Cavalls

La M.Y. sap, de sempre, dibuixar molt bé cavalls. En sabia abans de que els seus pares la iniciessin en l´equitació i potser per això, penso jo, ho devien de fer ja fa un parell d´anys. Els ha dibuixat sempre de cara, no de costat com fan la majoria dels nens. Ella ha tingut una rara habilitat en saber-los pintar, ja de ben petita. S´interessa en el rostre: en el morro, que defineix perfectament i pinta de negre al voltant de la boca; en el serrell,de cabells joganers que els hi cauen sobre els ulls, els quals els dibuixa grossos, amb ninetes negres i profundes; finalment la crinera, llarga, amb moltes puntes, lanceolades i llargues, crestes negres sobre un coll blanquíssim, tant blanc com el full de paper on traça la seva suau corba treta del caparró d´ulls sempre negres i riallers.

Els cavalls li renillen quan els hi apropa el ferratge al tros de fusta elevat que l´hi serveix de improvitzada menjadora al pati de l´estable on pasturen. Li agrada el seu renill, m´ho diu amb tota la seva innociència d´alguna cosa que no s´ha plantejat i desconeix totalment, d´aquesta pregunta que em faig jo mentre me la miro tot recordant els seus dibuixos de petita, la pregunta que és d´on li deu  venir aquesta afinitat amb la familia equina. Mentrestant ells apropen els seus caps a les seves mans i li enretiren amb cura el menjar amb goluderia. Ella riu, amb una rialla curta i argentina, molt seva. Sense cap mena de por, passa la mà pel flanc d´un d´ells, i el tusta suaument. Ells es deixen fer, amb els ulls plens de mosques que ella mira d´espantar, momentàniament només, perquè de seguida tornen a posar-se a les comisures dels seus ulls dins les seves boles de vidre sempre un pèl enigmàtiques, intel.ligents, amb un toc de tristesa o de pausa, o potser d´avorriment.

Li agraden els cavalls, vet- ho aquí. Que ens agradin unes coses i d´altres no, que tinguem una propensió com de predestinació per certes coses, una inclinació natural, una drestesa, dóna per pensar una estona, per buscar-ne la raó. En el cas de la M.Y. potser encara més, perquè ella és d´origen xinès, d´una zona rural propera al Viet-Nam, i la desconeixença de la seva procedència familiar, un interrogant sobre l´existència o no de certes marques als gens, al cervell, de l´existència o no d´alguns sentiments de falta, o de pèrdua, que poser alguna mare va xiuxiuejar a cau d´orella d´un nadó acabat de néixer, potser després d´un curt trajecte a cavall, d´algun matí boirós i trist en algun poble perdut de l´Àsia...la ment, aquesta meva ment, voleia conjectures. Em ve de mena, aquesta mena de coses.

Més tard ella em demana la càmera, diu que vol anar a fer fotos als cavalls. Li explico el què ha de fer. De manera innata ho apren de seguida i torna al cap d´una estona, donat-me les gràcies. Acaba d´arribar la seva cosina i se´n va a jugar amb ella i la seva germana petita. La seva rialla es perd entre els pins. Diria que és feliç.

A casa em miro les fotos, i en surt alguna on un ull em mira. Pensant-ho bé, no em mira a mi, sinó a ella. La fotografia és bona, i no m´estranya. A la M.Y. li agraden els cavalls, sempre els  mira als ulls, encara que ella no ho sàpiga.

Làmpada

L´interruptor és d´aquells que ja no es fan ; de nàcar blanc, rodó, gruixut. Es prem la llum girant-lo cap a la dreta. O era cap a l´esquerra ? No ho recordo, el cas és que no és ni amunt ni avall, els dits s´hi agafen bé. La llum apareix al final del curt trajecte que va de l´interruptor a la làmpada fent via per un cordill blanc trenat, enganxat curosament a la paret. Sota els giravolts verds emergeix un petit sol, i més ensota, un pany de paret, on el guixaire ha dibuixat algunes onades d´escuma blanca. La llum sembla reposar de vella, de llum com de lluna grossa i vella sobre algun mar d´estrany aliatge.Més ensota encara hi ha un rellotge de paret, amb les busques parades no sé si de fa temps. No fa cap soroll, el pèndol resta fix dins la tapa de vidre. Marca una hora que mai sabré realment quina és. El rellotge ja dorm, enfosquit, engolit per la tenebra.

