Angelicar

 

Al costat de la lluna que no sabria dir si plena, de nit, em sorprèn la llargada - podria de dir que colossal si fos feta per mà humana - d'una ala d'àngel dibuixada pel que sembla, com a única explicació lògica, per un núvol . Un tros esfilagarsat , vertical i perfectament corbat en la seva part més alta tot davallant, vaporosament, cap a la seva punta, a punt de tocar terra. No té parella ni cos com si hagués davallat l'àngel d'algun temps remot, quan encara existien i la gent hi creia, i a mesura que baixava cap a aquesta realitat on era jo - al pati, observant la calmosa nit - s'hagués anat fonent com espantant-se d'una visibilitat volguda dins la nocturnitat sempre traïdora amb el pecat capital de la supèrbia, provocada per la insensatesa del moment. Aquell pecat de l'àngel caigut, que es creia ser com Déu. Tot i això, aquesta ala trencada a mi m'ha semblat més aviat la constatació d'un esperit tornant a la terra que el va concebre per protegir-me; o potser el que queda d'ell,  si jo li hagués fet cas, com aquelles estàtues gregues sense braços ni cap que t'has d'imaginar a la proa d'un vaixell, lluint les seves ales esteses i que van acabar, la majoria, al fons del mar.

O potser simplement es tracta d'un núvol rar i solitari, pendent d'angelicar.

Willin'

 

Ja es fa tard :

a les branques del vell roure

resta una fulla.

 

Mala memòria

Ni era al despertar, ni més important encara, un monstre.

La mà desclosa

 

Si sabés volar – sense necessitat de ser ocell – potser faria com aquesta avioneta, a punt d’enlairar-se. El motor engegat, l’hèlix donant voltes, un prat al davant i la serralada , tapant-me l’horitzó. Sempre hi hauria la temptació, un cop enlairat, de travessar-la : dins la meva imaginació seria ben fàcil i bonic, com qui s’imagina aquell país que ha de visitar per vacances, meravellós i esperant-lo amb els braços oberts;  com qui desclou la mà perquè l'aire corri entre els dits.  De fet, però, penso en si podria fer-ho, en si tinc prou benzina, en si aquesta avioneta té prou força al motor per superar aquesta barrera natural ; tot i això el que realment m’impediria de realitzar la “proesa” seria tota aquella terra desconeguda que hi ha al darrera contrarestant la bellesa del lloc on soc ara,  del conegut, del dia assolellat, de la perspectiva d’aquest vol interior d’ales petites però esteses. Del meu món.

 Aterrar en terres estranyes és fet per aventurers i somniadors. Tot i així, sempre hi ha el cant, poderós, dels cors afamats de les nimfes, alenant rere la serralada.  

Avui camino a la sorra ...

 

Avui escoltava aquesta cançó- sempre les cançons ! - i he pensat en això que explica més o menys de quan alguna cosa  s'esvaneix  - com l'estiu, les nits ballant , la brisa damunt uns cabells , les promeses, l'amor probablement no ... - hi ha aquest blink of an eye  , el parpelleig de l'ull immortalitzant el somni allí, al fons de la ment, per sempre. Sense cap mena de realitat emparant-la, remains forever.

És així. I és bonic. I ho hauria de canviar d'alguna manera però sempre em quedo escoltant la cançó fins al final. i després n'espero un altre, probablement de semblant. Una habitud decebedora i profundament conservadora, en el més bon sentit de la paraula. Hi ha esperança, encara. 

         

Automàtica.25

 

