Al tombant del camí

Al tombant del camí, un campanar i una esglesia. Al darrera, el cementiri ;  al davant, l'hort del rector, sota la font i la bassa. 

L'hort sense rector, la bassa buida i la font, d'aigües contaminades. El cementiri, creixent.

Abans del tombant, el mas i els camps.

Endreçats d'infantesa, la masovera torna cap a l'era, el farcell ple de primavera, de pluja, de fred i tions cremant vora terra.

Sol a l'estiu, marinada i rajols sota els peus nus. Les gallines sota el terrat i al balcó, uns ulls que s'estimen. Els avis prenent la fresca , les portes obertes i les olors de la figuera.

Ara veus estranyes. El meu país era tant petit...sembla que s'ha fet gran de cop. 

Però això és el temps, em diuen.

Esperem la nit, doncs, la nit de l'esperança, tot posant el nadó dins el seu bressol. 

El darrer acte de fe, al fer el pessebre, any rere any.

I l'alegria, al tombant del camí. 

                                               Bon Nadal

                         

Silas Marner

 

Vet aquí un full en blanc. Recordar-lo intensifica la noció del com, no del perquè ; els personatges, al Silas Marner – The weaver of Raveloe, l’anglès finalment llegit i entès més que suficientment bé per entendre’ls com cal – van apareixent al llarg de la novel·la de forma independent, afegint peces al trencaclosques que és aquesta petita comunitat rural enmig de la qual, el teixidor viu la solitud després de l’abandonament. A vegades, abans de sortir a escena, la veu narradora ja ens els presenta a través d’algun altre personatge ; d’altres, ens mostra una escena on el fil conductor de la història es trenca momentàniament : la conversa a la taverna abans que hi aparegui el nostre pobre protagonista per seguir-la, al final del capítol ; aquesta conversa ens porta a altres personatges encara pendents d’aparèixer, a la història de una casa, als fantasmes del passat. Entremig, la psicologia humana, molt propera en el com, al qual torno amb cert neguit, perquè porto llegit mig llibre i m’he trobat que l’escriptora – Eliot era un pseudònim  - em parla a cau d’orella amb la claredat de certs fets pensats sovint i mai reflectits amb la naturalitat del com sorgeixen en aquest llibre.

El com, doncs. Una línia argumental on no hi acaba d’haver linealitat, sinó on hi ha volgudes pauses, corbes en el camí per on es van descobrint nous horitzons dins la trama, la qual no deixa de ser un element més, gens principal però necessària. Com si fos una petita excursió per una vall on a cada moment en què es va avançant i es mira, ara enrere, ara endavant, tot canvia de perspectiva. Ni la vall  és massa ample ni el camí massa llarg, el que permet concentrar-se en els detalls, ser clarivident.  Una petita història explicada amb contenció i alhora una delicadesa pròpiament – i sense ser pejoratiu – femenina, riallera  a vegades però definitiva i letal en els seus diagnòstics, els quals dibuixa com qui demostra un teorema. Thank you, Mary Ann Evans.

Mentrestant, continuo amb el meu particular full en blanc. Suposo que amb l’edat, vaig configurant-me com un d’aquests personatges secundaris els quals se’ls retrata amb quatre pinzellades ràpides.

L'oracle

 

El pastor és un noi jove, deu tenir uns vint anys, potser menys. Té pasturant les cabres i les ovelles als camps de l’Espardenyera, força secs tot i que el bestiar menja qualsevol cosa, segons m’explica mentre agafa un tros d’herba  ben pansida. Jo m’hi he apropat a fer unes fotos amb la càmera, quan finalment s’han aturat . El ramat venia pel camí de la riera, tancant la jornada de diumenge ; travessaven les darreres pel pas de vianants que hi ha a l’inici el poble quan m’he adonat que al final, no era pas el pastor qui hi anava, sinó el gos del pastor, un mastí blanc alt i gros que les feia anar a bon ritme, fins anar a trobar aquell, a l’inici del camí de Can Petit, més endavant, entre dos grans camps que ja ningú llaura, ideal per la pastura. Al mig d’aquell, les guiava cap al més gros i pla, el de la dreta. Quan ja ha acabat de passar el ramat, he vist com s’allunyava a una de les puntes   i seia damunt unes roques, a descansar.

És llavors quan m’hi atanso, atret per unes garses petites, de plomatge blanquíssim, instal·lades damunt el llom d’algunes ovelles, posades com un adorn damunt una taula. Ho he fet a poc a poc, càmera en mà, fins a tenir-les a distància focal. Aconsegueixo retratar-les mentre segueixo avançant, fins al punt que, a una distància més que prudencial, a la que m’apropo més, arrenquen a volar. Llavors les segueixo en el seu vol i disparo encara unes quantes vegades més. Tornaran al cap d’una estona.

