Bomba de fum

Em puc escolar dins  el temps i fingir que tinc la meva pròpia vida. Puc mirar d'escriure frases maganànimes, fruit d'una pretesa saviesa ; sobreviure amb d'altres massa fetes per a un nosaltres difícil de conjugar amb un sol verb. La necessitat m'aclapara i així  i tot, el cant d'un ocell de matinada  em sedueix de tal manera que el pes aquest del que sigui que és nostre, s'allibera fent altre cop els cossos joves, plens d'esperança, plens de desig. Així era jo, penso, i així eres tu. Erem altres. I els hi ho preguntem i és clar, no responen perquè segurament no calien respostes ni tampoc masses preguntes. Llavors, vull dir.

Respiro sota un ametller florit. El fum s'esvaeix.

VAR

 

" No sé què dir-ne, però se sap per experiència que tanta interpretació dissipa la veritat i la trenca. Aristòtil ha escrit per ser entès ; si no ho ha aconseguit, encara menys ho farà un que no siga tan hàbil ni un tercer diferent d'aquell que tracta del seu propi pensament. Obrim la matèria i l'escampem deixatant-la, d'un assumpte en fem mil, i tornem a caure, multiplicant i subdivedint, en la infinitud dels àtoms d'Epicur. Mai dos homes jutjaren semblantment la mateixa cosa, i és impossible observar dues opinions exactament iguals, no solament en diversos homes, sinó en el mateix home a diverses hores. Habitualment, solc tenir dubtes sobre allò que el comentari no s'ha dignat a tractar. Ensopegue més freqüentment en terreny pla, com alguns cavalls que conec, els quals més sovint fan passos falsos pels camins planers ".

Michel de Montaigne, "Assaigs" ( llibre tercer , Ed. Proa , trad. de Vicent Alonso ).

( De totes formes, segueixo pensant que no era penal )

d'hivern ( II.I )

 

Vaig fer moltes fotografies. La càmera, al engegar-la cada cop que la treia de la seva funda, m’anava avisant que havia de configurar el dia i l’hora. Jo no li feia massa cas, anava veient i comprovant que aquelles sortien bé i quedaven guardades a la tarja de memòria. Ja ho faria al vespre, com va ser. No hi vaig pensar més. Al tornar a casa les vaig traspassar a l’ordinador. N’havia fet moltes, en cinc dies. Després, sense comprovar si aquell les havia entrat totes, vaig fer neteja de la memòria. És una cosa que no he fet mai, doncs l’antiga càmera no m’ho permetia, les havia d’anar esborrant d’una en una ; amb la nova hi ha una funció que permet  fer-ho de cop. L’ordinador no m’havia avisat ; la càmera tampoc. Només importa fotos amb dia i hora, per lo que totes aquelles fetes aquell dia es van quedar a la càmera, juntament amb la resta. I al netejar la memòria, es van volatilitzar.

No em va saber massa greu per les fotos en si mateixes – la història de la fotografia no se’n ressentirà pas – sinó perquè perdre aquelles fotos va ser com perdre el fil de la història d’aquell dia, del recorregut fet a peu de Prullans al Salt del Molí. La fotografia em serveix com em serveix l’escriure : després d’anys de no veure-les puc  recordar al moment com  vaig fer-la, en quines condicions, on i com vaig arribar a aquell punt de pitjar el botó. Escrivint, l’efecte és superior : en comptes d’escriure en paper, quan llegeixo al cap del temps una excursió feta o una vivència o un pensament sembla com si ho hagués fet sobre una pedra. Té un efecte sorprenent en la memòria del viscut, com si em fos donat un cert do d’eternitat, que la sola vivència mai faria. És per això que ara, quan encara son fresques, faré una memòria fotogràfica d’aquell dia, el qual, sense data ni hores, em fa l’efecte de que, pensant-ho bé, va ser  el millor dia- possiblement l’únic de l’any passat- en què vaig desaparèixer del mon amb la sensació de ser com aquell home que es va adormir sota un arbre més de cent anys.  