I ara, de repent,  el desafiament. Escric com qui escriu una carta de socors o una súplica o més aviat- diria que sí, que és això al capdavall – com una manera d’excusar-me per no fer el pas aquest de donar la possibilitat al Jules, o a l’Emília, a la granota  o al tren que volia ser-ho ; a l’Ovidi i a l’arna, a les taronges , al Fidel, a la Dolores o a la veritat ... a tants d’altres- els  he comptat i ronden la quarantena-  als quals voldria posar en la tela aquesta del judici d’un jurat que cerca la qualitat literària i de retruc, la del seu autor, que no soc sinó jo i la de tants d'altres . Topo amb l’Spitzweg del Philippe Delerm, un individu que porta una vida d’oficinista retirada i anònima, algú com jo potser, sempre busco algun llibre i me’n surt un de l’atzar de la meva petita biblioteca que m’ajuda, em dona la raó, no insisteix, m’acotxa  , ara penso que sí, ara que no, ara en que no interessen realment els meus personatges sinó és a mi i potser algú  altre ...però què suposa això si les vides aquestes ja han estat creades sense necessitat de fer res més ? Perquè ara sí ? Perquè pensar en momentums determinats, en la idoneïtat, en aquesta casualitat d’obrir una porta cap a qui sap on ? Tot sembla coincidir, tinc aquesta estranya sensació de que ho tinc que fer ara. N'estic convençut i això em preocupa perquè tot trontolla una mica. Soc just no volent arribar enlloc ? Ningú em sap lletraferit, m'agrada escriure com faig ara, i segurament res més. Hores d’ara aquesta potser podria ser la darrera oportunitat, o potser no, mai s’està al cent per cent segur i després, si ho fes, al capdavall, tanmateix, no en resultaria res probablement. Possibilitat quasi bé nul·la, i jo em quedaria ben tranquil sinó fos  perquè el pànic ve sempre d’aquesta possibilitat remota de poder ser l’escollit tot i que sense ser-ho, ja ho soc, en certa manera. Almenys per a ells, als quals els atorgo poders que no tenen. Perquè ara podria pensar que tots aquesta anys escrivint, tots aquest personatges es podrien dimensionar, i llavors què ? Pànic de triomfar. El que escric, de fet, ja ho publico aquí, i aquí es quedarà probablement. A pesar d'això, de tots aquest raonaments per sobre dels quals hi sobrevola el dubte de saber si realment tot té un sentit, si només hi ha l'escriptura i prou, i res més que les hores passades inventant coses...tampoc n'hi ha per tant, de fet no escric gaire i només és una afició, si el reconeixement serveix, finalment, d'alguna cosa que no sigui la de creure's millor del que es pensava o qui sap, i en això rau l'esperança, d'aconseguir fer passar una bona estona de lectura a qui llegeixi les petites històries que he preparat sense cap ànim de lucre i que no sé si acabaré presentant dins d’aquest literari

 

certamen

 

 

 

Cavalls

 

Miro de recordar. Escriure, en part, és això. I el primer que em ve al cap son cavalls, i més concretament, el so dels esquellots dringant dels seus colls. Aquests que em miro en porten tots un, gros, nou i lluent. Pasten en un camp per on el camí em porta cap a Osseja. Hi ha un recinte metàl·lic ple de palla, i allí n’hi ha uns quants ficant-hi el cap; en destaquen dos de negres, un dels quals va aixecant la palla amb el morro deixant coberts a la resta. No sé si juga o bé ho fa cercant millor aliment, però és l’únic que ho fa. Els seus companys de tant en tant n’aixequen el coll amb les crins plenes, sense fer res per espolsar-se. N’hi ha un, a la vora i d’esquena a ells, que em mira fixe al ulls. No pestanyeja, no es mou, resta immòbil. Quan fa fred de debò – aquests dies la temperatura és anormalment alta aquí dalt a Cerdanya – poden passar-se hores estàtics ; al veure’ls podria pensar que estan, literalment, en estat d’hivernació, evitant el mínim esforç per tal de mantenir-se vius. Hipnòtiques, les petites boles de vidre fosques i opaques que son les seves pupil·les expressen – al igual que el de les vaques – una parsimònia ratllant la indiferència per qui passa al seu costat, fent-se càrrec del que és la seva vida, sense res més a dir o a esperar, entenent-la tal i com és. El cavall que sembla mirar-me, manté la vista igual de fixe quan em moc per continuar el meu camí, com si mai hagués estat allí. El dringar de la resta denota lentitud, tranquil·litat i pau rústega. El matí d’aquest darrer dia de l’any és plàcid; el camí pel petit fôret verd  ressegueix obedientment els alts-i-baixos del terreny, enfangat i mig nevat encara en molt punts on la llum del sol no hi arriba , marcant els marges dels prats que mica en mica s’enlairen cap a llevant, darrera el qual, el cim nevat del Puigmal es deixa veure cap al final de la caminada. No passa ningú  i em quedo com els cavalls, pastant el paisatge, que no deixa de ser una bona manera de viure.

Bon Nadal

 

L'alegria de pensar serenament

que de tot el bagatge de la vida,

de tot l'orgull passat i present,

no hi ha res que ens apagui la set,

ni ens ompli la mirada,

no hi ha res que ens escalfi aquest gran fred

de l'ànima descarnada,

i només aquesta mica

de cançó, aquesta música

d'una Verge i un Infant

i un Fuster que la contempla,

té la força enlluernant

que no té tot l'or del temple .

