Diferència

 

 " La soledat, aspriva o en companyia, me fa mal,m'esmussa tota jo. És la pedra que esmola allò que, de dins i de fora meu, se'm presenta hostil. M'hi rebel·lo i trec les ungles. Però com que no tinc a qui esgarrapar, soc jo que rep.

   La solitud, en canvi, convoca vagarejos poc o molt productius, però sempre estimulants. Alhora, esmorteix agressivitats internes i externes, que esdevenen menys feridores encara que apuntin a fer mal. Amb aquesta fidel companya he passejat per espais buits o plens, he viatjat en vagons de tren de llarg recorregut i en trenets de fira i autos de xoc. He deambulat per camps deshabitats, per ciutats llunyanes, forasteres, de llengua estrangera i sons desconeguts, només parlant amb ella, que no sempre és dialogant i complaent, però que sempre escolta. ".

Roser Vernet, "Lo mig del món " ( Club Editor, 2023 )

75-300 mm

Dues àguiles al cel. Quarts de sis d’una tarda de diumenge al camí de Can Pèlacs. Me n’adono pels seus xiscles, allargassant-se dins l’aire del cel, silenciós i buit com si fos enmig d’un desert. No passa sovint d’albirar-les, les cerco dins el seu vol circular, tot enfocant el meu nou objectiu 75-300 mm , que estreno avui.

Al principi l’enfoc no aconsegueix fixar-les en el seu moviment fins que cerco una referència tot restant el dit fix al botó, esperant el moment de disparar. Faig vàries fotografies i augmento amb plaer desconegut fins ara el màxim de zoom. Avui estic de sort, l’àguila és ideal per gaudir d’un bon seguiment, no van tan ràpides com, per exemple, les orenetes; son  més grans, les ales esteses deixant-se emportar per qui sap quines corrents d’aire inexistents a tocar de terra. Les ales em mostren un dibuix del plomatge perfectament definit, de corba suau amb tons clarobscurs, fosc allí on s’apropa més el cos per canviar a blanc vora les puntes negres de les darreres plomes, perfectament definides. Un espectacle per seguir-lo atent al joc de la nova lent, descobrint detalls que l’ull mai podrà copsar. Xisclen i les miro a cop d’ ull ara, les admiro en la quietud del cel blau de la tarda, amb les cingleres de fons, mentre marxen. Les àguiles. Abans, dos pardals en un cable elèctric.

Seguint de dos en dos, descobreixo més tard una parella de puputs, mascle i femella, aterrant en una branca de pi on ell, estarrufat amb el seu pit jove de gallet, la seva cresta de tons vermells amagats i el seu pic llarg de pica-soques, mira amb els seus ulls petits el seu petit infinit, tal i com l’observo jo, a ell i a la jove dama, reposant a una alçada menor, amb la mirada més amable, menys desafiant, més protectora, segurament més intel·ligent i un punt riallera, acceptant les demostracions de força de la seva parella. Sense disparar espero, però no es mouen, només miren cap on el sol es pon, com suposo fan molts enamorats, tot i que mantenen una distància que em fa pensar si no hi haurà alguna carabina vigilant-los, a part del meu nou objectiu per on puc observar l’escena. Al final, decideixo deixar-los sols, dins la seva intimitat dalt de l’arbre.

Després encara dues papallones i un parell de burros pastant a Can Garrigosa. Els burros, eterns companys de viatge, avui poc valorats, un dels quals m’observa amb les orelles ben dretes, el musell blanc i un munt de mosques que demostren la seva impertorbabilitat, la seva serenor, el bon fer del seu caràcter, impropis d’aquelles burrades que sovint se’ls hi atribueixen als humans, com ara jo. És lluny, però a través de la lent, em sembla que em somriu, com qui somriu un germà. 

I és que soc una mica burro, de vegades, sempre en el bon sentit de la paraula. Tothom , avui, anava de dos en dos. Menys jo.

  

   

Just The Two Of Us

Constipar-se

He passat mala setmana. Diumenge mal a tot el cos, una mala nit amb calfreds i després dies de malestar i cansament, vorejant un límit proper a l’extenuació. Exagero, probablement. Avui divendres, finalment, sembla que ha sortit una mica de refredat : tos seca i nas mig tapat. Els darrers anys, si em constipo, sempre és quan ja és estiu i fa calor, quan el cos porta ja un cert recorregut de mesos de rutines intenses i semblés que és a punt d’esgotar la bateria. Potser és que m’he acostumat a fer masses coses, i totes seguides ; potser és que ja no m’aturo com abans a mirar-me el mon per fugir de certes pors. Ja no tinc tantes pors com abans, amb l’edat hi ha menys respecte humà per elles, i en canvi, pel contrari, el respecte d’altra gent per la meva persona sembla augmentar, possiblement perquè amb els anys la pròpia història, la vida, el passat, es difumina. Ja no em coneix tanta gent de fa vint o trenta anys ; pels joves soc algú altre, pels grans sembla que també : una mica soc el que eren com era jo quan veig els qui son ara més joves.

