" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


13/6/14

Pes ploma


Cada dia passa alguna petita cosa, no sé si memorable, no sé si diferent, en tot cas intrascendent però no banal. Avui hi havia un ocell amb una ploma al bec, en una branca d´un vell pruner d´escorça perillosament esquerdada i fosca, de fruits petits i dolços i on ha arribat, tal i com era d´esperar, volant.

Una ploma per a un niu, he pensat. Seria bonic seguir-lo fins a saber on l´està fent i veure´l, perquè un niu sempre és un petit prodigi de l´arquitectura sostenible i un se l´imagina en un lloc resguardat, tebi, fosquejat a les mirades indiscretes. Un lloc segur. Aquest pensament no te temps de madurar - metàfora perdurable d´alguna vida observada - perquè poc després l´ocell aixeca el vol, deixant-se la ploma sobre la fina branca, restant aquesta en precari equilibri ; tant, que acaba caient o, ves a saber, volant per ella mateixa, tal i com ho fan les plomes, balandrejant corbades pel seu pes ínfim com una closca d´ anou enmig d´un oceà, enfonsant-se dins l´aire fins que la perdo de vista. Un fet així, penso, no canvia res sota aquest cel de núvols atomitzats que fa avui.

A la tarda es veu que ha tronat, ha llampeguejat i ha fet un breu però intens ruixat. Un d´aquells com d´estiu. Ara miro la lluna, plena i rogenca de naixement. Sembla tranquil.la, mandrosa i desocupada. I en canvi molts d´ulls la deuen mirar, buscant-hi alguna cosa plena com ella mateixa . Delit i recança. La ploma a la lluna, potser no cauria.


8/6/14

Cera per cremar




No hi ha més cera que la que crema. L´espelma encesa llueix com un petit disc daurat i brillant, proper a aquest sol decantant-se cap a l´estiu. L´estació tomba cap a una altre, gradualment, sense preses. L´abella s´entafora dins el pètal de l´atzavara florida. Els primers tomàquets, aquests que en diuen primerencs, ja es deixen veure com les flors, enervants i tropicals, de les carbassoneres. A l´estirar el cos al matí, aquest es remou lleuger sobre llençols blancs. Les tardes assoleixen la pausa adequada de no haver de pensar en l´ esdevenidor, perquè aquest es va aturant de mica en mica, permetent assaborir dolçors de nespres, cireres i albercocs plens d´aigua. La letargia de l´estiu ablaneix els sentits i el cervell se´n va a llocs d´idilis perduts – un camí de carro, una casa pairal, una era de rajoles roges, una mata de cabells...- o fa i desfà totes aquelles coses que mai s´arribaran a fer totes.No cal pretendre que passi alguna cosa, perquè la cera ja es va cremant, com els grans de sorra lliscant dins l´embut del vidre. És com el dia aquell de final de curs, com tancar un llibre per obrir-ne un altre. És l´estiu, apropant-se com aquell rajolí de vi que tan bé descriu Aldecoa :

(…) ...y la joven se enguajó una gota que le corría por la barbilla a punto de precipitarse ladera abajo de su garganta hasta las lindes del verano, marcadas en su pecho por una pálida cenefa ribeteando el escote y contrastando con el tono tabaco de la piel soleada. (…)

3/6/14

Petit vol de tarda


Mentre baixo la carretera, la puput surt de la tanca verda i se´m posa al davant, guiant-me pels primers moments de la tarda, la de la becaïna d´ulls oberts i ment dispersa. Vist del darrera, l´aerodinàmica del seu cos bategant ales enèrgicament no té res a veure amb la seva figura plomada de bec llarg i cresta estarrufada, picant escorces d´arbre. L´estesa creuada dins l´aire batega com l´ocell petit però guarda alguna cosa d´àliga, potser per l´amplada negre i blanca d´ales morint-se serrellades, inapreciables quan resten plegades. Vola com si crestejés onades invisibles. M´acompanya el suficient fins a la inevitabilitat d´un canvi de ruta, que jo no puc seguir.

30/5/14

King rain


S´obren els cels :                                                              La vida que se va
els ulls de la tempesta                                                    deja un soplo en medio de la mano
deixen de plorar.                                                              que es inútil besar.

Eisho Li Trangershi                                                          Juan Gelman



I emboirat, el qui subscriu, i els cúmuls grisos, cansats , empobrits, sobre meu. I més enllà, a ponent, la claror del capvespre. I a llevant, l´albada prenent venjança, trencant-se a besllum. I encara els bassals, arrissats, eriçats, endollats, ajaguts, adjectivats d´imatges summament perdurables. I el cansament, imbatible. I els paraigües plegats, picant el terra amb ganes de seguir endevant. I la reina, destronada i sola.


