La cançó de l´estiu

Matí, després de la pluja nocturna. L´anunci del Big Mac al costat de la benzinera, buida a aquesta hora, com la rèmora cansada – el groc del formatge esgrogueït, el panet descolorit, el vermell esporuguit – de la ciutat bruta de tos els dies suats, ofegats i cansats del mes de Juliol. Tres treballadors baixen vorera avall, pàl.lids, com fotocopiats un mil.ler de vegades sota una mateixa llum, diferent a la d´aquest matí, on la gespa de la rotonda aixeca un nou tremp regalimant encara alguna gota de transparència il.limitada. Treballadors com supervivents dins una nova era, ara que la ciutat va essent abandonada per cotxes acabats d´omplir, comptagotes d´ampolla buidant-se d´estiu. Treballadors d´agost, tolits al paradís del bon temps. Agost encetant-se.

La cançó de l´estiu fa uns dies que l´escolto, i la primera estrofa fa més o menys així :

Si els gossos corren lliures,

llavors perquè no nosaltres

a través de la plana batuda ?

Les meves orelles escolten

una simfonia de dues mules,

trens i pluja;

El millor sempre és el

que ha de venir encara,

m´han explicat de sempre.

O sigui que fes la teva i

seràs el rei,

si els gossos corren lliures.

Bob Dylan,” If dogs run free” ( New Morning,1970 )

Sempre tinc una cançó d´estiu, ara que ja no n´hi ha cap.

Reflexions d´autodidacta

Els Wilco han tret un nou àlbum. Ha estat per sorpresa. Fa uns dies van anunciar que ja estava fet, i a més, el posaven a disposició de qui volgués baixar-lo a través de la seva web, totalment  gratuït. Dit i fet, me´l vaig baixar, i avui me l´he escoltat i gravat en un cd. Es tracta d´un disc auto-editat. Si no fos així, dubto que cap companyia discogràfica permetés la descàrrega gratuita. Em pregunto quin benefici en treuen, de fer una cosa així. De primer, el tant per cent que s´emporta l´editora, això està clar. Un altre avantatge és la quantitat  - possiblement mil.lionària - de visites que tindrà la pàgina web. No sóc molt entès en temes informàtics, la veritat. Quan entres a la pàgina de Wilco, no hi ha res de publicitat tret de les quatre icones sagrades a la part superior esquerra : facebook, google +, twitter, instagram. Treuen diners per cada click donat a alguna d´aquestes icones ? Misteris informàtics... Els U2 em penso que ja van fer una cosa semblant al seu darrer disc, que per cert, no he arribat a escoltar encara. En èpoques pretèrites fins i tot a la sopa, me´ls hauria trobat. Hi havia menys música, més producció i més explotació dels artistes consagrats per part de les companyies. Avui te la regalen. Ara bé, si vols, pots accedir també a sol.licitar el cd o vinil en quan l´editin - ben assenyalat amb l´etiqueta de color vermell llampant al costat mateix del de la descàrrega -, cosa que si genera guanys de ben segur, a més de donar una orientació de la quantitat a distribuir, quan es faci.

Hi ha però, una major igualtat d´oportunitats ara que abans ? Grups com els Wilco o els U2 es poden permetre aquests luxes. En Roger Mas, per posar un exemple autòcton, segurament que no. Qualsevol pot auto-editar-se, o segurament tindrà molta més facilitat d´editar-se per la prol.liferació de segells i estudis petits de producció, que igualment tenen xarxes de distribució petites, per més internet que es tingui. Qui els clicarà un mil.lió de vegades el m´agrada facebooknià ? La solució passa pels festivals, per l´actuació en directe , la promoció i el  merchandising. I per una bona producció del disc, que no vol dir que soni bé. La voluntat és la d´aconseguir un públic fidel i el més nombrós possible. Els discos d´or han passat a la història com l´Eurovisión o els bitllets de mil. La sensació però, és que hi ha massa de tot, i això perjudica la recerca, l´accés i l´aprofundiment en qualsevol descoberta interessant. 

Els Wilco han tret disc nou  i sona molt bé . Avui també m´he comprat un llibre, per 18,25 € :  "Gegants de gel" de Joan Benesiu, premi llibreter 2015. També m´he comprat unes bermudes d´estiu, de rebaixes, i un banyador. Un llibre val tant o més que un banyador o unes bermudes. Penso i calculo en quan de  temps es tarda en fer unes bermudes i en quan un llibre. Dedueixo comparant preus que en l´anomenat valor afegit proporcionat per qualsevol bé consumible i un llibre, aquest darrer guanya per golejada. Del que dedueixo que per això el govern va decidir apujar l´iva de qualsevol activitat cultural. Un bé preciós s´ha de protegir amb un bon impost, com fan per exemple, els caçadors d´elefants.

