(...) Jo ho he entès d´aquesta manera : quan hem percebut aquest cistell com un objecte i després l´hem analitzat d´acord amb la seva forma i l´hem captat com a objecte, aleshores fem l´única síntesi que, lògicament i estètica, és permissible. Aleshores veiem que és aquella cosa i que no n´és cap altra. La lluminositat de la qual parla és la " quidditas" escolàstica, "allò" que una cosa és. Aquesta qualitat suprema, la sent l´artista quan la imatge estètica és concebuda per primera vegada en la seva imaginació. Shelley comparà bellament l´esperit, en aquest instant misteriós, a una brasa que s´extingeix. L´instant en què aquesta suprema qualitat de la bellesa, la clara irradiació de la imatge estètica, és captada lluminosament per l´esperit, que ha restat paralitzat per aquella totalitat i fascinat per aquella harmonia, és l´estasi lluminosa i silenciosa del plaer estètic, és un estat espiritual semblant en certa manera a aquell estat del cor que el fisiòleg italià Luigi Galvani, emprant una frase gairebé tan bella com la de Shelley, anomenà l´encantament del cor. (...)
James Joyce , " Retrat de l´artista adolescent " ( 1916 )
Avui
m´ha passat un fet poc comú com és el d´acabar la tinta primer,
d´un punta fina, i després, d´un Bic blau. Dos en un mateix dia.
Dos cops en que el traç blau s´anava destenyint dins una o dues
paraules. Maldes per escriure i estrenys més la punta. Però res, els
estris d´escriure solen tenir un final ràpid . A vegades, inclús, semblen
triar la paraula final on anar a morir. En el primer cas d´avui,
estava escrivint el mot desert, m´hi he fixat perquè ha estat just
la darrera paraula que volia escriure.
Aquesta
sensació sobtada de que s´acaba la tinta succeix poques vegades al
llarg de l´any, però no per això deixa de ser un fet que em penso
que cada cop està més en desús, com antigues costums associades a
objectes obsolets. No deixa de ser també, un avís : la tinta s´acaba.
Alhora no deixa de ser un petit triomf fruit d´una perseverança per
la qual sento un orgull certament absurd, com quan acabes un quadern
on escrius coses com desert.
En
fi... tornant avui, ja de nit, també m´ha passat un fet poc comú
al llarg del trajecte enmig d´avingudes il.luminades per centenars
de fanals : dos d´ells s´han apagat al passar just per sota amb el cotxe. Algun
cop ha passat que en comptes d´apagar-se s´han encès. De tant en
tant em succeeixen coses d´aquestes, a peu o amb cotxe. Llavors em sento
com si posseís algun poder ocult i m´espanto una mica. Però dura
poc, perquè quan arribo al semàfor – sempre hi ha un semàfor
esperant- me -, aixeco la vista cap a un fanal en concret i penso :
Apaga´t ! . I no ha passat mai que s´apagués perquè aquestes
coses només tenen cabuda quan no esperes res d´especial, com tantes altres de la vida.
I
bé, un té que protestar, al final. Jo protesto. Pel temps,
bàsicament. Genèricament, com un producte caduc. Tenia un conegut
que un dia em va explicar el que érem : envasos no retornables. El
temps no existeix, em deia un altre coneguda. De fet, és un invent
del´home, producte de la civilització, com les tauletes tàctils i
els mòbils androids, que són coses que no acabo d´entendre.- Li
vaig dir jo- Després va treure de la bossa el seu i-phone i va
teclejar alguna cosa. -Aquest pensament s´ha d´apuntar - Em va dir.
