Pomes

I torna la pluja sense cap ressò de poesia. Davalla forta, sense fre i me la miro amb els colors prenyats del cel : negres, grisos i blavosos de cala antiga. S´acaba a l´obrir la finestra. Tot seguit entra l´aire poblant l´estança, agafant-me amb la calidesa del bon temps, perquè aquí sempre fa bon temps.Com aquell de fa uns díes passejant entremig dels pomers, amb les caixes de bona fusta a punt per ser omplertes; a l´ombra dels pollancres envoltant el camp, caminant al pas del tractor, feinejant mandrós pel matí ple de vermellors a punt de ser collides ; amb l´aire de la xafogor encara endormiscada, esperant  despertar-se al migdia.

Només el dubte al veure altres pomes, caigudes enmig de les files endreçades, Aquell pensament de les pomes caigudes abans d´hora, quan encara feia bon temps. Dubte, neguit, record. No sé si ara, amb aquest aire de pluja tot pensant en el bon temps, resulta més fàcil d´entendre. Es tracta, doncs, de fer com Eva i queixalar la poma ? Mastegar la vida ? No hi ha remei per les pomes caigudes pel bon temps, no hi ha remei possible. Però no és tant sols això, hi ha pomes agres i pomes dolces... 

Plou i penso en aquelles pomes. Plou i crec que fa bon temps.Potser aquesta és la resposta, que sempre fa bon temps.M´adono que faig servir massa la paraula potser.Ho sé. Potser hi ha masses respostes. 

" an apple a day, keeps the doctor away ", que diuen els anglesos.

Petit quadre d´estiu

Sorprenentment, el quadre es revela dins el paisatge, com si fos dins del mar - o el mar dins seu -, l´expressió darrera del pintor que hi braceja  més avall de les roques, dins la cala d´aigües serenes. El vespre abans – o qui sap si fou uns vespres abans – llegia aquell conte  anomenat “ Undr ”, que vaig recordar a l´encetar el camí i aturar-me per primera vegada, mirant de capturar la imatge del cavallet i els olis sobre el quadre. Possiblement penjat a la paret d´una casa de ciutat sols aportarà el benestar al propi pintor, que li recordarà el dia aquest, que durant uns segons, sense ni tan sols avistar-nos, vam compartir sense voler-ho. Possiblement la fotografia que n´he fet representarà per mi això mateix, però això ho penso avui, mentre escurço la imatge dins l´ordinador. Durant el matí- ara hi sóc altre cop -, camino albirant l´horitzó del mar, recorrent sota un bon sol part d´aquesta costa que en diuen Brava; albiro el blau fins al fons, i em desentenc sovint dels banyistes, dels campings, de les torres i cases que es succeiexen.El mar va sorgint, indefinidament. De vegades sorgeix l´ombra d´uns pins en la geografia dibuixada als mapes que travesso ; en un moment donat, dos cedres, robusts i alts airegen el meu matí.

De fet, però, hi ha el pensament recurrent mentre es viu dins un marc poc habitual, difícil de repetir-se en el curt futur dels propers mesos, com aquest. De fet, em pregunto com puc sentir enyorança del que estic vivint. Ni tan sols el futur inmediat, que em represento dins la frescor de les aigües del capvespre, se´n salva. Ni el dinar a la terrasseta del petit restaurant al final del camí, ni la cervesa entrant a glop – aquest primer glop de cervesa de canya ple de felicitat -, ni la caminada de la tarda pels camins solitaris que menen a la Vall de la Santa Creu, ni el Port, ni el retorn albirant la lluna sobre els turons crus del far del Cap de Creus, ni la revolada dels llums als turons de Roses. Ni, finalment, altre cop les campanades a les que m´he acostumat en dos díes, tan diferents de les que escolto ara mateix...

Res se´n salvava d´aquest enyor, abans i tot de que succeís. Mirant ara el quadre, recordo aquest dia com si l´hagués acabat de pintar jo mateix, i no resta aquell enyor, sinó un altre d´una altre mena, aquell que és com un adéu, difícil d´explicar.

Avui rellegueixo el conte de la paraula que vol dir meravella. Però com el protagonista del conte, cal agafar l´arpa i buscar-ne una altre, una de diferent però que vulgui dir el mateix. I en aquestes estic tractant de descobrir-la, mentre escric com si estigués encara rera les persianes. Callo doncs, que sona una campana: una estrella fugaç, com la lluerna del vers.

Descans

El retall d´un teulat

em sorpren vesprejant

amb l´horitzó. Veus ?

Només cal mirar 

entre persianes de capvespre

per descobrir l´incert

d´aquesta hora sense nom :

ara haurem de poder veure

com es decideix la pluja.

