostre : els ulls apagats, la barba de dos díes; els cabells, alliberats per vents inexistents; els llavis secs, i les narius enrogides. El pijama dóna una mica de dignitat al cos que s´aixeca i es mou com el d´un presoner emmanillat de mans i peus mentre s´apropa a la taula que ocupa el frontal de l´habitació, sota el vidre. Hi ha un trasto per escalfar aigua, uns sobres amb cafè, sucre i manzanilla. I galetes i xocolata que m´han deixat els meus bons amics, a més d´aigua.Sèc, després de recollir el jersei de llana i posar-me´l, i em prenc la infusió ben calenta, la mirada fixa al tou de gespa moll, al cel gris, al ciment de l´escala que porta al pis de dalt. Podría protagonitzar algun anunci per la cara que dec fer tot bevent aquest reconstituent. Inclús deixo anar algun sospir el qual si fos sentit per qualsevol veí que hi hagués rera aquestes parets de paper de fumar, podría pensar-se ves a saber què. Però en aquesta vida tot es refreda, i al cap de una estona torno a l´escalfor del llit.

Miro d´escoltar música, però l´MP3 no té pietat i a les primeres de canvi acaba la batería a mig Impossible Germany dels Wilco, just quan comença la part elèctrica. No puc carregar.Impossible, penso (je,je,je). Els bons amics han agafat el cotxe.Torno al silenci i a la mitja fosca, als quadres més o menys coloristes de les parets, al blanc nuclear desl cobrellits, al punt vermell de l´standby de la tele. La tele,no,no, de moment no. Millor dormo una mica més, que tinc son.

Cabasson 2006

La platja és una catifa de benvinguda on les ones, petites i breus, xillopejen l´aire del capvespre amb el so de l´aigua llàngida que fa respirar la sorra, esvaint al seu pas les petjades dels peus nus que s´hi emmotllen en un miratge de lentitud meditada, tossuderia marina per fer emmudir el pas de l´home.

Ha plogut lleugerament, l´aire és fresc i el so de l´aigua morint a la sorra serveix de banda sonora per retrobar-se altre cop a la fi d´un trajecte, un passeig per una carretera de segona, quasi bé un camí si no fos per la fina capa d´asfalt que el cobreix ; un camí que vagareja per alzinars i rouredes enmig de vinyers matemàticament distribuits, línees paral.leles de ceps recargolats que regalimen verds d´Abril. Abril de pluja sobtada d´un cel traidor, que esbandeix la terra, els arbres i l´aire, que es respira millor.

Tornar al cotxe, les passes fan queixar la grava sota les soles de les sabates, que es queden perplexes descobrint que a vegades no només de pols viu l´home, que en un simple vol un pot arribar més lluny del que es pensava.

(Trad.al castellà):

La playa es una alfombra de bienvenida donde las olas, pequeñas y breves, salpican el aire del atardecer con el sonido de la lánguida agua que hace respirar la arena, haciendo desaparecer a su paso las huellas de los pies desnudos que la moldean en un espejismo de lentitud meditada, tozudez marina que enmudece el paso del hombre.

Ha llovido ligeramente, el aire es fresco y el sonido del agua muriendo en la arena sirve de banda sonora para encontrarse uno con el fin de otro trayecto, un paseo por una carretera secundaria, casi un camino si no fuera por la fina capa de asfalto que la cubre; un camino que discurre perezoso entre robledales y encinares en medio de viñedos matemáticamente distribuidos,lineas paralelas de cepas retorcidas que gotean verdes de Abril. Abril de lluvia repentina en un cielo traidor, que limpia la tierra,los àrboles y el aire, que se respira mejor.

Volver al coche, los pasos sobre la grava quejosa bajo las suelas de los zapatos, que se quedan perplejas descubriendo que a veces no es sólo de polvo que vive el hombre, que en un simple paseo, a uno le parece que llega más lejos de lo que la realidad le muestra.

L´home dels ocells

Capaltard la lluna ha fet acte de presència sobre la ja tènue blavor del cel d´Sfax, a Tunísia. Sota d´ella la llarga muralla que enbolcalla la medina reb els darrers raigs de sol d´un altre día sorprenentment suau de temperatura que ens descobreix una quietud, un aire protector que convida a relaxar els sentits i deixar-se emportar per la suau brisa que recorre el camí al voltant d´aquella.

Un home seu a l´ampli passamans d´una escala de pedra que s´endinsa enmig de la muralla, les cames mortes, les mans descansant juntes enmig d´aquelles, la mirada perduda en cap lloc en concret, fixe endavant,en direcció a occident. La pedra es deixa veure a las cantonades de les amplies torres que uneixen les llargues parets adobades de color sorra, i la gent, com els cotxes que circulen a la nostra dreta, semblen tenir pressa per entrar a la medina, ben bé com si haguessin de tancar les grans portes com antigament es feia al fer-se fosc.