I per a mi ? Doncs bé, ara em constipo a l’estiu, que és quan fa més bo. I segueixo escrivint, malgrat no saber-ho ningú. I ahir vaig escoltar la meva cançó d'aquest estiu, que no és la del bugi-bugi aquesta que em té una mica fregit.

Pols

Plou sorra sahariana. Els embassaments tornen a ser mig plens, després d’una primavera ben plujosa. De moment, sembla que la sequera s’ha acabat. Suposo que el bo de les sequeres és que s’acaben. Les fulles de les moreres son grossíssimes aquest any ; a l’hort tot és ufanós. Tot i així, s’han mort tres tomaqueres, cada any se’n mort alguna, passa com amb les persones, quan moren fora del que és l’habitual, és a dir, de velles. Passa i llavors em pregunto pel destí de la gent, de les seves vides, del segament de les vides relativament o del tot joves. Els errors de joventut i la incapacitat de tornar enrere. Els inicis i els finals . Els esperits i les quadratures dels cercles.

Segueix plovent, avui, pols sahariana. El cotxe està ben galdós.

Identitats

 

En la semi-opacitat del sobre de taula, xapat amb fusta de mukali envernissada de lleugera pàtina brillant, de tons ocres que el temps ha anat solidificant, alguns objectes s’hi reflecteixen tènuement a sota de cadascun d’ells com si fossin la seva ombra : el calendari, la llapissera, el petit arxivador de cartes de fusta decorat amb motius florals, el llum de flexo alçat per damunt d’ells...tots aquells objectes amb cert volum els quals son sempre al damunt d’aquella, a diferència de llibres, blocs, claus, telèfon i altres objectes despistats amb molta més mobilitat que no gaudeixen de la mateixa capacitat de reflexió, ara que m’hi fixo bé, com si la taula atorgués aquest estrany privilegi als habitants més ancestrals del seu petit univers, la forma dels quals sembla traspassar les aigües de la fusta i endinsar-se en la seva pròpia història ancorada damunt l’escriptori, des d’on els observo mentre encenc l’ordinador.

El passat i el present dels objectes . Apropo la meva cara a la taula per mirar i em veig desdibuixat. Jo, tènuement. Què he estat de jove per arribar a ser, ara, de més gran, la retòrica del qui soc sense saber-ho del cert però alhora sense ser el mateix ?. La meva imatge difereix, interior-ment i exterior. El passat, reflectit damunt les línies de la fusta – marcant les seves edats com les meves – és més borrós però alhora llueix aquesta pàtina encara mig brillant farcida de petits copets, ratllades com arrugues, clarobscurs escàpols, una gernació de jos els quals es mantenen units, com l’ombra que apareix quan obro el flexo, l’ombra de les meves mans que comencen a escriure.  

Estic a punt de travessar per sota el pont que dona l’entrada al poble, pel camí nou que han obert per passejar-s’hi. A mesura que m’hi apropo es va obrint la vista i apareix la riera en tota la seva amplitud, encorbant-se  a nord tot fent visible, més amunt, el pati del darrera de casa i més enllà, la vista magnífica de la muntanya que m’aixopluga cada dia, voltada com una abraçada pels turons a esquerra i a dreta. Abans de copsar-ne tota la seva realitat, però, m’imagino sinó fora pas possible de no veure les noves cases edificades, l’abandó d’alguns horts, la solitud marginal d’aquesta part del poble antigament poc transitada , la de fa quaranta anys, la impossibilitat dels viatges en el temps : veure altre cop qui ja no hi és, veure’m a mi mateix  davant meu, adolescent, passejant aquella gossa que teníem a casa, morta ja fa molts anys ; veure’l com gira el cos i em mira, preguntant-se qui és aquest home de mirada mig perduda somrient-li amb cara afable, desconeixent que serà ell algun dia. Els reflexos dins la fusta de la taula, li dic. Mira’ls d’aquí quaranta anys. Sé del cert que em farà cas.

En realitat no hi ha ningú davant meu, així que giro el cap amb l’esperança de veure algú altre més vell, saludant-me amb l’enteniment del qui ja ho ha entès tot, del qui sap el seu futur com una cosa agradablement completa. Aquest vell podria ser jo, però encara l’he de conèixer.

Ara les mans paren d’escriure. Les poso damunt de la taula i les aixeco mentre el seu reflex entra dins la fusta. Queda temps.

