Arribada

 

Semblava que volien sortir corrents i aquest jove desig es convertí en aroma, anant allí on ningú es pensava que podien arribar. 

Converses

 

Converso amb la verdor de les pesoleres, les seves fulles de folíols el·líptics, agafant-se als cordills blancs per on s’enfilen, a dia que passa, més amunt.

Converso amb l’abella escalant la florida de les faves, les ales bategant estàtiques les darreres alenades de la tarda.

Converso amb l’esquerda de la terra regada, per on la patata neix amb timidesa expectant.

Converso amb un cor d’enciam de roure, decidit a fer-se gran.

Converso amb les gemmes de la flor del cirerer, rebentant costures abans del gran esclat.

Entremig converso amb algun mort, demanant-li opinió.

Converso amb la ceba i l’all tendres, sense esmentar l’acompanyament exquisit que li faran a la fava dins l’ olla pel diumenge de Pasqua.

Amb els ocells no, ara ja només conversen entre ells.

Però converso amb la blavor de la borratja i els grocs i taronges dels boixacs.

També converso amb la carxofera, que és com una vella amiga. I amb les olors dels porros i el julivert, acabats de collir.

Assegut en una cadira de canya de Manila, converso amb el sol de ponent, mirant de demanar-li disculpes per ser de vegades un pèl llunàtic.

I a pesar d'això, em diuen que no xerro massa.

 

Vida d'un nàufrag ( XX )

 

Mecanografiar el desastre. La il·lusió aquesta de poder fer-ho. La fera rondant el petit campament on el nàufrag dorm, plàcidament. El foc gravitant, alertant, desfent possibles atacs, morint-se en brases, fumejant. Tantes idees per colrar una pell blanca en negre, per transformar una identitat, per deixar a l’instint fer la seva, però totes inútils. El fracàs és com la falç a l’estiu, que ho talla tot deixant el camp lliure. El gran felí s’apropa i ensuma el pobre home, arraulit. Se’l mira, silenciós, com quan un es mira qualsevol bitxo  sense intenció de matar-lo però fent-ho de repent, amb aquest sentit profund per la seva insignificança, en un acte paradoxalment inconscient, impròpia d’altra banda en animals dits irracionals, com és el cas. Només és cosa d’homes, l’odi, la rancúnia, la pena... sembla pensar la fera, que s’està allí observant-lo fins que se n’allunya, amb pas cadenciós.

Només és un home ...

I l’home camina, no sabem si amb el sigil llegendari del tigre bengalí o bé amb la fam carronyaire de la hiena. Camina per la prada allunyant-se de la roca vora la qual ha passat la nit. La pedra negre del mapa, un illot fitant el camí que ara, se li torna a fer una mica interminable, on el nàufrag té aquesta sensació que més tard – o més d’hora, si és que ja ha estat escrita, la seva vida com tantes històries passades – recordarà com la dels primers passos donats sense saber d’on prové. D’on ve, aquest nàufrag ? Ara ja en sabem una mica més i tal com diu l’home del somni, sap que torna a ésser pel sol fet de caminar.  I mentre ho fa, mira el cel d’aquesta illa on es troba per cercar certeses, tot i que el blau lluminós del matí no és el millor lloc on cercar lògica ni racionalitat. Al nàufrag aquest blau sempre li ha semblat estrany, un mena de paper embalant aquest regal que és la vida, de la qual a dia que passa entén menys coses, quan potser hauria de ser a l’inrevés. Diuen que els homes savis son aquells que dubten, que s’interroguen sobre tot allò conegut cercant-hi veritat i al final deixen anar aquella frase de que jo només sé que no sé res. El nàufrag no vol caure en aquesta temptació pròpia de descreguts, s’agafa a totes aquestes petites coses com la del cel estranyament blau, sense entrar a buscar-li raons ; té, en certa manera, por de perdre una virginitat enfront totes les sorpreses vingudes, precisament, del desconeixement, com qui escolta una cançó nova cada dia i li agrada, per més diferent que sigui de l’anterior. Tot és música, pensa el nàufrag, sense pretendre recordar aquest moment observant el cel i la seva estranyesa agradablement blava. L’equilibri del ser o no ser. El nàufrag aixeca una cama dreta, tot recolzant la mà esquerra ben oberta, inclinant el nas fins al polze per provar-se d’aquesta manera absurda i una mica pueril que té aquell perfectament intacte. Es queda rígid, inamovible, satisfet. Després, tranquil, continua avançant.