Rain King by Counting Crows on Grooveshark

25/5/14

versos





22/5/14

Dijous

(…)

-Avui...mmmm...(mira el calendari ), dimecres ja, i s´acaba -

-I demà dijous, un altre cop -

-Pffff, si, un altre cop.-

-Les setmanes van així, ja ho veus...-

-Com ?-

-Si dona : dilluns, dimarts, dimecres, dijous un altre cop i divendres-

I ella riu.


(...)

- I ja divendres...-

( murmura per si mateix )


18/5/14

Cocktail




Aquí el míster - com jo -, sobrevivint - com pot -

*
*
*
*


niuant  blanques ( i petites )

*
*
*
*


disculpant-me pel retard :  perdona´m...

*
*
*
*


agraïnt el regal : toujours...

*
*
*
*

( tornaré )

15/5/14

Res més que coincidències

Surt, no sap ben bé perquè, però surt. Passa davant la botiga de queviures de l´Ali, que el saluda amicalment mentre enllustra unes taronges. “ Ali Alimentació”, resa el rètol groc de lletres negres sobre l´entrada. Sempre s´ha preguntat si s´ho va rumiar gaire abans de posar aquest nom al seu negoci, en el sentit de si la reiteració de l´”Ali” era buscada o simplement es tractava de una coincidència que no s´atrevia a qualificar de feliç. De coincidències n´hi ha moltes. Algunes semblen ser alguna cosa més, però sovint passen desapercebudes si un no hi acaba pensant després de que aquella provoqui algun fet decisiu o essencial que d´una altre manera no passaria de ser una pura anècdota, com succeieix en la majoria dels casos. El fet clar és que quan es dóna l´estrany cas d´una coincidència molt afortunada s´acaba magnificant molt més del que caldria, com si hi hagués fets inexplicables i misteriosos provinents de la força del destí. En tot cas, l´Honorat torna a fer la mateixa reflexió davant la vista del rètol, com li passa de tenir el desig de comprar-se un txutxu de crema cada cop que sent les olors que surten de darrera el taulell de la xurreria Molina, uns metres més avall. Són actes reflexos sorgits davant l´acumulació de trajectes repetits una i una altre vegada, al llarg d´uns quants anys. Com els dos mots aquests sorgits d´una frase que escrita sobre un paper, serien el seu inici i el seu final: sempre i feliç. ¿Una coincidència ? No, i no serà la primera, és clar. Només cal seguir les reflexions de l´Honorat, mentre camina.

Sempre és una paraula que si s´hi pensa bé, no existeix. ¿ Sempre ? ¿ Des de quan ? ¿ des de...sempre ? Ha,ha,ha... Potser degut al seu darrer fracàs amorós, l´Honorat – i sempre ho fa, això, davant fets trasbalsadors com aquest – tendeix a plantejar-se un munt de preguntes amb multitud de respostes que no porten mai a enlloc. El dubte, quan queda obert per una ferida recent, ens desafia constantment, i ell no és pas una excepció a tan espinosa regla.

-Sempre...no t´ho he dit mai, això-.

S´equivocava. Li ho havia dit, però tant feia, perquè era una paraula sense significat real o bé total, definitiva, si algú amb dos dits de front volia donar-li alguna possibilitat de redempció, cosa que ell, en aquells moments, no faria. Camina amb el cap cot, mirant l´evolució parell al caminar de les sanefes repetint-se dins el seguit de rajoles quadriculades de la vorera. A vegades – no sempre -, la vida és com una d´aquestes voreres on de repent, et trobes una rajola trencada malmetent l´encanteri de la seguretat rutinaria d´aquella. I l´Honorat, seguint l´estela de les seves pròpies rajoles, aixeca la vista davant la trencada, just davant seu. I és allí que es topa amb una frase a la paret, ruixada finament amb pintura sobre una plantilla : “ Allí donde todo el mundo siempre es feliz “. Res més. La llegeix de reüll, perquè no vol aturar-se a llegir frases d´il.luminats que malgasten el temps en missatges sense sentit. Així, allarga el pas saltant-se el neguit de la ruptura mentre el seu cervell comença a fer xup-xup. ¿Qui carai es dedica a pintar frases com aquesta a les parets de la ciutat ? ¿ Que es tracta potser d´una nova modalitat per anunciar algun producte, o bé és l´eslogan d´alguna església adventista de no se sap quin número de cel ? L´Honorat però, després d´irar-se una estona com ho fa darrerament per qualsevol fet proper  que l´envolta, nimi i estúpid com és el d´una pintada a la paret, hi veu, malgrat tota l´absurditat palesa en la situació, algun significat ocult . Sense provar de gitar-la del cap, doncs ja no té esma per treure´s res més del cap que no sigui ella, pensa en la frase. L´allí, cosí germà del propietari de la botiga de queviures ; el siempre, que ni pintat li diu res de nou, tot i que resta encuriosit per la lògica succesió de pensaments; i el feliz, avorrit, dins una frase com aquella. Tot plegat, sembla aportar-li alguna cosa al matí en què ha decidit sortir, per fi, del seu petit món trencat en mil bocins pel “ ja no sento res per tú ”dictaminat per uns ulls que, mal li pesés, havia sabut llegir massa bé. Ella havia marxat sense haver de dir res més. Tan sols aquell sempre, martellejant les seves oïdes . Es gira mentre veu la pintada allunyant-se mentre avança. La pintada amb el sempre , vigilant la seva felicitat.