Prullans és un poble encarat al Cadí, dins el seu Parc Natural, arraulit sota els primers turons orientats a nord, per on els camins s’alcen ràpidament cap a diverses valls enmig de bosc i pastures, per camins que porten cap a França. Avui faré un tros de la ruta dels Bons Homes, dita també dels Càtars, la que va de Berga a Foix. Un cartell me n’informa a l’entrada del poble, on deixo el cotxe en un petit pàrquing que hi ha sota el conegut Hotel  Muntanya, avui convertit en el que s’anuncia com a spa-resort. De fora estant miro la terrassa. Hi havia estat fa molts anys, la recordo ample, enfront l’antic edifici de l’hotel, amb herba ben segada per tot el recinte, esquitxat de para-sols  i amb vistes magnífiques a Bellver i al Cadí, molt assolellada. Ara hi veig herba artificial enmig d’un espai més urbanitzat, com si el lleure s’organitzés en zones ben delimitades, segons el que es vulgui, tot sense sortir del recinte : piscines cobertes, jacuzzi a l’aire lliure, zona de jocs per nens... no es veu molta vida a la resta del poble, en general, tot i l’hora i el fred . El casc antic, però, queda una mica més enllà i les franges vermella i roja del GR em porten ja de seguida cap a un camí rural que s’enfila en direcció Ardòvol. Un tractor em passa pel costat, conduit per una dona, que sembla anar per feina. El campanar de l’església toca quarts de deu. Fa força fred, tot i la tèrmica, el forro polar i l’anorac. El fred però, és de fondalada més que d’estricte hivern.  Em fa dubtar una estona, el necessari fins que el cos agafa temperatura ; aquest primer tram el camino de pressa, a pas ràpid. Hi ha molt terreny en venda, antigues bordes i cases abandonades, algunes de reformades, altres a mig fer. Segones residències.

Primera foto del poble, en la distància adequada, ja mig lluny del cotxe- sempre em sorprèn el lluny que queda el cotxe a poc que començo a caminar - ,després d’un  quilòmetre i mig de pujada enmig de prats on pasturen vaques. Una , ben a prop, ajaguda, em mira mentre faig la fotografia. Molt tranquil·la, indiferent com ho son les vaques en el camp, em mira i jo miro el meu reflex en els seus ulls, com si fos dins un zoom ; tinc la impressió de que qui m’ha pres la imatge és ella, i la mastega tot meditant sense dir-me res. Guardo la càmera i segueixo. El dia és gris, amb núvols baixos. Al poc, una font, la font de Subirana,  d’aigües toves, amb poc potassi i sodi segons m’informa un cartell al costat del caminet que hi baixa. Bones vistes, altre cop. El broc és lliure i l’aigua hi surt amb ganes neta i clara. Bona i fresca, la tasto quan hi deixo caure la mà a sota mirant de que no se m’escoli tota portant-la ràpid a la boca. Fotografio el broc i l’aigua caient i penso que ja m’asseuré al banc quan torni per la tarda, per pensar, potser, en com l’aigua s’escola entre els dits sense remei, com tantes d’altres coses.

Com un bon home seguint el seu camí, continuo caminant per la petita pista rural asfaltada plena de pegats recents de quitrà i sorra, signe de gel foradant la via, la qual va  fent giragonses al meu pas, voltant el relleu de la muntanya, mostrant-me un mas abandonat, mig enrunat, voltat definitivament de bosc abans d’arribar a Ardóvol, ben a la vista de fa estona, allí dalt, quatre cases orientades a sud , amb més camps i vaques, més rural, més rude, menys cuidat i tot i així, segurament més acollidor. Aquí dalt, el camí deixa el llebeig per girar a tramuntana : un petit coll on hi ha una caseta d’aigües i on m’aturo per fotografiar un camp tancat, a unes roderes de camí damunt l’herba enfilant-se fins a fondre’s amb les parets de roca de la serralada, com si fos una pista d’enlairament cap a un mon perdut o més aviat retrobat- aquell mon on certes àguiles hi fan de missatgeres -, quedant difuminat en tons grisos i blaus, quan l’observo un cop feta. Un rètol abonyegat pel anys, i que marca cap a Prullans amb forma de fletxa, es deixa igualment fotografiar. Una vaca remuga alt, no sé si per dir-me hola o passi-ho bé. Giro i continuo, encarant nord.

 

Reflexions

Tothom viu de les seves pròpies mentides. Si s’hagués de viure només amb les veritats, no seriem capaços de fer-ho.

