Ressenya

 Jesus,etc. ( Jesus don't cry, l'intitulo jo  mentalment ) sona al Poble Espanyol. Obro els ulls al cel, en aquesta hora de la tarda com aquell cel de l'Aurora, amb els seus dits de rosa, un cel de colors rosa i blau fonent-se amb el vol silenciós d'alguna gavina entre núvols blancs ; un cel d'imaginari, poc real, un cel estranyament pur, d'una suavitat de pell jove i tendre d'estiu. Un cel gens humà. Doncs dins aquest cel sona Jesus, etc. i jo miro al cel i després a l'escenari, a l'artista amb la seva guitarra i més amunt, al sorgiment de una estrella solitària. Sempre m'havien dit que a Barcelona no es veuen les estrelles. Es veu que no, a vegades se'n veu alguna també. I de les de veritat, quan de la lletra de la cançó sorgeix allò de que sí, tu tenies raó, cada una d'elles és un setting sun , cosa totalment certa. Foratemps. I després allò de que no et preocupis, you can come back everytime you want... 

I a cada cançó s'anava fent més fosc, fins que va arribar la nit i tant sols va quedar la música i el rètol lluminós de la banda, enmig de l'escenari, després de dues hores gaudint del grup aquest de Chicago que tant m'agrada . 

(foto : Estranger )

Diari d'un nàufrag ( XXVI )

 

El mapa, en si mateix, no defineix l’illa sinó un recorregut. És un itinerari, un full de ruta cap a un destí incert, perquè la X del final , de fet, no és tan clar que sigui un tresor.  I l’illa hi és representada per noms, sense una geografia aparent, només algun dibuix gargotejat de roques, arbres i aigua. El nàufrag ho sap i alhora ho tem. I és per això que continua. Retrocedir seria tornar al pes del passat , sovint demolidor pel sol fet de ser això, passat. Per això travessa la muralla de roca per l’únic pas possible, un camí pedregós que la natura ha obert capriciosament a mig camí de la vida i la mort. Amb la seguretat ferma del qui se sap un supervivent amb poques esperances  travessa el corredor cap a l’altre costat, com qui va a cercar un altre paradís perdut, fins davallar a un coll on dues parets granítiques l’arreceren del perill passat. El nàufrag està punt de descobrir el final. Treu el mapa i mira la X , aquesta incògnita a la qual no havia fet massa cas. Com Sherezade , fins ara només s’havia preocupat de seguir el camí, d’allargar el seu periple dia rere dia, nit rere nit. El mapa, no assenyala res més.

Així veu el mar, altre cop, i arriba a una altre platja, on hi ha un cofre, mig enterrat a la sorra. L’home sap el què ha de fer, sap el que hi ha al cofre, potser ha entès que ell ara és en Dawan, l’home llum. Es mira la seva pell fosca i pensa en Jerba , en una dona i el seu fill petit. En tot allò que un pot arribar a ser ; en els somnis, en el possible i l’impossible. En aquella casa carregada de totes les vides passades, en la cadira que va pintar un dia. I en els noms perduts, les cavernes, les tempestes, els tresors l’aigua i les llacunes d’aigües cristallines ; les pors profundes , els camins blaus i les dones de pedra; la solitud , el foc, les albades dolces, els baobabs i la vida dalt dels arbres ; els somnis dels temps primigenis ; les promeses i les bèsties que les ronden ; els llibres i la  música ; la seva veu i l’illa.

Abans d’obrir el cofre, però, ha d’acabar la tinta que li va ser confiada. Així que agafa la ploma, obre el seu llibre, i escriu.

  

Anotació per un conte ( i mil posts )

 

