Paradoxes

"Tot pessimisme amaga un optimisme ocult. Tota renuncia a la vida, tota denegació de plaer, tota obscuritat, tota austeritat, tota desolació, té per finalitat autèntica aquella separació de quelcom que ha de conduir al seu perfecte gaudi.(...) Per estimar alguna cosa, no hi ha res com advertir que ho podem perdre.(...)Aquest món i totes les nostres facultats són molt més terribles i mes belles del que ens pensem fins que ens ho recorda un accident.(...) Si el lector vol adonar-se de l´esplèndida visió de totes les coses visibles, tanqui un ull ."

G.K. Chesterton , " Enormes minúcies "

Resto dins les ruïnes de la vella Espluga, observant atrinxerat la vista plàcida del bosc, el cel i el gran , sempitern drac adormit una mica més enllà, vora l´horitzó boirós. Amb dos ulls oberts al matí del Dissabte, n´hi ha un altre  vivint dins meu que es desperta de tant en tant i obrint-se, afegeix l´adjectiu terrible a l´esplèndida visió de totes les coses.

I això em fa recordar com estimo. 

Gavines

Sorprès, ja no tant sorprès de veure-les altre cop, volant pels tombants tardorencs de la ciutat. Terra endins, esvalotades, és una bandada de gavines en un tros de cel, altre cop gris de núvols. Sense el mar, tantes de juntes, em fan pensar- mentre imagino la cridòria eixordidora dels seus becs dialogant amb els aires sense rumb -en aquella famosa pel.lícula, en la por latent del final : multituds a punt d´ aniquilar l´individu,  a punt d´explotar; tant atrevides , ensordidores de silencis que s´agiganten a cada nou pas que es dóna. La similitud per fer-ne l´obligada comparació canvia de rumb i s´atura, absurda com la seva presència al cel de tardor sense horitzons blaus.

Sola, la gavina   rassejant l´ona salada, volant com la del conte, buida d´avorriments de ires i de pors. Quina culpa en tenen de ser les presoneres dels meus mals auguris ? Penso en aquella, com l´abella sense el rusc o la formiga sense el formiguer ; com un mateix, quan veu el poble en la llunyanía o es rodeja d´arbres dins un bosc. 

I es clar, el cel i en Neil Diamond musicant un dia plujós....   

Llavors

Llavors, adormit, plovia encara . Llavors la pluja era comptada i m´he entretingut amb cada gota que queia . Llavors el sol a punta de dia, si, el sol, sortint de la rentadora . Llavors l´horitzó planant davant del mar amb núvols ribetejats d´or - el mar lluny, tant, que no el veia - . Llavors i durant, la guitarra d´un tal Garcia . Llavors el pont, el nord encapotat fins arran de la terra invisible. Llavors el blau de colònia brava de ponent. Llavors aparco. Llavors una sorpresa. Llavors el terra xop,i el so dels bassalets trencant-se. Llavors la resta del dia, del qual no recordo res especialment remarcable, potser un afinament, lleuger, del mal de coll ; i el nas, hores d´ara, emulant la pluja. 

Toc de Timó

-Sr. Mestres, hi ha aquí el Sr. Timoteu Timó que el vol veure.-

Rera la veu encapsulada de la Fina sent el murmuri com llunyà de la d´en Timoteu recordant-li allò de que ell, de senyor res, que de Senyor ja n´hi va haver un i mira com va acabar...la Fina riu.L´originalitat de l´acudit se li va acabar feia anys al bo d´en Timoteu, com les anècdotes cada cop més envellides repetint-se visita rera visita. Tot i així, l´home no es feia gens avorrit, era d´aquella mena de persones poseïdores d´una gràcia innata per explicar històries, sabedor de quan calia fer-ho: en aquest sentit, esdevenia un arma més en les seves relacions comercials; i el seu anecdotari, un arsenal acumulat al llarg de cinquanta anys d´experiències en fires, avions, sales d´espera, fàbriques, restaurants, maletes, oficines, despatxos com en el que es disposava a entrar. La familia n´era un altre, però només el feia servir amb els més allegats, els clients de tota la vida. El Sr. Mestres pertanyia a aquesta darrera classe. Potser era el darrer d´aquests, i el cas és que les seves visites eren cada cop més esporàdiques. Encara, però, mantenia el do de l´oportunitat, ja que aquell matí el Pepe estava amoïnat per una entrevista que havia de mantenir amb els turcs.

