El foc
s’ha extingit. Quan desperta, el primer que veu el nàufrag son petites volutes
de fum dispersant-se cap amunt. Per un moment, no sap on es troba. El seu cos
sembla formar part d’aquesta sinuositat tranquil·la dibuixada en tons grisos
provinent de les cendres : les restes d’alguna cosa cremada, esgotada,
purificada enmig d’una claror progressiva que les retines van seguint en un
primer moviment. Com si fos dins un llit calent, el nàufrag s’hi troba bé
ajagut com està de costat, arraulit de cames i braços. Així estant l’orella
percep el cant d’aus a les capçades, abraçant el sol el qual penetra dins
feixos per allí on aquelles li ho permeten. Poc a poc va retornant a la
realitat mentre el somni, fulgurant, s’esvaeix. Entumit encara, es redreça i es
queda assegut. Badalla i estira els braços, sentint-los allargassar-se mentre
gira els canells i el coll, espetegant del seu anquilosament. Respira,
s’aixeca. Els bosc, els arbres, l’ajuden.
Els arbres son de branques llargues i
retorçades, des de ben dessota. Al nàufrag li venen ganes d’enfilar-s’ hi, com
si fos Cosimo, aquell baró que decidí de viure-hi per sempre més. El
nàufrag no només ho pensa per buscar aliment – sempre té gana – sinó potser pel
desig d’arribar el més amunt possible i trobar – qui sap si fos possible – un
camí diferent dins el bosc del que li
marca el mapa, per primer cop clar i diàfan, fins i tot empedrat.
Inconscientment no es fia d’unes passeres enfilant cap un arbre de nom
sinistre, com si hi pogués haver-hi una trampa amagada a qualsevol lloc, com si
algú el pogués estar esperant. Pot provar-ho, té temps per fer-ho, de fet té el
dia sencer. Així que s’enfila.
No li resulta difícil i a poc que puja ja
troba una branca més ample per on passar a l’arbre del costat. Aquest fet
l’anima, pensa en la troballa d’un camí
natural dins l’ arbreda. Ascendeix amb certa adrenalina alliberada
fent-li bategar el cor més ràpid. S’ha d’acostumar a l’alçada. No pensa en si
pot caure, a l’illa la por a cap accident no ha planat mai pel seu cap. En
certa manera, el nàufrag ha deixat de tenir por a morir per “accident”. No ha
de fer patir a ningú, cap persona s’amoïna per ell, ni el ploraria si morís. L’inconscient
el fa ser més atrevit, dins les pròpies fronteres de les seves pors naturals i
l’alçada, en aquest sentit, no és pas una d’elles; apart de la pròpia voluntat
dels arbres – invisible però sempre viva - afavorint l’intent aquest de poder
retornar a una activitat pròpia d’infants. Ell s’enfilava sovint als arbres, de
petit : recorda un cirerer d’una casa veïna abandonada, o el pi del pati de
casa, abans de que creixés massa i li tallessin les branques més baixes;
recorda un pollancre vora un riu o l’alzina centenària d’un mas
llunyà...després de gran ja no va pujar a cap més arbre. En cada època de la
seva vida l’ésser humà fa coses que per raons més o menys imposades després no
torna a trobar la voluntat ni les ganes de fer ; les oblida, com s’obliden els
anys. A la vida del nàufrag van desaparèixer aquells arbres amables permetent-li
de trobar un medi diferent, com passava quan es capbussava dins el mar o quan agafava la bicicleta o llegia un
llibre d’aventures. Ara, avui, a l’illa, dalt d’un, el nàufrag recorda la
invisibilitat proporcionada per qui s’amaga dins d’ell, de la sensació de cert
domini, de recés; d’interioritzar, de fer verdejar el cervell, els pulmons, el
cor. Hi ha alguna una cosa de natural o, més ben dit, d’ancestral potser, en el
fet de pujar un arbre. I tot i l’absurd
de ser invisible dins una illa deserta, el nàufrag ho ha fet, sense sentir-se
gens estrany. Deu ser que , en el fons, no se sent pas sol o bé conserva part
de l’infant que va ser en aquesta fogonada matinal que el sol esquitxa de
vegades damunt el seu rostre. Aquí a l’illa en certa manera pot ser allò que
vulgui ser. Dawan , recorda el nàufrag sense nostàlgia.
