De la finestra, a peu de carrer, l´olor de vianda cuita, calenta i tova. S´enlaira amb la vista, del fum de les plates remenades amb sengles girapeixos a l´aire del migdia, cap als arbres nous. Caducs i nous, caducs i joves, pintats de grana pujat, de formes perfectes i fulles d´ànima decorativa, esteses encara més decorativament sobre les llambordes del color del forn on van ser emmotllades. Apareixen sota aquests, movent-se pels carrers, com rius de vagues corrents, rostres de nou encuny, descuradament ben vestits, irreconeixibles dins un cosmopolitisme universal, ample i previsible, somrient al sol del migdia.
S´enlaira l´olor de vianda cuita, ara sobre altres façanes : olor de mongeta tendra al migdia de l´airecel remenant fulles lanceolades dels darrers refredats, davallant amb colectiva bellesa sobre entapissats grocs remugant al pas dels vianants : una noia formosa carregant una caixa de fruita, un bar amb les finestres obertes, amb taules de pi i cadires metàl.liques lluny d´esnobismes incòmodes, esmorzars i aperitius d´olives arbequines i truites de patates. Un barri lleig, de blocs de ciment polits, acabats de pintar de color gris, mig tapats per arbres que han anat creixent sota el refilar virtuós i alegre d´ocells engabiats als balcons, sota rostres i figures abillats de tons grisos, cetrins i somnolents alguns, de mirada llunyana en d´altres, de xivarri de nens jugant al vell camp de futbol. L´envolta una tàpia de totxos pintada per enèsima vegada de blanc i al mig encara dormen les velles guixetes metàl.liques color blau cel, com sagristíes tancades davant d´un altar. Barri desconegut, i en canvi, reconegut de cop i volta , tant com el desvinclament de l´altre, el meu. Aquí s´hi fa la mateixa vianda cuita ara que abans.
Vianda cuita sobre el barri de la meva infantesa : a l´antiga pastisseria, un xino. A l´antic colmado, un bar de copes. A sota casa, la mateixa pizzeria. Al balcó, les persianes baixades. I a la caixa, dos caixers automàtics nous. Rera l´edifici, el terrat i els patis dels veïns, i els jocs, i el gat de la senyora Rosa. Hi són perquè allí ja no s´hi pot tornar. Rostres de nou encuny al travessar els carrers, la vella sastreria encara és miraculosament oberta, any rera any, com l´edifici vell i atrotinat, d´aquells on els ocells s´hi senten còmodes sota els seus aiguavés. Més amunt, a l´antic local del cine Regina, una exposició de pintura : un quadre d´en Carnicé, de dimensions cares, obre la vista al Pedraforca a l´hivern. Meticulós paisatgista, els colors absorbeixen els sorolls del carrer, encarant a l´altre banda del vidre un altre dia assoleiat. Travessant una llenca de neu s´hi veu una figura negra i petita, algú emportant-se l´olor de vianda cuita lluny dels carrers on al girar-me, una altre figura negre, alta i esprimatxada, em mira amb posat trist davant un llençol blanc ple de pel.lícules on els actors secundaris s´han anat esfumant de mica en mica.
S´enlaira l´olor de vianda cuita, ara sobre altres façanes : olor de mongeta tendra al migdia de l´airecel remenant fulles lanceolades dels darrers refredats, davallant amb colectiva bellesa sobre entapissats grocs remugant al pas dels vianants : una noia formosa carregant una caixa de fruita, un bar amb les finestres obertes, amb taules de pi i cadires metàl.liques lluny d´esnobismes incòmodes, esmorzars i aperitius d´olives arbequines i truites de patates. Un barri lleig, de blocs de ciment polits, acabats de pintar de color gris, mig tapats per arbres que han anat creixent sota el refilar virtuós i alegre d´ocells engabiats als balcons, sota rostres i figures abillats de tons grisos, cetrins i somnolents alguns, de mirada llunyana en d´altres, de xivarri de nens jugant al vell camp de futbol. L´envolta una tàpia de totxos pintada per enèsima vegada de blanc i al mig encara dormen les velles guixetes metàl.liques color blau cel, com sagristíes tancades davant d´un altar. Barri desconegut, i en canvi, reconegut de cop i volta , tant com el desvinclament de l´altre, el meu. Aquí s´hi fa la mateixa vianda cuita ara que abans.
Vianda cuita sobre el barri de la meva infantesa : a l´antiga pastisseria, un xino. A l´antic colmado, un bar de copes. A sota casa, la mateixa pizzeria. Al balcó, les persianes baixades. I a la caixa, dos caixers automàtics nous. Rera l´edifici, el terrat i els patis dels veïns, i els jocs, i el gat de la senyora Rosa. Hi són perquè allí ja no s´hi pot tornar. Rostres de nou encuny al travessar els carrers, la vella sastreria encara és miraculosament oberta, any rera any, com l´edifici vell i atrotinat, d´aquells on els ocells s´hi senten còmodes sota els seus aiguavés. Més amunt, a l´antic local del cine Regina, una exposició de pintura : un quadre d´en Carnicé, de dimensions cares, obre la vista al Pedraforca a l´hivern. Meticulós paisatgista, els colors absorbeixen els sorolls del carrer, encarant a l´altre banda del vidre un altre dia assoleiat. Travessant una llenca de neu s´hi veu una figura negra i petita, algú emportant-se l´olor de vianda cuita lluny dels carrers on al girar-me, una altre figura negre, alta i esprimatxada, em mira amb posat trist davant un llençol blanc ple de pel.lícules on els actors secundaris s´han anat esfumant de mica en mica.
I malgrat tot, encara m´agrada passejar- m´hi, algun Dissabte al matí.
5 comentaris:
A mi també m´ha agradat aquest passeig per un carrer d´un barri que no conec ni és el meu i l´olor de vianda cuita...fa venir gana.
No sé si allà fa la mateixa olor ni si es tracta del mateix, però a casa meva la vianda era ( i és) el refregit que es menjava per sopar de la verdura que havia sobrat del dinar, amb una mica d´all picat i ben rosset.
......
( mi ha faltat el "zenit" al repetori )
perdó, "m´hi".
La vianda cuita per aqui baix en diem del llegum cuit que ja es ven així, acabat de fer. Hi ha botigues - poques- que encara la fan i la venen.
El refregit que dius és molt bo, i demostra el fet de que tot s´aprofita, com el pà sèc, que se´n fan torrades. O la carn d´olla que sobre per les croquetes de l´endemà. O el caldo del peix. o tantes coses...i si no,el que ja sobra de debó, pels gats.
He portat la carmanyola per parar taula amb la degustació a què ens convides avui. Dins d'ella, posarem la vianda cuita i la menjarem freda, com es feia abans, havent compartit vivències i records.
Per llepar-se els dits...
Si la mengem freda, en farem una amanida, amb una mica d´enciam, tomàquet, olives i anxoves. I regat amb un bon vi de records...
Bon pla.
Publica un comentari a l'entrada