Humor negre

El meu pare, noranta anys :

- Ara ja em puc morir.

- Em penso que t´hauràs d´afanyar. - Li responc jo.


( riem, feliços del moment )

Tarda

Segueixo un camí que s´acaba de sobte, en el que sembla el pla d´una antiga carbonera. Per aquests verals estan fent neteja del sotabosc i mica en mica van avançant muntanya amunt, obrint camins en mig del bosc que sovint em despisten. Aquest n´és un. Queda una hora de sol encara, ben bona. Segueixo pel bosc de més amunt i arribo a un roquetar que travesso. Un altre tros de bosc, aquest intacte si no fos per les llaurades dels senglars, que després de la pluja són feliços endinsant musells dins la terra tova. Un altre tros obert, roques i farigola. Amunt, s´endevina un camí carener. M´hi arribo. El caminet dolceja i es perd cap algun lloc que avui no descobriré.  Hi ha un pi solitari, caragolat en la seva base. El sol dibuixa ombres precises, nítides; llargues, de lleugera desproporció. La vegetació reclama el seu moment de humil solemnitat. Algun batec d´ales sura una mica més avall . Hi ha un tronc caigut, que fa de bon seure. Ho faig i resto així, tranquil en un lloc nou, amb la vista del Castellsapera a tocar d´ulls. S´hi està bé, realment bé, aquí dalt. Tot sembla prescindible, foteses, res és important. Per no ser-ho, ni un mateix, ni el pensament, ni res. El cos va deixant anar tensions, ho puc notar perquè si tanqués els ulls, m´adormiria com un nen de llet. 

Respiro alleugerit. M´aixeco i faig unes fotos. Es fa tard i he de marxar. Agraeixo el moment i amb les mans a les butxaques, baixo altre cop cap allí on tot sembla  més important del que hauria de ser. Fins i tot la pròpia vida, que realment ho és si és en vida dels altres. 

Principis ( sense finals )

Vaig seguint el rastre blau de les formigues d´en Ponç Pons . Va repetint la idea de la necessitat d´escriure per alliberar-se de neguits i angoixes. M´hi sento identificat quan parla així, quan camina per Menorca. Parla dels ullastres, que no sabia què eren. Són oliveres. Les esporga i en l´esforç físic, descansa. L´entenc. Parla de filòsofs, poetes i de literatura. Parla de vida i humanitat. Parla del món. La Divina Comèdia no només és l´infern. Són apunts, aforismes, pensaments. Crema literalment tot el que escriu, un cop ho passa a net. Com si fes un sacrifici. És un outsider, suposo. És poeta, clar. El desconec, a pesar de tot. A pesar de les al·lotes, que ja se´m fan familiars.

I si escric tot això és per sentir-ne alguna cosa semblant. Un pont, anotaria. Un pont i una senyera, reflectida damunt aigües tranquil.les i polides. El Llobregat, en fase inicial. El Berguedà. Al fer la fotografia, l´estrella blanca s´infla amb un cop de vent i tant sols resten les quatre barres. És el que hauria de ser si esdevinguéssim  . L´estrella és només l´anhel i la lluita. La del Jordi . I la del Jordi, també. Ahir vaig veure una furgona com s´endinsava dins unes portes metàl·liques en un lloc de nom llunyà i - a mi m´ho sembla -, sinistre. Amb ells anem escrivint la nostra història, penjada del seu pont que mai separa. 

Llengua, cultura, país.

Un torpedo de 5 polzades

L´Ullmann era cubà a pesar del seu cognom. Fernando Ullmann, es deia. Havia tingut una fàbrica de tabacs, és el primer que em va dir, com confirmant l´espès fum blau que sortia de la seva boca. - Ullmann , veu ?- Digué assenyalant l´anell envoltant la part més llepada del pur entrellaçant el dit del cor amb l´anul·lar d´una mà morena colrada pel sol. L´Ullmann seia en una cadireta exactament igual a la meva, de potes baixes i respatller rectangular i ample, que en el seu cas modelava un cos gruixut sense ser pesat, llarg i fort i amb una testa de cabells ben blancs d´on uns ulls grisos i clars esmorteïen l´aparença habitual dels habitants de la illa que la seva veu, però, confirmà en quan va obrir la boca. M´agraden els accents purs, denoten procedència, cultura i habituds molt concretes; confirmen l´existència de móns diferents i propis, no adulterats pels magmes de les grans metròpolis, on tot és un aiguabarreig d´on ningú en treu l´aigua clara, sinó és la d´experimentar una falsa evidència de realitat desvirtuada en una altre de més gran, sovint aclaparadora i mancada de profunditat. En aquest sentit, però, Miami no era el millor lloc per descobrir aquestes coses, o potser si, tenint en compte d´on venia jo a passar uns dies per recuperar-me d´uns problemes de salut.

