Li voldria preguntar, amb el seu permís, si aquest
cansament que tinc ara mateix no és degut a aquesta impossibilitat
d’expressar-li amb les paraules adequades – aquells mots tan necessaris pels
quals només puc sentir un fort enyor, l’enyor de quan es posaven on calia per escriure
alguna cosa interessant – el motiu pel qual he acudit a vostè amb l’esperança
de que em pugui ajudar.
I és que, amb el seu permís, li explicaré la idea a
partir de la qual volia elaborar una nova història. I si em permet afegir, el
to de la narració, el qual havia de ser, a l’inici, un pretèrit del qual em
vaig voler desdir de seguida al llegir en una entrevista a una autora coneguda,
qui deia que aquest era un recurs inconscient propi de principiants. Bé, potser
tenia raó i de fet jo sempre he pensat en mi com a un etern principiant. Li
diria el perquè, però no el vull avorrir amb cap explicació que hores d’ara,
sincerament, no serviria per a res.
D’altra banda, i amb el seu permís, deixaré de fer
servir la primera persona per continuar ; la primera persona sempre m’ha donat
més facilitat per expressar-me però alhora m’ha semblat millor escriure en
tercera persona, per no identificar-me massa amb algun principal personatge
que mai podria ser algú com jo. Per un
tema de principalitat, vull dir. Un no agafa el to d’una història així com
així, ja m’entén. I parlant de tons, el d’aquesta història havia de ser, per
tant, neutre i a ser possible, escrit sense presents ni pretèrits ni
condicionals. Una història amb un futur perfecte . Seria començar així, per
exemple :
-Amb el seu permís ... –
Qui diu això haurà entrat en aquesta mateixa habitació
– per aquesta mateixa porta metafòricament tancada -, haurà deixat un plec de
papers escrits en aquesta mateixa taula i davant seu, li haurà dit allò de que
...
( qui l’escriu haurà abusat dels punts suspensius
expressament )
-S’hauran de repassar un parell de coses però la peça
és digna de mestre –
I llavors, amb el seu permís, vostè afirmarà
serenament i dirà :
-L’hauré de llegir, doncs -.
( una primera persona obligada, amb el seu permís )
I al vespre, un cop l’haurà llegit, haurà pensat en
com és possible que no, que abans no s’hi hagués fixat ( utilitzant un pretèrit
anterior, efectivament, ja em disculparà
vostè i l’autora coneguda ) en una tria tant i tant precisa de les paraules,
aquestes mateixes per les quals ha estat escrit aquest relat i de les quals ja
no s’haurà de dir res més. Perquè l’afer de veritat, la història que haurà
llegit , no haurà estat pas escrita.
Impossibilitat, senyor, haurà estat el seu veredicte,
després. I amb tota la raó del mon no haurà entès res de res. I retornant a un
cert futur més simple, com en l’obra mestra
desconeguda, quedarà un tros d’aquesta
ben visible amb tota la resta polida tantes vegades que ja no en restarà res. I
tot això per la voluntat pròpia d’un perfeccionista obsessiu, incapaç d’escriure
realitats palpables, allunyant-se ja definitivament d’arguments plausibles, escrivint
corpus invertebrats producte del cansament que abans li esmentava.
Ja ho sé, sí, que hauria de saber-ho tot sobre vostè. Abans
d’iniciar res, tot ha d’estar planificat fins al més mínim detall. Però vostè,
ara mateix, no és ningú i en aquest estat, hauria de poder contestar-me. Ja veig
que no m’entén. Potser hauria de començar per deixar de pensar que és un home ?
Un altre clixé mastegat ... I si és una
dona, diguem-ne, exuberant ? Físicament i intel·lectual. Llavors què em diria ?
I si és un nen de cinc anys ? I si és un esperit nocturn, o un de diürn ? I si
fos un arbre ? Un gos ? O, més senzill,
Txèkhov en persona ? Parlaríem de
cirerers, li explicaria de com la gomosis pot acabar amb el meu del meu jardí,
de com potser l’hauré de tallar com tots aquells seus, que sempre he imaginat
sense fulles ; però sobretot li demanaria aquesta explicació – m’entendria, de
ben segur - i em diria : mira noi, parla del que vulguis amb sentiment, però
sempre que no es noti, que no sigui evident. Elimina tot l’innecessari, ves al
gra. Justament el que mai faig, li diria.
Em diria que no ; el gos bordaria, l’arbre remugaria;
l’esperit diürn aixecaria una cella, i el nocturn badallaria; el nen faria que
no amb el cap i la dona exuberant somriuria amb la condescendència de la
fatalitat, sense necessitat de dir res més.
Poleix-te i amaga totes les vísceres de l’estómac on
van a parar tots aquests pensaments. Ningú les ha de saber, aquestes coses. No
demanis permís per a res. Escriu , punyeta, escriu ! Això no sé qui m’ho ha
dit. Un editor segur que no.
Si, sí, es clar, hauré de dir jo, però ... amb el seu
permís ... un té el seu to, l’estil si es vol dir així, la manca d’arguments.
Cal ser pacient.
