Resurrecció

De com va anar a parar aquella mica de sorra dins el cendrer obert, darrera el cotxe,just sota la finestra, només podria dir que segurament devia haver estat al carregar-lo, feia cosa d´un mes- si la memòria no l´enganyava -, d´una pila de rostolls , herbes i restes d´esbarzers després d´un matí que recordava fresc de pluja però cansat de braços i esperit, netejant el tros de pati del darrera de la casa de la viuda Guillamon. Era un Dissabte de Maig, un dia d´aquells de volguda primavera, amb plugim i estones de sol trencant un blanc de núvols en franc trànsit, nòmades fent via montats damunt un lleuger mestral bonhomiós circulant sense presses, inhalat- alguns cops amb força i els ulls clucs- pels narius de qui treballava a cel obert. El treball, en aquelles condicions, s´hauria de pagar i no pas de cobrar, recorda ell que pensava, mentre els braços jeien sobre la desbrossadora en la pau de la solitud verda, mirant d´oblidar - i allò era el que no entenia - el perquè de tot plegat .

Encabada la feina, la viuda Guillamon, com era costumen ella, li pagà religiosament la feina, empolainada abans d´anar a fer la partida de bridge dels Dissabtes a la tarda, i remarcà la tristesa dels seus ulls, mentre tancava el moneder de cuir negre. Tanmateix callà, perquè la viuda Guillamon era una dona discreta. Després es dirigí a la deixalleria, buidà el cotxe i com sempre, xerrà amb l´Esperanza una estona després d´emplenar el full d´entregues. L´Esperanza també remarcà la tristesa als seus ulls, i li feu saber la seva opinió al respecte, amb gràcia i poca elegància, fet que provocà una rialla opaca, ronca, però alhora sincera, per part d´ell. Ella li retornà la rialla amb un somriure d´elegant tristesa als seus ulls petits, negres i vius, d´una vivor bessona al seu nom premonitori : l´Esperanza, malgrat que no era discreta alhora de dir les coses pel seu nom, sovint provocava en hom un somriure mentre escoltava el deix d´ironia en la seva veu greu, plena de bona intenció, innata del qui presenta les seves mans arrugades per demostrar-ho.

Recordava, més tard, d´arribar-se a la ferreteria, i comprar un joc d´aixeta i femella metàl.liques per obrir un pas d´aigua al jardí del Sr. Portelles, vora l´hort que s´entestava a cuidar ell mateix. El Fidel, afable com sempre, no copsà gaire cosa, perquè, apart de no veure-hi massa, va estar xerrant tota l´estona sobre el seu nou veí, que es veu que era com una mena de brau nocturn insaciable, capaç de fer tremolar la paret comuna de les dues cases adosades durant hores i hores. Recorda també d´haver comprat a darrera hora llavors de gramínies en sobre, i deixar-les sobre el seient del darrera, vora el cendrer obert .Que tingués un problema al vidre de la porta del darrera, d´això no en tenia ni idea, com tampoc de que el sobre de llavors era foradat per la part de dalt, amb un forat petit i esquifit. Només sabria dir que llavors tant sols li quedava tornar cap a casa, amb la finestra mig abaixada. Recorda l´aire entrant, fred, aixecant les olors d´herba xopa acabada de tallar. Quan obrí la porta, no recordava la raó de la seva tristesa matinera. Però al cridar instintivament el seu nom, ningú li contestà.

Les dues setmanes següents plogué dia si i dia també, i recorda haver estat mirant els vidres xops de totes les cases on treballava, mirant-los des de fora, mentre el fang li encrostava els peus de les bótes. Imatges d´ alguns ulls, mirant-lo de reüll mentre s´estirava una cortina, o es feia un llit, o es pelaven unes patates. De sobte, a la tercera setmana, va sortir el sol, i el món era un verger acabat de néixer.

Recorda sortir del jardí dels Peris, i recorda entrar al cotxe. Si fos només pel record, la recordaria pujant per la vorera, amb una barra de pà a la mà, passar, girar el cap pel retrovisor i retornar per mirar rera el vidre de la porta del darrera. Era ella, i recorda alguna cosa removent-se dins el seu pit, llunyana com un bon record.

