Novetats

El sol surt, ben petit com una taronja, rera un munt de boscos de pins. La visió és efimera, en una raconada de carretera, però el suficient per pensar en algun lloc perdut de Finlandia o Noruega. Per allí al costat passa, vorejant el camal de la carretera, un home vell arrossegant una cadira de rodes convertida en un carretó per obra i gràcia d´ una caixa lligada sobre la cadira, on no se sap mai que hi porta, excepte un gosset blanc, el cap del qual emergeix sense massa curiositat amb els aires d´un senyor sortint a passejar en una vella calesa. L´home camina guerxo, llarg i prim, amb barba sense ser-ho, sempre igual. Més amunt, cada matí, un altre home, aquest també gran i amb cara de jubilat de tota la vida, s´asseu sobre uns cartrons que porta sota el braç allí on la carretera fa un gir de nouranta graus, vora l´entrada dels horts il.legals però endreçats i separats per qualsevol estri que pogui fer de tanca : trossos d´uralita, metall, plàstics, canyes...L´home ja és assegut si faig tard, o encara fa via si vaig d´hora. Va amb bastó, i és clar, camina sense presses. És com el sol, que és mes gros o més petit, o hi és o no hi és segons sigui l´època de l´any. L´home, de fa uns mesos, hi és cada dia.

A l´avinguda, travessa un milhomes sota la figura d´un jovenet de quinze o setze anys, amb el semàfor vermell, com si el fet d´aturar-se a la vorera no anés amb ell. De cua d´ull veu que pot travessar fins a la mitjana i llavors esquiva un parell de cotxes amb la vista, amb un caminar sorneguer mentre mastega un entrepà acabat d´estrenar, llarg com un dia sense pà. Sembla voler menjar-se el món.

Al semàfor número deu mil, una senyora es va traient els “rulos” del cap mentre s´espera arrencar. És la senyora dels “rulos”, feia díes que no la veia. Al seu costat, a l´altre carril, una noia teclejant a dues mans el mòvil com ua boja sobre el volant d´un altre Mini Cooper fabricat per aquest tipus de noies, embufandades fins al coll. A la ràdio, Mendelsson. Una mica de vent, i els estornells, sobre les cordes, que no pas contra elles. L´edifi “Hooper” continua igual : façana vermella de maons, quatre finestres tancades amb persianes blanques més tancades encara que aquelles i la punta d´ un estenedor buit , i la punta dún arbret sec, al terrat de dalt. Al pont dels “ por fin “ ja no hi ha cap rètol, li hauré de canviar el nom de temps que fa que ja ninguna parella em fa saber que “ por fin se casan “. El tren, invariable, passant d´un costat a un altre. El més ràpid, el camió de 3.500 kg.del T.D., que deu fer tard, com sempre. Passa l´holandesa, rossa i feliç – primavera eterna -, amb la seva bicicleta de passeig pel carril bici, sempre en baixada, perdent-se de vista fins que algú fa sonar una botzina.

Giro el cap i miro la muntanya, il.luminada de llevant, envoltada de nuvolades blaves de pluja. Fa masses díes que no la visito. A l´entrada del carrer, l´arbre nu, indicador del temps actual. Fa un any estava igual.

Lucidesa

L´altre dia escrivia : sentir nostàlgia del futur, no del passat. Del que podria ser, i no serà. El convenciment d´aquest fet roman en l´espera. Ho escrivia en un moment de lucidesa, després d´observar el cel nocturn de Gener, ja finiquitat. Una de les coses boniques que té el Gener és el d´observar el cel de nit. Les estrelles tenen una lluïsor molt blanca i nítida ; la lluna és intensa, de cap manera enlluernadora; les constel.lacions, perfectament dibuixades. Però la sensació és de netedat, la netedat potser, del glaç més pur, com l´aire de les nits de Gener. Nits lúcides, generoses, i fredes.

Al Gener no hi ha capvespres, almenys per a mi. Però avui, segon dia de Febrer, n´he pogut veure la cua d´un , en el seu darrer alè. Era dia, era nit. Era inici, era fi. Llavors, com sempre em passa, l´he volgut atrapar, però la llum era ja minsa. S´ha mogut : la lluna, el perfil dels turons...l´escala cromàtica, no. En un altre moment de lucidesa, aquesta potser més pròpia i inebastable, però igual de real que l´altre, he pensat en una escala. I només m´ha calgut dibuixar-la, per fer-la una mica més real. 