Resposta : la veritat té moltes cares, i a vegades només se’n vol veure una ; és el que es diu una mitja veritat, o una mitja mentida, segons com es miri.

Rèplica : la veritat és absoluta.

Contrarèplica : La mentida també, tot i que mai es defineix com a absoluta.

-         I saps perquè ? –

-         ¿ Perquè ? –

-         Perquè tothom és mentider de mena.-

...d'hivern ( I )

 

Cases sense sostre o , més ben dit, cases amb sostre natural, reflexes d’arbres protegint vides sense demanar res a canvi. Amb aquestes paraules recuperades del magí  una tarda de Nadal , continuo : així és la natura, fins i tot a l’hivern. Passeig de tarda amb suficient fred per sentir-me viu encara. M’aturo a escoltar el riu, a respirar l’aire, a fixar-me en les boirines dels fums de les xemeneies. Un carrer de poble, cases de pedra, un portal amb data antiga al damunt i el cancell de fusta, tancat. Truco al temps i li pregunto on para. Em mira sense dir-me res, com el pidolaire quan estén la seva mà demanant almoina.

 De sobte, un cavall solitari de crinera i peülles blanques, cos ferreny i rogenc, pasturant solitari en un prat de immensitat dubtosa – potser és el punt de vista de l’ull  desassossegat – , fondejant el Nord rere seu amb neu clapejada i cel gris. Recordo llavors els tres reis, però al girar el cap, ja no hi son. A l’estiu van desaparèixer sense deixar rastre. I encaro més arbres nus, alguns amb formes de gegants soferts, petrificats en algun moment de lluita del passat, per causes difícils de discernir : si la gelosia, l’amor o la ira del perdut en combat, convertida ara en oblit mentre camino per entremig d’ells com qui camina entre columnes de palaus destruïts. Decideixo fer de la necessitat, virtut.

El sol, esmorteït entre núvols tot el dia, decideix d’aparèixer just al final, mentre baixa lentament, oferint-me una recompensa vaga, una benedicció pagana als meus pensaments que les botes masteguen al seu pas pel camí. Un gos apareix a l’horitzó, corrent lliure per uns moments. Com deia Dylan, si els gossos corren lliures, llavors, perquè no ho fem nosaltres ? L’observo tot gaudint de la seva felicitat momentània, enmig d’una llum decidida a fer més bell el paisatge, abans d’apagar-se. Una veu de dona el crida. Ell no li fa cas.

 

Al tombant del camí

Al tombant del camí, un campanar i una esglesia. Al darrera, el cementiri ;  al davant, l'hort del rector, sota la font i la bassa. 

L'hort sense rector, la bassa buida i la font, d'aigües contaminades. El cementiri, creixent.

Abans del tombant, el mas i els camps.

Endreçats d'infantesa, la masovera torna cap a l'era, el farcell ple de primavera, de pluja, de fred i tions cremant vora terra.

Sol a l'estiu, marinada i rajols sota els peus nus. Les gallines sota el terrat i al balcó, uns ulls que s'estimen. Els avis prenent la fresca , les portes obertes i les olors de la figuera.

Ara veus estranyes. El meu país era tant petit...sembla que s'ha fet gran de cop. 

Però això és el temps, em diuen.

Esperem la nit, doncs, la nit de l'esperança, tot posant el nadó dins el seu bressol. 

El darrer acte de fe, al fer el pessebre, any rere any.

I l'alegria, al tombant del camí. 

                                               Bon Nadal

                         

Silas Marner

 

Vet aquí un full en blanc. Recordar-lo intensifica la noció del com, no del perquè ; els personatges, al Silas Marner – The weaver of Raveloe, l’anglès finalment llegit i entès més que suficientment bé per entendre’ls com cal – van apareixent al llarg de la novel·la de forma independent, afegint peces al trencaclosques que és aquesta petita comunitat rural enmig de la qual, el teixidor viu la solitud després de l’abandonament. A vegades, abans de sortir a escena, la veu narradora ja ens els presenta a través d’algun altre personatge ; d’altres, ens mostra una escena on el fil conductor de la història es trenca momentàniament : la conversa a la taverna abans que hi aparegui el nostre pobre protagonista per seguir-la, al final del capítol ; aquesta conversa ens porta a altres personatges encara pendents d’aparèixer, a la història de una casa, als fantasmes del passat. Entremig, la psicologia humana, molt propera en el com, al qual torno amb cert neguit, perquè porto llegit mig llibre i m’he trobat que l’escriptora – Eliot era un pseudònim  - em parla a cau d’orella amb la claredat de certs fets pensats sovint i mai reflectits amb la naturalitat del com sorgeixen en aquest llibre.