Així, avança entre els arbres, mirant de no
perdre el camí massa de vista. Vist de dalt, va fent giragonses enmig del bosc,
verd, amb crostes de negre allí on les
pedres negres son encara visibles. També pot divisar l’horitzó ara selvàtic,
estenent-se pels quatre punts cardinals en diverses alçades ; una vista no
gaire àmplia, doncs no ha trobat encara un punt on poder veure cap on acaba
allò que des de la muntanya de la follia semblava una vall no massa
grossa. El mapa és, en aquest sentit, poc acurat pel que fa a l’escala. Li
manca proporció i perspectiva tot i la seva exactitud. Pel camí es topa amb aus
sorpreses que alcen el vol enmig d’una xiscladissa de sons guturals i batec
d’ales ; alguna ploma cau amb delicadesa arbre avall, el nàufrag la segueix amb la vista com si volgués
protegir-la malgrat la suavitat del seu darrer vol, restant concentrat, immòbil a
la gatzoneta damunt una branca, esperant el final de tant petit viatge. Llavors
es gira i prossegueix. Cerca una altra branca, per avançar. Sospesa les opcions
i s’atreveix amb una ; a vegades, s’arrisca, sense ser massa atrevit ; el cos
treballa fort aquí dalt, va notant un cert cansament a braços i cames, però la
novetat d’ aquest anar superant proves en forma d’arbres als quals arribar, el
fa continuar.
Per
sort sovint passa , dins els medis on l’home s’endinsa de manera impròpia, l’inevitable:
finalment és en un arbre sense possibilitat de continuar. Tot i això, l’arbre
en qüestió té una cavitat central prou grossa com per poder-se asseure i
reposar una mica. El nàufrag està cansat. Es queda mirant les branques més
altes, amb àmplies fulles d’un verd fosc. El cel del darrera és d’un blau
esmorteït, cosa que li fa pensar que el sol deu estar a la part més alta del
seu viatge particular, el migdia.
El
nàufrag pensa a menjar. Encara té alguna cosa al sarró. La treu i deixa aquest
sobre un tou de fulles seques sota les cames, tapant un forat dins la cavitat.
El sarró desapareix amb un so de fregadissa, com si llisqués sobre un tobogan;
allarga el braç cap dins el forat aparegut de cop inútilment.
-
Punyeta ! – crida amb desassossec.
Després sent un altre soroll, opac, d’alguna
cosa aterrant dins un lloc clos. i veu
la negror del forat, força gran com per encabir el seu cos magre ; encara ha
tingut sort, quan s’ha assegut. De pressa, doblega el cos i mira a baix, sense
veure el sarró però quedant sorprès de
l’ample tronc gris de l’arbre ; del seu diàmetre i la seva forma, com de panxa
inflada ; del diferent que és de la resta d’arbres del bosc. Llavors recorda un
conte i identifica aquell arbre; o li sembla que l’és, l’arbre on és enfilat :
un baobab.
Poca gent sap el difícil que és baixar d’un
baobab. A diferència dels arbres per on ha transitat, aquest no té cap branca
sinó és a la seva part més alta. Tot i això, aquest baobab ja deu ser gran,
doncs el tronc és més aviat curt i l’escorça és força esquarterada ; s’ha
encongit, com fan les persones grans. El nàufrag, a pesar del neguit de no
saber si podrà recuperar el sarró, per un moment, se sent privilegiat,
afortunat inclús. És damunt un arbre imaginari, almenys fins ara, quan
l’atzarós i perfectament delimitat destí l’ha portat fins al capdamunt d’un . A
més, els seus fruits son molt nutritius, com barretes energètiques naturals.
Els descobreix de seguida, tenen forma de nespres molt grans, de closca seca.
N’agafa uns quants i els llença al terra, aquí dalt no té amb què obrir-los. En
acabat es queda dret, el braç damunt una de les branques, com si fos aquell
personatge del conte, que no va arrencar les arrels dels baobabs del seu petit
planeta, xuclant-li tot l’espai a la diminuta superfície d’aquell.
El nàufrag discrepa del petit príncep.
-No
sempre es pot tenir la raó, Antoine.- murmura per a sí mateix.
Vet aquí un baobab, arbre anomenat de la
vida, precisament quan ell va cercant “ l’arbre del penjat ” del mapa.
Quina contradicció : no haguera sigut més fàcil dibuixar un arbre com aquell
fent de referència ? El nàufrag pensa en la impossibilitat de penjar ningú d’un
arbre així. Entotsolat fa un petit salt cap al centre de l’arbre sense recordar-se’n
del forat. Se n’adona quan és dins i cau,
espantat, avall. La caiguda, inesperadament, no esdevé un trenca-ossos, sinó
que és circular dins el tronc i el nàufrag i llisca enmig d’una obscuritat de
túnel profètic. Al cap de res, el
nàufrag és a baix, assegut al costat del sarró a la base de l’arbre que forma
una cavitat amb una petita entrada. Surt. Obre el sarró i mira de que no li
falti res. Després mira cap amunt i somriu pensant que fa no res era allí dalt,
com qui arriba a un camp base per retornar la vista al cim amb plena
satisfacció. El baobab no és un exemplar dels que ha vist en fotografies, alts
i imponents. Aquest és més baix, menys polit, més vell també , atrofiat potser
però bonic, com ho és un vell amic retrobat al cap de molts anys.
El nàufrag mira de saber on és. Se n’adona de
seguida, el camí passa just per aquí i a poc que s’hi fixa, sembla també
acabar-se. Una nova extensió de terreny plana avall, però sense restes de
pedres negres resseguint-lo. Si hi havia algun arbre del penjat, ara ja
no existeix.