La tarda declina, les ovelles pasturen. Una altre tarda de diumenge. Només se sent el cruixit de les dents arrencant l’escàs aliment, i algun pet de tant en tant. La llum és ara ideal, amb el biaix que delimita millor les ombres sota els perfils d’or. Tot està tranquil. El xicot s’aproxima, amb el seu bastó de pastor, gruixut i corbat a la part de dalt, ideal per agafar algun cap quan calgui  ; em recorda al bàcul dels bisbes. De fet, ells també son pastors : “jo mateix faré pasturar les meves ovelles, i jo mateix les duré a reposar, diu l’oracle del Senyor “ (*). Aquest bastó, de fet ara que m’hi fixo, és l’únic que el delata : per la resta, vesteix xandall, texans i unes esportives, tot una mica vell, com jo quan baixo a l’hort ; no porta barret i se’l veu tímid. Quan encara és lluny li crido si molesto rondant per allí al mig, fent fotos. -No- em contesta- però sácalas guapas – afegeix mentre arriba al meu costat. Un gos petit el segueix, el complement ideal pel mastí gran. Aquest és gos d’atura, no sembla de pura raça, fa gràcia amb el pelatge mig cobrint-li els ulls ; tant un com l’altre semblen fets de la mateixa pasta que el seu amo, de mirada plàcida i concentrada en un horitzó alhora curt però profund, aliè al tràfec del mon, apartat però alhora segur, immutable.

Li pregunto pels ocells blancs, em confirma que son garzas. Ben blanques, em sorprèn de veure-les aquí, mig quilòmetre més avall de casa, quan mai he reparat en elles. Potser van amb el ramat, com aquells ocells que van damunt els rinoceronts per eliminar paràsits. O aquells d’altres que  es posen dins les goles dels cocodrils per neteja’ls-hi les dents. Sinergies. Aquestes garses ho deuen fer per alguna raó semblant. Després quedem en silenci, ell al meu costat mirant-me ara la càmera, ara les ovelles. Li ensenyo, li explico una mica el que pot fer, la capacitat de l’objectiu que porto, un 15-150 mm que s’allarga en quan l’obro una mica...em diu que ja poca gent fa fotos així, amb càmera. Li dic que segurament com ell, amb les ovelles. Somriu, fa un cop de cap... li costa de pronunciar bé totes les síl·labes i sovint talla les paraules, les allarga al final, se les estalvia ; de fet, segurament és més per com deu cridar al ramat durant tot el dia que per la pròpia solitud. M’ensenya un mòbil, li han donat no fa massa, és un android. Fins ara tenia un d’aquells con tapa queseabríaycerraba así, em diu repetint el moviment amb les mans buides. El gos se’l mira des de baix tot girant el cap mirant d’interpretar el gest. Li comento que potser ara estarà més entretingut, amb un telèfon com aquell. Em respon amb un altre gest, mentre mira a ponent, on el sol ja va amagant-se. Probablement no, segurament els pastors no deuen tenir perfil  a cap xarxa. El temps ? Ja ho deu saber només de mirar el cel i saber d’on bufa el vent. Música, notícies, pel·lícules a youtube ? Se’l torna a guardar i em pregunta com es canvia d’objectiu. Li ensenyo tot traient-lo. Obre els ulls, sorprès. Però de moment no en tinc cap més, son molt cars...llavors em fixo en l’anyell que volia fotografiar. S’ha assegut un moment. La mare em mira, com posant-s’hi bé. Els fotografio amb una bona llum, prou baixa per evitar un excés de resol. Li pregunto al pastor quan té. Em diu que ha nascut avui, pel matí. Ara el sorprès soc jo. Què dius ara ? Riu, mentre em diu que és ben bé així, que hay que ver la diferencia entre animales y hombres, con lo que nos cuesta a nosotros echar a andar. És potser la frase més llarga que li he sentit dir. I segurament la més filosòfica. Echar a andar...caminar té aquesta mena d’avantatges, que pots conèixer un pastor i que t’expliqui coses com que de la llana ja no viuen, que només els hi donen quaranta cèntims per quilo. No ho entenc massa, no son els jerseis de pura lana virgen força més cars que els de cotó o els de fibres sintètiques ? . En fi...que viuen de la carn, que un bon xai si que es paga bé i que ara, con los musulmanes , encara en venen més. Ja ho pot ben dir, menjar-se unes costelles com les que he dinat avui no és gens barat. I mentrestant l’anyell xucla llet de la mare sense saber del seu destí incert. No hi ha ovelles velles, ara que m’hi fixo. La història d’una ovella no seria com la d’un cavall.

S’apropa un home. Li diu al pastor que han vist unes ovelles sota el pont. Tranquil, li diu que sí, que ara les arreplegarà quan torni. A l’home se li veu que té ganes de xerrar amb ell. Aprofito per acomiadar-me. Em fa un gest i un breu somriure . Es posa  a caminar i les ovelles el segueixen. S’allunyen, l’home parlant i ell escoltant-lo. Deu ser entretingut ser pastor i anar escoltant-se la gent que viu en un mon tant diferent del seu. Podria escriure tot un llibre de tot allò que li expliquen.