El com, doncs. Una línia argumental on no hi acaba d’haver linealitat, sinó on hi ha volgudes pauses, corbes en el camí per on es van descobrint nous horitzons dins la trama, la qual no deixa de ser un element més, gens principal però necessària. Com si fos una petita excursió per una vall on a cada moment en què es va avançant i es mira, ara enrere, ara endavant, tot canvia de perspectiva. Ni la vall  és massa ample ni el camí massa llarg, el que permet concentrar-se en els detalls, ser clarivident.  Una petita història explicada amb contenció i alhora una delicadesa pròpiament – i sense ser pejoratiu – femenina, riallera  a vegades però definitiva i letal en els seus diagnòstics, els quals dibuixa com qui demostra un teorema. Thank you, Mary Ann Evans.

Mentrestant, continuo amb el meu particular full en blanc. Suposo que amb l’edat, vaig configurant-me com un d’aquests personatges secundaris els quals se’ls retrata amb quatre pinzellades ràpides.

L'oracle

 

El pastor és un noi jove, deu tenir uns vint anys, potser menys. Té pasturant les cabres i les ovelles als camps de l’Espardenyera, força secs tot i que el bestiar menja qualsevol cosa, segons m’explica mentre agafa un tros d’herba  ben pansida. Jo m’hi he apropat a fer unes fotos amb la càmera, quan finalment s’han aturat . El ramat venia pel camí de la riera, tancant la jornada de diumenge ; travessaven les darreres pel pas de vianants que hi ha a l’inici el poble quan m’he adonat que al final, no era pas el pastor qui hi anava, sinó el gos del pastor, un mastí blanc alt i gros que les feia anar a bon ritme, fins anar a trobar aquell, a l’inici del camí de Can Petit, més endavant, entre dos grans camps que ja ningú llaura, ideal per la pastura. Al mig d’aquell, les guiava cap al més gros i pla, el de la dreta. Quan ja ha acabat de passar el ramat, he vist com s’allunyava a una de les puntes   i seia damunt unes roques, a descansar.

És llavors quan m’hi atanso, atret per unes garses petites, de plomatge blanquíssim, instal·lades damunt el llom d’algunes ovelles, posades com un adorn damunt una taula. Ho he fet a poc a poc, càmera en mà, fins a tenir-les a distància focal. Aconsegueixo retratar-les mentre segueixo avançant, fins al punt que, a una distància més que prudencial, a la que m’apropo més, arrenquen a volar. Llavors les segueixo en el seu vol i disparo encara unes quantes vegades més. Tornaran al cap d’una estona.

La tarda declina, les ovelles pasturen. Una altre tarda de diumenge. Només se sent el cruixit de les dents arrencant l’escàs aliment, i algun pet de tant en tant. La llum és ara ideal, amb el biaix que delimita millor les ombres sota els perfils d’or. Tot està tranquil. El xicot s’aproxima, amb el seu bastó de pastor, gruixut i corbat a la part de dalt, ideal per agafar algun cap quan calgui  ; em recorda al bàcul dels bisbes. De fet, ells també son pastors : “jo mateix faré pasturar les meves ovelles, i jo mateix les duré a reposar, diu l’oracle del Senyor “ (*). Aquest bastó, de fet ara que m’hi fixo, és l’únic que el delata : per la resta, vesteix xandall, texans i unes esportives, tot una mica vell, com jo quan baixo a l’hort ; no porta barret i se’l veu tímid. Quan encara és lluny li crido si molesto rondant per allí al mig, fent fotos. -No- em contesta- però sácalas guapas – afegeix mentre arriba al meu costat. Un gos petit el segueix, el complement ideal pel mastí gran. Aquest és gos d’atura, no sembla de pura raça, fa gràcia amb el pelatge mig cobrint-li els ulls ; tant un com l’altre semblen fets de la mateixa pasta que el seu amo, de mirada plàcida i concentrada en un horitzó alhora curt però profund, aliè al tràfec del mon, apartat però alhora segur, immutable.