Anotació per un conte, que podria ser un conte en sí mateix : vet aquí un plataner, enmig d’un parc de ciutat, vora una avinguda força transitada. Un dia veu passar un tràiler d’una coneguda marca d’aigua mineral. Damunt la lona, un paisatge de Pirineu amb un avet al mig i un riu cabalós passant-li pel costat ; i muntanyes de fons i un cel blau. El plataner queda captivat per aquesta imatge i decideix, amb les decisions pròpies dels infants o d’alguns innocents arbres de ciutat, que ell serà un avet com aquell. I mica en mica, a mesura que creix, les seves branques van agafant la forma punxeguda dels avets, més amples en la seva base, progressivament estrenyent-se fins la punta de dalt de tot, formant un triangle més isòsceles que escalè- per així entendre’ns millor - . No gaire lluny d’allí, una figuera centenària aguanta el pas del temps, es tracta d’un arbre d’interès local – nacional no, perquè n’hi ha moltes de figueres centenàries, com oliveres, alzines o roures -, originària de quan allí només hi havia un mas i terres voltant-la, mas que va acabar sent derruït però que va donar d’herència nom al barri ( aquí podríem fer un incís sobre la seva vida centenària, però com se sap, la vida dels arbres pot ser avorrida sinó fos per tot allò que han vist i han pensat i han sentit, des de la primera gota de pluja al darrer capvespre del seu temps ) . La figuera i el plataner parlen com parlen els arbres, a través del vent quan travessen les seves fulles. Aquesta manera de comunicar-se és, naturalment, sols possible a partir de mitja primavera i s’estén fins ben bé fins finals de setembre. Son converses com les fulles d’ambdós arbres, caduques. No donen per massa tampoc, perquè en aquesta ciutat no fa gaire vent, només bufa la marinada per les tardes, sobretot a l’estiu, fet pel qual les converses esdevenen agradabilíssimes. No passa com, per exemple, als extrems del país, on els arbres semblen més aviat discutir tot el dia. La figuera i el plataner  tenen converses molt lleugeres, com entre àvia i net, converses on la figuera mira de convèncer al plataner de que ell mai podrà ser un avet, tot i que ella recorda haver vist avets, per aquelles contrades, i dos cedres del Líban preciosos que van acabar per assecar-se ja feia molts d’anys. El plataner la deixa fer, la deixa dir, ell és jove i sap el què es fa. N’està convençut, de poder arribar a ser un avet. Amb tota la vida per davant – pensa sense dir-li res a la figuera per no fer-li pensar en la fi - ... – tot és possible, mai se sap, amb constància i esforç ho aconseguirà. Fixa’t en les meves branques – li diu amb lleuger tremolor de la nova verdor  del Juny -, aquest any son una mica més llargues per sota i en canvi per dalt no han crescut més d’un pam i noto com una lleugera picantor a la punta de totes les fulles ... no seran futures pinyes ? o potser fulles noves amb forma d’agulla ? . La veritat - o més aviat la realitat, perquè la veritat en sí mateixa és un concepte força enganyós- és que no, que aquesta picantor és el fruit que donarà, una mena de glòbul emplomallat  que cap a la tardor fructifica. Però això no ho acaba de saber el plataner, perquè és jove i per contra de la figuera , que se’l mira amb una barreja de ironia, compassió i admiració, no ha passat els suficients hiverns per adonar-se que el millor que pot passar cada any és notar com   la saba – que és la sang dels arbres – circula fins sorgir dins els primers brots, petits i diminuts d’aquestes fulles semblants a l’esperit del plataner, disposades a ser el més nou mai vist sota la capa del cel, perquè les fulles no en saben res, quan surten, de totes les fulles caigudes al llarg dels anys i és per això que son tan xerraires, a la primavera.

I vet aquí el jove plataner , a qui la resta de plataners - que deuen tenir si fa o no fa la seva edat , doncs l’Ajuntament els va plantar tots alhora juntament amb unes quantes magnòlies i tres o quatre til·lers – considera el boig del planter, ja només acaba per xerrar amb la vella figuera, la qual, almenys, no se’n riu, de la seva fal·lera avetística. Pensa en què ja se li passarà, els anys tenen això, al cap i a la fi, tot i que a alguns mai se’ls hi arriba a passar del tot, sobretot si allò pendent d’acomplir-se no arriba mai. I se’n recorda d’aquell pardal que volia ser com la cadernera del bardissar de la bassa, refilant en les nits de maig entre els raucs de les granotes  ; o l’esquirol aspirant a goril·la –  després de sentir la història de un gran goril·la que pujava gratacels - ; o aquella àguila daurada que es va enamorar d’un corb i maldava per deixar-se endur pels seus vents ; o l’eterna rosella, cercant el perfum de la rosa... El cas és que l’avet-plataner és ben peculiar, diferent a la resta, i és bonic de veure. I a any que passa, creix més i no se sap si pel sol , o per l’aigua que arrepleguen les seves arrels, acaba per ser el més alt i frondós de tots els plataners. Es converteix en el seu rei, que al regne dels arbres vol dir molt i alhora no vol dir res. Un rei admirat de vegades, quan algun home o dona s’asseu en aquell banc sota la seva ombra algunes tardes d’estiu. Quan si  es tanquen els ulls, el mon pot arribar ser una cosa ben diferent del que és. I tot per la remor de les fulles, que els humans mai saben discernir-ne el seu significat, però que és una cosa digna de gaudir, si se sap fer. Només cal no pensar en res, tant sols formar-ne part. Com quan els falciots xisclen, voltant el seu territori.