Potser m’hauria de fer pastor.

(*) Profecia d'Ezequiel Ez 34,

 

Breviari ( XIII )

 

·         Escriure telegràficament. Stop. Per viatjar en el temps. Stop. Arribaré tard a sopar. Stop.

           ·         Ara, cada cop que obro l’aixeta em sento quasi bé un delinqüent.

·         L’atzavara es mor. Fa uns quants dies, del centre de la planta n’ha sortit una llarga tija, de tronc gruixut i fort. Florirà i llavors, s’assecarà. Un final perfecte.

·         Dos homes grans xerrant. Un li diu que és intolerant a la lactosa, l’altre li comenta que com és  si  abans no ho era. El primer li contesta que, amb els anys, s’ha tornat intolerant a moltes coses. M’allunyo entre pensatiu i trist.

·         Vallverdú fa cent anys. L’entrevista l’Anna Guitart. Diu que quan no sap com seguir una història, baixa a l’hort una estona i en acabat, quan ja torna a ser a casa, sap perfectament com té que continuar-la...l’hort, aquest lloc d’inspiració on no es pensa mai en res.

·         Acabo els 24 contes de Txèkhov. Stop.

·         Estiro la persiana amunt i quan la tinc lligada, una cadernera s’atura al test dels geranis. Se’m queda mirant i mou el cap, curiosa. Després, de seguida, aixeca el vol. Sabia que escriuria sobre ella ?

·         A la ràdio, expliquen la història del crani robat de Haydn, el famós compositor de música clàssica. Resulta que, a la tomba hi van col·locar un altre crani i quan finalment el van tornar a lloc- el de Haydn – no van tocar l’altre, que no sap de qui era. Un cop morts, això és minúcia.

·         Troben una espasa de fa tres mil anys en un jaciment a Baviera. Segons la crònica, el més impressionant és que encara “brilla”. Aixeco la vista mig enlluernat pel sol.

·         Han tancat el desviament per agafar la carretera al poble. Ara tinc que seguir recte i travessar el pont de la B. , donar la volta a una rotonda nova que han fet i refer el camí pel carril contrari. Durant uns quants dies segueixo posant l’intermitent com ho he fet els darrers trenta anys. Quan me n’adono, sospiro. Un altre petit canvi sense importància.

·         Pruna mirabolà, petita i amb tons groguencs i sanguinis. “Dolça fins al pinyol “. Ara que ho sé, el pruner només n’ha fet quatre de mal-comptades, aquest any.

·         Literalment – no sé si literàriament també – sempre s’escriu per passar pàgina.

·         Poso els peus dins el rec. És migdia d’agost. L’aigua és freda i els hi puc tenir una estona no massa llarga. Després m’assec en una pedra i xipollejo. Ve un gos i mira de saltar. L’aturo pel panxell i es deixa acariciar. Ajup el cap i beu sorollosament. Després sento una veu de dona que el crida. El gos em mira. Ella somriu. En aquest precís moment, soc feliç. Després em saluda – immediatament després del somriure – i se’n van camí avall dona i gos. Els peus se’m refreden.

·         Estels fugaços. Aquest any m’han contestat afirmativament a dues preguntes. I la darrera per partida doble.

·         Diuen que vindrà un gota freda...això rai, si només és una.

·         El Sr. M. m’ho diu clar : “ de què serveix viure tants anys si no és per fer les coses millor ? Conec molta gent que et segueixen dient les mateixes coses ara que fa vint anys, queixant-se d’igual manera. Ara, si son feliços així...- remata – ja em sembla bé. Cadascú fa de la seva felicitat el que vol “. És un bon home, tot i dir-me sempre el mateix.

·         Peça de puzle. Les del cel sempre son les més difícils d’encaixar.

·         Diu el llibre d’Isaïes : “ ...el sudari que amortalla les nacions “.  Penso en Gaza.

 

Chaudes soirées

Tardes declinants. Els sols de les tardes declinants. Admiro - com deia Sèneca - les coses que enganyen de lluny així com – i com bé afirmava Persi – ser capaç de donar pes al fum. Mea culpa. La poesia podria ser això, si fos mentida. O veritat. Creia que respirava el perfum de ta sang diu un altre vers llunyà, mentre Lou Reed parafraseja la seva paranoia i tampoc diu cap veritat ... i doncs ! diria agafant el seu ritme...i doncs ! faig ballar el cap tot veient núvols circulant pel cel, l’espai quasi bé infinit del migdia, net, nítid, fent forja amb les cabelleres esbullades tapant rostres mai vistos. I la nit bevent-se el teu bleix, la teva dolça metzina. Dringadissa de vidres. El fum aixecant-se damunt xemeneies apagades ja fa temps. Mentida. Veritat. I a qui li importa ?.   