Li pregunto pels ocells blancs, em confirma que son garzas. Ben blanques, em sorprèn de veure-les aquí, mig quilòmetre més avall de casa, quan mai he reparat en elles. Potser van amb el ramat, com aquells ocells que van damunt els rinoceronts per eliminar paràsits. O aquells d’altres que  es posen dins les goles dels cocodrils per neteja’ls-hi les dents. Sinergies. Aquestes garses ho deuen fer per alguna raó semblant. Després quedem en silenci, ell al meu costat mirant-me ara la càmera, ara les ovelles. Li ensenyo, li explico una mica el que pot fer, la capacitat de l’objectiu que porto, un 15-150 mm que s’allarga en quan l’obro una mica...em diu que ja poca gent fa fotos així, amb càmera. Li dic que segurament com ell, amb les ovelles. Somriu, fa un cop de cap... li costa de pronunciar bé totes les síl·labes i sovint talla les paraules, les allarga al final, se les estalvia ; de fet, segurament és més per com deu cridar al ramat durant tot el dia que per la pròpia solitud. M’ensenya un mòbil, li han donat no fa massa, és un android. Fins ara tenia un d’aquells con tapa queseabríaycerraba así, em diu repetint el moviment amb les mans buides. El gos se’l mira des de baix tot girant el cap mirant d’interpretar el gest. Li comento que potser ara estarà més entretingut, amb un telèfon com aquell. Em respon amb un altre gest, mentre mira a ponent, on el sol ja va amagant-se. Probablement no, segurament els pastors no deuen tenir perfil  a cap xarxa. El temps ? Ja ho deu saber només de mirar el cel i saber d’on bufa el vent. Música, notícies, pel·lícules a youtube ? Se’l torna a guardar i em pregunta com es canvia d’objectiu. Li ensenyo tot traient-lo. Obre els ulls, sorprès. Però de moment no en tinc cap més, son molt cars...llavors em fixo en l’anyell que volia fotografiar. S’ha assegut un moment. La mare em mira, com posant-s’hi bé. Els fotografio amb una bona llum, prou baixa per evitar un excés de resol. Li pregunto al pastor quan té. Em diu que ha nascut avui, pel matí. Ara el sorprès soc jo. Què dius ara ? Riu, mentre em diu que és ben bé així, que hay que ver la diferencia entre animales y hombres, con lo que nos cuesta a nosotros echar a andar. És potser la frase més llarga que li he sentit dir. I segurament la més filosòfica. Echar a andar...caminar té aquesta mena d’avantatges, que pots conèixer un pastor i que t’expliqui coses com que de la llana ja no viuen, que només els hi donen quaranta cèntims per quilo. No ho entenc massa, no son els jerseis de pura lana virgen força més cars que els de cotó o els de fibres sintètiques ? . En fi...que viuen de la carn, que un bon xai si que es paga bé i que ara, con los musulmanes , encara en venen més. Ja ho pot ben dir, menjar-se unes costelles com les que he dinat avui no és gens barat. I mentrestant l’anyell xucla llet de la mare sense saber del seu destí incert. No hi ha ovelles velles, ara que m’hi fixo. La història d’una ovella no seria com la d’un cavall.

S’apropa un home. Li diu al pastor que han vist unes ovelles sota el pont. Tranquil, li diu que sí, que ara les arreplegarà quan torni. A l’home se li veu que té ganes de xerrar amb ell. Aprofito per acomiadar-me. Em fa un gest i un breu somriure . Es posa  a caminar i les ovelles el segueixen. S’allunyen, l’home parlant i ell escoltant-lo. Deu ser entretingut ser pastor i anar escoltant-se la gent que viu en un mon tant diferent del seu. Podria escriure tot un llibre de tot allò que li expliquen.

Potser m’hauria de fer pastor.

(*) Profecia d'Ezequiel Ez 34,

 

Breviari ( XIII )

 

·         Escriure telegràficament. Stop. Per viatjar en el temps. Stop. Arribaré tard a sopar. Stop.

           ·         Ara, cada cop que obro l’aixeta em sento quasi bé un delinqüent.

·         L’atzavara es mor. Fa uns quants dies, del centre de la planta n’ha sortit una llarga tija, de tronc gruixut i fort. Florirà i llavors, s’assecarà. Un final perfecte.