I llavors he pensat que l´espera també té les seves petites recompenses. I ho he escrit, per si de cas.

Partença

No vaig servir-li el cafè de seguida. Primer em vaig aturar davant el finestral. La cornella emmantellada em mirava des de la seva branca. Va abaixar una mica el cap i em va semblar que s´arronsava d´espatlles. Em vaig preguntar si en tenen, d´espatlles, els ocells : si es poden anomenar “espatlles” les puntes que formen els seus colzes quan tenen les ales plegades. Semblava un animal dels que espien d´esquitllentes, un felí. Era allí des de la tardor passada ; de vegades l´oblidava, de vegades la veia, i en aquell moment va ser com quan la vaig veure per primera vegada, aquell dia que vaig seure a totes les cadires com si intentés ser tots quatre per no haver de menjar sol. La cornella va arronsar les espatlles una mica més i es va deixar caure. No va estendre les ales fins que no va ser arran de terra. Vaig retrocedir una passa ; semblava que travessaria el vidre. Va haver de fer un gir brusc, i la punta d´una ala va fregar el vidre; llavors va començar a volar de debó. Es va dirigir cap el dic, el llac Ijssel. Vaig seguir-la amb la mirada fins que els ulls se´m van omplir de llàgrimes.

Gerbrand Bakker, “ A dalt tot està tranquil” ( 2006 )

( Raig Verd Editorial, 2012 )

( foto : Cristian Jensen )

Després d´esmorzar

Engrunes. Deixo engrunes de pensaments. De paraules amb qui parlo, de mirades a qui miro.D´olors, de mans donades, de llavis desfets. Les que menys, les de qui estimo. Són com engrunes de pà de pessic. N´hi ha que són com un vas de cafè a mig acabar, deixat en algun lloc de la taula, refredant-se. Algunes queden anotades, en un tros de paper. I d´altres, les altres, es llencen per la finestra, al netejar les estovalles.

Engrunes. L´ara del després, quan sembla que no queda res, de res.

Darrer ball

A l´avinguda, els plataners encara són força plens de fulles. Fulles seques, totes elles, d´un color ocre tancat de fa ja unes setmanes. Fulles agafades a les branques com relíquies penjades sobre la figura d´un sant. És estrany, perquè al poble aquests mateixos arbres són ben pelats de fa díes. A ciutat, el ritme de la natura és més lent que als pobles, i m´agrada pensar que és per compensar el tràfec dels afers dels homes, sempre accelerat sota les bombolles on viuen. Aquests arbres són com l´invitat que arriba de vacances i es troba sol en un dia qualsevol de Gener, com el d´avui. Si, els arbres semblen els hostes, però en realitat no ho han estat mai. Sota l´asfalt sempre hi ha a punt un arbre per créixer.

No és que hi siguin totes, les fulles. Les que queden són les més petites, i n´hi ha les suficients per veure l´arbre prou ple per pensar que aquestes fulles, que es van quedar a mig fer...però el pensament es queda aquí, perquè si he aixecat el cap ha estat perquè les fulles van caient. El matí és plujós i el vent va a batzegades sense ser intens, però si el suficient perquè aquest primer i darrer ball es pogui seguir, no només seguint la vista a una sola fulla caient sense més història sobre els parterres o a les voreres de l´avinguda, sinó en tot el seu conjunt. La solitud d´una fulla caient és sovint inapreciable, fins que n´hi ha moltes damunt al terra. Aquestes, en canvi, han decidit de caure juntes. De formes nítides, d´ estrella a mig fer, escapçades per una tija petita i forta. Livianes, volegen, com avions de paper. És estrany, penso. Com si aquella tardor fos aquesta, al mig de la ciutat. El record d´aquesta mena de fulles  és molt clar i elegant, d´elegància de ballarins. La davallada és alegre, en contra de tots els tòpics que es poguin a arribar a pensar. I això que aquestes, les darerres fulles inacabades, no han vist tot el que havien de veure. Però això no té importància, veient aquest darrer ball.

Després recordo perquè he vingut, avui. I m´afanyo, com la resta dels mortals.

A primera vista

 Tots dos han sortit

de dins el bosc.

