De viure

Una papallona petita i blanca, com aquell títol de la cançó. Dins el dipòsit d´aigua, les ales perfectament esteses, el cap, les antenes, la cua, un dibuix transparent flotant sense arribar a l´ofec. Litografiada amb la perfecció amb què la natura fa les coses. ¿ Morta ? L´agafo amb molta cura, submergint el tou del dit just a sota d´ella.

Fa unes hores ens havia deixat un antic company de feina. Vint anys de convivència laboral. Més que un company, menys que un amic. El darrer any, ell ja no hi era. Recordo la darrera encaixada, abans de l´assalt final. Poques coses a dir-nos, només la mirada dels seus ulls petits i clars.

Deixo anar la papallona. I mou les ales per desaparèixer entre la blavor d´unes quantes borratges. Viu, o millor dit, sobreviu. D´això es tracta, de viure.

Automàtica.5

(...)

Ni la ciclogènesi queda. Res, no en queda res i res no tenim i tot fuig de la mà si el desig acomplert no em satisfà. Continua ,William : més val ser el qui matem, que sentir al cor un goig dubtós d´haver-li donat mort. Qui diu això acaba fent una escabetxada d´enemics creats per ell mateix, dins seu, dins les seves ambicions, personificades en reis bons, amics lloables i esposes perverses. De forma comuna, les culpes de sang tenen la clarividència del desig satisfet, d´aquella sang encara fresca a les mans, regalimant, diríem, com les gotes de Danton dins la banyera amb l´escrit a la mà, el darrer, el final, el d´abans de morir però a temps perquè el pintor el centrifugui en una retrat per a la posteritat, on l´hel·lenisme no hi pinta res però si – es clar que si - la impossibilitat de desdir-se del relat famós de l´obra mestra desconeguda. Desconeguts, per sempre. No cal demostrar-se, per tant, cap mena d´afectes si no és el darrer, el que més es plany. Tanmateix no és el moment de dictar cap testament literari per més que un estigui molt de temps esperant la darrera pinzellada ; si més no ara, quan un desplega la vela del seu esquif sense rems a l´oratge de la primavera i a les mans fredes de pluja tot just raïmada mirant de collir roses prenyades de dagues amb forma d´aleta de tauró navegant per sobre el jou de les branques fosques, aquelles que faran escletxa dins el tou del dit d´on en sorgeix la diminuta bombolla semblant a la diminuta grosella, l´elixir liquat amb saliva dins la cavitat bucal, xuclada  directe a la vena on xipollegi l´esquif cap al repòs del turó roig. Per seguir les indicacions que porten els glòbuls, més que vermells del món perdut dels darrers escrits i també dels primers, cap a un dissabte enverinat de roses i llibres on cal buscar sota les prestatgeries el consol just d´unes bones paraules per llegir, per retirar, per emmagatzemar l´ànima d´ un bon dia ple de desitjos acomplerts, satisfets i esclar, immortals. És així que es mata el drac amb l´estocada final del cavaller desconegut, el de la trista figura potser, l´etern aspirant polsós d´escut i sabre dubtosos lluitant a mort com un autèntic

Sant Jordi

Cançoneta d´Abril

qui cerca...

... troba

Redempció

“ En la professió de suïcida també hi pot haver accidents mortals “  

(Slawomir Mrozek )

Ho havia provat vàries vegades, amb força mala sort. Aquesta dissort l´havia perseguit fins arribar a una edat perillosament madura, aquella edat en què la majoria de la gent se n´adona de la inevitabilitat de la mort i acaba acceptant-la amb més o menys resignació. En el seu cas però, i com era d´esperar, el procés s´havia revertit : el fracàs vital s´anava modelant a mesura que es feia gran, lligat a les altes expectatives posades en una mort sublim. Mentre els seus herois no envellien mai – Mishima, Van Gogh, Foster Wallace, Cobain...- ell anava sumant arrugues i calvícies, una decrepitud abassegadora impossible de tirar enrere, l´antítesis de tot bon jove suïcida. La vida , amb tots els seus tombs de venes tallades, salts al buit i forns encesos, havia esdevingut la seva taula de salvació, el darrer ferro roent al qual agafar-se, el premi de consolació dels perdedors com ell. De la percepció d´aquesta constatació fins arribar a l´angoixant sensació del pànic a morir només hi havia un pas . I el pànic s´apoderà de tot el seu ésser, el pànic a morir de qualsevol manera, de forma vulgar, com tothom.

No fou fins ben entrada la vuitantena que  fou redimit. Va ser quan el famós test que mai cau – i aquell era, tot s´ha de dir, un esplèndid test ple de crisantems florits – ho va fer sobre el seu crani de jubilat, fulminant-lo de manera immediata. Els diaris en van parlar durant molt de temps, d´aquella mort tant acadèmica.