Al cendrer, si a ella no li falla la memòria, recorda haver vist una flor.

Apunt literari : Pessoa

AUTOPSICOGRAFIA

El poeta és fingidor.
Fingeix tan completament
que fins fingeix que és dolor
el dolor que de bo sent.

I qui llegeix el que escriu
en el dolor llegit sent
no els dos que el poeta viu
ans només el que ell no té.

I així per la vida roda,
joguinejant amb la ment,
un tren de corda que roda:
el cor, contínuament.

( trad. J.Sala-Sanahuja )

El cor contínuament...Pessoa va néixer un tretze de Juny, dia de Sant Antoni, sant portuguès. Pessoa...me l´he trobat dues vegades, darrerament : a la novel.la "Sostiene Pereira", d´Antonio Tabuchi - un altre Antonio, mig portuguès, mig italià-, on escriu ( sosté Pereira) un esborrany en la secció d´Efemèrides, sobre l´aniversari de la seva mort:

“Releyó lo que había escrito y le pareció nauseabundo, la palabra es nauseabundo, sostiene Pereira.Entonces arrojó la hoja a la papelera y escribió: “ Fernando Pessoa nos dejó hace tres años.Son pocos los que han sabido de él, casi nadie, en realidad. Vivió en Portugal como un extranjero, tal vez porque era un extranjero en todas partes. Vivía solo, en modestas pensiones o habitaciones alquiladas.Le recuerdan sus amigos, sus compañeros, aquellos que aman la poesía”.

La segona vegada va ser ahir, Diumenge, en un article a "La Vanguardia" de G. Magalhaes titulat "Pessoa Incorrupte", i al llegir-lo m´he preguntat si aquest periodista desconegut, almenys per mi, no haguera pogut ser perfectament en Pereira, escrivint un esborrany d´una dura diatriba contra tot un sistema que aparca el més fonamental i oblida potser el més principal. Diu el periodista :

" En el fons, el 1985, es va desenterrar Pessoa per enterrar-lo més encara. I tanta falta que ens feia haver comprès el signe visible en aquell cadàver incorrupte : la idea que la ciutadania ha de viure en plena llibertat l´aventura espiritual ".

Per altre banda, recordo Lisboa com una de les ciutats més maques que he visitat mai...i allí també hi havia Pessoa, ara que ho recordo : era al mig d´un carrer, fent l´estàtua al món que l´havia posat allí, un món incapaç d´obrir horitzons ( sosté Magalhaes).

Sons

Sant Miquel del Fai, Juny 2011

Amb dos raigs de llum bressolo la mitja tarda , despert per fi de tota la pluja del matí, del dinar rera els vidres xops contemplant roses marcides d´aigua, del dibuix dels pneumàtics assecant breument els revols de la carretera. Es pot escoltar,sense por a dir que no, el plor de l´aigua sobre les piques obertes a la roca, l´alegria regalimant sota la molsa sorruda que s´hi enganxa, les seves venes saltant daltabaix del precipici com trenes lligades sobre una esquena nua. Hi ha l´apoteosi submergint-se dins la pleta i capbussat, un subterfugi , res més que la pròpia solitud vista als palmells de les mans buides.Si existeix una paraula apassionada , l´aigua la fa més perdurable, i qui l´escolta, es desperta i s´adorm dins el més profund dels sons, mirant de recordar-la.

Mesclat ( en negre )

.
"...L´ocell, emprenent la volada, sobtadament, se´l va endur darrere seu, cel amunt..."

Tant sols un clot entre dos turons, la travessa a vista d´ocell, la del corb deixat anar per la mà del vent, endevinant-li els corrents com passadissos al repòs d´alguna pedra solitària. Escapar-se, com en Massagran agafat a les potes de l´au, els pantalons blancs, la jaqueta negre, el mocador, el cos llarguerut sobre un mar de tinta xinesa i un núvol d´alba fet amb quatre ratlles. Aturar-se per fer caure les paraules , una a una, dels seus amagatalls, el.laborant mesclats d´eixides al sentir les plomes aturant l´aire, sobtadament.

Tant sols un poema, un dibuix, un vol de deu segons.