Atrets, qui sap si

 per l´amplitud de mires,

a camp obert

s´han sentit sols,

i vulnerables.

No és casa seva.

Ella s´atura

Ell també

Ells ulls dialoguen 

un breu instant.

I sona la música...

Racons

L´home del temps no l´ha encertat del tot avui. Es veu que havia de ploure tot el dia, però voltant el migdia, el sol va clarejant alguns racons. En vagabundejo alguns : la paret de pedra, la porta, la finestra; les flors rere les reixes, una mica empresonades...a la Rue de la Vigne hi manca alguna cosa, i tracto de fer-ho possible. El que aconsegueixo és inventar una veu, una rialla, una breu protesta afectuosa...però pels voltants no hi ha una ànima, tret de les del cementiri, sempre mirant a llevant, rera l´absis de l´església, romànica, de bonic campanar amb forma de cadireta.

Els arbres són nus, alguns espectacularment nus, ben bé com si no ho sabessin, com si la frondositat de les seves fines branques, més nues encara, es valguessin per si soles per voltar d´una pudorositat la seva figura assaltada i vençuda pels vents dels tàrtars. Hi ha algun niu buit també, niu buit de qualsevol remor de vida, colgat per allí dalt esperant com esperen les gemmes dels nous brots aturats pel qui mana els seus silencis. Perquè no hi ha pràcticament sorolls, els meus moviments tant sols em demostren que sóc viu.

El sol hi ha díes que surt quan no toca, obrint clarianes vestides d´humitat entre nuvolades que viatgen tranquil.les. De clarianes, també n´hi ha dins meu, quan l´home del temps s´equivoca. Mentre enfoco una creu, unes flors i un arbre de fons, sona el migdia des de la cadireta. I entre campanada i campanada m´allunyo vestit també de silencis, preuant l´or del sol sobre aquesta terra.

Renovació ( d´intencions )

No és que començi res. No és que acabi res, tampoc. El que faig no és sinó continuar. Algun home savi va dir que el present només és el vincle que uneix passat i futur . Una carretera per on es camina potser és la metàfora perfecte del pas del temps, del present continu, d´aquell pas a pas i amb bona lletra de quan resseguia els quaderns de cal.ligrafia.

És per això que continuu, tot i que sovint les carreteres per on transito no siguin com aquesta: planeres , obertes i sense marcar ;  amb expectatives allí on es perden, a punta d´horitzó.A pesar dels pesars, no em queixo : com deia un altre home savi, tot es pot fer si es fa amb mesura, i és per això que jo, definitivament, no sóc cap savi, perquè voldria tornar sempre que volgués a carreteres com aquesta, fins a l´avorriment. M´adono de la meva falta de saviesa, un problema del continuar fent el mateix camí és que les pròpies limitacions es van fer més evidents  a mesura que s´avança. Les falses modèsties, com les aparences, van per altres camins.

Pel demés  hi han els mapes, les bitàcores o les màquines de fer fotos. Hi són només per unir vincles, per canviar-los o simplement, per tornar-los a somiar.

( voltant per la Cerdanya francesa, 04-01-2014 )

( entrada número 500 )

Un final feliç

Apòcrif d´en Santa ( II )

-Escolti, ei...escolti – L´home aixeca la mà des de l´altre banda del carrer. Ella, distreta encara,es para en sec  quan es disposa a creuar el carrer, i al moment mateix, un cotxe passa rabent saltant-se el semàfor en vermell, a molts pocs centímetres de la vorera on  s´ha aturat al crit d´aquella aparició que ara se la mira entre alleujat i amoïnat caminant cap a ella amb aire presurós. Esglaiada, el mira sense mirar-lo. És tard, i no hi ha ningú més. El so del motor s´esmuny enllà, i al carrer, la pau retorna sota la boira i les llums esgrogueïdes , somortes, on les passes d´ell sobre el pas de vianants són l´unic reclam que trenca el silenci pulcre, tranquil i protector altre cop instal.lat sobre els alts blocs de pisos que senyorejen la periferia de la ciutat.

Trasbalsada, respira, finalment. I ho fa a fons, mentre s´entafora les mans a les butxaques, burxada per un cop de fred sobtat. Encara no s´ha recuperat de l´ensurt. Llavors sembla fer-ho, i tentineja un instant.