L'atac

 

Al despatxet on treballa hi han aparegut dues aranyes, una a cada costat de la paret del darrera, just sota el finestral que la travessa. Ell no se n’ha adonat però el sol, cada matí, il·lumina llambregades de fils d’una xarxa que van teixint pacientment, de manera constant i inexorable. Com que treballa moltes i moltes hores davant l’ordinador no percep el moment en què els fils comencen a embolcallar-lo amb la suavitat freda de l’acer, atents a no destorbar la impassibilitat del seu rostre, igualment atent a les dues pantalles plenes de finestres plenes de xifres de correus pendents de llegir de converses de WhatsApp inacabades de programes connectats a servidors connectats a màquines a xarxes internes plenes d’altres ordinadors  usuaris  cables  jacks  carpetes i més carpetes i també d’ algun núvol passatger. Els fils treballen fins a fixar-lo a la seva cadira de rodes que mai giren, cobrint-lo com si d’una crisàlide es tractés, dins el seu capoll. Se’n recorda llavors, abans de perdre definitivament els sentits, dels cucs de seda menjant fulles de morera en aquelles capses de sabates velles de cartró foradat, de com esperava amb delit la seva metamorfosi. Al cap d’un temps, la crisàlide es trenca i en surt una papallona, la qual lentament desplega unes ales molt grans, del mateix to i dibuix que les parets del despatxet, folrades de fusta simulant les aigües d’un roure vell i gris, ple de nusos i esquerdes fondes i negres.

Ara, quan algú entra allí, només hi veu pols i les restes d’aquella teranyina sense notar la presència  d'uns ulls, mimetitzats dins unes ales desplegades per tota la superfície de les parets, el petit cap darrera la llum blanca del sostre, l'espera del  moment precís per escapar-se o bé, si això no fos possible, mirar de seguir sobrevivint gràcies a l’acció ràpida de la seva llarga, llarguíssima, probòscide.

A tu lao

Nota l'escalfor del seu cos vora el seu. No se n'adona d'aquestes coses, vull dir del fet aquest de l'escalfor que desprenen els cossos. No sol tenir dones com aquesta al seu costat. Dura una estona, mentre li aclareix uns dubtes sobre uns albarans que té : de qui és aquesta signatura, a quina màquina correspon, si els preus son correctes...és una mica més tard quan  se'n recorda de la cançó, de la lletra...en definitiva de totes les cançons. Les que sempre li han agradat.

Petiteses

 

Aquest matí he baixat a l’hort una estona. Una estona son ben bé dues hores, o potser caldria dir que es converteix l’estona en dues hores de lentitud volguda, una lentitud d’avi multiplicada per dos, de quan, volgudament, no hi ha cap objectiu a la vista pel qual s’ha d’anar de pressa. Arrenco una tomaquera, arreglo la terra, la mullo una mica, la netejo d’herbes, hi planto mongeta tendra, observo les que ja han sortit, m’entretinc, dret, a mirar els brots del nesprer, retallo marges, em redreço, em giro i arreglo el parterre dels enciams, oloro encara alguna flor d’espígol...tot sense haver de pensar en res, perquè els diumenges, ara, son així, de fa temps. Semblen curts i petits però troben el seu significat en la seva petitesa. Com a la tarda, passejant pels camps de Can Bofí, a pas encara més lent, càmera en mà, cercant alguna cosa per fotografiar, observant atentament la boira baixa instal·lada al bosc, als turons, sentint les primeres gotes de plugim i de lleugeríssim fred al cos, el piular d’algun ocell, l’escorça dels arbres, els aglans caiguts, les herbes seques. Enmig d’aquest camps, flors encara, fugisseres. A cop de càmera, l’ull s’hi endinsa i descobreix, de repent, colors enmig dels rostolls : una papallona, una marieta. La lentitud del qui no espera res, sovint i per alguna raó desconeguda- la pròpia lentitud potser, el desencís calmós del diumenge acabant-se-, té una recompensa inesperada. La papallona no deu fer més de un centímetre d’ales, el cos de la marieta encara menys, però quin embolcall minúscul, quines petites llars momentànies, quines arquitectures gràcils que només la natura em pot ensenyar. El consol m’equipara, m’alleugera, em descobreix una mica més a mi mateix. Em qüestiona també, les bones i les males raons per viure. La bellesa segurament és això.  

 

 

Orígens

 

Però la tradició que té més versemblança i més testimonis a favor seu, és una de la qual Díocles de Peparetos fou el primer a publicar (...) Hi ha, d'aquest mateix relat, d'altres versions ; però en essència, la història és com segueix :