 J.M. de Sagarra , "El Poema de Nadal"

Breviari ( X )

 

·         Un noi amb aires “d’home gran”, fatxenda i segur de si mateix. Un “quasi-nen” pensant-se ja que la vida és això, una façana per mantenir. Deia Kundera alguna cosa semblant de les aparences, de la construcció del jo partint d’allò que pensem dels demés.

 

·         ¿Potser és que cada Mal amaga dins seu la indefensió ?, es pregunta Czeslaw Milosz. Un gat té urpes i malgrat això, cerca moixaines.

 

·         Em mira amb els ulls mig plorosos. Té uns ulls petits i rodons, molt rodons i petits, d’un color ametllat allí on encara es pot veure dins l’iris. Miro de consolar-la quan potser el millor seria desviar la conversa però hi ha el fet aquest de l’educació, del condol per la pèrdua d’un ésser estimat. Tanta tristesa em posa trist, de quan el cor es mig buida per emplenar-lo amb una pau mal acceptada, una pau “restada en pau”.

 

·         “Jesús salva, Jesús salva !” – crida el gitano a la seva tribu, en un descampat vora el pàrquing del súper. Al·leluia ! - responen tots a l’uníson.  Mentrestant em poso els guants de làtex i la mascareta, i miro al cel, repetint la jaculatòria abans d’anar a fer la compra setmanal.

 

·         Escriure després de pelar cebes i patates és, sota un prisma olfactiu, una delícia.

 

·         Avui he vist onades al cel. Son onades a punt de trencar-se però sense fer-ho mai. Els serrells tant sols es van desfent, com alguns somnis.

 

·         La distòpia no és que sigui molt original. Tenint un present com el que vivim, imaginar-se futurs apocalíptics resulta redundant. Millor pensar en utopies.

 

·         Ànecs salvatges sobrevolant el poble en clàssica formació  formant una V. ¿ Els ànecs emigren ? Anaven direcció nord-est. Les oques sí que ho fan, ho sé per les aventures del Nils Holgersson, que vaig llegir de petit.

 

·         Diu Valéry que quan les fulles abandonen l’arbre, arrossegades, mai més troben el vent. Les ganes i la por de partir, afegeix. Les ganes i la por ... tot el dia que penso en aquestes dues paraules.

 

·         A l’horòscop diu que avui serà un dia de grans oportunitats. Després explica que per a l’optimista, la calamitat és una oportunitat i en canvi, pel pessimista l’oportunitat és una calamitat. Un aclariment del tot innecessari i impropi d’un bon astròleg o endeví. M’he recordat d’un acudit de l’Eugenio: Toc, toc ...

 

·         Tots els cotxes bruts de sorra del desert. La igualtat és això.

 

·         De la pel·lícula “ My Salinger year “ : cal cuidar el santuari ni que siguin quinze minuts al dia, li diu el Salinger per telèfon a la protagonista. Jo no el cuido tant, faig dissabte quan el veig una mica descuidat. Com l’hort a l’hivern.

 

·         Tinc esperances, aquest any, amb la mongeta del ganxet.

 

·         Darrera els quadres, o hi ha pols o una caixa forta.

 

·         Llegit en un rellotge de sol, a Vilada ( Berguedà ) : “ Totes fereixen, l’última mata ”. Quina calamitat !

 

·         Penso en un conte : el conte del bala perduda. Després m’ho repenso : el conte de LA bala perduda. Seria més curt d’escriure.

 

·         Respecte als morts, sempre anem recuperant el temps perdut.

 

·         Dins la comissaria, esperant per renovar el DNI, em sento fora de lloc, com si fos un estranger. De fet, ho soc, com tota la gent que s’espera amb mi.

 

·         Un anunci a l’avinguda, reclamant anunciants : “ si no et veuen, no existeixes “. Em miro la mà, no fos cas que estigués desapareixent. Dins un altre ordre de coses, passar desapercebut però mai ignorat. Difícil d’aconseguir.

 

·         De l’oficina estant, de la finestra, de bon matí, passa un avió dibuixant una estela molt blanca i ben definida darrera seu. Me la miro com si anés separant el dia que m’espera aquí baix, ara, d’un altre que mai existirà.