-Està bé, Fina, faci´l passar. Ja sap què ha de fer, però esperi una mica aquest cop. Com ha vingut, avui ? Mmm, bé. Avisi d´aqui...-diu mirant-se el rellotge- una hora, cap a dos quarts d´una-

-Molt bé, Sr. Mestres. Ara el faig passar -.

El Sr. Mestres s´ajusta el nus de la corbata, mentre s´aixeca de la cadira acoltxada. Ell és de les persones a les quals no els hi fa res que la tractin de vosté o de senyor. Més aviat ho prefereix, sempre ha pensat que a la feina els amics sovintegen només de paraula i aquesta és emprada amb massa familiaritat; tanta, que es malgasta de significat com ho fa la paraula veritat en boca d´un polític, o justícia en boca d´un jutge, o pau en boca d´un pacifista. O relació qualitat-preu, pensa somrient mentre es dirigeix a la porta, en boca d´un turc. Des que van entrar al mercat arrasant la indústria local, aquestes tres paraules formaven el buc insignia del seu vocabulari comercial.

La porta s´obre i rera la Fina apareix en Timoteu, embotit dins un traje gris i camisa blanca amb un estampat fi de flors. Està més prim, l´americana li cau pesant pel davant; el cinturó apreta els pantalons buits sobre els malucs; el somriure, estranyament, el manté igual. Els ulls el reconeixen, i sobre el mirall transparent de la retina s´hi veu la calidesa d´aquella amistat sense paraules, trascendint a les mans encaixades amb cordialitat, còmodes. El fa passar, ell seu a la cadira com ho ha fet tants cops, creuant una cama sobre l´altre. Encavalca les cames com un ballarí de claqué: la de dalt queda ballant sobre la frontisa del seu genoll, mesurant el temps.

-I bé Timo, que t´expliques ? - diu el Sr. Mestres mentre asseu el seu cos més aviat gras amb un petit esbufec. Inmediatament sap que s´ha equivocat de pregunta, i rectifica, sense esperar resposta. Va directament al gra, sap que això és el que li convé ara.

-Els turcs m´estan fent la punyeta, i ja no sé què fer, si enviar-los a la merda o esperar a veure què treuen els indis per la nova temporada. M´han enviat unes primeres mostres i són de primera.-Espera, que te les ensenyo...- Gira el cos  a la dreta i la cadira el segueix, grinyolant. Comença a buscar dins uns calaixos.

En Timoteu somriu, adonant-se que hi ha coses que per més que passi el temps, mai canvien. Després sembla recordar alguna cosa, i comença a parlar.

-Els turcs...ens van fotre bé als nouranta, tot i que abans nosaltres havíem fotut als anglesos, i prou que vam durar encara. T´he explicat mai aquell cop que vaig estar sopant amb l´Omar, en Green i el Carretero, al Pitti de Florència ? Semblava un d´aquells acudits de gent de varis països, només hi faltava aquell francès... com se deia ?- pregunta sorrut- Cony de memòria – afegueix mentre es rasca la barbeta i la cama deixa de ballar un moment.

-Reginald, Reginald Sanuy. - diu la veu el Pepe sortint enmig d´un lleuger terrabastrall de calaixos obrint-se i tancant-se.-

-Ah si, aquell fotut francès, tot i que tenia una dona que déu n´hi do, quina cosa més fina, sembla mentida que es casés amb aquell paio. La Duli-i ara riu – sempre n´estava una mica gelosa perquè me la mirava de cua d´ull. Ara, que potser el pobre deu ser mort hores d´ara. Bé, doncs, aquella nit, al Pitti, no et pots ni imaginar...

Mentre el Timo torna a fer ballar la cama, el Sr. Mestres esbufega un altre cop quan finalment troba el que buscava. Es tracta d´ una sèrie de cartrons amb fils enganxats de varis colors. Retorna a la seva posició original,sens dubte més digne, mentre els hi allarga per sobre la taula.