Deville, els mapes, la guerra i les mandarines

Deville, escriptor, filòsof, viatger, historiador, fabulista també. Al seu llibre " Peste & Cólera ", hi diu :

"En la época de Mouhot, el descubridor de los templos de Angkor, en el año sesenta del siglo anterior (...) todavía había que dar la vuelta al cabo de Buena Esperanza para llegar a Asia. Tres meses de mar y vela. Treinta años más tarde, el viaje de Yersin a bordo del Oxus se había hecho a vapor por el canal de Suez, y no había durado más de treinta días. En esta primavera de 1940, en avión son sólo ocho días. En lo que dura la vida de un hombre, la calabaza se había convertido en melón y después en mandarina.

Hace seis años que Yersin es un habitual de la línea de Air France y ya conoce el poema aéreo que desgrana : después de Atenas vienen Beirut, Damasco, Bagdad, Buchir, Djask, Karachi, Jodhpur, Allahabad, Calcuta, Rangún, Bangkok, Angkor y al fin Saigon. "

Aquest poema aeri m´obliga a obrir l´atlas. Deville sempre ho aconsegueix. La ruta es va seguint amb l´índex del dit cap al seu destí, i no costa pas gaire de fer-ho. Ells ulls, després fan marxa enrere tot aturant-se sobre Síria i la situen dins el mapa de la península aràbiga. L´emplacen al seu nord, per Turquia, a l´est hi ha l´Iraq , a l´oest, el Líban i pel sud, voreja Jordània. Síria, el país de Damasc i Palmira, on el Tomás Alcoberro centra la seva crònica d´avui diumenge. Cita un amic sirià, que li diu allò de que una pedra val més que una vida humana. La destrucció dels llegendaris temples ha causat impacte a occident, potser més que totes les vides humanes exterminades a la guerra ; segurament més que el llarg exili de la seva població. Per aquest camí hi transita el segon reportatge llegit avui . Una altre cop l´atlas, per cercar la distància que hi ha de Síria fins a Assos-Behramkale, punt de la costa de Turquia per on 500.000 persones han travessat deu kilòmetres de mar per arribar després a la illa de Lesbos. El trajecte és llarg, i me l´imagino molt llarg. Hi ha fotografies, hi ha la claredat dels fets, que fins ara sembla que ningú aclaria del tot : la de les mafies i el seu domini de setze quilòmetres de costa abrupta - me la imagino brava, potser ? - per on no sembla passar cap policia turc; la de com fan arribar els motors de les llanxes , de com les munten i de com amunteguen la gent a dins ; de com colpegen als que no hi caben ; de com mor la gent, ofegada. La imatge del nen. Les imatges de la guerra. I les xifres.

De quatre mil.lions de refugiats siris , cinc-cents mils han arribat a Europa. Turquia n´ha rebut quasi bé dos mil.lions, el Líban n´acull un mil.lió dues-centes mil persones. Jordània i Egipte quasi bé la resta.

  

I la pregunta : ¿ cinc-entes mil persones són moltes ?

Torno a l´atlas, a prosseguir el viatge. Però ho deixo estar. Ho deixo per quan retorni al llibre, on s´hi disputen altres guerres ja acabades, seguint l´estel.la d´un poema aeri. Retorno pel mapa i em busco a mi mateix, en un punt perfectament actualitzat : el meu hort, perfectament visible al maps. Pitjant el més, les distàncies es tornen a fer petites, fins arribar a la forma d´una mandarina. I d´aquí a la pel.lícula de les mandarines, les Tangerines estonianes, on els refugiats, enemics acèrrims, només són dos. On la guerra és la mateixa que hi ha hagut sempre, amb tota l´absurditat que se li suposa. I que ben poca gent - l´escòria d´entre els homes - sembla no entendre.

Nota : Aquest post ha estat escrit en favor d´Acnur, organització d´ajuda humanitària als refugiats de tot el món per causa de la guerra.

A la Sèquia de Manresa

La sèquia, entre l´anomenat Roure Gros i el mas de les Coves, transita entre hàbils giragonses a cel obert, partint camps de verd curt i intens d´on destaca l´ermita de Santa magdalena de Bell-Lloc. Darrera seu, tancant el quadre, la blancor de la muntanya blanca i pelada – de tons assalmonats a mesura que t´hi acostes – assenyalant les mines de potassa de Sallent. La germana albina dels clàssics turons de pi, alzina i roure de les terres mitjanes; de les seves roques per on l´aigua discorre plàcidament, sense enrenou i alhora sentida des del caminet que la voreja. Un pas d´aigua on la vista s´hi pot perdre fàcilment en una mena d´hipnosi viàtica ; l´aigua hi davalla, s´hi mou sense fressa, sense fer soroll, a peu pla. L´aigua passa per aquí com el visitant inesperat i generós, el trobador – i mai millor dit – de la vida arrelada en l´aigua : el conreu, el poble, la gent. Un riuet per bastir-hi ponts diminuts, o aqüeductes amb arcs de mig punt, d´edat mitjana : segons els panells informatius, se´n van travessant varis, la majoria discrets, quasi bé ni te n´adones, si no és perquè deixes de veure l´aigua, que passa sota els peus.