Roser Riu i Costa

Algun lloc, alguna hora

Encara uns granets de sorra entre els dits. I la coïssor al canell de la carícia d´una medusa. Encara els cabells encrespats de marinada. Rera la persiana segant el sol, s´atrinxeren pensaments.El campanar toca dos quarts. Dos quarts d´alguna hora. En algun lloc.

Mil calles

En la quietud solitària dels matins del mes d´Agost un soroll em desperta. Més que un soroll, una antiga cançó, sortint d´uns altaveus que, malgrat no veure´ls i a pesar de l´estat semiinconscient de les vuit tocades, sonen de cotxe ja antic, de cinta de casset dins una d´aquelles ràdios que s´engegaven fent girar una roda de color negre. El tub d´escapament atrotinat sembla corroborar el pensament; el seu soroll deu ser el motiu de l´alt volum que per un moment copsen les oïdes.Moment, perque es tracta d´això, d´un moment amb la frase de la tornada coneguda en mig del batibull del motor tractant d´aparentar una velocitat que només sembla donar el carrer en baixada, la velocitat que sent el qui és dins del batibull del motor i la música atrotinada, a punt en qualsevol moment per posar-hi punt i final.

Podria ser un Autobianchi. Podria portar un adhesiu de I love...al darrera. Podría haver sortit d´alguna seqüència temporal desmarxada. El cas és que el casset potser porta com cent mil voltes rodolant, i ja no sóna tant bé com abans. I tant ràpid com passa se´n va, i em deixa amb la lletra als llavis abans de poder-la seguir, carrer avall... abans d´adormir-me altre cop en un matí quiet i solitari d´Agost.

...y no sé cual he de elegir...

Del qui fou poderós

( extret de l´incunable llibre dels arbres, escrit en la seva llengua, aquella que encara fa parlar el vent )

El van ferir de mort. S´arrossegà fins arribar a recer d´un bosc, d´arbres alts de lloms grisos. En la penombra guaridora del sòl buit es va deixar caure i s´adormí, els ulls esbatanats fixos en la claror verda del més enllà. Travessà el túnel del temps a la velocitat de l´inexplicable : cada record esdevingué una arrel, i cada arrel nuava el seu cos a la terra. Despertà en un intent titànic per aixecar-se. Les arrels, profundes, sorgiren d´on feia anys el seu cos ja havia estat desbastat. Ell, antany poderós, encara es creia home. Alçà el tronc, obrí els braços, i sentint el fil de sàvia dins seu, va rocordar-se de l´antiga misericòdia divina . La rebutjà sense poder ni arribar a cridar. Així fou com finalment va morir.

Ara només en queda un faig, que sembla que s´arrossega, que sembla que s´aixeca i gemega, que sembla posseir l´esperit d´un home atormentat. Si algun dia us topeu amb ell, penseu que ja no té ànima d´home, que com la pedra fossilitza una petxina, així resta el darrer intent d´un home de voler ser home. Mireu el sostre verd de les seves fulles, quan us hi passegeu a l´estiu. I mireu d´escoltar el vent, explicant les seves històries...

Els arbres no saben mentir.

Brindis al sol

El darrer estadi, el de les clòfies, fa olor d´herba seca. La ginesta espetega al migdia amb la veu de la cigala regnant dins el silenci dels ocells. Els voravius dels camins s´han tenyit de l´or de la collita. Les espigues, sempre esbeltes, ara són radiants.La sequedat, que tan trista em semblava, té la seva cara amable: petrifica les llavors, ja ben negres, de les properes primaveres. 

Els calzes, finalment buits, s´alçen nèts com una custòdia. De maduresa enllà el daurat perfila tots els contorns i deixa els recipients  com testos sense terra, sense flors, fent un brindis al sol. Els seus destíns espeteguen com la ginesta i si els vents són favorables, els farà créixer algun dia que en direm demà.

 Els pulmons revifen, es curteixen d´aquesta sequedat com les costures d´unes bones bótes engreixades d´oli de la terra, d´oliveres argentant reversos inflant veles al vent, crestejant com onades inamvobibles dins un quadre. Es respira mediterraneitat, i un s´imagina cartaginès, romà, cretenc....Emperò, el millor de tot arriba en l´aturada: el glop d´aigua, l´ombra de l´alzina i l´airet de ponent, fent callar la cigala.

Evolució diürna

Diu el llibre que vaig llegint : “el futur està prenyat d´esdeveniments”.Els núvols avui semblen mig prenyats, indecisos, dispersos. Són aquests núvols que els metereòlegs en diuen d´evolució diürna. Passen de llarg, sense presses, baixos, a vegades lleugerament amenaçadors, a vegades difosos.Passen en continua desfilada, sense esdevenir res. Tapen el cel sense tapar-lo, deixant al sol fer llambregades breus de calor estiuenca.