La successió dels reis d'Alba descendents d'Eneas havia anat a parar en dos germans : Númitor i Amuli. Amuli dividí l'herència en dues parts, posant en front del reialme els diners comptants i l'or portat de Troia : i Númitor trià el reialme. Amuli, doncs, tenint els diners, i essent, per ells, més poderós que Númitor, li prengué fàcilment el reialme ; i , tement que de la seva filla poguessin néixer mai fills, la féu sacerdotessa de Vesta, perquè visqués sempre fadrina i verge. Els uns l'anomenen Ília, d'altres Rea, d'altres Sílvia. Però, no gaire temps després, es descobreix que estava prenys, contràriament a la llei imposada a les vestals. La salvà d'un suplici sense remei, que la filla del rei, Anto, intercedí per ella, suplicant al seu pare ; amb tot, fou tancada en una presó on no podia comunicar-se amb ningú, de por que no deslliurés sense saber-ho Amuli. A la fi deslliurà dos infants, extraordinaris per la seva grandària i bellesa. Per la qual cosa Amuli, encara més alarmat, donà ordre a un servidor de gitar-los. (...) Aquest, havent posat els nadons en una pastera, davallà cap al riu per gitar-los ; però veient que baixava amb un corrent molt fort i enasprit, li féu por d'acostar-s'hi, i havent-los posat vora la riba, es retirà. El riu a l'últim es desbordà, i el sobreeximent, agafant la pastera per sota i aixecant-la amb suavitat, la transportà en un indret bellament llis, que avui es diu Cèrmalus, i antigament Germanus, a causa, sembla, que els llatins donen nom de germani als germans de pare i mare.

Hi havia allà prop una figuera borda, la qual apel·làven Ruminal (...) perquè aquests infants hi foren alletats. Els antics llatins, en efecte, de la mamella en deien "ruma"(...). Allà, doncs, segons els historiadors, aquests dos infants ajaguts a terra, foren alletats per la lloba, i un picot venia també per a ajudar-los a nodrir-los ia guardar-los.(...) D'altres diuen també que el nom de la dida, per un equívoc, ha donat al rumor comú ocasió per girar-se cap a aquesta faula ; perquè els llatins anomenaven llobes tant les femelles dels llops com les dones que es prostitueixen : i tal era la dona d'aquest Fèstul que havia criat els infants, Acca Larèntia per nom.

Fèstul, porquer d'Amuli, prengué els dos infants a casa seva, d'amagat de tothom ; alguns, però, diuen, amb més verosimilitud, que Númitor ho sabia i contribuí secretament a les despeses de la criança (...) Els noms de Ròmul i Remus els vingueren, diuen, del mot que significa mamella, perquè foren vistos mamant de la lloba.

Plutarc, Vides paral·leles  ( Volum I, part Iª ) Fundació Bernat Metge ( 1926 )

( Traducció de Carles Riba )

Consideracions :

-Noms : Alba / Eneas / Númitor / Amuli / Troia / Vesta / Ília / Rea / Sílvia / Germanus / Ruminal / Fèstul / Acca Larèntia / Ròmul i Remus. Tants noms en quatre paràgrafs fascinen.

- Roma fou fundada per dos homes amb noms de mamelles - no se sap del cert si pertanyents a una lloba o una prostituta - els quals hi van arribar acabats de néixer amb una pastera fugint de la mort. Tot s'acaba glorificant, però som el que som i venim d'on venim.

-Plutarc escriu des del segle I D.C. sobre uns fets ocorreguts al 754 A.C. Com ara quan parlem de l'Edat Mitjana. La importància de guardar l'escrit. 

-Espòiler : Remus morirà de seguida. Els voltors son les aus més nobles, segons s'explica.  I també hi haurà el rapte de les sabines. I legions, patricis, Senat ... Plutarc anava per feina, tot i que hi aboca un munt de referències a persones, déus, orígen de paraules, costums, etc., impossibles de poder recordar-les totes. El que indica una cultura vastíssima, una gran part de la qual no ha arribat als nostres dies.

- Llegir-ho en català és tot un privilegi. Gràcies al meu avi A.E.M. disposo d'un exemplar a les meves mans de la primera edició de 1926 corresponent a una tirada de 1.650 exemplars en paper de fabricació especial Torres-Domènench. El meu avi va pagar 7,50 pessetes pel seu. Aquesta edició incloïa també 150 exemplars en paper de fil Guarro i filigranes de "la Fundació Bernat Metge " numerats amb xifres aràbigues i, atenció, dotze exemplars, gran format, en paper Japó Imperial - tinc que veure quin tipus de paper és aquest -, fora de venda, numerats amb xifres romanes.

El representant

 

No recordava ni recordo el seu nom. Devia passar dels setanta, però no gaire més. Pel seu aspecte, no hauríeu dit mai que es tractava d’un diable, però el que jo no sabia aleshores era la raó per la qual no el recordava, fet relacionat amb la meva bona memòria pels noms de tota la gent a qui havia conegut al llarg de la meva vida; força gent, degut sobretot a la feina que encara mantinc a dia d’avui. La meva clientela, amb el pas dels anys, ha esdevingut nombrosa i sobretot, diferent d’un dia a l’altre. Si els recordo, és, per una part, per respecte ; per l’altre és pur perfeccionisme professional, un fet pel qual els rostres, amb totes les seves peculiaritats pròpies de cada persona, se’m queden gravats a la memòria. I  amb ells, els seus noms. Estava orgullós de la meva capacitat, tot i que ara ja no ho estigui tant, tal i com veureu tot seguit.