Tal i com està, aferrar-se a un joc de pistes al.leatòries sorgides del no-res és la millor excusa per oblidar la seva tristesa. Aferrar-se, d´això es tracta. Aferrar-se a alguna remota possibilitat, o potser no tant, potser a un conjunt de coincidències que l´han anat a trobar per encaminar-lo; un cop del destí, una mena de joc de premonicions que decidissin per a ell alguna acció inmediata, o un canvi de pensament, o de percepció, o de qualsevol altre cosa, incapaç ell de fer-ho per si mateix.Normalment, aquest procés es pot resumir en tres paraules : “ A la merda”, paraules precisament que han estat les úniques pronunciades per l´Honorat aquest matí de primavera, tot just abans de tancar la porta de casa seva. Si haguessim de demostar el poder d´una forta coincidència, aquesta ens podria valdre – tanmateix imaginar-se´n d´altres seria molt més fàcil però fora massa evident -, a més de posseir un corol.lari rotund de caire nètament escatològic.

Potser és per això – o potser no perquè aquesta història té la consistència d´un pastís mal acabat - que quan veu la torre Eiffel en un quadre exposat a l´aparador de la galeria d´art Bruquetes, es para, ara si, en sec. Se la mira llargament : un oli d´ un metre per setanta, de tons grisos. Un dia de tardor, probablement. La torre, impertorbable sota un tel de nostàlgia, com s´escau a qualsevol pintura parisina. Dues figures sota un paraigües caminant pel fons del quadre, solitàries, petites, tant petites que tres sàvies pinzellades de negre han sabut reflectir-ne la impressió d´una de sola, potser abraçades, potser enamorades...si, potser felices.

El quadre el firma una tal Lali. L´Honorat apropa el nas al marc, on hi ha una placa daurada .Entre cometes i en cursiva s´hi pot llegir : Toujours París. Al costat i entre parèntesis, 1965, l´any del seu propi naixament. Per primer cop en molts díes, fa un somriure no forçat. Després de tot, aquesta darrera coincidència tira per terra tota la casuística de les altres dues, convertint-les en baules per on discórre, sota un cel blau de Maig, la vida d´un home esperant respostes.


8/5/14

Treballant...


A la nau, camina un home . De sobte, la llum irromp per les dues linees paral.leles de claraboies rectangulars obertes al sostre, semblant a com ho fa dins d´una catedral. Les bótes brutes, la lleugera pols aixecada pel pes de les passes,l´anell gros i daurat ,les mans negres i grosses, la roba gastada , el caminar de qui ha recorregut moltes vegades el ciment i la suor...tot pren un aire místic per aquesta simple presència de llum, sobtada i tangencial. L´home i la seva feina.

Després tot torna a l´ombra matisada i incolora del pas dels núvols, secs d´aigua.

4/5/14

D´aquests darrers capvespres


Ja el blat s´endreça a les espigues. Altes i verdes, reben les darreres ullades de la llum mentre les primeres orenetes estiren el vertigen arran de les seves puntes, airejant-les. El seu vol baix acrobàtic es barreja amb el de les merles, el dels tudons, el dels pardals, i en aquesta hora, amb el cant i els ecos de contesta de les caderneres, que pacientment esperen respostes a les seva pregunta de sempre, cantada de mil maneres diferents : ets tú la que jo espero ?. El quart de lluna minvant es va fixant en l´horitzó, un globus amb mitja espelma a dins que lentament, es va enlairant. I així el dia s´a acaba, i ve la nit, infatigable, semblant a d´altres nits, potser a moltes, masses, nits. A ninguna, deu pensar la cadernera, tot esperant resposta.