Demà aniré a la piscina, si fa bo.  

Ascensió

L´Echelle resulta exigent, i la pujada s´alenteix, a mesura que es guanya alçada. El sol obliga a la hidratació, i aquesta a una bona respiració ; la motxilla pesa més, i els excursionistes van fent, cadascú al seu pas. Bon jour, bon jour. Passez, si vous plait, merci, merci... Finalment, al punt aquell on la pregunta infantil del ¿ falta molt ? assoleix el cim a la vista de la pujada permanent a l´alçar els ulls per centèssima vegada, les fites del camí planegen fent giragonses  entre turonets de roca i herba fins assolir un punt on s´albira el final : el refugi de Serradets i la bretxa de Roland.

Fi o principi ? A l´apropar-me, la doble muralla va imposant el seu domini sobre aquest petit tros de terra ; o tindria que dir de primer cel, seguint al Dant pel paradís :

“ mai les rutes que faig no es recorrien ;

Minerva em dicta, em du Apol.ló de la mà

i les nous Muses vers el nord em guien “

Les marmotes xiulen, arran de les petites glaceres. Les fites encalcen el pas fins al refugi, on ara si, una munió de gent vinguda del camí més transitat, descansen mentre observen el rosari ascendint a la finestra fronterera. Més tard m´hi arribaré, i donaré un cop d´ull a la rereguarda d´Añisclo, la impressionant vall d´Ordesa. Farà vent, com correspon. Meditaré sobre a quina banda de la finestra estic, de quina banda la llar batega, cap a on em retornarà el camí. Descobriré a les nou muses, jugant sobre la neu ; alguna em farà un somrís rera uns ulls blaus interrogants. Li diré que no, que no sóc jo, sinó un altre. El que ella vulgui que sigui. I després seguiré el meu camí, dins el meu lleny , que cantant passa la marca...

Temps, roca, aigua

"Todo esto ha tenido lugar en un soplo de tiempo" ( Patrick Deville )

És curiós que el so del salt d´aigua més alt d´Europa no ensordeixi l´ambient tant com el del riu a la vora del qual he passat la nit. L´aigua m´acompanya en la pujada per l´Echelle de Serradets com el so d´una dutxa matinera, potser més profunda i menys riallera, mentre vaig equilibrant alçada amb el colós calcari guardant-me les espatlles, molt lentament, al pas del primer sol acariciant el capçal d´aquesta font d´incerteses sempre joves i eternes.

-Encara són aquí – li escriuré després al pare – Ben iguals a les antigues fotografies en blanc i negre, quan per aquí un estranger no era més que una àguila perduda.

Aproximació a la Gavarnia

Als mapes, Gavarnie resta com un punt i final dins la bruixola francesa. Des de Luz St. Sauveur, la carretera s´estreny al marge de llevant de la vall, aixecada revol rera revol sota la pedra engolida per l´aigua del gave fins arribar a Gèdre, poblet de cases apilonades sobre la primera alenada de prats que segueixen enfilant-se fins arribar al poble. Dins el cor del Midi, als mapes s´hi desplega la carpa d´un gran circ de moltes pistes, la central del qual m´hi enfilo lentament, ben de matinada, a peu per l´antic camí que travessa la vall. El caminar és una bona mesura per allunyar-se de l´excessiva proximitat entre l´espai i el temps proporcionat per bones carreteres i cotxes cada cop més ràpids ; de GPS evitant aixecar la vista al cel per veure´n l´ubicació del sol ; dels mapes, en definitiva, que marquen un camí. Seguir un corriolet enmig d´un bosc espès, collir alguna maduixa per esmorzar, admirar un estol de narcisos silvestres, de lliris, d´algun llimac arrossegant-se vora la fressa del riu baixant o travessar un camí de pas amb ases pasturant, apartant-se sense presses del visitant, em porta sobre un pelat de roca on s´albira l´espectacle del món alpí.

Arribar-hi s´hi pot arribar de moltes maneres. Aquí ho volia fer com es feia antuvi, ni que fossin només els darrers tres quilòmetres. El matí s´alça mentre la lluna em diu adéu, estranyada de veure´m aquí. Abans , però, em pregunta poliment si tot va bé.

Bien. Tout est belle, dame.- li responc. I segueixo, a punt per entrar dins la carpa.