En faré un twitt.- Un twit ? Un estaquirot en anglès ?- Em mira
estranyada i tecleja. Al twitter, una piulada, home !- Ah, vols dir
aquests xiulets que se senten als mòbils... – No, això són
avisos del whattsup...- Ella segueix amb lo seu : - El que m´agradaria és veure si es
converteix en quelcom viral.- Quelcom viral ?- li vaig preguntar. Li brillaren un moment els ulls, els tenia preciosos rera les ulleres fosques de sol.Van guspirejar com si fossin ulls de dibuixos animats nipons. M´ho va explicar, es veu que passa com les malalties, que es poden
encomanar de seguida o no. Li vaig dir que si era greu. No,
generalment dura poc, és com un..”subidón”...tecleges a favor o
en contra saps ? El tema està en destacar...és com els youtubers
-Youtubers ? - M´ho va explicar , es veu que són gent
que pugen videos d´ells mateixos al youtube, i que per alguna raó desconeguda,
agraden a molta gent.- Són virals , els youtubbers – Malaltissos,
doncs. -Eh ?- va fer ella...mira, al facebook ja té deu likes, l´he
apuntat, també.- Llavors em va dir que m´apropés i em demanà que
somrigués i ens vam fer una selfie que penjà tot seguit a l´Instagram amb
el títol de jo i el meu amic filòsof no retornable. ( Jo,
sincerament, encara tenia al cap lo dels likes...)- Ah, vols dir que agrada,
el meu pensament.- Estava cofoi, de ser-li útil en alguna cosa i d´haver estat a la vora de la seva cara un parell de segons - Bé...de fet, el pensament és meu,
ara- em digué somrient.Se´m va quedar cara de decepció innocent. -De totes
formes és que el pensament no era meu, era del meu amic, jo només
te´l comentava.- No importa de qui sigui en realitat, l´important
és que sigui instantani – afegí i de sobte, li van sonar com un repic de campanes de l´aparell. - El twitter ? Se´m va ocórrer de preguntar - Ella va riure, ensenyant-me una renglera blanca de dents perfectes.- Ets la pera, de debó... no, és que me n´haig d´anar, se´m fa tard.- S´aixecà d´una revolada i es posà el trasto aquell a la bossa. Llavors em feu dos petons a l´aire -
Adéu, wuapo, ens veiem- I marxà. Va fer quatre passes i ja retornà la mà per treure el telèfon, com si fos dins un anunci molt cool.
Ja
porta una bona estona caminant quan se n´adona. Damunt les roques i
enfonsades dins el fang de la vora dels bassals, hi ha petjades
fresques d´algú que no fa gaire estona ha passat per allí. A partir d´aquest moment es va fixant més en el terra.
Se li ha despertat un instint de caçador propi en ell : la vista i
l´oïda se li aguditzen, ensuma l´aire i accelera el pas cercant la
propera pista. Es bo seguint pistes. Pot saber per on ha passat, on
s´ha aturat, inclús si s´hi fixa una mica bé, què ha fet i
perquè ho ha fet. I ho farà, amb la seguretat de trobar qui busca.
Coneix bé el camí i en sap les seves lleis : darrera seu aviat tindrà qui el persegueixi també a
ell. Però no per això li deixarà pistes, si no cal.
Només les estrictament necessàries.
Darrera
seu, algú començarà el mateix camí. Veurà les petjades però no
en farà cas, perquè a ell no li interessaran les pistes que han
deixat els altres caminants: si han fet una cabana per aixoplugar-se
o han enterrat els ossos d´alguna bèstia que han caçat ; si han
deixat les restes d´alguna foguera o un cor dibuixat en l´escorça
d´una alzina. No, només voldrà que el camí el porti a
lloc i res més. Només necessitarà que aquell sigui clar i prou.
Això si, mirarà sempre enrere, per por a ser perseguit.
Algú
el perseguirà, perquè és inevitable. La por necessita seguir el
seu rastre, i aquest pot convertir-se en anhel. Es trobaran, així,
alguns perseguits. Un amb la corda al coll, l´altre amb les bótes
foradades. Sense masses esperances, no es mouran de lloc.