·         Dos homes grans xerrant. Un li diu que és intolerant a la lactosa, l’altre li comenta que com és  si  abans no ho era. El primer li contesta que, amb els anys, s’ha tornat intolerant a moltes coses. M’allunyo entre pensatiu i trist.

·         Vallverdú fa cent anys. L’entrevista l’Anna Guitart. Diu que quan no sap com seguir una història, baixa a l’hort una estona i en acabat, quan ja torna a ser a casa, sap perfectament com té que continuar-la...l’hort, aquest lloc d’inspiració on no es pensa mai en res.

·         Acabo els 24 contes de Txèkhov. Stop.

·         Estiro la persiana amunt i quan la tinc lligada, una cadernera s’atura al test dels geranis. Se’m queda mirant i mou el cap, curiosa. Després, de seguida, aixeca el vol. Sabia que escriuria sobre ella ?

·         A la ràdio, expliquen la història del crani robat de Haydn, el famós compositor de música clàssica. Resulta que, a la tomba hi van col·locar un altre crani i quan finalment el van tornar a lloc- el de Haydn – no van tocar l’altre, que no sap de qui era. Un cop morts, això és minúcia.

·         Troben una espasa de fa tres mil anys en un jaciment a Baviera. Segons la crònica, el més impressionant és que encara “brilla”. Aixeco la vista mig enlluernat pel sol.

·         Han tancat el desviament per agafar la carretera al poble. Ara tinc que seguir recte i travessar el pont de la B. , donar la volta a una rotonda nova que han fet i refer el camí pel carril contrari. Durant uns quants dies segueixo posant l’intermitent com ho he fet els darrers trenta anys. Quan me n’adono, sospiro. Un altre petit canvi sense importància.

·         Pruna mirabolà, petita i amb tons groguencs i sanguinis. “Dolça fins al pinyol “. Ara que ho sé, el pruner només n’ha fet quatre de mal-comptades, aquest any.

·         Literalment – no sé si literàriament també – sempre s’escriu per passar pàgina.

·         Poso els peus dins el rec. És migdia d’agost. L’aigua és freda i els hi puc tenir una estona no massa llarga. Després m’assec en una pedra i xipollejo. Ve un gos i mira de saltar. L’aturo pel panxell i es deixa acariciar. Ajup el cap i beu sorollosament. Després sento una veu de dona que el crida. El gos em mira. Ella somriu. En aquest precís moment, soc feliç. Després em saluda – immediatament després del somriure – i se’n van camí avall dona i gos. Els peus se’m refreden.

·         Estels fugaços. Aquest any m’han contestat afirmativament a dues preguntes. I la darrera per partida doble.

·         Diuen que vindrà un gota freda...això rai, si només és una.

·         El Sr. M. m’ho diu clar : “ de què serveix viure tants anys si no és per fer les coses millor ? Conec molta gent que et segueixen dient les mateixes coses ara que fa vint anys, queixant-se d’igual manera. Ara, si son feliços així...- remata – ja em sembla bé. Cadascú fa de la seva felicitat el que vol “. És un bon home, tot i dir-me sempre el mateix.

·         Peça de puzle. Les del cel sempre son les més difícils d’encaixar.

·         Diu el llibre d’Isaïes : “ ...el sudari que amortalla les nacions “.  Penso en Gaza.

 

Chaudes soirées

Tardes declinants. Els sols de les tardes declinants. Admiro - com deia Sèneca - les coses que enganyen de lluny així com – i com bé afirmava Persi – ser capaç de donar pes al fum. Mea culpa. La poesia podria ser això, si fos mentida. O veritat. Creia que respirava el perfum de ta sang diu un altre vers llunyà, mentre Lou Reed parafraseja la seva paranoia i tampoc diu cap veritat ... i doncs ! diria agafant el seu ritme...i doncs ! faig ballar el cap tot veient núvols circulant pel cel, l’espai quasi bé infinit del migdia, net, nítid, fent forja amb les cabelleres esbullades tapant rostres mai vistos. I la nit bevent-se el teu bleix, la teva dolça metzina. Dringadissa de vidres. El fum aixecant-se damunt xemeneies apagades ja fa temps. Mentida. Veritat. I a qui li importa ?.