Era el primer dia que baixava a la platja de Cape Florida, amb la meva cadireta i el para-sol de rigor. Sóc incapaç d´estirar-me a la sorra en una platja, ho trobo especialment brut, tot i que allí la sorra era ben blanca i fina, el vent corria suau i fresc i el sol ja anava de baixa. Ell s´havia assegut al meu costat, de cara al mar. M´ havia preguntat si em feia res, amb el to del qui ho dóna per fet de manera desarmant, cordial i sense possibilitat d´un “no” per resposta, mentre tot just jo anava a obrir el bloc per fer un esbós del conegut far que s´alçava just al darrera nostre. Li vaig somriure i li vaig dir amb el meu millor castellà que endavant. Em mirà rera les ulleres de sol amples, on em vaig poder veure per partida doble amb un cert desassossec : a la pell blanca i al cos esprimatxat li mancava bastant de tot.Se les tragué, advertint el meu gest. Portava un petit barret a l´estil del Sinatra, samarreta sense mànigues, un banyador estrident de cames llargues i una nevera, d´on tragué dues ampolles ben fredes de Cerveza Cristal, mentre s´asseia i es presentava amb el seu havà a mig acabar, parlant, ara si, la seva llengua nadiua. Encaixarem mentre li deia el meu nom. El seu ¿catalán? em va fer feliç per un instant, perquè no em passava sovint que dient-me Martínez ningú endevinés la meva procedència.

Li vaig preguntar pel puro i començà a parlar, mentre jo començava a dibuixar. Em deixà la cervesa mig enterrada a la sorra, ben a mà per si la necessitava. Ens mig donàvem l´esquena, ell mirant les aigües clares i jo el far; era una situació estranyament còmoda. Semblava ben bé com si ho haguéssim fet tota la vida, d´estar-nos d´aquella manera. I sí – començà dient - tenia una petita fàbrica de tabac en un poblet vora la costa, no gaire lluny d´allí. Es dedicava sobretot al robusto, tot i que també feia partides de models julieta, Churchills, sobretot.¿ Que si sabia jo què era un robusto ? .Suposava que devia ser el pur amb el que se m´havia presentat però no, aquell no era pas un robusto, era un petit torpedo de 5 polzades, especialment fabricat pel seu ús personal. Aleshores començà a explicar-me les classes de purs que hi havia mentre jo anava dibuixant una mica d´esma. M´explicà també que el tabac que feia servir era ben cubà. L´importava de Txèquia, d´un antic fabricant de l´època comunista que encara tenia tractes amb la casa Partagàs, empresa nacionalitzada i propietat d´Habanos, la companyia estatal més important de tabacs de la illa. En Partagàs era català, em va dir. Llavors em vaig girar i el vaig mirar. Ell somrigué. ¿Ho sabies ?, em preguntà. No, però pel nom ja pot ben ser. Jo, de puros només recordo els que fumava el meu pare, li vaig dir mentre agafava la cervesa i feia un primer glop. Estava encara ben freda. A les vitolas hi havia castells , recordo que les col·leccionava, així com també recordo les caixes que guardava després per entaforar-ne foteses com bales, cromos, xavalla...recordava també l´olor de les caixes; el millor del tabac era la seva olor abans d´encendre´l. Sí - confirmà ell - un bon havà s´ha d´olorar abans d´encendre´l. Series un bon fumador, afegí sense cap sornegueria.

Vam quedar-nos en silenci. La platja s´anava buidant, no massa, però si el suficient per anar desviant la vista davant els banyistes desfilant sobre la darrera ona. L´Ullmann anava ullant el dibuix que jo feia. Me´n sortia prou bé, encara tenia prou bona mà per anar definint el joc d´ombres que la tarda creava sobre el cos del far i el bosc de palmeres que l´envoltava. El puro continuava intacte a la seva mà, com si fos etern. Mirava la llunyania, com fan molts homes grans. La pàtria, vaig pensar, a on potser no podia tornar.

En Fidel havia de portar millors coses, em va dir. Jo estava amb la revolució. Ja n´estàvem farts del Batista i de la casa de meuques pels americans en què s´havia convertit la illa (llavors em vaig adonar que sempre l´anomenava "la illa" ). Però resulta que li va nacionalitzar la seva terra, i amb ella, el tancament de la seva fàbrica. Vaig marxar, em va dir. No em va costar gens...després ja va ser una altre cosa. La illa es va convertir en el prostíbul del món. Jo ja feia estona que havia acabat la cervesa i el dibuix. M´havia posat de costat i contemplava el mar. I a l´horitzó, com un home gran sense esperances. Li vaig parlar, aleshores, del vell i el mar, de Hemingway, d´aquella superba metàfora de la vida... se li van encendre els ulls un instant i assentí amb el cap vàries vegades. Si. l´havia llegit. El viejo y el muchacho, dos éssers sense nom. Els seus ulls grisos es posaren sobre els meus i afegí: 