Si el futur era avui, per fi he tingut sort de que no anés massa prenyat de res en concret. La feina d´avui obliga a agafar el cotxe i repetir el trajecte unes quantes vegades, obliga a carregar i descarregar trossos d´un tronc de pi tallat. Però tampoc no obliga a res més, ni a pensar tant sols. El treball us farà lliures. Els braços treballen sense queixa, el cos sua al ritme del sol present, els trajectes reposen del brunzit que és la resta de la setmana. El paisatge repetit mostra un seguit d´estampes fixes : el camp segat amb l´olivera i el cel trencat; la carretera a pas de bicicleta; els horts, aquests si, prenyats de fruits; la maniobra de marxa enrera, l´obrir i tancar el reixat...L´Springsteen, i el seu Nebraska, acompanyen l´evolució diürna. Feia temps que no el treia a passejar, l´Springsteen. Un que va ser un amic, mort fa poc, m´hi ha fet retornar. Com el dia, de núvols passatgers, adients per als temps de vacances. Uns passen i altres es queden. I no hi ha raons aparents que ho justifiquin.Amb la gorra calada, els vidres mig abaixats, l´olor de reïna fresca i l´Springsteen buscant raons per creure, des de la cuina de l´any 82. Jo tinc encara la sort de creure; buscar les raons per fer-ho cada dia deu ser una feinada terrible.

La soca encara hi és, amb els seus cinquanta cercles tancant la seva vida encara frescos. Són cercles fins, dibuixats a punta fina, del color de la mel més fosca. Del més petit al més gran, indiquen els anys passats, prenyats d´esdeveniments.Els cercles no tenen principi ni fi, això ho sap tothom.

Els núvols es compacten, grisos, al final del dia. Però el darrer raig de sol ja els supera per la seva part més baixa. Agafo dos tomàquets que ja han madurat, i tanco la porta.

Cicatrius (I/2)

( capítol anterior )

Quan entra al taller, deixa la motxilla – amb les pedres a dins -, a sobre la cadira que hi ha al costat de la porta, i se n´oblida. De moment no en farà res, quan hagi de tornar a sortir les treurà ; les deixarà apilades en qualsevol racó de l´estança on treballa, algun lloc visible, on pogui anar-les observant en aquells breus moments del temps en què la seva mirada es perdi i topi amb elles. D´aquesta manera lligarà un pensament o un record amb la pedra, amb la seva forma, el seu color o la seva textura. Aconseguirà establir-hi una relació, la farà seva o del seu pensament, no ho sap ben bé, perquè el seu pensament força sovint viatja fora d´ell, lluny seu.

-Com les notes de Bach sortint del piano de Gould-, pensa mentre se les mira per primera vegada, unes setmanes després. L´andante omple l´estança de més claror si això és possible al final d´una tarda d´estiu. Bach, des del sòtan del temps, escriu les partitures proveïdores de sentiments probablement eterns.

-Déu a les seves mans-.El tros de pensament, lligat ara a les notes, fa que instintivament, Goan es miri les seves, de dits gruixuts i artells nuosos. Són el centre gravitatori de la seva existència, com la de Bach. Les pedres, enrunades sobre la lleixa de la llar de foc, semblen haver-se omplert de pols. La llum perfila ombres movent-se lentament sobre el conjunt .En  Goan abandona la mirada entre perduda i absent de les mans, de les pedres... Retorna les ulleres de la punta a la pinça del nas . Prossegueix la feina . Sobre el cargol del banc de treball, inmòbil una pedra, tornant d´un viatge.

Mar i muntanya ( i una havanera )

De la vista, clara, un dia en passat. La diada, dolça com l´aire, blava com l´aigua d´ un mar antic, que diu l´havanera. Miro el paisatge, cerco paraules, que omplin els versos sense neguit...continua dient l´havanera.

Sense neguit

sura la mar blava

sense neguit.

Si no fos que...m´asseuria al banc i t´explicaria com és el mar més antic. Tant sols alçaria la mà i els meus dits en resseguirien la seva orografia. Veuries entre ells com es pot escampar la vida, com qui esten un llençol i l´allisa sobre el llit, la finestra oberta, la nit seduïda per la vigília d´aquest mar més antic.

Seu és el reflex

d´aquesta mar

que et mira.

No quedaria res més a dir, tant sols que el cel, guarnit, sempre i quan el banc no sigui buit, pot ser ben bé el mar més antic.

I... vestida de nit :

guarnir de palmeres els records

escampant canyella a totes les cales

i amb petxines fer-lis un bressol.

( Silvia Pérez Cruz, " Vestida de nit " )