I ja, per acabar aquesta anotació, el final. Al final algú es mor, o, en aquest cas, s’asseca. Es tracta de la figuera, com era d’esperar. I com sabem, els arbres també tenen el seu...podríem dir que el seu Edèn, on van els bons arbres, com és el cas. I un cop allí poden fer coses, com enviar missatges o qui sap si algun regal. Però no se saben mai, aquestes coses, perquè és el secret més ben i més mal guardat de la història de la vida, i , en aquest cas, la realitat – i segurament la veritat -, en aquest cas, doncs, al cap d’uns anys, allí on hi havia la figuera hi neix l’espontani provinent d’un pinyó que algun ocell migratori deixa anar en forma de defecació al seu pas per la ciutat, just allí on hi va ser durant més d'un segle.

I ja podeu endevinar de quin arbre es tracta.

( Post nº 1000 )

 

Breviari ( XI )

 

·         Diu Kallifatides que no som resultat d’unes circumstàncies concretes, sinó més aviat el resultat de la confrontació de més circumstàncies concretes. D’això en dic posar el dit a la llaga. Sovint penso en les circumstàncies meves concretes per consolar-me dels meus fracassos, i això no és ben bé així : podria ser una manca evident de confrontació d’aquestes circumstàncies i per tant, d’elecció. I per acabar, de canvi.

 

·         Si em dono pressa, encara tinc temps. Llibertat condicional ( o condicionada )

 

·         No és la solitud en si mateixa. És més aviat la percepció de l’estar sol com una cosa no gaire bona, la de fer les coses sol, la de viure sol, amb tota la gent voltant, socialitzant. Però la veritable solitud, en definitiva, no hauria de fer mal a ningú. És un estat inevitable, sobretot quan se n’és conscient.Com morir-se.

 

·          Amb el pas dels anys la possibilitat de ( ) es va fent més petita. És la reflexió feta enguany, a pocs dies de fer anys.

 

·         L’ombra de una línia de pollancres al damunt d’un camp nevat, com si fos el codi de barres de l’hivern.

 

·         ( mig somni ) Un mur imaginari, on hi ha una porta per la qual hi entra i surt força gent. Un senyal del que no hauria de ser. El mur, de fet, és personal i intransferible i ningú l’hauria de travessar ; només nosaltres i encara. Com els llindars del propi cos, del qual,  a vegades, en fem el que volem.

 

·         Sovint es critica algú més pel que no és que no pas pel que és ( ho ha estat o bé serà ). Com un Dembelé qualsevol.

 

·         Em porten uns trossos de melamina per aprofitar. Tenia una gran prestatgeria plena de cintes de vídeo, el meu pare. No et pots imaginar quants. Molts. Les he llençat totes. Qui té un vídeo, avui en dia ?. El meu pare va morir. Passem com si fóssim dins una pel·lícula, que ningú filma.

 

·         Quan està nerviós, obre la boca i ressegueix amb la llengua tota la llargada de les dents mentre creua els dits de les mans, per després desencreuar-los ràpidament per acabar acariciant, amb moviment rotatori, la mà esquerra damunt la dreta, com donant per feta la cosa, és a dir, la fi del seu estat nerviós. Llavors torna a començar.

 

·         Podar les moreres plantades per l’avi, aquest exercici de memòria històrica, de reconciliació, de somriure absent, de missió anualment complida. Amb l’avi, de fa poc, el pare també. Tots tres brindem al sol de ponent.

 

·         Científicament, una cosa ÉS , no  ÉS COM. En aquest darrer cas  estaríem parlant de poesia, que, per definició, és una matèria científicament poc contrastada.

 

·         Llegeixo en un dossier que m’envia una empresa que fabrica bombes per maquinaria industrial, la frase destacada en negreta : el buit és essencial. Al diari, fa pocs dies, parlaven de Magritte, un pintor surrealista que pintava quadres on hi regnava el buit. Alguns dels quadres son com fotografies fetes amb un objectiu de gran angular, i certament s’hi nota certa buidor. Amb aquests dos exemples, la setmana ja no em resulta tant buida.