Calfreds

Anys després, va entendre el perquè d´aquella cançó que tornava a sonar aquell matí anodí de dissabte a l´oficina, sense ningú més que ell per escoltar-la. Sí, sonava " where the streets have no name ", dels U2. Un calfred li retornà al cos, pas previ a un eriçament de pèl quasi bé desconegut per oblidat. L´èpica tornava al cervell de joventut adormida. I era clar, tan clar com la potent base de baix del Clayton,  la contundència de la percussió d´el Larry, el llambreig lluminós de la guitarra d´en The Edge i la veu sortida de l´estómac d´en Bono. No havia escoltat mai una cançó com aquella, on cada instrument no superés a l´altre,  i tots ells junts estiguessin perfectament alineats uns dels altres i en canvi, formessin un tot on tot era possible. És això, la joventut, pensà el Sr. Mestres. De quan els carrers per on es transita encara no tenen noms.

Ara la joventut havia marxat. No calia tornar-la a escoltar, perquè si ho feia, estava segur de que aquell calfred seria altre cop un record i no la vivència de feia uns minuts. Al vespre, però , engegà el vell tocadiscs, tragué el vinil de la cel.lofana que el protegia, i el "desire" s´escampà a tot volum dintre la llar com un reguer de pólvora.

Només escoltar-ne l´inici, a la Sra. mestres li pujà tot un calfred de baix a dalt de l´espinada...i se li eriçà la pell com feia temps que no li passava.

Paral.leles

Miro el títol de la cançó que escoltava al migdia : “The book I haven´t read”. Calor ben posada, alleugerida per un ventet que remou les fulles d´un pollancre, d´un plataner, d´un ametller joiós. Passa un pensament, sobre la vida d´aquest darrer, anant de vellesa florida i blanca a joventut verda d´ametllons amagats dins verds encara més intensos. Al revés de la gent i alhora com ella mateixa, nuant cercles al seu tronc. Després plana la música només, de violins i històries no llegides, gens viscudes, esperant el seu propi gir dins l´equilibri de les paral.leles. 

Play it again

( llegit ahir, abans d´anar a dormir )

"Al final de Casablanca, Bogart está de pie sobre el macadán marroquí. El bimotor de hélices se ha puesto en marcha y desaparece al fondo entre la niebla. Ese hombre ha ayudado a la Resistencia y ha dejado ir a su gran amor, al que nunca volverá a ver. Su vida corre peligro. Se oye " La Marsellesa".Él levanta el cuello de su impermeable. Se marcha a Brazzaville, que era entonces la capital de la Francia libre. El guión de esta continuación estaba escrito, pero Brazzaville nunca se filmó. "

Patrick Deville, " Ecuatoria " ( 2009 )

Memòries d´un pianista

( extracte del dietari perdut d´en Washington Pickett )

Louisville, June 12^th, 1990

-“ ¿ Tú també, fill meu ? “ - li va dir en Juli Cesar al que portava el nom de Brutus. Llegeixo aquesta frase en un llibre d´història antiga de la biblioteca. Aquí a l´asil, ningú en fa cas, dels llibres cedits per la beneficència. A mi m´agraden, al llarg de la meva vida no he tingut l´oportunitat de viatjar massa i  em suposa tot un descobriment poder-ho fer just ara, quan les cames no em poden portar enlloc més, assegut com estic en un còmode sofà d´abans de la Gran Guerra. 

A l´asil el temps passa al compàs del lent moviment dels caminadors ; cada frase llegida s´assimila com una capcinada ; cada paraula, tremolosa escrita, un tros de fusta retrobada del naufragi. Puc tancar el llibre i somriure ; puc tancar els ulls i recordar alguna cosa a partir d´una darrera frase pronunciada per un emperador romà. Hi ha frases conegudes d´una senzillesa profunda, perfectament intranscendents si no és que hi ha una ganivetada d´entremig. Segurament dites sense pensar-les, no com d´altres, ordides amb anterioritat dins el més alt secret, com per exemple- i sempre ho he cregut així - la de l´Armstrong trepitjant la lluna . A favor seu, cal dir que mig planeta sencer se l´escoltava a través de la tele al moment de fer el conegut pas d´ingravidesa cap a la petja més coneguda de la història ; i la història, aleshores, tenia encara el seu propi atrezzo proper al mite que avui en dia sembla haver-se perdut.