Potser caldria aclarir, abans de continuar aquest relat, que em dedico a l’art d’embalsamar morts; i potser també sonarà estrany de confessar, però és una feina que m’agrada de fer. Al finat, fins que no arriba a les meves mans, habitualment no se li té massa consideració; més aviat, des del darrer sospir, pren la consistència d’un paquet i com a tal se’l tragina amb una manca de delicadesa, una insensibilitat natural pròpia de l’ofici, de tos aquells que, d’una manera o una altre, treballen en aquest negoci. Passa el mateix amb tots els oficis i les seves habituds, a les quals un s’hi acaba acostumant. Si dic això és perquè tothom em pregunta com em pot agradar el que faig. Li agrada al cirurgià d’obrir un cos en canal ? Li agrada a un paracaigudista llençar-se al buit ? O a un bomber cremar-se de vegades ? I a un polític mentir o a un davanter centre fallar gols ? Aquests només son uns quants exemples però el cert és que, a més, en tots els oficis, sense cap excepció, el tedi i l’avorriment sempre acaben apareixent, inclús en un ofici com el meu, i això, per a mi, és el pitjor de tot. Per sort, no m’ha succeït mai encara. Com he dit, al finat se li té que tenir respecte, i això requereix dedicació i passió per la feina ben feta.

El que m’agrada pensar del meu ofici té més a veure amb el concepte de dignitat; en com, a través meu, el mort, en certa manera, recupera la seva humanitat, tant pròpia dels vius, sigui quina sigui la seva condició. Perquè si alguna cosa ens uneix a tots els éssers vius és que  alenem, i en aquest fet tant simple-  del qual no en fem massa cabal – rau tot el que som i hem sigut en vida. Poder arribar a simular una darrera alenada de vida esdevé per a mi un repte diari. Tanmateix, fer reviure un mort no és sempre fàcil, però amb els anys he après pacientment a aconseguir-ho. El que mai hauria pensat és que arribés a l’extrem de poder parlar amb un una bona estona. Mort em va arribar i mort se’l van endur, però entre una cosa i l’altre...

Passa que a vegades tinc clients que he conegut en vida, i quan van treure el llençol damunt del seu cos, me’l vaig quedar mirant i, tot i recordar-lo perfectament, com he dit a l’inici, no em venia el seu nom al cap. Estava igual que el darrer cop que ens vam veure : el cabell lleugerament ondulat, hirsut i tallat curt, els ulls petits, llavis prims d’expressió sorneguera i amable, l’home semblava que en qualsevol moment hagués d’obrir els ulls i preguntar-me per la família, el negoci i després, estranyat, afegir la raó per la qual anava amb aquella bata fosca i aquella mena d’aparell a les fosses nassals, i els guants i tota la pesca. Li vaig tocar la pell de la cara, el rigor mortis feia que aquella sornegueria que li sabíem de viu els que el coneixíem es convertís en beatitud  un cop mort, com si aquell cos petit i ben conservat – l’home sempre havia tingut una pulcritud habitual en els homes de la seva generació, una urbanitat, una higiene, un saber fer senzill i net, sense ostentacions, un d’aquells homes que es conservaven bé al llarg dels anys, sense vicis ni necessitats més enllà de les estrictament necessàries – ja estigués gaudint d’un paradís en el qual hi creia com havia cregut en totes aquelles certeses per les quals mai s’havia preocupat massa, content de tenir sempre el suficient. Endebades, la majoria de la gent passa a millor vida amb totes les seves virtuts al seu favor, incloses algunes d’afegides de les quals no en sabíem ningú res.

Un cop dins la caixa, ben emmotllat el cos vestit amb camisa blanca i una americana  a quadres, una mica cridanera, em vaig disposar a donar-li una mica de color a la cara, tot i que quasi bé no feia falta. Va ser posar-li el pinzell al nas, que aquest es va arromangar cap amunt lleugerament per després, veure com s’obrien el ulls. Sense perdre la calma em vaig quedar mirant aquells ulls pensant-me per un moment si tot plegat no es tractaria d’un acte reflex del cos: a vegades m’hi havia trobat que les parpelles, al tocar-les, s’obrien. Però immediatament em vaig apartar esglaiat quan vaig veure les ninetes movent-se i acte seguit, la boca obrint-se, dient :

-Però què carai...- on dimonis soc ?- afegí amb la seva veu pausada i viva. Jo, llavors, espantat però incrèdul, em vaig apropar lleugerament a la caixa fins arribar al seu angle de visió. Em va mirar i em va reconèixer :

-Cardús, punyeta, ets tu ?- va mirar al seu voltant, cap a al sostre i les parets blanques, fredes i asèptiques on ens trobàvem per retornar-la després al meu rostre i mirar d’entendre.-  Em van dir que et dedicaves a maquillar morts, com és doncs...-Llavors va rumiar una estona, tot tancant els ulls i prement-los amb força, per obrir-los altre cop i observar, com qui desperta d’un llarg somni, on estava ficat. Ho va copsar de seguida.

