Punt cec

Plou al pati del darrera. Al del davant, no. A la nit estacional, un primer vol frustrat d´una cria de pit-roig, aterrant sobre la cadira blanca més antiga del pati. Saltirons cercant on passar la nit de pluja suau, aquella que assegura els brots tendres dels esqueixos dels geranis. Saltirons al mig de la nit, d´un ocell sense recer.

Els núvols, avui, fan del cel la catedral efímera que em porta al pensament altres catedrals, monuments, obres de l´home les quals, vistes en comparació, semblen esternuts dins una tempesta. I la gent sembla no adonar-se´n : corren, passegen, caminen sota la pluja o veneren el sol del migdia,asseguts en una terrassa. Però és cosa de moments, quan s´alça la vista entre dos carrers estrets o mires a través d´una finestra diminuta de ciutat, un terrat sense roba estesa.

Al vespre, com de casualitat, llegeixes uns versos d´un llibre que obres a deshora, mentre repasses distret la lleixa on descansen les paraules.

Inútilmente interrogas

desde tus párpados ciegos.

¿ Qué haces mirando a las nubes,

José Hierro ?

El nadó que portava als braços fa unes hores – curiosa ella, mirant també rera la finestra -, mica en mica aclucava la vista, deixant sense resposta la pregunta. El punt cec de la resposta seguirà alimentant els ulls, dels qui alcen la mirada.

" Shaving "

Travessant-me la cara,

netejant camins de neu,

-segueix plovent afora-

aquest petit estri

amb nom de dona

-eterna Gilette-

reescriu, raspada

rera raspada,

el pes del temps.

Volto la cara

enlloc dins la pluja,

-la vista perduda,

el rostre partit -

. . . 

I aquesta doble fulla
amb nom de dona,
goteja carícies;
s´acaba  ofegant-se 
amb la besada més
blanca i més freda :
la de la porcellana.

. . .

La pica és plena.

I tu, 
en algun lloc 
dins el mirall.
Fonen-te al pas
fosc però dolç,
de la tovallola.

Aquests miratges

de cors, 
omplint-se . . .
com  forats d´aigua.

Andante

Verds emparats per dos grocs lanceolats. El sol perfila l´ombra del merlet punxegut sobre la mateixa fulla d´aquesta atzavara que em remet – per la seva absència evident - als jardins de l´època en què les coses - quantes més per més anys que passen - eren diferents : des de les mànegues de broc estret,on el dit polze complia l´escarransida funció de difusor fins a la grava cobrint els espais lliures dels parterres delimitats per pedres fogueres; de quan els jardiners només eren a les novel.les de misteri, amb els majordoms i els canelobres; i les piscines, un cossi ple d´aigua sobre la terrassa. Entre d´altres coses, per no fer-me pesat a mi mateix al pensar en aquella època daurada on el sol mai no cremava . És a dir, a l´època dels coneguts paradisos perduts. Aquí encara hi són, perquè el lloc és mig abandonat, a certa alçada, en una certa llunyania com si la infància marqués aquí les seves distàncies respecte al món de l´adult deixat momentàniament enrere, a l´observar-les com una espècie que creia extingida. Em fixo en l´agulló, amb precaució. Immediatament el jardí es torna a tancar, dins les espirals  sinuoses dels plecs que el segueixen, que em retornen on sóc ara. Aquí, al vell mas de Can Torres.  

Pruners florits les acompanyen, un parell de minuts més enllà. Flors de pruners sobre l´herba, talment com si aquesta hagués florit. Cauen sense haver de passar pel marcit previ abans del primer vol, fet que les fa diferents, afortunades, d´ascendència virginal. De costat observa la figuera, endolcint l´era . L´alzina centenària, fina protectora al darrer redós, sempre amatent. I el roure ombreja branques nues dins un primer marge, de cara als turons,  tancant-se en vèrtex fonent la torrentera.

El camí circula a la vessant oest, davalla fins a la font. Poc abans però, el parany d´en Schubert, on m´aturo. Avui finalment l´he batejat. Avui he descobert Schubert, la cinquena simfonia, l´andante. El millor regal de la ignorància és saber descobrir-la cada dia.