El matí és assoleiat. L´ermita queda un xic allunyada, al mig del verd d´algun cereal creixent. Abandonada, em dóna l´esquena, perpendicular a la meva vista. La cosa té la seva lògica : si jo estic transitant de sud a nord, l´esglesiola ho fa d´est a oest, com manen els cànons : neixament a la porta de llevant i mort a la de ponent. Al mig, els murs avui tancats i abandonats ; sé de la frescor que hi deu regnar a dins, del sobtat silenci fred entre les seves pedres. El romànic és d´aquesta manera, semblant a l´ànima del qui transita – i aquí em ve al cap, assegut còmodament dalt d´una pedra perfecte a tal efecte, el sic transit gloria mundis conegut – en un dia sencer de festa al seu abast. L´excursió em menarà vora les mines – amb la descoberta de la via del tren mig abandonada – per després continuar vora la carretera per resseguir el trajecte- soterrat ben bé un parell de kilòmetres – de la sèquia fins arribar, entre polígons i horts al punt final de les mines de Vilafruns.

Més tard, de tornada, el dia s´haurà espatllat de manera definitiva, pel que fa al temps. Al pas del mateix lloc – el Bell-Lloc -, plovisqueja lleugerament. Cel gris i un cert cansament de cames. No hi ha gent passejant, ni amb bicicleta, com passa a molts llocs durant les primeres hores de la tarda. En canvi, a la mateixa alçada de l´ermita, per allí on passen uns cables, em topo amb un estol d´orenetes, poques, que han decidit d´aturar-se, no sé si de ben dir seria a descansar, perquè elles no descansen; elles, bàsicament, volen. I aquí, assegut altre cop davant la muntanya blanca, l´ermita i la sèquia, és el que fan. Es deixen veure bé, perquè entren i surten del canal com qui entra en una atracció turística, deixant-se anar sobre el seu reflex dins l´aigua ,sense arribar a tocar-la mai amb els seus lloms marrons, que m´ensenyen a velocitat moderada, agradant-se, mostrant-me girs, acrobàcies vàries, tirabuixons, ara a l´esquerra, ara a la dreta. Com trapezistes de circ, tornen al seu cable, a cercar l´equilibri d´un breu descans. I xisclen amb el seu so agut i penetrant, curt com les seves ales negres. Xiulen com lloques, amb conversa agitada. Assegut còmodament, m´imagino del que deuen parlar,després de mils de quilòmetres a mar i deserts oberts : esclar, parlen com ho fan els que han partit i han arribat al seu destí, o estan a punt de fer-ho. Parlen de com tot continua igual a com ho varen deixar ; o almenys això és el que sembla. Els canvis es van fent de mica en mica per morir de sobte, un cop s´assoleixen les fites. Llavors només en queda el record, fent via a través del que mai canvia. La vida és el suficient curta perquè així sigui. Veure les primeres orenetes de la temporada n´és un bon exemple. 

Punt cec

Plou al pati del darrera. Al del davant, no. A la nit estacional, un primer vol frustrat d´una cria de pit-roig, aterrant sobre la cadira blanca més antiga del pati. Saltirons cercant on passar la nit de pluja suau, aquella que assegura els brots tendres dels esqueixos dels geranis. Saltirons al mig de la nit, d´un ocell sense recer.

Els núvols, avui, fan del cel la catedral efímera que em porta al pensament altres catedrals, monuments, obres de l´home les quals, vistes en comparació, semblen esternuts dins una tempesta. I la gent sembla no adonar-se´n : corren, passegen, caminen sota la pluja o veneren el sol del migdia,asseguts en una terrassa. Però és cosa de moments, quan s´alça la vista entre dos carrers estrets o mires a través d´una finestra diminuta de ciutat, un terrat sense roba estesa.

Al vespre, com de casualitat, llegeixes uns versos d´un llibre que obres a deshora, mentre repasses distret la lleixa on descansen les paraules.

Inútilmente interrogas

desde tus párpados ciegos.

¿ Qué haces mirando a las nubes,

José Hierro ?

El nadó que portava als braços fa unes hores – curiosa ella, mirant també rera la finestra -, mica en mica aclucava la vista, deixant sense resposta la pregunta. El punt cec de la resposta seguirà alimentant els ulls, dels qui alcen la mirada.

