Al bosc

Al bosc, ningú se n'adona de la meva presència. Ni tant sols jo, sotjant el roure. Aquí estic com un animal de companyia, rebent carícies del seu amo.

Notes d'oficina

Tots quatre membres de la família mengen xiclet. De maduixa. Tots quatre masteguen com ho fan els inexperts, és a dir, amb una quantitat de goma excessiva a la boca, fent-los nosa al parlar. Amb els llavis estranyament brillants estan tots a punt de bavejar i l’olor de maduixa postissa ho omple tot. Diria que algú els ha drogat, però potser no. 

***

Ha trobat la seva calculadora enmig d’una carpeta de tarifes que guarda en una lleixa al costat de la seva taula. El client ha fet un bot davant el crit d’alegria d’ella davant la troballa. Era la seva calculadora. L’entenc perfectament : jo m’estimo la meva i potser més la grapadora, per això li vaig dir que el millor era deixar de buscar-la, cosa que no va fer fins que ho va deixar estar. Jo he après a fer-ho, amb els anys, encara que hi ha altres coses, però, que un cop perdudes no es tornen a trobar mai i a diferència de una calculadora – i no sé perquè -, no s’acaben d’oblidar. La inspiració, per exemple.

***

El nou rellotge de l’oficina té el vidre col·locat més endavant que l’antic que hi havia abans, degut al seu cos més gruixut. Aquest fet fa que la llum del sostre s’hi reflexa de tal manera que, segons com giro el cap, hi puc veure una papallona, un molí, un cos de dona...tot menys l’hora, cosa que tampoc importa massa, al capdavall. Ahir, mentre m’hi entretenia, algú em va dir si em passava res, al coll.

Compensació

Encara que, en general , avui  no ha sigut un dia fi, he notat que el sol bategava càlid i l'airecel es podia olorar fresc amb la puresa d'anunci d'aigua ; a més, el compact-disc del cotxe - que fa mesos m'expulsa sense cap criteri obres d'art musicals en una avaria que millora notablement el meu alt nivell de paciència -, de cop i volta s'ha mostrat generós amb en Van Morrison, i el lleó de Belfast ho  ha aprofitat per recordar-me la poètica del vam néixer abans que el vent i sempre serem més joves que el sol , i com el llibre que s'obre i et permet passejar per l'època d'Horaci i tancar-lo per retornar-lo als seus segles, així jo, he assaborit un bon rhythm and blues abans de retornar al meu futur particular el qual i com he dit abans, no ha estat gaire fi, avui. I això ha fet el dia millor, compensant-lo.

  

Raons de ser

Avui escric escoltant la ràdio per l’ordinador. Un podcast del programa “Toma uno” de Radio3, i comença recordant que avui, en Tom Petty haguera fet seixanta-nou anys. Amb la cançó “wildflowers”, del 1994, un disc que recordo haver comprat a Andorra, al Sant Eloi, quan encara aprofitàvem un dia d’esquiada per comprar mantega i melmelades franceses , omplir fins dalt el dipòsit de benzina i afegir-hi un cartró de Chesterfield americà al contraban habitual d’aquells dies on l’IVA havia substituït les mancances del règim d’anys anteriors, els de la infantesa, quan fer uns kilòmetres per Andorra o França era com aterrar en un altre planeta, més encara com anàvem disfressats amb monos i “descansos” que ens feien sentir com una mena d’exploradors retornats d’alguna galàxia perduda. Cues interminables i llums de tots colors passant vora el baf dels vidres on la neu dels esquís es fonia amb llargs regalims desdibuixant la nit on de vegades, la lluna eixia més tard, quan la carretera ja baixava, tranquil·la i serena cap a casa.

M’he recordat d’aquells temps dels quinze anys, avui, tornant a pujar un turó on feia anys que no hi anava. És curiós com alguns camins no s’obliden, sobretot si s’han fet molts cops durant una època de la vida. I aquest és un d’ells. La raó, senzilla : en aquella època, sense carnet de cotxe, tot el que caminava era des de casa. I per arribar fins dalt d’aquest turó, podia esmerçar dues hores ben bones, i seguir encara dues més, abans de tornar. Llavors caminava amb gos, i no hi havia ningú. Aquesta tarda, tampoc. Llavors el camí era menys fressat, i el senglar no hi deixava quasi bé rastre. Ara el bosc és més brut tot i que si es mira bé, segueix generant les mateixes sensacions segons els trams : fins que no s’arriba a la zona de roca, el bosc transita en giragonses que a l’inici puja amb força i després, transita per un pla on els pins, allargassant-se amunt, deixen les branques de sota seques i sense llum ; per aquest tros de camí, refet avui, m’he preguntat si la sensació de solitud d’aquells quinze anys, amb tanta vida per davant pendent de desaprofitar - un altre sentiment arran de camí -, era la mateixa d’ara. Aquesta tarda pensava tot allò dels trenta-cinc anys inalterables dins un bosc, de certa absurditat per refer un camí gens bonic que anava recordant a mesura que el tornava a trepitjar, com si seguís les molles de pa deixades pel qui vaig ser.