Però hi ha, en definitiva, paraules que al ser articulades canvien el destí d´una persona, de qualsevol persona o , ves a saber, de vàries vides a la vegada. En el pitjor dels casos, inclús de cap, si la frase s´ho val. En cada vida hi ha una frase d´aquestes. I jo en tinc una, prou coneguda encara. Com va arribar a fer-se cèlebre és un misteri, suposo que algú que hi era s´ho va anotar, un escriptor, un periodista, ves a saber. El cas va passar una nit de fa, és clar, molts anys i va anar així de ràpid : ella va entrar, va   apropar-se al piano tot remenant elegantment el seu cos i amb veu baixa, d´esquenes, ben a prop de la meva oïda, va dir-me : " Torna-la a tocar, Sam ". Jo no veia res, tot just havia acabat de tocar  "Full moon and empty arms" i feia un cigarret mentre la petita orquestra s´anava preparant per l´actuació de la nit. El piano, aquella nit, l´havien col.locat ben a prop de la barra per lo que en Joe, el barman d´aleshores del " Dixie Place" , un dels millors locals per escoltar jazz de la ciutat, m´ho va explicar tot fil per randa a la que va tenir un moment per fer-ho. Es pensava que la coneixia i jo no vaig dir ni fer res per desfer-li aquell bonic pensament.

Aquella frase, malgrat tot, em va allunyar definitivament d´una edat on semblava que res del que jo volia s´havia d´acabar. Al girar-me ho va veure clar, que jo no era en Sam. Se´m va quedar mirant uns segons, temps suficient per enlluernar un jove pianista del sud arribat del fang dels pantans de Florida. Aquell cos dins els lluentons inclinat ben a la vora meu va gravar-se a foc dins el meu cap, com no podia ser d´una altre manera. Es devia equivocar de bar, suposo. De negres tocant el piano, n´hi havia molts en aquella època però de dones com aquella, poques. Recordo en Rick acomiadant-la elegantment, per evitar mals majors, degut al color de la seva pell. En Rick tenia un talent innat per a la discreció.

La bullícia dins el bar s´havia apaivagat. Al tancar la porta uns quants rostres es van girar cap a mi. Jo no entenia massa cosa, estava com hipnotitzat. En Rick ho va saber arreglar, com sempre : se´m va apropar i em va dir que toqués " As time goes by", un tema que se´m donava bé, i que agradava a les dones que freqüentaven el local. I si agradava a les dones, com tot en aquesta vida, la pau estava assegurada. 

Quan vaig sortir de la feina aquella matinada, ningú me´n va saber dir res, d´ella. Només en Duke, el vell cec de la cantonada, n´havia sentit el soroll dels seus talons,- allunyant-se- tal i com em va dir - amb la pausa d´una dona de classe alta.

( traducció d´en Manel de Fullola )

Un passeig per recordar

Com un tany la campana de l´esglesia del cementiri s´esten per aquesta tarda plàcida de diumenge. A mig camí de tornada, descanso en un banc en un revol d´un altre camí desconegut fins avui, situat al que era l´antiga pedrera de Can Candi. Es tracta d´un camí d´artifici, creat després d´anys de reconquesta del genuí turó de les Roques Blanques, des de sempre en el record com una mossegada blanca al paisatge de la meva infància. El turó s´ha recuperat, omplint de terra tot l´espai drenat per la roca treta durant potser més d´un segle, una tasca aquella igualment duta a terme potser durant deu o quinze anys, una autèntica obra d´enginyeria mediambiental. El resultat és un espai de terrasses per on discorre giravoltant, ampli, aquesta carretereta que mena dalt en un mirador sobre la plana de la vella Egara i les serres de Collserola i el Garraf, amb una mica de mar també a la vista. La vegetació no ha trigat a fer-ne la seva llar; els pins plantats encara no fan ni dos metres, però l´aire s´hi passeja fresc i sec, molt sec,un aire saludable pels pulmons, del que venien a buscar els malalts de tuberculosi ja fa temps, com ho testimonia l´antic Hospital del Tòrax, conegut a la contrada com el sanatori, abandonat en la seva immensitat en un altre record d´infància, i avui reconvertit en un conegut parc audiovisual.

El dia és diàfan, les ciutats es divisen clares, el mar farcit fins l´horitzó d´aquella finitud llunyana com de vida llargament inacabada, contràriament als turons i les carenes, sempre acabades de posar com muntanyes de pessebre. El caminar identifica de primer aquesta terra de color grisenc de fang pantanós, sense pols però sec com una mala cosa. El bosc de solell aguanta encara verds de romanins, la quietud dels pins i algun batec d´ales petites. Les olors es van despertant. Cap a l´obaga trascollo després i tot canvia. L´abrupte baixada a Can Roure és ple d´alzines d´ombrívola presència. Desapareix l´estoïcisme humil per un de saviesa antiga : arribo a la font pel camí de pas que tanca l´antic mas, avui propietat d´adinerats veïns de nova fortuna. Del mas en queda la disposició i la portalada ; dels voltants, el record dels trossos partits pels marges, i el camí a la font. Una petita aquarel.la el guarda encara, dins un quadre de marc de fusta senzill, atrinxerat en una paret blanca.

