Caminava i em deixava emportar per la meva inusitada vigoria, alimentada per la frescor que desprenia tot el que em rodejava. Podia sentir sota els peus la terra condensada al llarg dels segles ; el seu inequívoc magnetisme que provenia de profunditats inebastables ; la força gravitatòria que regia l´el.líptica al voltant del sol. Semblava mentida que la vida aparegués en un espai tant manifestament petit, que les arrels d´aquelles herbes que el vent fregava a les meves cames s´acabessin uns centímetres més avall. L´atmòsfera es tancava sobre meu i l´efecte de trobar-me dins una bombolla tant grossa em feia decididament petit i soberanament depenent del que hom anomenava la natura.
La relativitat de tot plegat se´m feia evident, però això no obviava el fet del mer gaudi de les sensacions llargament adormides que dins meu s´esbravaven. En aquesta contrada de món no semblava haver-hi ningú apart de jo mateix. M´equivocava, com sempre. En un lleu desnivell de la planura, va aparèixer l´insòlit : davant meu, una extensió de pedra, una sèrie de blocs que es desplegaven en semicercle partint d´un punt fixat en forma de forat, recobert d´un cercle rovellat de ferro forjat, just al meu davant. Semblava l´obra d´alguna antiga civilització, encara que si he de ser sincer, en aquell moment sols despertà en mi una lleugera curiositat. El que decididament em sobtà va ser veure aquell home ajupit. Feia qui sap quan que no era conscient de tenir a la vora algú de la meva semblança. Un home, algú com jo.
Estava enfeinat, doblegat, netejant d´herbes les juntes que unien dos grans blocs que em penso eren de granit, grisos i erosionats, com el rostre que es va aixecar sense presses per saludar-me, amb aquells ulls clars i esbatanats d´home tranquil.lament foll.
2 comentaris:
home tranquil·lament foll... imagino la mirada i m'agrada :)
Ho hauré de tenir en compte. Gràcies pel comentari, Elur.
Publica un comentari a l'entrada