 

Analecta

 

Aquests dies de festa ha fet vent, un vent fort que em fa estar dins de casa, sense masses coses a fer, sinó llegir. Feia temps que no llegia tant i tant dispers, amb una claredat certament inusual. L'atzar, si més no, m'ha fet llegir al diari, per exemple, que aquests episodis de vent son deguts a diferències de pressió atmosfèrica entre la zona de les Açores i la del golf de Lleó. Una explicació que sentia per primera vegada, ben simple, del perquè passa una cosa com aquesta. M'ha fet pensar en papallones bategant ales al tròpic i creant tempestes a l'altre punta del món, en sorra del desert depositant-se al capó del meu cotxe, en com, de vegades, cal explicar, divulgar, fer saber sense caure en la temptació de parlar només del desastre, de posar noms a tempestes i de parlar de futurs incerts. El vent , ara a la tardor, m'ha fet adonar a més, en un altre moment de lucidesa estàtica, de la cosa més simple com la de les fulles caigudes dels arbres, tot fixant-me en una colla ja perfectament pelats i a punt per passar l'hivern. M'he fet amic del vent, tot i no agradar-me massa.

També m'he assabentat del fet que els ocells son els únics  dinosaures vivents. Aquesta notícia m'ha deixat una mica perplex ; pel fet de ser ocells, vull dir, i de que un dinosaure sempre l'he pensat com una cosa grossa, més aviat molt grossa. A més, resulta que els seus parents més propers son els cocodrils. Llegir per creure, aquesta mena de coneixements em meravellen.

He rellegit també "Les aigües estretes", de Graq. Un llibre breu sobre un viatge pel riu Evre, un afluent del Loira a la Bretanya. Graq és complex però fascinant, totalment clos al seu mon. Parla de la màgia del viatge sense aventures ni imprevistos - ben bé al revés dels veritables viatges, aquells que ens porten a la possibilitat del no-retorn - una màgia on precisament es torna a on mai podrem arribar. Les paraules, altre cop, el fil d'Ariadna. Dilluns, que feia bo, hi vaig pensar tot caminant per la meva muntanya, recorrent antigues passeres i pujant murs de pedra natural. Altre cop la nitidesa i la claredat, en un dia on el vent va netejar tot el paisatge d'ancestre per on caminar no és només un mer exercici, d'això ja n'estic del tot segur. Uns quants corbs - dinosaures vivents, segons sé de fa poc - em van acompanyar una estona a les zones altes dels ( meus ) roquetars.

He començat - i potser pel llegit serà un autor de referència - a llegir a Theodor Kallifatides, escriptor grec que escriu en suec i viu a Suècia de fa una pila d'anys. Em vaig topar amb el llibre ahir dimarts en una llibreria, es titula " Una altra vida, encara ". A vegades agafo llibres pel seu títol, per la portada o per la pròpia mida. Aquest reunia les tres condicions, i ni m'ho vaig plantejar de no comprar-lo. A la pàgina 16 m'hi trobo això :

" Jo no era el resultat de unes circumstàncies determinades, sinó la confrontació amb unes circumstàncies donades, com, d'altra banda, ho som tots. Estava convençut que també hauria escrit a Grècia, potser amb una acollida diferent o sense tenir-ne cap, però hauria escrit per la senzilla raó que no tenia cap altra manera d'existir als ulls dels altres, i tampoc dels meus ".

M'he adonat de seguida de la raó que té al parlar de les circumstàncies, de que no soc resultat d'elles sinó de la confrontació amb elles ; de com no m'he confrontat a elles massa sovint, acceptant-les com a inevitables. Un petit matís aclaridor, cristal·lí, explicat com la diferència de pressions atmosfèriques entre dos llocs aparentment tant llunyans : el que soc i el que podria haver estat. Igualment cert el que explica sobre l'escriure, la d'obrir els ulls els altres, però també als d'un mateix. Les circumstàncies, he pensat com a consol, també tenen a veure en les raons del meu escriure, tot i anar a parar a molts pocs ulls...però als meus també. Existir és una cosa important, suposo.

I també he rellegit un conte de Pere Calders, un portàtil, ras i curt, que m'he après de memòria : 

" Em dic Pere i dos cognoms més. Vaig néixer abans-d'ahir i ja som demà-passat. Ara només penso en com passaré el cap de setmana." .

Es titula Nota Biogràfica. Jo no hi penso massa en el cap de setmana, tot i que de vegades deixen, inesperadament, bons fruits. Com alguna paraula nova, llegida en un altre llibre. Vol dir : col·lecció de fragments literaris escollits. Meus i dels altres, sense haver de ser necessàriament literaris.

Analecta