El conjunt cau sobre un forat d´escales grises, de pedra tallada de fa segles, sòbria com el passamà de ferro forjat. Dalt, sota la teulada, les habitacions,de petites balconades, de persianes encordades, queden unides per un petit vestíbul, il.luminat per una finestra. L´aire es filtra d´entre els forats de la mosquitera.La vista descansa un moment a fora, on la llum crema, distorsiona el meu present, com si hagués rebentat el rotllo d´una antiga pel.lícula escalfada per un vell projector atrotinat de cinema mut.

Me´n torno. A la paret abocada sobre l´escala,a  la petitta onada, a les giragonses verdes, a l´estrany aliatge, al cordill trenat i finalment, rera un altre final on el rellotge dorm el son dels justos, premo l´interruptor, ara cap a l´esquerra - o era cap a la dreta ?-No ho recordo, el cas és que no cau d´un clic sobtat; la petita hèlix dóna la volta amb suavitat, i fon la llum sobre la paret.

Baixo les escales.

Tornada

Torno als roures. La tarda passa del gris plom al blau pur per efecte del vent, que em parla des de la talaia del bosc. Puc fer el seu camí, aixecant el cap i seguint-lo amb la mirada en l´aire inmòvil de sota estant : passa pel meu davant, després per sobre i marxa a les meves esquenes, successivament, en petites alenades que el radar de les joves fulles, totes verdes, fan tremolar i parlar alhora. Als roquetars per on el bosc es desvetlla del seu propi hermetisme els núvols passen, baixos i com cansats : se´n van.

En un pla, obert per una antiga carbonera, un arç totalment florit encalça finalment el blau del cel, i el sol surt, tardà, tocades les vuit del vespre. Per aquí sembla que la primavera fa la darrera florida i miro de retenir el moment, esperant de fer un nou pas. Hi ha ocells refilant com surten als contes de la canalla, les olors impregnen l´aire, aquí la del pi roig, xop de fa poques hores, una olor intensa i humida. Però és el sol, multiplicant per mil les mil escletxes abans invisibles, el que finalment dóna el seu primer pas, tardà, mentre em desvetllo al mig de l´antiga carbonera i faig via, altre cop sota la capa final dels roures, per on observo clarament el davallar del sol rera els turons, fins apagar-se.

Els paisatges d´Espriu

( fragment extret de l´article La Llum i les tenebres al paisatge de Sinera, del monogràfic que dedica la revista Serra d´Or al seu número de Maig d´enguany )

(...) La pluralitat de significats del paisatge espriuà es fa palesa al cant primer de Cementiri de Sinera, on també es pot apreciar el sentit que dóna l´autor a camí,viatge, com a aventura humana i trajectòria vital :

Pels rials baixa el carro

del sol, des de carenes,

de fonollars i vinyes

que jo sempre recordo.

Passejaré per l´ordre

de verds xiprers inmòbils

damunt la mar en calma.

La primera part és, d´entrada, una descripció de la sortida del sol en el clàssic entorn de Sinera, els trets essencials del qual queden sintetitzats en els quatre primers versos : els orogràfics ( rials, carenes ), els vegetals ( fonollars, vinyes ), els humans ( carro ). (...) Tot ens remet  al a Vida. Està escrit en present, però amb una referència al record, per tant també inclou el passat. Un record constant, "sempre recordo", indici de l´enyor obsessiu d´un passat millor.

La segona part, que acaba de descriure el paisatge - la mar, el cementiri - és del tot diferent. El moviment esdevé quietud : "xiprers inmòbils", " mar en calma".El verb està en futur, " passejaré". (...) Però, aprofundint, el cementiri és la mort, i la mar, l´eternitat. 

En set versos Espriu fa la síntesi de la seva vida, reflectida al paisatge : partint d´un passat lluminós, la vida del poeta és ara un passeig cap a la mort, el seu futur i únic destí. Així doncs, com un far, la fita més destacada de l´orografia de Sinera és el tossal del cementiri, que el poeta evoca sovint amb tons crepusculars.