Amb clau anglesa

El tallagespa se´m va espatllar, potser va ser la nit del Bernabeu, quan l´herba era sèca i alta i hi havia a l´aire una pregunta sense interrogants, una pregunta de fàcil resposta, com el funcionament d´un motor de dos temps. De fet, és senzill : el pistó- diga-li mig camp o davantera - fa doble feina, puja i baixa amb la força de la combustió d´una xispa elèctrica provocada per una bujía- diga-li defensa o porter-, i la benzina de mescla- diga-li crack argentí-, que produeix el que hom anomena explosió- diga-li gol -. Una resposta senzilla a una pregunta, reiterativa i filosòfica : Per què ? ( traduït de l´original ¿ Porqué?, feta amb accent lus ). Aquests perquès, però, no tenen tanta importància. Un bon tallagespa de dos temps, a temps, els hi hauria donat una bona resposta.

Però deixant de banda obvietats mecàniques de principiant, el cas és que es tractava de la corda, la corda que origina la primera revolució. Aquesta va lligada a un tub conectat al pistó, i surt per un foradet on hi ha una maneta de plàstic, que estirant-la tres o quatre cops, fa engegar la màquina. Uns cinc minuts, més o menys, segons el motor. La corda s´havia trencat i s´havia colat pel foradet.Així doncs, aquesta tarda, disposant de temps per fer-lo servir amb tranquil.litat i flema qüasi anglesa, m´he assegut al pati amb el tallagespa al davant. La tapa del motor està lligada per quatre cargols de cap hexagonal. No tinc la clau que encaixi en un cargol de cap tant petit, però resulta que tinc una clau anglesa, molt útil en aquests casos : s´adapta més o menys al cap del cargol, i fent-la jugar una mica vaig provant : primer en trec un, fàcilment. El segon costa, de fet no el puc treure. Provo amb un altre i si, surt el segon cargol. Descanso una mica, fa una tarda tranquil.la i silenciosa. El dia sembla arreglar-se, s´hi està bé amb màniga i pantalons curts, corre un mig aire agradable. Provo un altre, i si, el tercer també surt. Mentre faig el moviment, penso en el moviment del cargol, al revés de les agulles d´un rellotge. Per cargolar, anem a favor del temps; per descargolar, podria semblar que hi anessim en contra, però no, la sensació és de recuperar-lo, de repetir una història. Se m´escapa un mig somriure mentre provo altre cop amb el quart cargol, però aquest se´m resisteix.

Desisteixo, i mig aixeco la tapa. Just veig el tros de cordill trencat. L´agafo, i amb paciència, el faig entrar pel foradet. Llavors el lligo al tros que se m´havia quedat a les mans, potser aquella tarda de tantes preguntes sense interrogants. Torno a encaixar els cargols, amb la meva clau anglesa. Satisfet, trec la màquina al tros de gespa. Estiro la corda, fins a tres vegades. Llavors, a la quarta, es torna a engegar.

Sego l´herba i la ruixo una miqueta. Després, al desar la màquina, em trobo dos convidats llepant un bassal. Aixequen el cap, em miren : un té una reacció de defensa, i aixeca la pota. És blanc, i fa pinta de petit lleó aguerrit. L´altre se´m queda mirant com un babau, amb ulls com taronges, inmòvil. Seria fàcil, ara, posar-lis un nom, però als gats de poble per norma general no se´ls hi posa nom, perquè van i venen, i mai saps si tornaran.

L´herba és curta, acabada de regar. És hora de fer una cerveseta. D´aqui una estona, comença el partit.

Aigües estretes

.