-Mira. Mira...- Ell interromp el seu relat, ple de parades rumiadores. L´exercici mental el va desempallegant d´algunes lleganyes invisibles, el Timoteu agafa els cartrons amb un dels seus braços ossuts i interminables alhora que prem el dit polze sobre el fil, palpant-ne la seva textura mentre se les mira de més aprop. Les mira, les toca, les estira.

-De primera, si. Però no deixen de ser mostres - diu finalment.

-Ja, com les dels turcs fa uns anys. I ara, cada cop anem a pitjor...no paren d´apujar preus -

-Si, però els indis tenen més mercat, i això ho saben els turcs. Encara tractes amb el vell Orhan ?-

-Amb el seu fill, però ell encara es deixa veure. Precisament d´aqui deu minuts tinc una videoconferència amb ells.

En Timo somriu mentre li retorna les mostres com a qui li deixen una joguina durant uns minuts.

-Relació qualitat-preu. I no surten d´aqui – diu mentre sembla adonar-se de que alguna cosa no rutlla.

El Pepe se´l mira. Ara mateix no sap on és, i pensa que potser la seva idea no ha sigut bona. Parlar una estona amb els Ramis, saludar-los, aprofitar l´avinentesa. Aprofitar-se, en el fons potser només se´n vol aprofitar, ara que el té aquí. Segur que ell, als seus temps, hauria tancat el tema a un bon preu. Ara, tal i com estan les coses, qualsevol ajuda és bona. Aquest pensament el fa sentir culpable.

Al Timoteu Timó, venedor de fils retirat, de nouranta anys d´edat, li retorna la mirada mentre fa ballar la cama, i li diu :

-Escolta, la videoconferència aquesta, des d´on la fas ? -

-Home, des d´aqui l´ordinador. Veus aquesta càmara penjada ? - li diu mentre li ensenya la web cam penjada de la pantalla -. Ell tira endavant el cap i se la mira com qui veu una peixera buida, esperant que algú l´ompli i hi deixi anar uns quants peixets de colors.

-Vaja, quins invents avui dia.Però què deia ? Ah si, em penso que t´estic molestant una mica però, però, em permetries saludar-los ?- afegeix tímidament.- Em faries...

-Res, Timo, no cal que diguis res. I es clar que si, mira de fet t´ho volia dir però no sabia que diríes-.

-Només serà una estona, ja sé que el primer són els negocis-.

-I ho seguirà sent, amb tú al meu costat. Quines coses de dir, Timo. Apa, aixeca´t que posarem bé les cadires.

La videoconferència dura ben bé una hora. En Timoteu parla i parla com abans, i els Ramis, pare i fill, riuen com fa temps que no ho feien. El Sr. Mestres, en un moment de la reunió, surt del despatx i li diu a la Fina que torni a trucar a la Duli i li digui que avui l´acomanyarà ell a casa. La reunió acaba i en Timó ha fet honor al seu nom portant al seu terreny aquell parell d´otomans durs com les pedres de la Capedòcia. La resta ha estat més fàcil del que el Sr. Mestres pensava.

El Timo torna a seure fent ballar la cama, ara dins el cotxe que circula amb tranquil.litat portant-lo de retorn a casa. Es mira el camal del pantaló gris que li cau sobre el mitjó - fet amb fil turc - i aquest, dins la sabatilla d´estar per casa amb la que ha vingut a veure al Pepe. Ara qui parla és ell, qui porta la conversa és ell, qui condueix, qui es mira les sabatilles del Timoteu i pensa en els aventatges de certes demències senils.

-Gràcies Pepe – diu mentre baixa del cotxe. La Duli ja l´està esperant al portal, amb cara de resignació. - No és que em faci vell, – afegeix picant- li l´ull - és que ja sóc vell-. I puja la vorera, i passa pel costat de la Duli, i li fa un petó a la galta.

Sort que sempre que se li escapa, acaba anant al mateix lloc.

Memòria d´avui

Res no et serà pres : vindrà tan sols

l´instant d´obrir

dòcilment la mà

i alliberar

la memòria de l´aigua

perquè es retrobi aigua

d´alta mar.