De totes formes, és conscient del fet d’estar-se allunyant del seu particular lloc de partença. Cada cop més, com més lluny és de l’oblit. No sap  si tornarà a veure la llacuna d’aigües cristal·lines. La recorda bé, la placidesa quieta, verda i transparent de la seva darrera llar ; la recorda tant bé com les altres llars del seu passat, en aquest sentit el nàufrag no té cap moment de reinici perquè ho recorda tot. Té bona memòria, malgrat mai ens arribi a dir res sobre si mateix.  Comparar-se amb algú altre ; d’alguns altres , possiblement de tots els altres , el fracàs ha contribuït a produir un cop de sort inesperat, el del silent grafisme de les paraules, anotades en un llibre en blanc. Per ell sabem que ha baixat per dins un baobab, cosa realment extraordinària. Té el seu periple, el nàufrag, ha deixat enrere la darrera solitud per abastar-ne una de nova. L’existència s’anella com grillons en la cadena d’un condemnat, i el seu soroll no és res més que el pas dels anys.

 Aquesta darrera frase fa aturar el nàufrag , per anotar-la al seu llibre. Quan ho ha fet, nota que les herbes de la prada s’han anat fent cada cop més altes, molt més altes, fins no permetre-li de veure l’horitzó. La llum fa espurnejar part de les espigues, bordes, fines, rossejades i gràcils al breu toc de la brisa, propera a una primavera inexistent. Una primavera sense dona però amb tots aquells moments, perfums, moviments que tot sovint la natura ensenya de manera femenina. El nàufrag ara sembla bussejar dins aquesta herba alta i si el miréssim a vista d’ocell, només entreveuríem el seu tosc capell amb forma de vaixell dirigint-se a un punt on hi trobarà el gnòmon d’un rellotge de sol , sobresortint com el pal major d’una nau navegant en un mar de cabelleres rosses netament oníriques, certament somniades, però diferents. De fet, abandonades dins un mapa.

Breviari ( IX )

 

·         “ Elevación del seno con acceso crestal simplificado “. Llegit a la sala d’espera del meu dentista, en una paret plena de diplomes i seminaris amb el seu nom en cada un d’ells.

 

·         Les bambes noves son molt lleugeres. Quan surto a córrer em sento més lleuger, i corro amb estil, el cap alt, finament. Fins que arriba la maleïda pujada de la muntanyeta. Aquí no hi ha bambes que valguin. Dos nois joves em sobrepassen amb escreix xerrant de les seves coses.

 

·         Llegir bons llibres em fa adonar del difícil que resulta escriure bé. Alhora, escriure mediocrement bé em fa gaudir molt més de les bones lectures.

 

·         Escriure aforismes denota mestratge. Potser per això jo no en sé escriure. Valery en sap molt : cal ser lleuger com l’ocell i no com la ploma. Per posar un exemple.

 

·         Passejo pel bosc a la tarda. Hi ha una quietud, hi ha silencis, res de vent ni de cap soroll sinó és el de les meves passes caminant. De repent se sent el crit d’una au rapinyaire, que em fa adonar del misteri aquest de no ser enlloc, de no ser – sense cap testimoni que ho certifiqui – ni jo mateix qui és dins el bosc. Podria desaparèixer i no passaria res.

 

·         Un pinyol – de pi pinyoner – ha germinat dins un test : la tija ha sobresortit del seu cor, blanc transformat en verd als seus primers brots, ; les closques romanen encara agafades, en un equilibri incert i d’un color marró fosc. La pluja fa de vernís. Un espectacle cromàtic de no més de cinc centímetres d’alçada, d’una puresa esbalaïdora.

 

·         Diu Wordsworth que la llum es perd en la llum, comparant-la a la debilitat, que es perd d’igual manera en la fortalesa. Per entendre-ho cal ser poeta.

 

·         Al carrer, dins un cotxe aparcat, damunt el quadre de comandament, una vareta màgica argentada. Algú se la deu haver deixat allà per error.

 

·         Converses passatgeres d’adolescents indesxifrables.

 

·         Després de tres anys, m’adono que el meu gorro d’hivern és reversible : per dins és d’un color fúcsia, molt llampant : queda igual de ben posat que quan és del color burdeos habitual.

 

·         A l’arbre de l’inici del carrer on treballo ja li han caigut totes les fulles. Hi descobreixo les restes d’un niu. Penso en els ocells com uns sense-sostre.