-Que es troba bé ? Aquest jovent d´avui en dia...-diu ell mentre l´agafa lleugerament pel braç-

-Jovent ?-respon ella,mirant de recuperar-se.-Una banda de borrachos, eso es lo que son. Ay, Virgen del amor hermoso, que horror, me podrían haber dejado lista si no...-

L´home se la mira, divertit, mentre ella ara observa amb més atenció la seva cara de pell vermella, plena de bonhomia. Porta els pocs cabells que li queden, tots blancs, pentinats cap enrera, tapant-li el que bonament poden la seva calva brillant. Els ulls quasi bé no es veuen quan somriu, i el seu posat és d´amable interès, encorbant un cos més aviat petit i rabassut, de panxa minsa que ha viscut millors èpoques. No va gens abrigat, només una camisa sobre uns pantalons que li cauen com poden per les seves curtes cames, deixant al descobert les puntes d´unes sabates negres.

-...si no fos que m´ha salvat la vida, senyor. No sé com li puc agrair-

-Oh,oh,oh. No s´amoïni pas, ha estat un cop de sort. De l´altre banda- afegeix assenyalant la vorera d´on ha vingut- he vist com pujava aquest cotxe de llums estranyes a tota velocitat. Vostè semblava un pèl despistada.-

La seva veu és de timbre profund, de to elevat, amb un punt d´impaciència i també de certa indiferència , com si no tingués massa importància res del que diu. A la seva veu sempre l´acompanya el seu braç movent-se nerviosament, com si estigués donant corda a la seva xerrera.

Ella li somriu, al seu torn. D´expressió amoixadora, o zalamera, que diria son pare, la seva pell d´oliva així com els cabells negres , els ulls petits i brillants i un nas d´antiga jueva andalusa, li donen al seu rostre un aspecte d´eterna dona castissa, de musa de quadre on no és tant la bellesa com l´expressió corporal, equilibrant innocència i picardia natural, la que convoca l´esperit de l´amor per la vida, simple com ella mateixa. Com elles dues, pensa ell. No sap ben bé què hi fa, allí, només el fred sembla reviscolar-lo de la seva letargia. Els carrers, estranys per a ell a la llum del dia, han perdut la seva personalitat enmig de la boira, estranya en aquest país.

-Si, anava pensant en les meves coses. De fet...- es mira el rellotge – Ay, que tarde. Gira el cap carrer amunt, on fa una estona que ha desaparegut el cotxe de llums estranyes. Llavors s´enfada, arrufant les celles.

- Serán capu...- que comença a dir. Ell, àgilment, de seguida la interromp.

-Bé doncs, millor travessem, no ? - li diu. -Jo també hauria d´anar marxant.-

-Oh, és clar, que desconsiderada, disculpi, si , anem – i després de mirar bé a dreta i esquerra, travessen.

Caminen carrer avall, per la tanca que voreja l´antic camp de futbol del barri, en direcció a l´avinguda que parteix el barri en dos. Parlen. Ella camina una mica presurosa. Aquest mes li toca un horari ben galdós a la farmàcia on treballa. Està cansada, està preocupada pel seu pare. Es mira l´home preguntant-se perquè li està explicant tot això. L´acaba de conèixer, i probablement tot i anar arreglat, deu estar en alguna situació difícil : qui es passeja en mànigues de camisa una nit de Desembre per un barri emboirat i desconegut ? Perquè ella de seguida ha vist que no era de per aqui, per la manera de mirar tot el que l´envolta. A més, a la farmàcia sempre hi acaba passant tothom, el barri no és tant gran, i ella mai l´hi ha vist entrar ni sortir, ni al carrer ni a enlloc. I el seu accent...als barris com aquell l´accent pulcre de català de payés no és pas el pa que s´hi mastega. Algún pobre desgraciado al que han echado de casa o vete a saber. Debe de tener la edad de papá, algo más joven quizás...

A l´arribar a la cantonada, s´aturen. Ella té que travessar l´avinguda davant la qual han arribat. L´ampli pas de vianants, entre semàfors que van canviant de colors morts de vida, és davant tots dos. L´home perdut mira a dreta i a esquerra, sense saber massa cap on tirar.