Maria-Merçè Marçal

Nit de gossos

L´aigua bateja tots els sorolls d´aquesta nit, la nit mulla tots els sorolls d´aquesta aigua. Els bassals de les voreres deixen empremptes momentànies, mars roigs incapaços de ser traspassats. Només el so com d´onada i després la pluja, intermitent d´intensitat, amortitzant les escombretes noves de trinca mentre l´asfalt dilueix les llums brillants i les allargassa a la velocitat dels sentits, esmorteïts d´esma on els ulls fixen la mirada a l´oli pintat desgastant-se de formes vives com cavernes filosòfiques; reflexes dragonians d´antigues fortaleses.

Bastiani viu dins la cabina, i sembla morir a cada instant que passa, omplint l´espai d´antigues oportunitats perdudes.L´intermitent amb el seu so de rellotge acampanat acompassa el moviment dels braços al gir de la ciutat, perduda enmig de tal miratge. El temps mesura les gotes damunt els vidres, l´univers es desdobla a cada gota que baixa i s´atura al joc vermell de cinc semàfors. Verd, estrany verd quan neixen tantes estrelles.

El paraigua regalima obscuritat ; les puntes de les sabates, més humitat. S´encongeixen les ombres fosques de l´arbram, regalimen els teulats. Només falten els gossos, els gossos de ciutat. Sense ells la nit és massa amable, sense ells no hi ha soledat .No hi ha collars als colls dels gossos de ciutat. Sense ells, ja no plou sobre mullat. Mai plou sobre mullat.

Fils

Invisibles fils, teixits a contranatura, alcen fràgils marionetes. Fils com agulles, cercant corbatures. Equilibris al centre de falses vel.leïtats. La bellesa de la caça, pacientment teixida.

--------------------------------------

Contraforts a contracor, qui aguanta a qui ? Basteixen els fils, fràgils, ponts d´espinades cansades. Els travesses com la fletxa, dins l´aire. Caminaires, res més que caminaires, dins l´aire. 

No tots els camins són per a tots els caminaires (*) 

(*) Amb el permís de  Goethe.

Obdulia

Llegir esqueles al diari ha esdevingut un costum al llarg dels anys. No és un costum necrofílic, com el de certa  gent que sent una mena de plaer especial en fer-ho, on el fet de sobreviure a la mort ja sembla un triomf sobre ella mateixa i els finats, uns pobres desgraciats mereixedors d´una subtil pena enmascarada sota un somriure mofeta. Hi ha gent que inconscientment actua així. El meu interès, però, ve més aviat suscitat per la curiositat provinent de la pròpia universitalitat de la mort traspassada a l´esquela diària : aquesta secció, dins la rigidesa del seu format auster, de rigurós enquadrament negre, incorpora cada dia novetats que per norma general són inèdites i úniques, a no ser que es tracti d´aniversaris, la qual cosa, en alguns casos, no deixa de ser prou instructiu i interessant.

La varietat, la novetat de la mort diària, pel contrari, té molt a veure amb la vida, perquè de la mort no en sabem res - al cap i a la fi és llei de vida, com quan sortim de l´úter de la mare, cosa de la qual ningú se´n recorda, com passa amb després de la mort  -. I de la vida hi ha fets curiosos, com noms curiosos : avui llegueixo els noms d´Obdulia i Timoteo. Al Timoteo, sota el seu nom hi resa : “ persona fantàstica”. No sé que pensar davant aquest qualificatiu, però el cert és que m´han vingut ganes d´haver-lo conegut a aquest senyor, i sense ser ganes de ser massa irònic. L´esquela té la virtut de la pietat vers el comportament humà més benentesa, qüasi bé beatificant, i no veig que sigui dolent. O sigui que em pregunto com deu ser una persona fantàstica, llegint aquest nom de deixeble jueu. I penso que tristament molts cops solen ser gent morta.

Retornant al nom d´Obdulia, mai l´havia sentit... He sentit a dir també que hi ha escriptors que per donar nom als seus personatges es passegen pels cementiris o llegueixen les esqueles al diari, cercant un nom o un cognom ideat per un personatge concret. Hi ha esqueles, d´altre banda, que podrien inspirar un relat o una novel.la, com avui m´ha passat a mi : A.R. , mort a la ciutat de G., a la Xina. Edat : la meva. Solter, sense fills, com jo. Què pensar ? Bé, pensar d´inici poc, perquè he tingut un ensurt ; després, pena. La mort d´algú de la teva generació, del teu any segurament, malgrat no la coneixis, és més trista que la de qualsevol en les mateixes condicions, sigui més jove o més vell. Em ve el pensament de vides paral.leles que es creuen en un tros de diari abans d´hora; oportunitats perdudes;tristesa; el que deia, pena. Obdulia...qui es pot dir així avui en dia ? Potser era la darrera Obdulia. Obdulia, aquest nom ja em persegueix dins el cervell, com una cançó dels Antònia Font que vaig cantant de fa uns díes:  "baixem damunt París... en un avió bimotor... els teus llavis són com dos hiverns "( i això amb accent menorquí ).