- Ai la mare...- remugà- o sigui que...-va aixecar el braç amb el dit índex amunt – l’últim que recordo és que me’n vaig anar a dormir i...-

- Ja no es va despertar...-vaig afegir jo veient que aquell home no semblava cap mal esperit retornant de ves a saber on. Era ben bé l’home que havia conegut, el representant de l’Olivetti que ens subministrava els recanvis i les màquines de la botiga del pare. Feia com vint anys que no el veia.

Quan em va sentir, va deixar caure el braç a lloc i sospirà, quedant-se en silenci, com meditant.

-Sí, deu haver estat això, segurament – digué per a sí mateix.

Jo encara no acabava d’assumir el que passava. Estava trasbalsat i em mirava aquell home, aparentment viu, amb els nervis propis de la situació, tant anormal. Vaig suposar, fent servir l’aparent lògica dels fets que, d’alguna manera, no havia mort realment, tot i que feia unes hores ho semblés, a més de tenir un certificat de defunció acabat de fer, ben detallat i signat : mort natural, li havien dit. El que calia fer, però, era anar cap al telèfon  de la sala, per mirar d’avisar algú d’aquell malentès. Per cercar un testimoni, realment, de que tot allò no fos una al·lucinació meva.

-No ,no, Cardús, no hi ha res a fer...soc ben mort, creu-me.- va dir des de dins la caixa. Acostumat al silenci monòton del meu dia a dia, ara tindria que dir allò del calfred travessant-me l’esquena, però no va ser així. Més aviat vaig sentir-me compungit pel to de la seva veu, abatut.

-És cosa del de baix, sens dubte...-rematà sense jo entendre res.

Vaig tornar i me’l vaig quedar mirant.

-¿ Què voleu dir ?-

Es tractava del conegut pacte amb el diable. Em va explicar una veritat prou desconeguda : cada ésser humà en té un, de pacte amb el diable. Bé, si l’accepta, és clar.  En el meu cas era senzill, es tractava d’un pacte adequat a la meva posició dins la galeria humana, un pacte pel qual jo recordaria tots els noms de la gent a qui veiés, en vida o no. Amb l’excepció del diable expenedor del mateix, per dir-ho d’alguna manera, un cop mort. Qüestions de la confidencialitat, em va dir. Però el cas era que ningú m’havia explicat res, de tot plegat.

-Per això m’he “despertat”, suposo – digué ell – per fer-t’ho saber. De fet ve del teu pare, el pacte, sovint es passa de pares a fills i molta gent ho oblida.

-Què vol dir, que ho oblida ? una cosa així no es pot pas oblidar !- vaig replicar-li neguitós.

-El què ? Que tens bona memòria pels noms ? Que mai et trencaràs un os ? Que aquella dona que tant t’agrada acabarà sent la teva esposa ? ... El que no s’oblida potser son altres coses més grosses, però d’aquestes no t’amoïnis que qui les rep ja sap el pa que si dona...-

-Com quines ? Com qui ?-

-Home, doncs Prometeu per citar un clàssic. O Cèsar, Homer,  Shakespeare, Leonardo, Einstein, Bach, Calders, Maradona  ... en fi, tots els immortals. Aquests son els de primera, com si diguéssim.

- Immortals ? Va , home , va... I en Hitler, l’Stalin i tots els assassins de la història ?- Vaig replicar jo mentre, absorbit per la conversa, m’asseia al gairell de la taula i me’l quedava mirant mig somrient com si fóssim al bar del Mingo, on anàvem a esmorzar quan passava per la botiga. Ell romania amb les mans curosament plegades damunt el ventre, girà el cap en la meva direcció i em mirà amb aquell gest commiseratiu cap a qui no entén res-

-Aquests eren tots bojos i amb ells no hi ha tractes que valguin- respongué tot afegint que la immortalitat només té que a veure amb la història i el seu llegat, i que molta gent mataria per ser recordat per sempre.

- Però bé – continuà – per la resta els reptes tenen més a veure amb el dia a dia, amb certs aspectes pels quals  - i en això tots som diferents Cardús, si ho penses bé – ens veiem més en la necessitat d’aconseguir-los, de mantenir-los al llarg dels anys, aspectes no del tot necessaris, més petulants potser ; te’n recordes de com el teu pare sempre es ventava de saber el dia de la setmana de qualsevol dia, mes i any que li diguessis ?-

- I tant que sí – vaig dir jo somrient pel record -, i sempre sabia totes les remeses , articles, referències, dates... tenia molt bona memòria, el pare. I lo da saber el dia de la setmana feia el seu efecte, sobretot com ho deia, com qui no volgués la cosa, amb aquella falsa modèstia que...- em vaig posar a riure – el punyetero  calendari perpetu, el tenia ben apamat. Ja ningú sap res d’aquestes coses avui en dia.