Llavors veig l´home que parla als ocells. És dempeus al mig d´un dels jardins descuidats, ple d´herba alta i verda que separa la fortificació del passeig adoquinat. De pell bruna, camisa crema mig arremengada als braços que resten caiguts a la seva esquena, el cap movent-se pausadament en un gir de no més de quaranta-cinc graus cap endavant, sembla olorar l´invisible element, en una solitud d´estramys límits, que és aquella que queda a la vista de tothom menys del propi interessat, absort en una contemplació que a primera ullada sembla la d´un home inofensiu, però que no hi toca gaire.

Fixant-m´hi més però, descobreixo que hi ha un grup d´ocells que semblen donar voltes a l´entorn d´ell. Em ve al cap l´enrenou eixordidor d´aquests, al voltant d´un dels arbres que hi ha al passeig per on hem passat abans. Els d´ara però, potser perquè són menys, fan menys soroll, però piulen igualment. Els llavis de l´home es mouen i el seu rostre, plàcid com el d´un sommiador, es manté aliè al món que l´envolta.

D´esquena a ell, l´home assegut al passamans sembla la seva antítesi, com si veiés el món abatut per una realitat que el domina i l´aixafa. Contemplant aquesta doble imatge em ve al cap un dels contes de Kahlil Gibran , on un dels personatges, identificat com un home realista, es troba d´esquenes al mar, i se l´escolta a través del murmuri d´un cargol marí mentre diu: “Això és la mar.És la profunda mar.És l´extensa i poderosa mar.”

Poesía àrab, penso mentre m´apresso a entrar a la medina... no fos cas que em quedi fora.

Dominó (II)

El Daniel sempre ha pensat que Sílvia és sinònim de dona rossa i d´ulls blaus.La Sílvia ho corrobora amb els seus llargs cabells que ell mira, distret mentre ella li explica la distribució dels mobles de l´habitació marcada al plànol com a dormitori principal.L´ample llit està colorejat amb un color verd- blau, una mena de to semblant als seus ulls, però que el paper no aconsegueix reflectir en la textura sabonosa de les seves pupil.les,de intensa blavor àmpliament irisada en el breu moment que aixeca la vista del plànol ple de linees rectes i cotes precisamnet acurades.

El Daniel ja no es posa nerviós com els primers cops que va haver de treballar amb ella.Sobretot després de veure, un dia per casualitat quan obria el moneder,, una foto on hi apareix un home somrient amb una nena als braços, ben igual a ella. Ha après a no perdre el fil de la conversa plena de tecnicismes, tant habituals com habitual és la manera de mirar-la a escasament vint centímetres sense que li tremoli la mà o es quedi mut incapaç d´articular paraula per una incapacitat de raonar al trobar-se davant del seu rostre.

Mentre anota les mides que li va dictant sent la seva veu fonda, de matís greu. El perfum es deixa notar qüasi imperceptible.El Daniel dibuixa l´estructura del vestidor, a mà alçada i amb els traços segurs i monòtons de sempre.La Sílvia assenteix, seriosa. No sap somriure, i quan ho intenta, sols aconsegueix quelcom forçat, més proper a la ganyota. A ell li agrada aquell intent de somriure que tant poques vegades insinua, com tambés li agraden les seves mans, de dits llargs que desplega sobre el plànol com si es tractés d´una partitura, on la música parteix dels llargs silencis que sorgeixen quan ella marxa, quan el perfum subtil encara ronda la taula, quan es mira el plànol fred i blanc d´una vivenda orfe de vida.

En lloc segur

R.L. Stevenson, el conegut escriptor escocès, es trobava a Wick l´estiu de 1868.El temps era de vent constant, quelcom habitual al lloc, però el jove escriptor va sorprendre´s al trobar un indret on resguardar-se del molest element. És llavors que pot disfrutar del magnífic paisatge que s´estén al seu davant, un paisatge precisament envaït pels forts vents, on el mar dibuixa núvols de tempesta, una mar enbravit d´onades crespades de blanc...una ambient que podem trobar a moltes de les seves novel.les.
Aquesta visió benevolent del món que sorgeix del fet d´estar resguardat, bé sigui a un lloc concret o bé pel fet d´estar ben abrigat, em va sorprendre Dimarts al vespre. Plovia lleugerament, i vaig sortir del cotxe per anar al caixer a treure diners. L´aigua queia plàcidament, densa però suau com si es tractés de flocs de neu, i al notar-la a la cara tot aixecant el cap, podia sentir la seva olor fresca entrant directament per les meves narius. Un sentiment que no em va quadrar quan tot baixant el cap, vaig veure un home que caminava de cara a mi per l´altre vorera mig corrents i fent cara de lluitar contra un vent que a mi em semblava inexistent.
Al sortir del caixer, però, l´aire em colpejà de cara, un aire que no havia copsat a l´entrar per la raó que el tenia d´esquena ; la pluja semblava més freda, hostil. Tot plegat suportable, però menys agradable. El fet és que al sortir del caixer, vaig retornar a la realitat que representava l´home de l´altre vorera de quan entrava, on la meva situació d´escàs privilegi em permetia veure la cara afable d´un petit tros de món en un breu instant de temps.