Repetim actes reflexos, aquesta és la realitat del reflex a la bassa. Repetim l´acte d´observar el mirall del moment, de fixar-nos en els anells concèntrics com qui entra dins un somni, i endinsar-nos en les aigües verdoses ullant, alternativament, la respiració del dia en la seva superfície i el pes del dies al seu fons tèrbol. Repetim el pensament de la bellesa de tot plegat, de la fortuna de la llum entrant a fiblades dins el quadre. Filosofem, un cop els ulls són hipnotitzats: de la idea ja trillada sobre l´aigua i la vida; de la mateixa vida en l´estanqueïtat de la bassa, de l´estanqueïtat en si; dels límits de la pedra retenint la història als reflexos d´un mateix quadre d´arbres i cel, com la història d´una vida; de com el nivell de l´aigua pujarà o baixarà;de com sèca probablement no seria més que un taüt sense sentit; de com malgrat el pòsit de fulles seques, aquestes són mortes però d´una altre manera, inclús belles; de com hi haurà altres reflexos que la visitaran i marxaran; de com alguna estrella s´hi reflectirà, o la lluna mateixa, o un porc senglar, o un ocell, o de quants ocells s´hi deuen apropar en un any i deuen esborrar momentàniament el dibuix del reflex a la bassa; del que ja esborrariem nosaltres, o del que ja hem esborrat; d´una tristesa; de certa esperança; de que tot això és el reflex de la reiteració, de que de tot plegat no ens en podem escapar. I de com hi ha mil i una maneres d´explicar-ho i de com ens agrada fer-ho.

Després, repetirem l´acte de ficar la mà dins l´aigua, i veurem com aquesta regalima entre les dits.En aquell precís moment, semblarà que ho entendrem, al darrer xipolleig caient dins la bassa , semblarà que ho entendrem. Pensarem en una frase feta : aquesta és la realitat. Després, probablement, mirarem el rellotge,i ens decidirem a marxar.

Marxarem. I no marxarem. Seguirem sense entendre res, però somriurem, perquè fa un bon dia.

" Ens abandonem ulls clucs a l´aigua que, inexorablement, obre els camins ; cap excursió és més captivadora que aquella on el benestar inherent a tot viatge a flor d´aigua es duplica amb la seguretat màgica lligada al fil d´Ariadna ".

Julien Graq, de " Les aigües estretes" ( 1946 )

Pulmons

.

Desafiament furtiu, amunt, sobre branques mortes. Bateguen les plomes humides al tors dels pulmons, l´aplom visceral de la gola que crida :

-És aquí on s´espera la primavera ?

Respon la veu que ressona, la nimfa que no espera resposta :

-És aquí ?

-Aquí ?

Vola, vola i torna a volar la resposta.
Branques mortes resten buides.

Nit ( ahir )

.

L´Ossa Major. Ja fa uns quants dies que la veig, instal.lada a sobre de casa. Bé, potser sona una mica pretenciós creure o veure aquesta constel.lació just a sobre de casa meva, però si aixeco el cap, de nit, amb els llums apagats, assegut a la cadira sense fer res més que no sigui deixar perduts tots els sentits, i els pensaments, i el cansament, és allí, nítida com als dibuixos que la dibuixen, o a les fotos d´enciclopèdia : quatre estrelles fent una mena d´estel – un estel dels de fil i paper, com si els de veritat volguéssin imitar als de mentida, prenent així les seves il.lusions dins la inmensitat buida del seu palau nocturn – i tres més fent de cua - la cua entrellaçada per un fil invisible, lligada amb fràgils llaços de polseguera diamantina, mirant d´imitar les de paper maixé-. La cua, és la de l´ossa, pel poc que sé. La resta vindria a ser part de la seva panxa. La resta de la resta de l´ossa es veu que hi és però que a simple vista no es veu, o sigui que te l´has d´imaginar, però a aquestes hores la imaginació, com la resta, descansa. Només hi ha aquests puntets brillants, a sobre de casa. Una mica més enllà , la Polar, sempre orientada a nord, l´avís pels navegants de tots els temps menys els d´ara, els uns perquè tenen dispositius de navegadors propis, els altres perquè la navegació ja ha perdut el seu significat real. La Polar resta sola, potser hi ha algun pastor perdut , o algun Robinson dins la seva illa, que s´hi fixen encara, potser la nit mateixa, deslliurant la fosca del dia... Tanmateix és reconfortant veure l´estrella del Nord, pensar-hi només ja sona bé, ja et fa agafar un rumb, et situa, i això sense sortir de casa. També, si giro el cap, la mitja lluna al meu darrera, avui com una mitja taronja. Un fet curiós, avui he menjat per postres mitja poma, estava un pèl dura encara. El cap reposa sobre el ferro del raspatller de la cadira, l´aire passa suau, en lleus batzegades. Passen també cotxes pitant, i se senten cotxes pitant en la llunyania; això espanta un ocell, gros, que passa a trompicons retallant-se sobre el cel negre : serà l´òliba ? He escoltat algun vespre el so d´un ocell, vaja, suposo que és d´un ocell. Pel soroll intermitent diríeu que és una alarma de baixa graduació, un xiulet agut, curt i repetitiu. M´agrada pensar que és una òliba, crec que ho és, ho he assumit, em fa sentir més bé. Avui també ha passat per sobre de casa, a trompicons, com si volés dreta en comptes d´estirada, com si fugís o es mostrés un segon astorada sota la llum de la mitja lluna. Quantes coses que passen a sobre de casa, qui ho diria...I aquest soroll de botzines ? Cullons, ni que el Barça hagués guanyat la lliga. Però cal retirar-se, tot això no dura ni deu minuts, tempus fugit. L´ossa a dalt de casa...que bé, que diria en Delerm. I a planxar l´orella, que diria un altre, que demà...ai que demà...mancarà el fruit de cada pas, o trobarem tot el que ens va mancar... ahir ?