Agustí Espriu Malagelada

Apunts per un dia de Juny

De bon matí m´he topat amb un melic al marxar a la feina. Mig endormiscat, he aixecat la vista encara sorprès a la cara de la noia que s´espera que acabi de treure el cotxe. M´hi topo alguns matins, avui em somriu tímidament. És la mena de noia que quan tenia vint anys somniava que es topés amb mi cada dia quan sortia a buscar l´autobús. Llàstima - he pensat deixant passar amb gentilesa tota la seva esplèndida joventut simplificada en un tros de ventre llis amb un melic que em somreia sorneguer -, arribes vint anys tard.

Apart d´això, un núvol blanc – molt blanc – i lluny, entre sostres de naus industrials. Una dona magrebí, amb xilaba de colors blaus, descansant sota un arbre al parc, al migdia, i un o dos nens corrents com només corren els màrrecs magrebins, com els d´abans, sense cap por, rient sempre pel sol fet de correr. Els primers petanquistes de la temporada, amb el sol baixant, al mateix parc, una mica més lluny, damunt la sorra : calves morenes i mocadors enllustrant bitlles, i aquell espetec després del breu vol brillant del pes de la vida sorgit de mans enlairant-se cercant corbatures perfectes, com vells astrònoms descobrint nous planetes. I res més, o potser encara el passeig per la pista de proves de les primeres orenetes nascudes al poble; o les maduixes collides, la seva dolçor a la boca; o la cuca de llum, després de tant temps, brillant en la foscor més absoluta.

Finalment, em miro el meu melic. Sense comentaris.

Tankes de Maig

Ja es fa tard.
No hi ha xiscles de garses,
desesperades.
Canta la cadernera :
mor algú, res s´acaba.


Avui és tard .
Ni una garsa xisclant
resta al pati.
Bressola el meu jaç,
lliure, la cadernera.

( "tomorrow is a long time" )

                                                                   

Sobre l´esperança

Aprop de les restes del que era l´ermita de Santa Magdalena – fonaments i res més dins un bosc d´alzines diminut, entre dos cingles d´igual nom, alçats sobre el camí de Sant Jeroni, camí per on s´hi arriba per les escales dels francesos i que vola davant el pla de la Trinitat, amb la vista sempre gegantina del cingles de l´Elefant i el cap del Faraó al davant, en un dia clar de Maig, clar i fresc, un dia per caminar amb un bon amic i parlar altre cop de la vida, del qui, del com, del què ens uneix com el caminar, amb temps per perdre el camí i retrobar-lo, com bé ha de ser- s´hi troba una petita placa, clavada sobre la pedra. La llegim : “ L´esperança és la mà misteriosa que ens apropa a les coses que volem i ens allunya de les que ja tenim “.

Més amunt, hem gaudit d´una bona vista, ens hem assegut, hem abeurat la set. Hem conegut un nano de Manresa, un nano tranquil, que ha vingut amb la seva família a col.locar una placa també, dedicada al seu padrí. No n´hem volgut saber gaire més, el xicot seu i mira l´horitzó amb l´esquena ben dreta. Després hem baixat i hem tornat a tot allò que ja tenim, el bo i el dolent, al que volem i al que no volem.

No sóc gaire lluny de les coses que ja tinc mentre mantinc aprop les coses que vull tenir. M´he topat amb l´esperança sense voler-la. Misteriosa, intangible, només s´allunya del que tinc quan no val la pena de tenir-ho. És llavors que m´apropa al que vull. Però : i el que vull on para ? Sovint no tot té una resposta diàfana, com l´airecel d´un mes de Maig a Montserrat. 