S´escolten sempre al vespre, quan no queda ningú. De ben aviat, s´escolten. La torrentera, sense ser profunda, té bona acústica, pels turons alts que l´aïllen a banda i banda. El matollar és generós; el silenci, de gorja. Ara que l´hivern ha decidit fer d´hivern,- tement potser de ser descoberta la seva infidelitat deguda a uns anhels propis dels déus tot provant de transformar-se en aquella que ja va alçant el seu rostre - cap a l´hora del sol caigut, un pioner posa a prova els seus pulmons embadalint l´audiència. Sense resposta encara, però intuint-la com a bon animal que és, perdura el seu solo tot esperant l´entrada de l´orquestra, que ja afina l´instrumental per a una nova simfonia. 

( soul )

Té el rostre de faccions clares, ben definides. El cabell recollit l´enmarca en un quadrangular suavitzat a l´alçada dels pòmuls i la barbeta. Els ulls, sempre indispensables, són bonics, del color del cafè mòlt. A sota d´aquells, a les vores, la foscor d´unes ulleres contingudes, delimitades en la pell com si fossin els límits d´un dolor passat però encara viu, viu  però controlat, apaivagat pel que sembla una nova vida. El somriure el manté amagat, caut. Al voltant seu però, es té la sensació de que tot pot anar-se´n a n´orris en quan perdi la concentració lànguida amb què observa el petit perímetre que la rodeja ; en quan es deixi anar una mica en un deix de confiança natural envers el desconegut que li parla a ella i a la seva parella ; en aquella probabilitat ínfima de tornar-ho a perdre, en tan sols un moment en què abandoni aquesta vigilància latent, compromesa dins la negror de sota els ulls. Insomne. Hi ha, però, la fermesa, l´amabilitat, la tendresa amb què mira el què diu l´home, en qui sembla confiar. La confiança , es clar.

Al final s´allunya, després d´un breu somriure, i la seva figura marxa a passos curts, arrossegant una coixesa tot just i quasi bé imperceptible de veure.

Un bon dia

Obro la finestra, aixeco la persiana. Alço la vista al dia, a punt d´esmicolar les restes de la nit. Sobre la branca del pi, una puput. M´aturo, evitant de fer soroll. L´observo : resta immòbil, mou el cap, abaixa el pic llarg, d´estilet, dins les plomes. Torna a aixecar el cap, mira endavant, esperant alguna cosa. Sembla que encara no, decideix al cap d´una estona. Segueix el que sembla una toilette matutina. Espolsa les ales, aixeca un moment la cresta, la torna a abaixar, es gira per seguir amb el plomatge de l´esquena. L´escena dura uns minuts. Com que no tinc massa temps – jo, com l´ocell, segueixo un timing més rigorós que el seu -, continuo fent, obrint finestres amb la seguretat de que volarà aviat.

Però no. Segueix a la branca. Llavors s´escola un primer raig de sol, damunt d´ella. No m´hi havia fixat mai : aquella branca és la primera de l´arbre que rep la primera llum del matí, encara roja de capvespre. La puput resta ara ben quieta, l´ull minúscul fix en aquesta primera brollada de sol. És llavors quan la caço amb la càmera.

A la cuina el cafè surt i em giro. Al tornar la vista a la branca, ja no hi és. I em pregunto sinó serà aquesta puput l´encarregada avui de fer-me saber de la diferència que hi ha entre dos dies. I de si no hi haurà algun esperit benigne, amagat dins les seves plomes.

Primera tarda

La tarda s´allarga el suficient per caminar, altre cop. Primer camí de tarda d´enguany. A l´arribar a Can Garrigosa, plou de manera feble. Camp sense conrear i la figuera, pelada al bell mig del blat inexistent. La masia, però, ha estat pintada i la pedra al voltant de la portalada i les finestres, inèdita al record, ha fet la seva aparició qui sap després de quants anys de restar en l´oblit. Abans, els ametllers encara florits, la foscana xopa i profunda dels alzinars esprimatxats a banda i banda del camí , farcit d´ onades de sorra i pinassa, silencioses com estores de bany al ser trepitjades.