( per sort, he trobat el que em va mancar ahir : el post i un xot, perquè no era una òliba, però se li assemblava. Gràcies, Neus )

( foto : L.M.Lafuente, Flickr ).

( Fe d´errades : Com és sabut, l´Estrella Polar no es troba a la vora de la darrera estrella de la cua de l´Ossa Major, sinó de l´Ossa Menor. Però el post ja estava escrit, quan me´n vaig adonar, o sigui que passa com amb l´òliba ).

Dues històries en una

.

De petit, s´enfilava per les branques del pi. El pi tenia, si fa o no fa, la seva edat. S´oferien les branques, fàcils com una escala, fins la seva modesta copa, on un nus prou gruixut encabia el seu cos, i allí jugava a ser capità d´un vaixell, o sentinella d´un castell.

Amb els anys, el pi, com ell, va créixer. Anells nous engruixien el tronc, i l´anaven fent més alt, cada cop més alt. Les branques de sota, per on s´enfilava el noi fins feia poc, s´assecaren. Les van haver de tallar, perquè la llum de ponent arribés arran de terra, on la gespa resisitia mig morta. Plantaren uns romanins, espígol, i les hortènsies floriren. El gat, mandrós, jeia estarrufat a les tardes d´estiu. Les pinyes seguien caient de tant en tant, la vara llarga ja no arribava a la frondositat de la copa, sobrepassant sostres. I els nens seguien amb l´ ancestral joc de recollir pinyons, obrint-los a cop de martell i assaborint la pulpa mig aixafada que hi descobrien amagada a dins.

---------------------------------------------------

El tronc llarg mostra les nafres, mentre l´home aixeca el cap i sent la frescor dels peus nus sobre l´herba acabada de segar, xopa encara de la darrera regada. El pi deu tenir, si fa o no fa, la seva edat. El va plantar el seu avi, quan encara bellugava el seu cos dins els misteris vermellosos de la placenta de sa mare. D´allí dalt, dos tords belluguen les ales, inquiets. El sol es pon, i apareix un ratpenat, drapejant les seves ales.

El tronc, de crostes grises, irregulars, nu, fa inesbastable la seva copa. L´empetiteix, li mostra la linea que el separa de la seva linea, la de dues vides paralel.les. I va deixant anar la seva pinassa sobre l´herba, punxant- li les plantes dels peus, punxant-li el cervell, i potser, només potser, puntxant- li l´ànima, també.

Embasto...

S´albira la tempesta, propera, com una cortina estesa, grisa. El vent l´anticipa sobre els arbres i les presses, properes. Plof ! Una gota inmensa. La negror retruny com un tren directe de rodalies fent via per andanes buides. Una passa, l´aixopluc sota la uralita. Tot s´atura, els rostres girats enfront l´avantguarda innocent i seca de la cantarella feta per quatre pedretes blanques.

Em menjo una nou, a fora cauen obusos, tempestes i malviatges sonors. Les dents esmicolen el fruit, la vista els minuts, les pedres les flors. Desfaig runes, embasto maons. Pel mur d´aquesta idea passa la tempesta, com un tren allunyant-se, definitivament molt lluny. Embasto maons, desfaig runes.

( tema : Delancey waltz, Marc Ribot )