" Shaving "

Travessant-me la cara,

netejant camins de neu,

-segueix plovent afora-

aquest petit estri

amb nom de dona

-eterna Gilette-

reescriu, raspada

rera raspada,

el pes del temps.

Volto la cara

enlloc dins la pluja,

-la vista perduda,

el rostre partit -

. . . 

I aquesta doble fulla
amb nom de dona,
goteja carícies;
s´acaba  ofegant-se 
amb la besada més
blanca i més freda :
la de la porcellana.

. . .

La pica és plena.

I tu, 
en algun lloc 
dins el mirall.
Fonen-te al pas
fosc però dolç,
de la tovallola.

Aquests miratges

de cors, 
omplint-se . . .
com  forats d´aigua.

Andante

Verds emparats per dos grocs lanceolats. El sol perfila l´ombra del merlet punxegut sobre la mateixa fulla d´aquesta atzavara que em remet – per la seva absència evident - als jardins de l´època en què les coses - quantes més per més anys que passen - eren diferents : des de les mànegues de broc estret,on el dit polze complia l´escarransida funció de difusor fins a la grava cobrint els espais lliures dels parterres delimitats per pedres fogueres; de quan els jardiners només eren a les novel.les de misteri, amb els majordoms i els canelobres; i les piscines, un cossi ple d´aigua sobre la terrassa. Entre d´altres coses, per no fer-me pesat a mi mateix al pensar en aquella època daurada on el sol mai no cremava . És a dir, a l´època dels coneguts paradisos perduts. Aquí encara hi són, perquè el lloc és mig abandonat, a certa alçada, en una certa llunyania com si la infància marqués aquí les seves distàncies respecte al món de l´adult deixat momentàniament enrere, a l´observar-les com una espècie que creia extingida. Em fixo en l´agulló, amb precaució. Immediatament el jardí es torna a tancar, dins les espirals  sinuoses dels plecs que el segueixen, que em retornen on sóc ara. Aquí, al vell mas de Can Torres.  

Pruners florits les acompanyen, un parell de minuts més enllà. Flors de pruners sobre l´herba, talment com si aquesta hagués florit. Cauen sense haver de passar pel marcit previ abans del primer vol, fet que les fa diferents, afortunades, d´ascendència virginal. De costat observa la figuera, endolcint l´era . L´alzina centenària, fina protectora al darrer redós, sempre amatent. I el roure ombreja branques nues dins un primer marge, de cara als turons,  tancant-se en vèrtex fonent la torrentera.

El camí circula a la vessant oest, davalla fins a la font. Poc abans però, el parany d´en Schubert, on m´aturo. Avui finalment l´he batejat. Avui he descobert Schubert, la cinquena simfonia, l´andante. El millor regal de la ignorància és saber descobrir-la cada dia.

S´escolten sempre al vespre, quan no queda ningú. De ben aviat, s´escolten. La torrentera, sense ser profunda, té bona acústica, pels turons alts que l´aïllen a banda i banda. El matollar és generós; el silenci, de gorja. Ara que l´hivern ha decidit fer d´hivern,- tement potser de ser descoberta la seva infidelitat deguda a uns anhels propis dels déus tot provant de transformar-se en aquella que ja va alçant el seu rostre - cap a l´hora del sol caigut, un pioner posa a prova els seus pulmons embadalint l´audiència. Sense resposta encara, però intuint-la com a bon animal que és, perdura el seu solo tot esperant l´entrada de l´orquestra, que ja afina l´instrumental per a una nova simfonia. 

( soul )

Té el rostre de faccions clares, ben definides. El cabell recollit l´enmarca en un quadrangular suavitzat a l´alçada dels pòmuls i la barbeta. Els ulls, sempre indispensables, són bonics, del color del cafè mòlt. A sota d´aquells, a les vores, la foscor d´unes ulleres contingudes, delimitades en la pell com si fossin els límits d´un dolor passat però encara viu, viu  però controlat, apaivagat pel que sembla una nova vida. El somriure el manté amagat, caut. Al voltant seu però, es té la sensació de que tot pot anar-se´n a n´orris en quan perdi la concentració lànguida amb què observa el petit perímetre que la rodeja ; en quan es deixi anar una mica en un deix de confiança natural envers el desconegut que li parla a ella i a la seva parella ; en aquella probabilitat ínfima de tornar-ho a perdre, en tan sols un moment en què abandoni aquesta vigilància latent, compromesa dins la negror de sota els ulls. Insomne. Hi ha, però, la fermesa, l´amabilitat, la tendresa amb què mira el què diu l´home, en qui sembla confiar. La confiança , es clar.

Al final s´allunya, després d´un breu somriure, i la seva figura marxa a passos curts, arrossegant una coixesa tot just i quasi bé imperceptible de veure.