- Como Cuba y los catalanes - sospirà - sólo quedan nombres, amigo. -

Em vaig quedar pensant en els noms, en les moltes identitats aparentment inexistents que tenien dos cognoms com Ullmann i Martínez . Al cap d'una estona, ja fosc, és  va aixecar i va dir que es feia tard. Em convidà a sopar, si volia. Jo no podia. La Helen m´estava esperant, li vaig dir. Em va cuidar molt, la Helen, aquells dies que vaig estar a la seva caseta de Miami. Llavors vam encaixar i marxà amb el meu dibuix sota el braç, on un tros de illa ben al fons, damunt l´horitzó, encara havia tingut jo temps de dibuixar, sense pràcticament ni adonar-me´n.

Asseguts al porxo, li vaig explicar la trobada a la Helen. El seu rostre d´anglicana severa es girà amb sorpresa : 

- ¿ T´ha dit que era l´Ullmann , el de la fàbrica de puros ?. Em preguntà. -

- Si, ¿ el coneixes ? vaig replicar interessat.-

- Es clar que si, tothom sap qui era, l´Ullmann de Partagàs.- 

-¿ Era ?, vaig preguntar abans de voler abordar la següent pregunta que tenia a la boca.- ¿ Partagàs, has dit ? - Amb accent americà sonava molt diferent. Em va mirar alterada, cosa molt poc habitual en ella. Només li va durar un segon, però. 

-El van trobar mort fa un parell de mesos, al seu despatx de la fàbrica. Mort natural, deia el diari. Encara li fumejava el puro a la mà esquerra.

Jo encara pensava en aquell cognom , quan em vingué al cap un detall. 

-¿Un torpedo de 5 polzades, potser ?  - 

Llavors ella es posà una mà a la boca , em mirà i agafà el bloc d´esbossos que havia deixat sobre la taula. L´obrí i passà la mà per les anelles, on encara hi havia unes tires de serrell  de paper enganxades. Les tragué i després va aixecar el cap. Arrufà les celles i em mirà directament als meus ulls cansats de sempre. No sé què és el que hi va veure, però s´aixecà, em posà la mà al front i desitjant-me feliços somnis afegí que les meves històries sempre la fascinaven.

  

Que plogui

Miquel, hortolà, vuitanta-sis anys.

- I vostè, ¿ què espera de la vida ?
- De moment, que plogui.

Ponç Pons ( extret de El rastre blau de les formigues ).

( llegit després d´escoltar al rei d´Espanya )






(r.i.p.)

Estiu

S´acaba, com sempre ja - si la memòria no em falla- , amb la xafogor dels primers dies de tardor. Amb la darrera onada, la primera, pendent d´arribar encara. Aquest any tampoc he anat a saludar-lo allí on viu. Fer-ho altre cop, a aquest pas, serà com quan érem petits, quan apareixia de sobte rera un revolt al sortir de l´autopista. Era blau, càlid i era suau també. Tenia un punt de sobrenatural, perfectament assimilable. De petit, tot això no tenia importància, com la felicitat del dia o la profunditat del son a la nit.

Kolia

" Yo siempre le contaba las mismas historias, ella se las sabía de memoria. Pero aparte de mi, no tenía a nadie más con quién hablar de su hijo : los demás maestros, unos no lo recordaban, otros habían muerto, otros se habían ido de Chebachinsk. Pobre Kolia, ni tiempo le había dado de echarse novia, y sus amigos, todos, cayeron en el frente. La buena mujer siguió viniendo durante unos veinte años. Un dia no se presentó. me encontró su vecina, me dijo que había muerto y que le había pedido que me devolviese el cortaplumas...Y ahora, probablememnte, soy la única que se acuerda de ese chico. Después de que me vaya, nadie lo recordará.Como si nunca hubiera existido. "

Aledandr Chudakov, " El Abuelo" ( 2000 ) - Automática editorial (2016) -

D´allí on no toca mai el sol

" Segur que heu vist, a les cambres més amagades d´aquests edificis, on no hi toca mai la llum del sol, com el daurat d´un paravent o d´una porta corredissa capten la llum distant del jardí i la reflecteixen com en un somni ".

Junichirô Tanizaki

Denotant la vida que passa, sense pas previ, per la llacuna dels meus pensaments, immòbil i maldestre, tracto d´arreplegar el sentiment. On és ? - pregunto a deshora – On és ? - repeteixo ara sobre la superfície llisa on el roc ha encerclat l´instant de la pregunta amb l´eco del seu pes minse -. La resposta no té cabuda física ni probable, es queda empassada en els solcs profunds de l´intangible, aquesta lluerna sorgida de l´espora de l´àngel bufat d´aquella flor marcida de la dent del lleó, amansida ara per l´improbable transformat en impossible : el desig.