( L´Elefant i el cap del Faraó )

Reraguarda

La lluna sense voler, dins un bassal, pàl.lida com un miratge ara que el dia es fa una mica més etern. Un altre riu de temporada, tronant estrany dins el bosc, amagat entre pins, a sota del camí insospitadament vallesà. Una noia – una dona ? - amb un gos deixat anar, que se m´apropa per allunyar-se ´m de sobte, espantat per alguna raó – un gest, un moviment, una mirada ? - A l´escala m´assec, veient el sol vesprejar sobre l´hort, llunyà des de l´altre banda de la riera. L´aire és fred. Passa una altre dona – aquesta, si – caminant, allunyant-se. M´aixeco després de no pensar en res, de respirar, de veure, de seguir una bicicleta, una parella passejant el gos. Footinejo encara una estona més ; no ho faig sovint, o sigui que només és això, un footinejar mig cansat, lent. El tros de carretera de l´anada estava esplèndid, solitari com mai. El roure del caminet de tornada resulta que era una alzina. Encara hi ha camps on hi creix el blat formant aquest mar verd clarejat d´espigues granades. Aquest any hi haurà bona collita. I les orenetes primarenques avui han decidit no volar : les mancances també es noten. Uns nens juguen mentre sóc a l´escala, és mentida que no he pensat en res. Les rialles són records, pensaments com ara els records d´aquests nens d´aqui uns anys, si són afortunats. Presumiblement diran : “ era de quan les primaveres eren primaveres, de quan plovia quasi cada dia, tronava mentre l´arc de Sant Martí es dibuixava rera nostre i al bell mig del mes de maig el fred es notava tot el dia “. Presumiblement... de com quan tú i de com quan jo,de com quan...ja no te´n recordes ? 

Llavors no plovia tant.

Arbres

(...) " El tiempo, que todo lo vuelve ceniza, parece detenerse entre los árboles,y,como el viento, los abraza y se va. Ellos crecen ante nuestros ojos, pero nosotros no nos damos cuenta. Alargan sus ramas al cielo y no envejecen. Acaso, un día, alguien dice : " Ese árbol ha muerto". Y entonces nos damos cuenta, de un modo brusco, total, de que el árbol ha dejado de vivir, de que sólo es un altivo cadáver en pie. Se deja arrollar cuerdas, cercenar. Cae sin dolor, levanta un polvo leve, caliente, y desaparce con su gran dignidad inmaculada . (...) Si la muerte o el pesar nos llegasen como llega al árbol nunca envejeceríamos".

Ana Maria Matute, "El río" ( 1963 )

Primer pla

El murmuri de la gent parlant, tons i veus barrejats .Entremig, alguna paraula solta, intel.ligible, alguna rialla. Una remor de fons on la ment no es distreu, atenta a la pantalla, als papers de damunt de la taula. De sobte augmenta el volum, i les converses d´aquest segon pla es tornen al.lienes del tot, creixen dins un tot que s´allunya com s´allunya un primer pla sense protagonistes principals, una mena de cant coral que el Sr. Mestres observa sense arribar a entendre res, com si fos darrera un vidre i observés els gestos , les rialles i les mirades de persones enmudides dins el seu món, que alhora és el seu però del qual n´és exclòs dins un oasi de pau momentània sense fronteres aparents : en qualsevol moment pot sonar el telèfon, algú es pot girar i assenyalar la seva taula, just sota el finestral obert per on entra la llum del matí amb la remor més entenedora dels pardals fixada pel vent que fa entrar de tant en tant algun borrissol primaveral tacant l´aire ensorollit del despatx ; algú pot saludar-lo o apujar el seu to de veu per dir-li alguna cosa, qualsevol cosa que el permeti immergir-se dins el petit maremàgnum de vida brotat de sobte, que li ha fet aixecar el cap i sentir-se ben sol, aquesta sensació famosa del poeta dins l´aeroport. En gaudeix una estona, com si fos al cim d´algun lloc on sempre hi regna la pau i l´armonia. On res importa masa.

Estar sol ja no l´amoïna. Sap que tard o d´hora algú li somriurà. La Tere, atenta, ho fa quan li apropa el llistat d´albarans repassats dels darrers dies. I el telèfon sona, i algú s´apropa a la seva taula. La resta del seu pensament acaba esvaint-se, com el cant dels pardals a fora. El to s´abaixa robant aquest primer pla del Sr. Mestres, somrient com un babau mentre agafa el telèfon i torna a arrufar les celles, mecànicament, tornant la vista a la pantalla.