-Bé, jo tinc que travessar, visc al carrer paral.lel a l´avinguda – que fa fent mig cercle amb el braç en direcció on ha d´anar. - En aquell moment, ell no sembla fer- li cas. Li toca el braç, adonant-se´n. Sentint la suau pressió d´ella, somriu, de pur compliment, mentre mira una façana amb algunes llums verdes i vermelles encenent-se als balcons, i alguns pares Noels diminuts simulant pujant una escala, penjats per sota. Tot això sembla fer-lo rumiar.

-No hi fa res, no hi fa res, és igual – murmura.

Ella es gira cap al què sembla parar l´atenció de l´home. Veu les llums, enmig de balconades grises. I els ninots, alguns ja bruts de pol.lució després de dos o tres anys d´us.

-N´hi ha alguns que ja han baixat per la xemeneia més d´un cop.-

-Perdoni ? - pregunta ell retirant la vista cap a ella, sortint del seu pensament.

-Els Papàs Noels, vull dir – No m´agraden massa, la veritat.

Ell aixeca la vista mirant d´identificar-los, però sembla dubtar. Ella nota una certa incomoditat, i se´n sent culpable.

-Millor que marxi, doncs. Escolti... si no sap ben bé on es troba...li podria indicar... Fa fred. - afegeix - No en té vostè ?- No sap encara què fer, l´home sembla no ser a lloc, però alhora resta tranquil, indiferent al fred,a la nit,a la ciutat.

Ell recorda la calor sufocant de fa unes hores, sota un vestit vermell.

-No, no en sóc gens, de fredolic. - Llavors se la mira, el seu rostre atent i senzill, bonic i confiat. Les faccions s´envermelleixen una mica. - De fet no sóc pas d´aqui, o almenys feia temps que no hi venia, o no hi havia vingut mai, no sé. Viatjo força, i els llocs acaben assemblant-se força. No es preocupi, que deu fer tard, de ben segur. Jo tinc on anar, de veritat. No s´amoïni.- Parla ràpid i entretallat, com excusant-se pel que pogui pensar ella.

-N´està segur ? -

-Seguríssim – i el seu somriure jovial tanca qualsevol altre oferiment.

- Bé, en aquest cas...bé, passi-ho bé. I gràcies altre cop. No vull ni imaginar el que m´hagués pogut passar .- I no es pot estar de fer-li dos petons.

Llavors ell mira cap al fons de la boira i deixa els seus ulls allí dins.

-El que no ha passat, no cal ser recordat. M´ho va dir un amic meu, ja fa temps.-

Ella se´l mira, rumiant altre cop si no l´haurà vist abans per algun lloc. Però és un pensament fugaç.

-Bé, doncs, bon Nadal. I el que ha passat si que ho sabré recordar. Vaya si lo haré !– i mirant altre cop a banda i banda, travessa la solitària avinguda.

Quan arriba a l´altre costat es gira, i ja no el veu. El vel de boira l´ha tornat a fer invisble. Amb un pensament cap aquell home solitari, obre la porta de casa i entra.

Però l´home perdut encara camina, altre cop .Ressegueix per segona vegada el carrer per on han baixat tots dos. La frase de l´amic, els viatges, la disfressa ; les explicacions del professor, la seva mà tocant-li l´esquena, la seva mà aixecant-se al veure la dona – no ha vist cap cotxe des de l´altre vorera, la boira li ho impedia -. La dona és la seva filla, ho sap perquè les sap, aquestes coses, i no sap explicar-se el perquè. Se li va dibuixant un quadre al cap mentre camina, un quadre gens clar, fora de lloc com si algú li estés gastant una broma pesada.

Sense saber-ho, va refent les passes del dia. Passa altre cop pel davant del bar de l´estació, gira a l´esquerra i ressegueix el carrer paral.lel a la via del tren. En passa un, amb els interiors dels vagons àmpliament il.luminats. Qüasi bé buit, només un cap amb un barret de Santa aixafat sobre el vidre, dormint al seu pas ràpid dins la nit. A mesura que va apropant-se a casa seva, la boira es va aixecant.

Sap on viu, i té les claus per entrar-hi, amagades al fons de la seva butxaca. Obre la porta del pis i en reconeix l´olor. Sigiolosament, entra a la seva habitació, on la seva dona dorm profundament. Es despulla i es posa el pijama. Es fica al llit i s´adorm.