A la font m´hi assec una estona, dins la petita volta clàssica on jeu encara, on cau l´aigua després de treure´n el tap de suro que la guarda sobre la pica llimada pel seu pas llarg, aquest si, dels anys. La seva honestedat mig abandonada en una raconada on no fa nosa ningú l´ha mantingut inalterable i viva, com les senzilles rajoles del seus seients a banda i banda. Si plovia a l´estiu, s´hi estava bé allí dins. L´aigua alimentava els horts, cuidats pel Mingu, mort fa pocs dies. El darrer pagès del poble : amb les seves espardenyes d´espart i beta negre, camisa clara, la seva faixa i la boina, de fa temps caminava o s´estava dret, alt com era, amb l´ajuda de les seves dues crosses aguantant-li les cames. Ara ja no li faran falta, allí on hagi anat. La seva figura es fondrà lentament, com les vinyes dels seus avantpassats. Com la de la Maria, la masovera , el vaquer Vitrià o l´Antònia, virtuosa de les mongetes del ganxet. Noms recordats dels avis i dels pares, potser d´algun fill també. Els néts en tancaran un darrer cercle, doncs no hi haurà llibres d´història que en parlin de cap d´ells. La terra mai és de ningú.

Al costat la bassa, enreixada i buida. I un rètol guixat, avisant de la seva potabilitat dubtosa. El camí continua, fins arribar al cementiri i a l´església arreglada ; l´hort del rector, davant per davant d´aquella, avui reconvertit a jardí més o menys arreglat. Hi ha cerimònia, hi ha primeres comunions. La serenor dels resos s´escampa per un petit altaveu que dóna a l´exterior. Dues paparoles, potser les darreres, van deixant caure les seves propietats, a punt de desnonament. Els pistils negres llueixen capa vermella, com superherois a punt d´assegurar un futur incert. Tothom és dins ; jo segueixo una mica avall i traspasso el ferro negre de la porta tancada en creu. Baixo les escales com qui baixa un cadafal: són amples i estretes a la vegada, vertiginoses. La part més antiga és un pati tancat, on els nínxols reposen dins parets blanques no gaire més altes que jo mateix, ple de noms coneguts, alguns perpetuant-se, d´altres oblidant-se. El dels avis resta sobre un marbre gris, discret, a la darrera cantonada. Callo i resto dret, fa potser cinc anys que no hi venia. Penso en ells i giro cua. Podria travessar la paret oberta i seguir per la zona nova, però només hi trec el cap. Per aquí els morts són més joves, i d´aquests la memòria en perd la precisió dels quatre records inalterables dels altres : un mat del pastor, una fulla on dibuixar, una mirada burleta i afable, un petó a la galta sorollós, cadires i sons de tertúlies d´estiu.

Torno al camí, per tornar a albirar el mas dels dos primers estius. La Mata petita és un casal gros, però el primer record ve d´un camí de carro en ombra platanera pujant en dolça corba a la porxada d´entrada, oberta de bat a bat. Primeríssima memòria, prima com un fil invisible aguantant estrelles dins un cel de joguina ; percepcions més que records, verges dins un front blanc. Notícia de no saber-ne res, d´aquest tot que a vegades ens aclapara. D´aqui ve la meva consciència d´alguna cosa meravellosa a punt d´estrenar. Avui una tanca d´artifici sembla voler imposar la llei aquesta natural del canvi de les coses, però no és així. La manca del camí n´afina els seus contorns i em fa somriure, descobrint- hi aquella veritat oculta, amagada d´un petit tresor d´on brollen arrels del que sóc ara. Del que més m´agrada d´escriure o de llegir, de viure.

I així estic, estirat ara a mig camí d´aquell món d´on repica una sobtada campana que per variar, no toca a morts. Per allí s´amaguen, al lluny, tots els altres contorns trepitjats en solitud. Miro al davant, a la vista del que és ampli, al camí que baixa on no hi ha pedrera, al mar escolant-se per l´est, a la ciutat creixent, als camps de mostassa plens de beines que no sé si algú recollirà. Quan la campana deixa de tocar, torno a caminar.