Un ase brama, fent l´efecte de sirena portuària. Recordo el conte de una illa on els seus habitants tibaven de la cua dels ases perquè aquests bramessin i d´aquesta manera es comunicaven la seva posició, o alertaven de l´aparició d´algun perill, com les fogueres en l´antiguitat. Aquí i a aquesta hora, l´únic perill és el porc senglar, que algunes vegades es deixa veure. El cel, entre els arbres, és del color del metall blau. Deixa de ploure, uns metres després d´allunyar-me de la masia. La nuvolada enfosqueix la tarda al rost del camí abans d´arribar als camps de Can Pèlecs, igualment buits de sembra. Tanmateix, tot venint de la fondalada, la vista s´eixampla dins un paisatge alliberador, segons el dia que hi passes. Avui no ho és massa, potser per la manca de llum. L´aiguat encara regalima damunt seu. Les ginestes, austeres i dures, aguanten els marges per on transita ara el camí, un lloc amb vistes al casal de parets vermelloses i altes, lloc on s´ha establert un petit centre d´agricultura ecològica com en diuen ara - horts i bens, que es deixen sentir a estones - ; no al casal pròpiament, sinó a la casa dels masovers.Venen segons tenen, a través de una petita comunitat de consum. Els nous habitants han fet neteja i preparen els terrenys propers per ampliar els horts. Així , l´entrada del darrera ara queda perfectament a la vista, i tota la tanca al voltant del casal, és neta de bardisses i heures. Miro si la glicina, preciosa al bon temps, ha estat respectada. No ho sé veure ben bé, però els hi dono als pagesos el benefici del dubte. La gran bassa, raconera dins la propietat, delata els mesos de sequera, mig buida.

El camí continua, ara rodejant la paret oest i davallant per retornar a Can Garrigosa. Transita enmig del bosc, i és més aviat pista forestal. Bassals on s´hi reflecteixen copes de pins i trossos de cel, tot plegat enfosquint-se. Pensar, en aquest camí fred i trist de final de tarda d´hivern, què en pots treure´n sinó una sensació de solitud apresa amb els anys. La càmera penja dins la seva funda, sense haver estat oberta. T´esperaves una mica de sol, com ha passat al migdia. Respires, sentint poques fragàncies. El que si, frescor, una certa renovació a l´aire, el baf del diòxid de carboni expulsat per la boca esdevé una avantguarda dels passos, i llavors penses, quan no hi ha res per mirar. Penses en la figuera que no donava fruit.

A l´arribar a la masia, torna a ploure, de manera igualment feble, com si aquí hagués estat plovent tota l´estona de la caminada. Encara dins del bosc m´adono dels eucaliptus, els únics que recordo haver vist al llarg i ample del parc. Alts, sorgeixen com una petita colònia estrambòtica enmig de pins, bruc i alzines. Són llargs, de troncs prims i rectes, d´escorça clara i lligada, trencadissa, davallant en tires cap al terra. Algú va escriure que dalt d´ells, a les copes, la remor de les seves fulles primes i delicades, guaridores de malalties tropicals, eren d´aigua brolladora, de rius absents. Aquí que no tenim rius, a l´estiu, a vegades m´hi apropo a sentir-los. N´hi ha uns pocs, els mateixos de sempre. Ni es moren ni es reprodueixen, de moment. Com jo.

Més enllà, dins el tancat, cavalls. Tres de blancs, i un poltre, del color de la terra roja. No deu ser fill de cap d´ells. O ves a saber què en pensaria en Mendel, amb els seus pèsols. M´observen, quiets. Llavors un d´ells renilla i es posa a trotar, seguit dels altres dos. Els cascs de les potes sonen rars, dins aquest paisatge. Ressonen a far-west, a novel.la de London, a gos convertit en llop. De London a Hesse, quatre trots de tres cavalls blancs.

 Tornant, passant sota el gran roure mentre el bon temps sembla il.luminar l´horitzó del mar no vist, resto al mig del camí, seguint onades de pinassa i sorra. Més enllà, davallant al primer episodi ,altre volta, el camí dels xiprers, vers la casa del poeta. I així s´acaba, la primera tarda.

Automàtica.4

(...)