 

·         Avui he conegut una dona impossible. Respon al nom d’Alejandra. Treballa en un banc i m’ha fet pensar en l’inici de Joc Brut, de Pedrolo. Ha estat molt amable.

 

·         Fer-se gran : explicar coses del passat que no interessen la gent jove.

 

·         El dolor pel dolor : una cura intensiva.

 

·         Un dependent posa un maniquí nu damunt d’una taula, com si anés a consumar algun sacrifici ritual de “grans magatzems”. La gent , discreta, passa pel costat i se’ls mira de reüll.

 

·         Crida al seu gos : es diu Neula . Som en dates nadalenques.

 

·         Diu Baudelaire : “ els teus ulls son la cisterna d’aigua dels meus neguits “. Doncs per això serveix la poesia, humanitat !!!

 

·         Llegeixo un article a L.V. d’un tal Arnold Schwarzenegger. Confirmo que es tracta del famós actor,  conegut per films com “Conan el bárbaro“,”Depredador” o “Terminator “. Les he vistes les tres. Mea culpa. L’article no aporta res que no sàpiga.

 

·         L’Ordre de la Creu del Fènix de la República Hel·lènica. El clàssic títol del que te n’assabentes al llegir una esquela.

 

·         La lluna es pon, de matinada. Discretament ; no com l’altre , més dramàtic i pompós, potser una mica begut i tot.

 

·         Hi ha gent “naturalment” divertida. Els que no ho som, per més atractiva que sembli la idea, mai hauríem de pretendre ser-ho.

 

·         Dita antiga : “ Això pesa més que un matrimoni fals “.

 

·         A vegades, escriure suposa treure’s de sobre el conegut “nus de la gola”.

 

·         A l’etiqueta promocional hi diu : “súper-econòmic, suavitzant blau concentrat a 2,49 “. Pensa en tot el temps que ha passat des de la darrera vegada que va anar a la platja a veure el mar, aquest  blau, suavitzant i concentrat element.

 

·         Matrícula de cotxe : KFK. Kafkiana.

 

 

Tret de sortida

 Va aixecar la pistola i va disparar. Com era d'esperar, tots van sortir corrents. 

Punxes

 

He podat el roserar, sense miraments, tallant de soca-rel tots els petits brots i retallant força els principals, mirant d’enfortir-lo per així aconseguir roses més grans i blanques, més fragants i perdurables. El dubte d’anys passats, aquest dubte d’espatllar-ho tot, ha desaparegut amb un tel de ràbia oculta, un pensament mig ocult, un cansament – potser vital i tot – davant la puresa de la rosa blanca, dels petits miracles produïts per la seva sola presència, per aquesta esperança infundada d’amor i presumpta felicitat primaveral, engendrada dins els seus pètals perfectes. Per la seva perfecció , d’aroma, forma i color. Per la seva natura immarcescible. Fent-me’n retret, un cop recullo l’escampada de branquillons damunt la grava, doncs a pesar dels guants, les seves punxes travessen els tous dels dits que les recullen, fent-los culpables de catàstrofes futures.

Cau el vespre amb les seves punxades de sempre, acabada la feina. Em  miro la paret i les branques nues com  onades glaçades pendents de caure d’aquest mar d’hivern. Lletges. El roser acabat de podar no és més que un arbust de fulles petites i caduques, de tronc artrític i fosc. Vist així, les punxes no son pas cap retret, sinó remordiment per no poder ser millor, de que allò de que la perfecció no existeix és ben cert; de que també es pot fer mal, de vegades.

A pesar del penediment, potser sigui a fi de bé. Podes rigoroses son necessàries, cada cert temps. En tot cas, el seu record encara és fresc. Immarcescible.

 

L'aprenent

 

Avui faig de paleta. Tapo forats, esquerdes, trossos de paret desarrebossades . Reparo.  Tinc un sac mig ple de morter, una plana i dues paletes d’obrar. Faig la mescla amb l’aigua dins un cabàs de goma negre. Remeno fins obtenir una massa adequada ; la que considero adequada, perquè quan enfilo la primera planada a la paret, cau tota a terra. Llavors hi poso més aigua i recordo de mullar la totxana descoberta. Ho torno a provar, anant amb més de compte. Fixo la plana amb el poc ciment en una de les puntes i la faig lliscar a la part més fonda, al costat del marc de la porta : l’operació té més èxit i en cau menys. Prossegueixo. Les mans van agafant desimboltura, quan més ciment va agafant, més fàcil es treballa.  Em miro la feina mig feta i penso que almenys, ara ja no hi ha forats ni totxo vist. Anivello el costat del marc, fins aconseguir un cert èxit. M’ho miro. Viure és una mica així, com escriure.