El
marfull, florit, aboca la seva discreció de matoll mediterrani
davant la incipient florida dels pruners de gemmes inflades, rosades.El marfull es mereix més, perquè a més, fa molt bona olor. Diuen que ja anem cap a la primavera, l´equinocci ; el sol, cercant
el seu zenit. Les setmanes passem ràpides, com les rutines. Pocs
dies de festa, cap sortida, cap estona per anar a córrer, però si per
nedar un dissabte al migdia després de treballar i poder practicar el giravolt a l´arribar a
la punta dels vint-i-cinc metres blaus i lleugerament salats, on el
cos llisca a un altre ritme,on el pensament segueix el seu propi
camí mentre aquell, gira i torna a girar mirant de fer el gir perfecte. De vegades ho aconsegueixes, no tant bé com la companya del carril del costat, la qual desenvolupa el gir perfecte, amb magnífica sincronia del moviment d´anques, modelades com pedres dins un riu.Tu, en canvi, no tens cos de nedador. Al final, cansament als braços, a les cames, als pulmons. Migdiada massa
llarga però inevitable. Les moreres s´han d´esporgar. L´avi se´n
va recordar, de les seves moreres, al seu llit de mort. Recordeu
d´esporgar les moreres ! Iaquest any és una mica massa tard, però la
feina cada any es fa més difícil, perquè cada any creixen una mica
més i l´escala, molt llarga, ho és menys, i els equilibris –
algun de precari – obliguen a apuntalar el cos entre branques i
graons...ja veurem quan no hi arribi, potser ja no ho hauré de fer
jo. De mentres l´avi, content. La feina, malgrat tot, és tranquil.la; el sol radiant i el fred, suau.
El matí, gentil. S´apropa el bon temps i encara no has vist la neu
aquest any. I no la veuràs, no t´enganyis massa, l´hivern comença
tard i s´acaba massa aviat, i les tardes per llegir i escriure ja
han marxat, perquè mentre hi ha sol, la necessitat hi és,
d´estar-se a fora, d´aprofitar cada minut ; això si, amb la manca
de pressa per la manca de temps- no hi ha plans a fer ni càlculs per
portar-los a terme-. Llegeixes el diari, t´interesses per un article
on es parla dels pisos robotitzats. Aprofitar l´espai, moure un
armari per rails amb el mòbil, amagar-hi el llit a la part de sota,
canviar les utilitats. L´espai. Una pila d´anys llum per arribar a
una galàxia on hi ha uns quants planetes més o menys com el nostre.
Curiós, això dels telescopis, el que són capaços de veure.
L´espai. Un bloc de pisos, ja antic, d´arquitectura probablement
efímera . Del darrera, un espetec de finestres. En una d´elles, la
novetat de una làmpada de peu model Holmö. Desentona, vist de fora.
No hi ha la cal.lidesa ni l´espontaneïtat ni la imatge aquella de
caliu del catàleg d´Ikea , amb les seves fletxetes de colors i els
mil.lers de coses i cosetes que devores amb la mirada. El millor,
definitivament, és als catàlegs. Per això cal deixar-los de banda
i mirar de que, simplement, s´encengui alguna bombeta, ni que sigui
en diumenge.
Baixa
per davant meu. S´agafa a la barana – els vint-i-dos graons són
costeruts – i a cada pas el cos es mou de dreta a esquerra com un
vaixell dins una mar brava. Gorra de llana i bufanda, abric gruixut,
tot i que el dia és suau, ben bé primaveral. S´atura al penúltim
escaló, i observa els brots de la figuera. Després continua i el
primer pas en terra ferma és com el de l´alpinista fent cim.
Mirant-lo, em faig la il.lusió d´estar veient la meva figura amb
quaranta anys més del que tinc ara. S´atura davant la porta
metàl.lica que delimita el terreny, ara propietat de l´ajuntament.
Es mira el petit candau que n´impedeix l´accés, i s´estranya del
fet. El tiba, com si esperés despertar-se de cop d´algun somni
incòmode. Mentre és allí palplantat passo pel seu costat, es gira i
em veu.