-Sí, i no era cosa fàcil d’aprendre’l, a aquestes coses feia referència, tothom necessita saber-se bo en alguna cosa, per això , quan em va dir lo de la demència – em va mirar de reüll al dir-ho, com preguntant-se si en sabia alguna cosa- doncs, bé, li vaig oferir la possibilitat del pacte- llavors calà la vista com qui confessa una vergonya -, en fi, Cardús, ja sé que em vaig aprofitar i...-

-El pare va morir d’un atac de cor fulminant, no tenia pas demència. Això ja ho sabies, tu...- vaig tallar-lo jo amb sequedat.

Ell sospirà, i continuà parlant.

- És clar, és clar, és el que vam pactar, tot i que ell no ho sabia pas, que moriria d’un atac de cor. Simplement, va acceptar de no haver de patir demència, i , bé...apart d’això...doncs clar, un pacte així requeria de uns quants interessos més, saps ? i aquí és on entres tu, Cardús.-

Em vaig aixecar, sorprès i vaig inclinar la cara cap aquell mort mentre l’agafava per les solapes de l’americana, l’aixecava i li etzibava enfadat :

-¿ què vols dir, que hi entro jo, aquí ? ¿ Què collons li vas fer al meu pare ?-

-Tranquil Cardús, tranquil, no perdis la paciència- va dir ell calmós- ara tampoc cal fer-ne sang, ni ell hi és ni jo hi seré, o sigui que millor ens preocupem de tu. Si t’estic explicant tota aquesta història és perquè vegis que penso en tu i que me’n preocupo i vetllo, sí – em digué mentre aixecava el dit de la mà dreta tot el que la seva posició podia -, sí... vetllo per la memòria del teu pare i ara per la teva, Cardús. Pensa-ho bé.-

El vaig deixar anar altre cop dins, sense masses contemplacions i sense estar convençut del tot. Ell s’allisà les arrugues de l’americana i s’ajustà el nus de la corbata, per tornar a col·locar les mans pacíficament a la seva posició inicial.

-O sigui que el pare va acceptar el pacte que li vas oferir en un moment de debilitat-

-Bé, no tothom té la sort de trobar un bon diable com jo – respongué amb orgull -, els meus pactes sempre inclouen una clàusula de possible salvació de l’ànima, i això no ho fa tothom, hi ha dimonis i dimonis, i d’honrats no en queden masses. De totes formes l’has d’entendre al teu pare...tota la vida que venia màquines d’escriure ! –

-I ...?-

-Doncs que imagina’t totes les històries d’aquelles màquines, tota aquella vida traslladada a cases i oficines, tots aquells oficis, aquelles mecanògrafes, els escriptors, periodistes que els feien servir ! El teu pare se les imaginava totes aquelles vides encetades dins la seva botiga, i les escrivia també, a la seva manera, dins la seva memòria. Ja saps com es vanagloriava de que la famosa Olivetti del l’E. havia sortit de la Casa Cardús un dissabte dotze de Juliol de 1964 !. Perdre tot allò per una demència... en fi ...-

Llavors vaig pensar en allò que no sabia el dimoniet aquell – a falta d’un altre nom-, i és que el pare les havia escrit, les històries de la gent que anava a la botiga ; les havia escrit amb una Olivetti, amb còpia feta de paper de carbó, i no n’havia dit res a ningú. Quan va morir les vaig descobrir curosament guardades al seu despatxet del pis on vivia amb la mare. Més de cinc-centes pàgines on la vida de cada dia de la ciutat d’aquella època hi quedava bellament reflectida.

- En fi, ja m’estàs enredant com enredaves al pare perquè et comprés més del que tocava. A més, totes aquestes històries ja ningú no sap ni que van existir-

-Sí, és ben cert, però al seu moment van tenir la seva importància, era una qüestió de supervivència. Els homes com el teu pare, com jo, com tu, com la majoria de gent, tant sols ens queda sobreviure... i al teu pare me l’estimava molt, és més, el trobo a faltar i ara em penso que ja no el podré veure més. Però pel que fa a tu, bé, seguiràs tenint la bona memòria del teu pare, que ho sàpigues.-

-I al final, què, per tenir un atac de cor als setanta ?.- Vaig seguir jo encara una mica ofès, pensant a dir-li allò dels seus escrits.

-Bé, això només ho sap el de dalt.-

-Serà el de baix, dic jo.-

-No, aquestes coses només les sap el de dalt, pel que sé jo. -

Ens vam quedar en silenci. El cas és que jo em vaig quedar en silenci, perquè el ... com se digui ... , quan vaig voler dir-li que gràcies al pacte havia gaudit dels temps passats escrits en aquelles pàgines mecanografiades, estava més rígid que abans de dir-me la primera paraula.

I d’aquesta manera la normalitat va tornar a la meva vida. Vaig mirar de fer una bona feina, i en acabat, cansat, vaig fer una llambregada al seu rostre sorneguer, tot pensant en fer una ullada als escrits del pare per veure si el seu nom, finalment, sortia a la llum.