Segueixo, mentre el cap se me’n va de viatge : soc en un altre país, soc un estranger sense feina fent una prova per ser paleta. Treballo com ho faig ara , m’avaluen amb cara de no confiar-hi massa, a pesar de pensar jo amb la meva bona traça, doncs el ciment no cau pas a terra. Podria passar per ser algú diferent, a pesar de que al final seguiria sent el mateix. Un home gran, compassiu, que em diu que val, que m’agafa d’aprenent malgrat la meva edat ; necessita algú i veu alguna cosa en mi, com qui mira els ulls d’un gos abandonat cercant-hi pedigrí ; sent el que soc, un etern aprenent d’oficis : pagès, fuster, paleta, jardiner... qualsevol cosa on no hi tingui res a veure les lletres, els números, les mans polides. Una nova vida. Em tiro aigua  a les mans : aspregen, però no el suficient. La vida pot ser nova cada dia, avui s'ha despertat tranquil·la, pacífica, molt silenciosa, amable, quieta i plena. Cafè de cafetera, em prenc el meu temps. Gemmes al pruner. 

Ajupit, a la quarta mescla entenc la parsimònia del manobre , les hores comptades de feina, el seu tarannà plàcid, mig cansat, semblant al de tants d’altres menestrals jutjats a vegades erròniament. L’artesà. El sol em fa quedar amb màniga curta, vora l’hora de dinar. Sento sorolls a la porta del carrer, corredisses. Apareixen els bessons, un de ros i l’altre de morena.

-Què fas, què fas ?- Em pregunten un darrera l’altre, encuriosits.

-Faig de paleta – dic amb parsimònia mentre omplo la plana. -Veieu aquest forat ?- afegeixo  assenyalant una esquerda grossa al pilar de la porta del safareig. Ells assenteixen. Llavors, amb cert orgull adquirit, aplico el morter destrament damunt d’aquell, aconseguint que no caigui tot a terra.

 

 

Blanc i negre

 

Sotjo el bassal

cercant la veu de l'oracle:

cabells que s'esbullen.

Diari d'un nàufrag ( XIX )

 

( Dietari d’un llibre en blanc )

 L’herba m’arriba al melic i he travessat part d’aquest bosc passant per damunt dels arbres ; n’he sortit centrifugat per un d’ells, sentint-me un petit príncep sense capa ni espasa ; n’he collit els seus fruits, saborosos. La prada és extensa i he estat caminant sense rumb com si fos dins una ciutat desconeguda. Vull perdre’m en aquesta illa però segueixo un oreig, un xiuxiueig de vent que sempre em parla. L’airecel em guia, sense averanys. M’he tornat poeta ? A recer d’unes roques – illa dins l’illa – les restes del dia naveguen al meu voltant, canviant de colors, clarobscurs progressius davallant a mesura que la llum encegadora, minva. No hi ha cap home-llum protegint-me, però em sento bé, estranyament alliberat. La fosca porta gemecs llunyans de feres amagades dins l’herbam, greus , rogallosos . ¿ Cerquen femella o potser marquen territori davant l’estranger bípede ? Llunyans de pors passades ... ¿ hauria de tenir por, doncs ? por, no sé ... de morir ?  Més aviat de no estimar. Aquí això és fàcil.  

No ho sé . Desbrosso un trosset de prada, em preparo el jaç i faig un foc.Les flames silencien els voltants del meu refugi. La nit és plàcida, lleonina. Trec el mapa , amb temptació de cremar-lo.

La petite mort

 

Ella posa els dits damunt el vidre, estirant-ne els tous, relliscant fins que el palmell sent la fredor de la darrera nit, marcant aquell amb totes les fines línies del baf de la seva pell calenta. La mà, tensa, es doblega al seu  impuls natural davant l’embranzida, mirant d’aferrar-se a la superfície;  les ungles rellisquen , s’esgaripen  cercant un punt de subjecció impossible. Vençuda, la deixa anar i cau entre sospirs mentre el vidre, discret, xucla en un instant aquella línia anomenada de la vida.