Llavors he sortit a la roca, i tot ha canviat. La caminada, aquí, canvia radicalment. Aquí la roca és diferent, més blanca i compacte ; en alguns punts, es pot fer una petita grimpada i el paisatge sorgeix com per art d‘encanteri, és el que passa sempre quan se surt d’un bosc tancat. Al cel les nuvolades s’arrepleguen distretes, amb el sol jugant a cuc-i-amagar ; el pas s’aferma damunt la pedra, fins arribar al cimal, on s’hi accedeix com a un altar, amb una petita escala natural que hi mena . Dempeus, la vista és bona, fresca, boscosa i neta, sense ser una meravella. L’aire porta alenades de tardor, amb tocs d’aigua que no sé ben bé d’on cauen. Dos quarts de set i el sol decideix fer una darrera escapada i tot s’il·lumina. És una sensació agradable, com un premi a l’esforç d’haver pujat fins aquí. Com si aquesta llum damunt el paisatge tants cops vist donés significat als anys passats, a pesar dels pesars.

La música ha seguit al programa mentre he anat escrivint aquestes ratlles. Música amb botes, que diu el presentador. Country, americana, música d’arrels, amb cert punt de flor salvatge. El que millor he sabut fer fins ara, és no parar de caminar.

Jeroglífic

¿ A QUINA ESTACIÓ - DE LES QUATRE ANUALS - ENS TROBEM ARA MATEIX ?

A primera vista

Caldria actuar, més que esperar. Absurd.

Va, mou-te !- em diuen-.

Fes que passi alguna cosa !- em repeteixen.

Jo no soc bon actor, i a més mai he sabut dir mentides, sempre m’enxampen. I el que penso de veritat és que actuar és forçar les coses perquè passin, i això, en si mateix, és malbaratar l’ status quo de la realitat, que té els seus propis tempos. Per això m’agrada la feina que faig, m’ hi trobo com peix a l’aigua. Dins una peixera.

 ( Sona Pink Floyd per alguna banda, la de la portada amb un home cremant-se )

En la majoria de casos, a més i sinó sempre, passen masses coses i prou feina porta saber com i quan passen, i perquè passen. Que passi el que no ha de passar és la millor de les coses passades. Quan no passen les coses en el moment que un desitjaria que passessin, vull dir. I és per això que hi ha qui pensa en l’acció : les petites revolucions de cada dia, en diuen els terapeutes de butxaca .  Llavors és quan apareixen aquest tipus de frases a pilota passada, tan aparentment boniques però alhora tan inútils. Que no passi el que un desitja no és un problema. Heràclit ja anava per aquí, quan deia allò de que mai ningú es banya en el mateix riu, a pesar de semblar sempre el mateix riu. A més – segueix pensant mentre manté  el cap girat rambla amunt, sortint del seu somieig protector, alleugerit de cop per tan estranya reacció del seu cor - ara ja és massa tard. Però no és pas culpa meva.

Efectivament, mentre en Dionís pensa tot això, obre els ulls al que passa quan sent el dringar de monedes dins el platet. Encara és a temps d’albirar la dona del vestit vermell  com un puntet lluminós i diminut escapant-se del seu radi d’acció, poc habituat a miratges passatgers com aquell; abans de girar-se finalment  i, davant la impaciència de la concurrència pagana, tornar a representar com un autòmat la breu pantomima de l’estàtua movent-se.   

Paral·lel

La tovallola resta penjada a l’estenedor, ben sola. Està la pobre una mica atrotinada, amb les vores ja fent fils, onejant amb la resta de tela on, en lletres grosses i negres, una sota l’altra, hi ha escrites les paraules  sand, sun ,fun, ocean i surf ; de fons, blaus i tons foscos dibuixant el que sembla un mar de traç gruixut, d’estètica norantera.

Amb el vent que fa aquest matí d’octubre, més que una tovallola, sembla aquella estora màgica i voladora del conte aquell de fa tant de temps , que algú ha decidit treure de les profunditats d’algun armari d’alguna casa d’estiueig d’alguna localitat costanera on ningú apareix en anys, perquè tal i com està, no pot haver sortit d’enlloc més. Un cop més, el record de la platja torna havent perdut una altra oportunitat per visitar-la. La idoneïtat del dia sempre resta en la ment, idealitzant-lo. Quan arribi, serà fantàstic de recordar.

... an uns

De totes les formes
d'escriure uns versos.
De totes formes

-em dic a mi mateix-

l'inici ja perilla
més enllà de tot.