Aquestes coses són les que mouen la curiositat de què parlava abans. I retornant als aniversaris, hi ha un aniversari que es repeteix dos cops l´any, si no m´equivoco, en la secció de necrològiques.Una d´elles, el dia propi del decés, cada 14 de maig. Se li recorda en una plana sencera del diari, acompanyada d´algun poema. Vaig arrencar, fa un any, aquest full, perquè hi havia un poema de William Earnest Henley, que em sona com em sona Yeats, i és un d´aquells poemes heroics, romàntics sens dubte, tràgic. Acaba amb dos versos diria que coneguts : “ Sóc l´amo del meu destí : sóc el capità de la meva ànima “. Molt de Club de los Poetas Muertos, ho reconec, però vaig pensar que en podria escriure alguna cosa, sonava a epitafi. I avui, rellegint les esqueles i aprofitant que els cementiris aquests dies no són grisos ni foscos ni blancs ni negres, sinó plens de flors i rams cridaners, tant de vida, com de mort, aquí ho deixo, per avui. Que la nit és llarga.

I és que aquesta nit tornem al passat durant una hora. 

Sortint de la fortalesa

Com si fos el tinent Drogo retornant a la seva ciutat nadiua, de passeig pel vell barri rejovenit d´amable urbanitat, observa la vida instal.lada als carrers de la seva infantesa, com ho fa sempre que s´hi passeja. Es fixa en el nou restaurant obert allí on hi havia un bar de copes, en un home de la seva edat amb aire de neohippie arreglat - amb el seu gorret d´alpinista de ciutat i les seves ulleres de vidres rectangulars sobre un jersei de coll alt clar que li amaga la barbeta, passant amb aire de falsa distracció al mirar els seus ulls astuts i inquisitius -, en el corriol de vells establerts als bancs del si no fos, com si tot d´una haguessin decidit de fer-se vells ; en cares de pares i mares de nova fornada, passejant nens sorpresos – o no – pels brogits del riu humà a la Plaça del centre; en bosses de cases internacionals penjant dels braços, aparadors, roba, sabates, telèfons mòvils amb forma de cinta de caset de color verd, mantes blanques i ulleres de sol, pel.lícules, bisuteria sobre les aceres...cares grises i esprimatxades, castanyeres...

La ciutat, el barri, canvia a batzegades tènues i perceptibles, mentre hi segueix anant, i la successió de canvis la va fent més distant, com el pas dels anys. Però encara hi ha àncores de velles èpoques, refugis : avui ha estat l´olor de les flors al travessar les tres parades mal comptades de la Rambla . I rera la reliquia d´una xemeneia molt alta dins una zona verda, la visió del caos d´uns quants terrats desnivellats plagat d´antenes, xemeneies de barrets metàl.lics, de parasols d´uralita, de blancor ,de totxana, de temporalitat i també de illa perduda : hi havia una època en la qual els gats travessaven la ciutat per les seves cornises destapades de llençols estesos i testos florits de geranis, dins nits quietes, d´estrelles comptades al vaivé d´un columpi que mai s´aturava.

Temps mort

A Querigut encara regna la frondositat, l´escletxa ; la seva comraderia tanca un cercle : baixa la temperatura i barrena el migdia dels celoberts secs que són els prats assedegats d´aigua nova. Però no canten els ocells com quan els pulmons són plens de tibantor, aquell cant desampallegant minses gebrades.No, l´Octubre murmura als seus matins i alça lleugerament la veu mentre es despullen unes quantes fulles seques. S´insinua, verdeja com un perfum de dona entre les giragonses del seu camí, mirant de recordar aquell cos fresc com de got de cervesa maltesa.