-Déu
vos guard – em diu amb veu esquerdada. La salutació em deixa parat
i em fa somriure. L´home és de la generació dels del Déu vos
guard. No en queden gaires, d´aquests. L´oïda es fa amable i el
diumenge, diferent. El saludo amb un bon dia que sembla situar-lo a
lloc. Es mira altre cop la parcel.la mentre li passo pel costat. Em giro. Resignat al fet del tancament , fa en direcció contrària a
la meva, garrell el pas com un vell cowboy de pel.lícula en blanc i
negre.
Jo, cap al tros, d´on encara tinc la clau. L´ametller
rosat – sota el qual les abelles brunzen frenètiques sobre la
catifa virginal – se´ns queda mirant, marcant les distàncies entre tots dos.
La
noia es mira el pot petit, de plàstic ataronjat, que té a les mans. Al seu reflex
damunt del mirall, els ulls eviten aixecar la mirada. Amb les que
queden, pensa, segurament n´hi hauria prou. Mentrestant, al pis de
dalt l´home gran fa recompte de totes aquelles que s´ha de prendre
per no haver de patir les mancances d´un cos vell i cansat. Pensa
sense por en si val la pena, al capdavall.
Finalment
un d´ells se les pren i al vespre, al baixar les escombraries,
l´home gran li agraeix la deferència de cedir-li el pas al cancell
de l´entrada. Les bosses queden juntes damunt la vorera amb el
ressò del bona nit llunyà, sorgit en la foscor de les escales.
Al
febrer, els matins ja no són foscs. La claror i els matisos de les
primeres llums, dibuixen el seu particular espectacle diari fonent el
cel de blaus, blancs, liles i roses, potser de taronges segons com
cauen damunt la vista, rera tots els murs de la ciutat. Al meu carril
– el dels lents – la gent engega curt als semàfors. Pel
retrovisor veus alguns ulls girats a llevant davant el calidoscopi
que encén el dia.Abans d´ahir, particularment, els núvols ventats
sobre-manera tenien perfilats els seus contorns sense cap estirabot de
línia mal ocupada, i un to propi dels cels ovidians, dels de dits de
rosa. No es pot defugir una immensitat d´aquesta mena inclús en un
dimarts qualsevol, fora dels circuits on la parada esdevé
obligatòria. Cel i terra mai han estat tan separats un de l´altre,
i uns quants interrogants travessen la ment mentre em miro amb ulls
avars el més momentani dels impossibles.
En
canvi, pel carril del costat, passen els fitis magnànims dins els
seus estris voladors, aliens al passeig de més amunt, on el rosa
arriba a escolar-se fins a ponent de la volta celeste, aquí i allà
amb les transparències subtils de negligés adormits encara, de
restes de somnis tebis, d´ulls i cabells desendreçats, de pell
fresca. Fins allí on pot arribar el dia que comença, terrenal
d´esquelets d´arbres, aiguabarreig i distòpia de carrers, asfalt i
feina, pendents de batre.
Les
flors són viatgeres, algunes més que altres : viatgen més lluny i
sovint més de pressa. Veus ? - digué l´avi al seu net, assenyalant
un boixac vora un altre boixac. El nen observà les dues flors,
exactament iguales, separades un mig metre entre elles. La vista va anar més
enllà ; i després més enllà encara...una línia de punts taronges
seguia fins ves a saber on. Després de la pregunta que la ment infantil feu a la del seu avi, aquest li explicà la
història de cap a on van les flors viatgeres, i ho feu sota l´olivera
gran de la Farinera, una tarda calorosa d´estiu.
La
seva sorpresa, llavors, fou semblant al seu somriure quan li explicà a aquell
marrec amb els ulls vius i oberts de bat a bat el mateix conte de les
mateixes flors, – ara agrelles saltant pels marges de l´hort i
traspassant tanques metàl.liques, una tarda de primavera d´enguany
– viatjant pel temps amb la seva celeritat habitual. El nen alçà la
vista per seguir el morat dels pètals de la primera a la segona
flor, un mig metre més enllà. I continuà més enllà encara, fins
ves a saber on, mentre escoltava la història, ja antiga, que li explicava aquell home gran sobre cap on van les flors viatgeres.