Els ulls de la lluna (2007)

La finestra del refugi no té porticons. És una petita finestra de doble batent i quatre vidres, per on entra tota la llum que reb l´estança, moblada amb quatre lliteres dobles, d´aquelles de cuartel militar, que fan que dues persones s´hi moguin amb dificultat a l´espai reduït que hi deixen entremig.Una porta metàl.lica dóna a la cuina-menjador-sala d´estar decorada amb una rústica taula de pi ennegrida que acompanyen tres tamborets fets amb soques de pi tallades de qualsevol manera; una taula de diseny més pràctic resta al fons atracada a la paret on hi deixem el menjar i el fogonet per poder fer calent ; i un petit safareig amb una pica amb aixeta d´aigua potable, al costat de la porta d´entrada a tant humil morada, feta amb dos taulons de fusta que permeten obrir-la tant sols per la part de dalt o tota ella, detall que fa pensar que antigament la seva funció podría haver estat la d´estable o de corral.

Així instal.lats, ens preparem per anar al llit per enfilar demà el camí vers el cim del Bachemala. Som al refugi de Viadós, que resta als peus del massís del Posets, impresionant des d´aquesta vesant de migjorn, menys coneguda que la del refugi d´Estós, per on s´hi arriba des de la vall de Benasque. El refugi és ple, i no havent reservat, la família que el porta ens ha cedit la petita cabana que és a tocar de la casa principal,arreglada per un veí de Plan que cobra sis euros per fer-hi nit a qualsevol grup que es trobi com ens trobem nosaltres.

Em costa dormir. A la petita cambra hi dormim quatre persones. Jo ho faig encarat a la finestra, on a fora ja hi fa estada la nit.Sense llum elèctrica,no hi ha molt per fer, així que reposo el cap sobre l´improvisat coixí fet amb la tovallola i el forro polar tot provant de que em marxi un mal de cap persistent que ha anat a més al llarg del día. Preparat, m´he pres mitja aspirina abans de ficar-me al sac, i al cap d´una estona el son m´atrapa.

Al cap d´unes hores em desperta alguna cosa. Noto una claredat que no hi era al adormir-me.Com si algú m´il.luminés amb una llanterna de llum tènue, obro els ulls mig endormiscat. La imatge dels quatre vidres del finestrall reduit deixa entrar una blancor platejada que dibuixa una lluna que em mira indiscreta en la negre nit de fora. Em quedo mig emboirat, respirant l´aire fred dins de la cambra, en un ambient suspens d´estrany esperit; el silenci del món apagat ( tret d´algun ronc d´algú profundament adormit ) que algú em vol mostrar breument : la sensació fugissera de la lluna movent-se ràpidament en l´arc del firmament diminut que tinc la possibilitat de veure des del llit estant; una caiguda accelaradament marcada per possibles intermitències de vigília endormiscada; i així finalment, un adéu perceptible, un darrer reflex del miratge, el just però, per enrecordar-me dels ulls d´una dona, uns ulls que fa anys que no hi pensava. Uns ulls de quan mirava més sovint... la llum de la lluna.

Per curiositat, miro si hi havia lluna aquella nit de Juny. I efectivament, era plena.

Gana

"Entre dos plats que siguin atraients
l´un i l´altre igualment,la fam s´empassa
l´home,abans de deixar-se anar de dents."

-Dante Alighieri,de La Divina Comèdia cant IV Paradís.

Québec

A Québec s´hi arriba arran de riu, a través d´una carretera llarga de suaus contorns, de cases d´estiueig, de pobles plans gens cridaners ; de camps de blat de moro, de Harleys i Goldwings dibuixant l´asfalt de vores verdes agostines. De ciutats pulcrament netes, onerosament ajardinades : els parterres florits com els fruits de la terra posats pels habitants d´aquestes terres que viuen altres èpoques de gel i neu;són com ofrenes a la calidesa d´aquest mes, i Trois Rivieres, on ens aturem a estirar les cames una estona, n´és un bon exemple.