 

·         L’esquena de la puput esmunyint-se per sobre la façana del pati del darrera, amb l’aerodinàmica fugaç de l’adéu matinal.

 

·         Tanta puntualitat m’ofega. Millor arribar abans.

 

·         Soc una tapadora. No sé ben bé de què, però definitivament ho soc.

 

·         “ Qui té un martell només veu claus “ ( escoltat en un programa d’economia del canal a youtube de la llibreria Nollegiu ).

 

 

 

 

Greenfields

 

Estén ses ales

acabada d'arribar :

ja tot és verd

Rebels

 

Rebel·lant-se contra qui sap qui – potser contra sí mateix o contra tothom, ves a saber – el cotxe passa el semàfor en vermell aprofitant el carril de l’esquerra habitualment buit per on l’altre semàfor, en verd, permet de girar per travessar l’avinguda ; el fet és que el carril continua avinguda avall fins unir-se a l’anterior, una cinquantena de metres més enllà, al fer-se més estret obligat pel pont de la via del tren, que estreny la via al construir-se ja fa molts anys. D’aquesta manera és possible de saltar-se a bona velocitat la cua de cotxes esperant pacientment el verd com qui no vol la cosa, tot i que si que la vol : de fet sembla dir-los a la resta ho sento, però jo no em puc esperar i ja veieu, soc més llest que tots vosaltres.

Al final de la cua, dins un altre cotxe, il·luminat per una escletxa de llum rectangular filtrada entre dos edificis, un altre conductor tanca els ulls i es deixa seduir per aquest sol matiner, aprofitant que no hi ha ningú al darrera. El cotxe no arrenca igual que els altres, es queda parat mentre el verd del semàfor l’observa atentament, abans de tornar-se vermell altre cop. Després, avança fins a la primera posició, perquè ja han arribat més cotxes al seu darrera. No deixa de ser un rebel també, però potser sense tanta causa. D'aquesta mena de causes que de tan fàcils que son de guanyar, poca gent les aprofita.

  

Adés

 

"En alguns fulls la Nastàssia també va reproduir amb tot detall el porxo esfondrat de la casa paterna de la Magtakhiné Iakulitxans, la mare de la qual va ser amiga de la Valinka fins que va perdre el seny. La Nastàssia va copsar un racó on les bigues podrides, esfondrades i cobertes de molsa, formaven el perfil d'un vell. En mirar-ho de prop es veia ben bé que es tractava del rostre del pare de la Magtakhiné, amb el seu característic nas de gepa, les celles arrufades, els llavis fins. La Valinka va anar expressament a veure-ho. I allà el tenia, en Petrós Iakulitxans, tal qual el dia del seu funeral. Se n'havia anat a l'altre món, però s'havia quedat a les ruïnes de casa seva."

Nariné Abgarian, " I del cel van caure tres pomes " ( Comanegra, 2021)

Trad. de Marta Nin

Pegasus

 -I vostè és independentista ?-

 

Les edats de la història ( i II )

 ( capítol anterior )

Tanca la porta. Es treu les ulleres, el jersei i la camisa verd-jungla. Apareix la samarreta dels Jethro, amb la icònica fotografia de la ballarina estirada, el seu cos lleugerament arquejat amunt mirant a la càmera amb els ulls esbatanats, la boca d’on surt un  fil de sang a contracorrent, estranyament en direcció al llagrimall . És  dalt d’un escenari en un gran teatre, tot buit; la fotografia és presa des del seu darrera en blanc i negre, on destaquen els braços estirats , els dits de les mans artísticament doblegats. A sota, A Passion Play, el nom d’un disc que no té. Li va agradar perquè a la samarreta només hi havia la figura de la ballarina, amb tot el rerefons operístic ; només ella, mirant-lo de fit a fit ara des dels tres miralls del provador. Sis ulls sense vida aparent , interrogants davant una altra vida aturada. Quan algú et mira sempre passa que s’atura tot, almenys dins les ninetes dels ulls, que és un espai petit però alhora certament immens si a les mirades atenem; els ulls s’esguarden fixes i el demés flueix, i aquest esguard és com un escàner gravat al cervell. Per tant, cal aturar-se i fixar-se en la pupil·la d’altri. En aquell provador, el Valeri atura la seva vida, i sembla esguardar-la dins els ulls de la ballarina, sense esperar resposta. És massa gran ja per esperar-la. Així que només s’hi fixa.   La samarreta, amb els anys, se li ha fet petita. Ara té el cos més robust, l’abdomen més ple, i no s’ha d’enganyar pas, una petita panxa que abans no tenia. Inspira i veu com a la ballarina se li mouen els ulls, com si els acluqués per tornar-los a obrir un moment després, quan deixa caure la respiració altre cop avall. No és fins ara que se n’adona, de la similitud dels dos rostres. O això vol creure. O l’Eva, que pensa. El seu cervell sembla desendreçar-se, el seu cos tremola.