T´has etivocat. Així de clar. El gran Kevin Johansen resta dins la llista de desitjos amb la tercera de Schubert, l´assaig sobre el lloc silenciós de Handke i en Robert Cray, tot esperant l´ingrés de nòmina en què un pensa mentre fine yesterday corre pel cap i al davant apareix en Paco, el xofer. L´ indicació del Paco de com entrar la càrrega dins el camió – en Paco és metòdic, reflexiu i callat – tot fent giravoltar els braços en una explicació que el torero interpreta com ballar la lambada em retorna a la conversa sobre l´opacitat – ¿ és opaco ? Si soy yo, no, no, tú no Paco, que si que es opaco, perdona no hablaba contigo sino con Paco, ahora si, opaco, está claro, adiós Paco – de l´acabat de la càrrega que ja és a punt quan a la nit, pel que sembla, es presenta plena d´ opacitats – els gats, ja sabeu -, lambades i explosions al baròmetre. De dia, en canvi, dues dones observen, de cua d´ull. Us etivoqueu, com jo a l´escriure, el que veieu és res. Res, que us avorriu i dispareu la mirada, interrogativa, curiosa, de segon o segon i mig. I sempre, en aquestes circumstàncies, un és el que sembla ser, i d´aquesta manera no torna la mirada, per augmentar el misteri un parell de segons més. Només la copsa, sorprès d´atreure-la. I fa semblar el que és, sense aprofundir massa, com peix dins l´aigua. De dos a quatre segons, que mirats proporcionalment a la capacitat del baròmetre per baixar com sembla que ho farà aquest vespre o a la del Paco per preparar la càrrega i introduir-la al camió, serien la mesura justa perquè dos desconeguts – posem per exemple un home i una dona – visquessin la intensitat plena de una gran història mai escrita – posem per exemple, d´amor -, sense cap conseqüència pels coneguts paral·lelismes de les vides mai creuades, creades per algun daltabaix fisiològic semblant a una

ciclogènesi explosiva

(...)

Tres apunts, i a seguir

Plou, amb un xirimiri difícil de recordar. Al rètol de metall, sota les paraules calades on hi diu Passarel.la de l´Amistat, vuit o nou gotes perlegen dins el seu ostrer, estirant cames invisibles com amics retrobant-se damunt antics pedrissos des d´on tornar la vista enrere damunt els paisatges - volubles segons diuen - de sempre. Al pas de vianants una nena rinxolada adés  em somriu, adés em saluda amb la maneta aixecada, dins un impermeable vermell.

*

Del planter al tros, damunt la mà el petit univers de l´arrel fins al brot tendre sorgint de la terra humida i negre de l´espinaca fèrrica, banyat momentàniament per la llum del sol, avui regalada. Dins aquesta mà, benigne, el món prospera.

**

Sant Valentí sorgint del fons del calaix de la ferralla sobrant del petit bricolatge casolà : un cor calat a la pala d´un petit penjador d´acer inoxidable. He recordat un bon consell de mare, sobre el fet de no llençar mai res susceptible de tornar-se a fer servir - malgrat la llarga espera -.

*** 

Primera llum

"Va ser la primera llum que van veure els meus pobres ulls. Quan hi penso, de vegades em pregunto si tota la fe i tot el deliri, tota la por, l´especulació i la fantasia desenfrenada que es dediquen a l´estudi del cel i l´infern no reben massa atenció, al capdavall, en comparació amb aquella altra incertesa anterior : la fosca d´abans del lent despertar a la consciència de la primera llum."

Alice McDermott, " Algú" (2013)

In between days

Un camió de transports urgents. Pel darrera. De color blanc. Anant a poc a poc. A cada porta, a la part de dalt, un logotip discret, el suficientment gran per poder llegir-hi el que diu : Carreras.

Sobre el fons blanc, van apareixent, amb fugacitat de canvi de diapositives, les ombres dels arbres que són a les voreres del tram estret del carrer per on puja el camió. Són ombres nítides, de branques joves, buides i negres. Passen de biaix, seguint la diagonal, d´esquerra a dreta, sobre aquest llenç blanc exercint de pantalla improvisada.

Em miro l´estranya pel.lícula, assegut a la primera filera dins la meva butaca mòbil. Els arbres semblen escapar-se, qui sap on, fent carreres, empaitant-se sense arribar mai a encalçar-se l´un a l´altre, seguint la disposició fixa del seu estat natural dins el ciment de la ciutat com si passessin el darrer control – una mena de raigs X de lògica dubtosa – abans de marxar allí on poden, efectivament, ser més lliures. És llavors quan he pensat en què passaria si jo hagués estat entre dos arbres, en com la meva ombra s´hauria colat entre la de dos arbres, a sobre la caixa del camió de transports urgents Carreras, per desaparèixer i després observar com deu ser aquest lloc on els arbres s´empaiten i es troben ; on són, efectivament, més lliures.

Però el camió de Carreras, lentament, gira per un altre carrer, diferent al que jo segueixo. I el sol li ve de cara i la pantalla es queda blanca. Giro la vista i el carrer ara és buit.