Des d´aquest creuament de camins,seguirem el curs del riu en direcció nord-est, i de mica en mica la vista des del parabrises del cotxe va adquirint una profunditat innusual, un marc dins el qual la natura es presenta com un quadre sense obstacles, d´una finitud d´oceà, al fons del qual, entre els núvols que es van trencant a mitja tarda en un cel blau motejat de blanc, les figures inequívoques dels gratacels de la ciutat apareixen trencant l´horitzó pla com en un còmic de ciència ficció, on la ciutat sembla la darrera de les colònies d´un futur incert.

Aquesta percepció inicial es va dimensionant,i va adquirint els tocs urbans de les grans ciutats per on hem passat : el mateix extrarradi de ciment, de indústria, de vivenda i nusos viaris ; un peatge per accedir al rovell d´ou de la història, els centres de les guíes turístiques, el punt de trobada dels ciutadants d´occident.

En aquest sentit , la Vieux cité de Québec resta inmaculada rera la raresa que suposa veure les muralles que l´envolten, símbol d´assetjaments anglòfils d´un passat no massa llunyà.De carrers sinuosos, el casc antic resta sobre un assentament elevat per sobre el riu, que el protegeix pel seu darrera, al nord.De cara al riu, però, hi trobem la part més antiga, l´Églesie du Notre-dame des Victoires, a la plaça Royale, que data del segle XVII. Es pot pujar després pel carre Petit-Champlain, de cases estretes i florejades de testos penjants.Com de penjada queda la famosa escalier Casse-cou, al capdemunt de la qual un organista toca Mozart sota la mole del Château de Frontenac, visible tot pujant a l´esquerra de les escales. Aparatós, però no inadequat al to dels edificis, és la referència visual de la ciutat, un hotel de luxe d´estil victorià de la cadena Framont, on els autobusos i els cotxes carregats de turistes s´hi passen el día desfilant, voltant la Plaça d´Armes que hi dóna accés, i que és l´eix per on tothom hi acaba passant.

Però per descansar de tantes escales i aixacaments de cap, res millor que la terrassa Dufferin : un llarg mirador amb bancs alineats on la gent llegeix, pren gelats, s´abraçen les parelles o parlen els vells amb els néts, on les gavines ja fan estada a les baranes,o on un acordeonista vell mira de fer uns dòlars tot tocant cançons velles, amb una veu rogallosa i pansida.El sol es trenca rera un núvol i la mica de pluja que ha caigut ha carregat l´ambient d´una lleugera xafogor, que l´aire del riu confon de subtilesa semblant a la d´un suau perfum francès.

Després pujarem més escales a través de la Promenade des Gouverneurs, que enfiles fins a la Ciutadelle, que és la fortalesa militar pròpiament dita.des d´aquí es poden contemplar els Champs-de-Bataille i més al fons, l´Hôtel du Parlament i la Manège Militaire.

Tornarem tot baixant cap a la muralla i per dins els carrers de l´esgraonat munt de cases no hem d´oblidar la petita Rue du Trésor, el carrer dels pintors, atapeït com pocs de gent, de pintures, d´aiguaforts on es representen invariablement els vells edificis de la vella cité du Québec.

L´avi

La setmana que ve farà seixanta tres anys que va morir l´ avi.El pare en fa vuitanta-i-un. Jo en tinc trenta-nou, un més dels que tenia l´avi.El pare en tenia aleshores tretze.Era l´any 45, i en feia deu que li van diagnosticar una esclerosi múltiple. Els mateixos anys que feia que es van traslladar a viure a T.,on vivien els seus pares.

L´avi era viatjant, i ho va haver de deixar estar. Una botiga al carrer de la F. va passar a ser pràcticament el centre de la seva existència.Avui el pare em comenta que va ser darrera el taulell fins ben bé els darrers díes.

La malaltia va canviar el destí de la meva família. Probablement si no hi hagués hagut la malaltía jo no fora avui escrivint aquestes linees. Potser hi hauría algun nét d´aquell home genèticament semblant o proper a mi, o potser no hi hauria ningú. Potser hauria hagut d´anar a fer la guerra i s´hauria mort. Potser s´hauria exiliat si hagués sobreviscut, o potser hauria tornat. El que és clar és que res seria igual.

El pare va fer de viatjant tota la vida, molts anys per aquí aprop, anant a buscar llana, pentinant-la , venent-la.Després per tot el món, amb el mohair,l´angora,la seda...Jo treballo al ram de la fusta, venc melamines, reixapats, contraixapats: els fusters vénen al magatzem i parlem de fusta, de preus, de terminis d´entrega; també parlem de les nostres coses, del temps, del futbol...un cert esperit botiguer plana al meu interiror, i per allí hi veig l´esperit de l´avi. I penso que a pesar de no haver-lo conegut, els lligams del temps a través del pare,de la meva pròpia vida,els lligams dels anys, resten en la memòria i en la sang, que córre dins meu mentre miro el bastó que encara conservem a casa, un bastó ple de magulladures testimoni d´una vida, que en certa manera, és la meva també.