S’hauria de desempallegar d’aquella samarreta, fa massa temps que la té. Abaixa el cap i s’asseu al tros de fusta que fa de seient d’una de les cantonades del petit habitacle. Es passa les mans pels cabells, cap enrere, fins unir-les damunt el clatell, que acaricia. Aixeca els ulls i es mira la seva figura asseguda, de sobte assetjada pels anys. Sense quasi bé història, la seva vida ha arribat fins aquí, dins aquest provador, un dissabte al matí. Mira altre cop la cara de la dona, el seu cos estilitzat, el regueró de sang fent-li quasi bé de llàgrima ... A passion play . S’aixeca i en un acte ben normal, es treu la samarreta. Tot i això , però, és un acte desesperat, l’únic que pot fer per rebel·lar-se, trencant alguna cosa ... potser pel seu passat. Agafa la camisa nova i se l’emprova. Li queda bé, li agraden tots aquells colors ben mesclats. De fet, podria sentir-se més jove, amb aquella camisa posada. Quinze anys més jove. Si això fos possible li demanaria de sortir, a la noia de la botiga. El mirall se’l mira ara, com permetent-li aquest petit somni. De fet, li sembla que hi veu més bé, com si no necessités les ulleres. Es nota una mica més alt, es posa de perfil : la  panxa sembla haver retrocedit. Es passa la mà pels cabells, notant-los més forts ; es mira les mans, de pell més tibant, sense aquelles taques petites marrons sorgides de fa poc ; nota més agilitat al seu cos . Somriu, les dents més blanques. Nota el cervell, altre cop, com fora de lloc, com adaptant-se a una nova situació.

Sense esperar cap explicació es treu la camisa, es posa la verd-jungla, el jersei i d’una revolada, agafa la nova camisa i surt de l’emprovador. L’Eva, pensa. Potser encara és allí, a l’estació. Està nerviós. Busca la dependenta. Va cap a l’altra part de la botiga. De repent , la veu, d’esquenes, plegant alguna peça de roba.

-         Perdoni...-

Ella es gira. Com la noia de la samarreta, com l’Eva, però gran, més gran. Li mira el rostre, les bosses sota els ulls, tristos ; un excés de color als pòmuls;  els cabells curts, acomodats per damunt un coll  més estirat i prim, on els muscles semblen xuclar-li la cara; la faldilla fosca i la camisa blanca, mirant d’ajustar un cos cansat ;   Li somriu, amb formalitat prescrita.

-         I bé ? ja t’has decidit, pel que veig. T’agrada, doncs ? –

En Valeri no sap què dir. ¿ És així, com la gent que vas estimar, un dia, fa anys ? Se la mira bé i el seu cervell, acceptant aquest canvi de papers inesperat, li diu que no passa res, que no cal amoïnar-s’hi. Nerviós, pensa en l’estació i els ulls de la ballarina, i després en els de l’Eva...

La Cris va cap a la caixa i pensa en aquest noi, que la segueix inquiet. S’assembla molt a un noi de classe, al seu darrer any de col·legi. El recorda tímid, a vegades se seia al seu costat. I li mirava les mans, mentre escrivia.  Feia servir ploma estilogràfica. Tenia una lletra bonica, menuda i clara, com els seus ulls. Era guapo, tot i que el trobava un nen. No tenia la barba ni els trets marcats com d’altres nois o com ... mira la marca de la camisa i sorpresa, li ve fugaç el rostre de l’Apeiron, aquell professor de filosofia que... com se deia ? Ni idea, pensa mentre  passa el codi de barres de la camisa i la guarda dins una bossa de paper, amb suavitat i tendresa, com qui desa una fotografia dins un vell àlbum descobert al fons d’una prestatgeria. Ai, aquell professor , pensa mentre s’ensomnia. Devia fer ben bé una quarantena d’anys, d’allò. Llavors tot era un. Ara en canvi la vida...com ho deia aquell escriptor llegit fa poc...quan ens despertem del somni de la vida, li ve la cita com anell al dit , quan el mira als ulls amb aquella joventut radiant dels vint-i-pocs anys. En aquest moment es pregunta què faria si ara tingués la seva edat. Si fos ell, pensa, segur que s’hagueren reconegut. Mai més el va tornar veure, recorda com el va anar a buscar el darrer dia, quan era just de sortir per aquella porta del pati de l’escola, per acomiadar-se. No van saber massa què dir, pertanyien a mons diferents i això, malgrat l’edat que tenien, era una evidència per a tots dos. Les primeres renúncies son fàcils de portar, quan hi ha tantes oportunitats. Tot això era dins aquella mirada, a la porta del pati de l’escola. Els ulls podrien ser els mateixos, però ja se sap que això tampoc és així, quan el mon s’atura. Ell paga amb tarja. El seu nom no li diu res, a la Cris. En Valeri paga i ella li dona el tiquet de compra. S’acomiaden.