 

Un cabirol

 

Alço la vista i veig al cabirol. Em mira sense por, amb curiositat, els seus ulls bovins com boles de cristall escrutant el meu futur. Gràcil i jove, llueix dues petites banyes al cap ; el seu musell tancat s’encorba dins una línia plàcida que sembla un petit somriure. Mirant de seguir la mateixa naturalitat d'ell trec la càmera de la motxilla, apunto i disparo. De seguida gira cua i marxa, sense fer soroll. Tot plegat potser ha durat un minut, no gaire més. Càmera en mà entro dins el bosquet on era, entre el camí que jo iniciava i els camps d’un mas proper. El sol de la tarda ja avançada entra de biaix entre pins i matolls, encegant-me una mica ; per aquestes contrades han netejat els boscos , per on la llum s’escapa amb més llibertat per tots els racons, confonent ombres i permetent germinar flors en un bon any de pluges. Primavera. Amb passes de caçador miro si encara el puc veure un altre cop. Però no.

Habitants d’ombres enmig de lluminàries, com el cabirol, l’orquídia silvestre o jo mateix, recollint la motxilla , retornant al camí , sotjant el bosc, respirant els silencis molls de tardes cada cop més llargues.

Diumenge

 

Un bel dia, vedremo...un bell dia, veurem. De Madame Butterfly, cantada per Maria Callas, la vox du siècle; Les variacions Goldberg, de Bach,  el músic a qui Déu atorgà algunes de les seves partitures; el riu Nil al seu pas per les piràmides, avui enmig del desert. Tota la terra a les mans, el substrat i la terra, calenta i humida, amb bona disponibilitat per treballar-la. Plantar un hort nou, seguir el curs de la vida i llegir la cita de la novel·la que probablement mai acabaré d’escriure. És de Pessoa i diu així :

“Venia de prodigioses terres, de paisatges millor que la vida, però de les terres no n’he parlat mai, més que amb mi mateix, i dels paisatges, vists si somniava, mai no els n’he donat noves “.

I una altra encara :

“ Les meves passes eren com les seves per les tarimes i els empedrats, però el meu cor era lluny, encara que bategués a prop, senyor fals d’un cos desterrat i estrany “.

Les dues van seguides dins l’apunt 433 del “Llibre del desassossec”, paraula plena d’esses que sempre haig de tornar a llegir per escriure-la bé. Per escriure bé cal haver llegit molt. Encara em falta. La simfonia nº 3 de Brahms amb un cor d’ocells de fons, a ple pulmó, excitats de primavera i pluja. El Peret, conductor d'autobús jubilat, m’ho diu després : “ aquesta pluja és aigua beneïda “.

A la tarda, passejada per un tros d’anella verda, camps florits, sol esquitllant-se enmig de núvols, figueres i olivars, blat espigant-se. Passes tranquil·les. Una rosella amb vestit de nit i una espiga borda, allargant el seu cos per potser, només, alçar la vista i somniar-la.  

Un bel dia ...

Sobreviure

Més o menys fort

és el fil de l'equilibri :

tothom s'hi agafa.

Giròvag

Llegeixo al diari sobre una pràctica espiritual del sufisme. De fet, però, el que miro és la fotografia d’uns homes vestits amb faldilles blanques i casquet vermell donant voltes amb els ulls tancats. A peu de fotografia, dues paraules : dervixos giròvags, paraules estranyes, de les que m’agraden. Donar voltes com un giròvag, meditant la vida, l’atzar aquest de viure i de morir, com el Paul Auster fa uns dies. Al diari hi surten dues o tres fotografies d’ell, on hi destaquen les òrbites dels ulls, grosses, lleugerament dimensionades fora del rostre, mirant amb intensitat a la càmera. Llegeixo ressenyes i m’anoto per llegir “ La invenció de la solitud “, de veure la pel·lícula “Smoke”.

Els ulls aquests em persegueixen a estones, per això escric sobre ells. Fa temps que em persegueixen les mans d’una escultora, però d’aquestes no en vull escriure perquè son com una mena de leiv-motiv per fer-ho ; una cosa estranya, ho sé. Darrerament he pensat també en les meves petites obsessions, força inofensives però recurrents. Els ulls, com les mirades – algunes mirades- m’interpel·len d’una manera que he après a subestimar, per absurdes. Ningú mira ningú a qui no coneix tot i que si es fa a una càmera llavors entra en joc un altre component, semblant, ara que hi penso, al dels giròvags quan donen voltes amb els ulls tancats. La càmera atrapa la llum un instant dins la foscor, tot creant un negatiu, una mena d’alter ego, una còpia per la posteritat, una mirada viva d’uns ulls que probablement no volen dir res i malgrat tot...mentre divago busco un llibre del Paul Auster que em pensava que havia llegit i no el trobo per enlloc, cosa que em fa dubtar sobre si mai he llegit res d’ell. Tot i això tinc una cortina de fum al cap, la d’haver llegit una història d’algun escriptor, d’una llibreta o quadern per escriure, de una botiga, de un editor, de una dona, de Nova York. Però no tinc cap llibre d’ell a casa, és un autor pel qual no he sentit cap atracció especial, potser perquè mitja intel·lectualitat d’aquest país el té en un pedestal.

Ara però, tinc una raó per fer-ho, concretament l’atzar d’una paraula. A vegades només cal això.