Tanmateix, l´esclavitud regna com goja dins la llacuna, al fons del tot on els rocs s´amunteguen com talús d´una tomba anònima. El seu rostre, el plec perfecte de tots els fulls, esdevindrà el definitiu. Etern com l´esperança. Podries ser tu, si sabés on m´habites.

En aquest tros de terra ( presagis )

Un raig de sol cau sobre aquest tros de terra. N´és un de sol. Precisament avui, penses amb l´ull ficat rera la càmera. Altres cops - poques vegades - has tingut premonicions d´aquesta mena però no per aquest tipus de causa. Les has patit. Penses si ara en serà una de bona. I no ho expliques a ningú, perquè aquestes coses no serveixen per a res. Ningú se les creu.

Pobre i afortunat a la vegada, quan treus l´ull del darrera la lent, el sol segueix il·luminant aquest tros de terra i només queden badant quatre núvols passatgers. Després et topes amb cinc excursionistes alemanyes, de no més de vint anys. Penses si això tindrà algun altre significat, són els primers estrangers amb els que et topes per aquí. Això no és normal. Alemanyes ? Podrien ser austríaques o suïsses...europees, segur. Lligues caps i en treus una conclusió ràpida, que no precipitada. Et somriuen amb dolcesa al passar pel teu costat mentre fas per canviar un dels objectius de la càmera. Fa interessant, fer aquestes coses. A saber el que pensaran. Der katalanische fotograf , diran. Si, segur que no són alemanyes.

Al cap d´una estona, un grup d´excursionistes, ara jubilats i autòctons. Primer en passa un i baixa per un camí i darrera seu un seguici, que tiren per un altre camí. El criden, en castellà. Jordi, es diu. Que a donde vas por ahí. Aneu al Llor ?, respon ell seguint el seu camí. No. Doncs tranquils...ja ens trobarem. Ho diu com qui sap on va.El darrer a passar   se´l mira, es para i diu : Este Jordi es un caso. Es un nómada. Et quedes amb la paraula nòmada. Som nòmades, nosaltres ? No. Aquest home no acaba de tenir els conceptes clars. És com la veïna, que davant la profunditat de l´atzavara diu que li produeix claustrofobia. Que ella mai tindria esos cactus en el patio de su casa. En fi, algú ho havia de dir, que deia aquell.

Avui la pell està fina. Tires per un camí per on mai havies transitat abans - la mania de no tornar mai pel mateix lloc - i et topes amb una tanca d´entrada a una finca. Mires el mapa. Vas bé. Aquest mòbil nou que tens és més útil del que et pensaves. Mires a la dreta i no hi veus cap tancat que et privi el pas, és més, hi ha un pas prou clar per travessar. Un altre senyal ? No les tens totes però tires. Al mapa diu que passes ben a prop de la casa però no diu res de passejar-te pel seu jardí. El camí, però, és franc. Així que no pares i quan sembla que quasi bé t´hauràs d´aturar i trucar al timbre per preguntar si el camí continua per dins la casa, un desviament, molt poc senyalitzat però clar. I si, el camí rera la casa de seguida s´enfila. No deu ser un lloc habitual de pas, penses.

Passes i enfiles, el bosc es va cremar fa uns anys. Els troncs de  les alzines encara ho testimonien. L´alzina és forta i autònoma. No s´ha de replantar, com un roure. Ella tota sola s´alça del tronc mort. La vida continua, i aquest és un altre senyal.El bosc creix, en aquest tros de terra.  

Al capdamunt de la cinglera, el vent  presideix una estona, Després, la calma. 

Hummingbird

En la tornada de la cançó – quina bonica metàfora aquesta de la tornada d´una cançó – el Tweedy diu que et recordis de recordar-me, encara dempeus al teu passat, com un colibrí voleiant ràpid ; tan ràpid com fins a noranta vegades per segon, que és el que explica l´ornitòleg de veu acadèmica i neutre al vídeo que mires sobre el hummingbird, en l´original anglès. Noranta vegades per segon les veus com veuries les hèlix d´un avió rodant, és a dir, veus la superposició de noranta batecs en un núvol transparent de formes reduïdes i borroses. Així es va diluint el passat, amb els seus rostres a la memòria del que no tornarà. Així de ràpid s´esdevé, i malgrat tot, l´hèlix que va rodant fins arribar avui. Dempeus al teu passat has decidit aturar-te i fixar les seves ales d´alguna manera. Del llapis n´han sortit, tornant cap a la cançó. Desdibuixant-la cap on tu voldries trobar-la.