En Valeri quasi bé ja s’ha oblidat de qui era, a l’entrar a la botiga. És el que té la joventut, per a qui el temps pràcticament no existeix o no té cap mena de importància. Com qui es desprèn de tot el que té en una corredissa, va oblidant-se de tot mentre corre cap a l’estació. Hi ha algú que l’espera, o així ho creu, i el rostre de l’Eva pren la força del darrer intent, quan tot s’abandona a una idea, maldant per fixar-la, no oblidar-la, no permetent que res ni ningú la malmeti. Ha de córrer abans no sigui massa tard. Però sempre és massa tard, si s’ha viscut prou, i el Valeri se n’adona quan el darrer pensament, fugaç, del rostre de l’Eva, li recorda que a l’estació, per més que ho vulgui, no hi serà, ella. Com si fos la ballarina damunt l’escenari d’un teatre, ballant i ballant, donant voltes fins a fer-se fonedissa. O bé fins a morir.

La Cris, finalment, ha entrat al provador. Hi ha unes ulleres damunt el seient de fusta i una samarreta al terra. L’agafa i se la mira. Hi ha una ballarina amb uns ulls que se la miren estranyats, sorpresos, potser morts, allunyats ja del somni de la vida. Se l’ha deixat allí aquell noi ? La Cris llegeix : A Passion Play. Té la samarreta estirada damunt la seva camisa, per veure com li queda. És el que té l’ofici. Així estant, sis ulls la miren, interrogants, damunt els tres miralls del provador. Ella ja sap que no hi ha respostes per aquelles mirades. Però com el Valeri fa una estona, s’ha aturat a mirar-los. I dins el provador, tot s'ha aturat altre cop.

Al sortir, la Cris fa una ullada a la botiga, preguntant-se on es deu haver ficat aquell home de sabates de puntes arrodonides, camisa verd jungla i texans negres. Amb aquelles ulleres de muntura fina que ara té a les mans, juntament amb la samarreta que no sap si serà d’ell també, però que si en uns dies ningú reclama, se la quedarà. Li ha agradat aquella ballarina, l’elegància de les seves mans, el cos arquejat, aquell fil de sang i el teatre de fons, buit d’espectadors.  Es deu haver despistat, els homes com ell i com aquell professor de filosofia es despisten i se n’obliden de les coses...Segur que tornarà. Tot i aquest pensament el cerca per tota la botiga, però res. Mira a fora el carrer una estona, neguitosa, com si hagués fet alguna cosa malament. S’apropa una parella amb nens, els deixa passar i sospirant, els segueix dins  la botiga per atendre’ls.

  

 

 

 

 

Hit-day

 

El sol, aquests darrers dies, ha estat potser més que mai, una estrella fugaç. Avui ( o era ahir ? ), a l'inici del dia, pel llevant, hi havia un mar de núvols, baixos i esqueixats; rere seu, el sol, esmorteït i difós, llençant raigs com quan un nen els dibuixa sortint d'enmig de dues muntanyes, damunt un paper  : tot de ratlles eixamplant-se dins un semi-cercle com un vano, però igualment boirosos , imperfectes; velats però clars alhora.

Així és com em somriuen ara els dies, he pensat aparcant el cotxe. Dibuixar-los és més difícil ara que abans, quan un sol sortint darrera dues muntanyes o ponent-se en la ratlla de l'horitzó del mar, era la cosa més fàcil de fer del món. A pesar d'això m'agrada : no serà pas un hit-day- d'això n'estic gairebé segur - però sonarà prou bé, encara.