No hi ha baríton que temi
una cantata de Bach.
Tot aquest alemany
tant viu i melòdic

-em dic a mi mateix-

hauria de ser ben fàcil
liquar el pensament
malgrat aquesta por.

Màgic i potent,
sense forma possible
perfecte a tal efecte

-em dic a mi mateix-

que deu ser això,
l'excusa clàssica
del mal pagador.

Acabar doncs,
pot resultar més fàcil
i potser més digne

-em dic a mi mateix-

amb un t'estimo
i un sempre vostre

a l'espera de nits
on rimes i llunes
siguin més plenes.






( i una signatura
  finant el paper )

Vida d'un nàufrag ( X )

El nàufrag es desperta. Ha somiat que escrivia un somni, però no en recorda res. Ha obert el llibre cercant un petit miracle, però aquest no es produeix. Del somni només en recorda dues paraules : dawan i imazighen , paraules sense sentit que, malgrat tot, anota en majúscules sota la darrera entrada escrita abans d’ adormir-se. Després fa l’ habitual : surt i fa unes braçades a la llacuna, per acabar-se de despertar ; esmorza unes peces de fruita que té guardades dins una pica on corre l’aigua lentament filtrada a la paret més obaga de la cova. Després torna al mapa, amb lleugera impaciència. Aquest li indica el següent punt a descobrir . Té que cercar un lloc anomenat el clos d’en Jonàs. Segons el tosc itinerari s’ hi arriba seguint una galeria que parteix d’un punt de la caverna on va anar a parar ahir. Aquesta galeria és força llarga, va en direcció perpendicular a l’altra per on va arribar en primer terme, i que parteix d’on es troba ara, lloc que no surt indicat al mapa. És a dir, que el mapa l’allunya del que ja coneix. Els mapes serveixen per això, pensa el nàufrag.

Com que disposa de temps, decideix ser fidel al seu compromís de no seguir cap instint immediat, com haguera fet abans. “Abans”, pensa. “Abans” ni haguera tornat, pensa. “Abans” també tenia tresors per trobar, i no en vol, de tresors. El pirata que el va dibuixar tenia, segurament, les mateixes intencions que les seves d’ “abans”. Es mira el plano i pensa si no l’hauria de cremar. Però llavors recorda el cofre i en com era just al costat del seu cos de nàufrag damunt la sorra de la platja. Té un sentit, aquest fet, per més casual que sembli. La casualitat ens posa a disposició nostre un munt de certeses cada dia, com la de que no hi ha dos dies iguals. I el mapa ha sigut com un leitmotiv, en aquest sentit, on la fi és, simplement, una X. El final o la finalitat ? I per a què ? Aquestes raons que suren per la ment del nàufrag li provoquen una por incerta i absurda per un final que mai un mapa atorga, i menys un mapa com aquell, que el tanca a pany i forrellat dins l’illa. En certa manera és com si fos un mapa del mon, quan el veiem penjat d’una paret :  no pensem mai en que el mon és rodó, i que per més que veiem els continents a través de llargues distàncies longitudinals, el que fem sempre quan les travessem és anar a parar a un mateix punt de partida, com William Fogg i els seus vuitanta dies. És a dir, que el mon pot resultar tant petit com el de la seva illa. Tot el que fem és anar donant voltes, tant si ens movem com si no. El mateix mon circula al voltant del seu eix, en una òrbita espacial. Un mapa és només una il·lusió. Convençut amb aquest raonament, el nàufrag deixa de pensar i va a cercar les seves trampes i esquers, doncs el primer amb el que pensa sempre és en menjar, a l’illa.

Camina. De sobte sent dins seu una mena d’aflicció, com un petit desesper que li és familiar. S'atura, espantat. La coneix, aquesta aflicció, li passava de vegades, sense avisar. “ Abans” li passava, aquí a l’illa encara no, fins ara : un desassossec, una constatació  de que tot el que l’envolta de repent, es converteix en un pes feixuc. S’atura. El cor li batega amb força. El somni, ara, el recorda perfectament. Recorda l’angoixa, el vell, la plana, la foscor i la llum, ella. A la caverna va dir el seu nom en veu alta. Un nom perdut, la única paraula pronunciada a l’illa. Potser n'és el detonant, d'aquesta sensació oblidada. Hi havia una època en que el nàufrag en patia, de detonants d'aquesta mena : paraules, cançons, llocs, moments tant sols, que li originaven una inseguretat en tot allò que feia després. Llavors creia en ells, creia que d'alguna manera evocaven angúnies del seu subconscient, i mirava d'evitar-los. Fins que amb els anys, es va adonar de que no tenien res a veure amb que li passava realment. Res a veure amb aquesta sensació retornada , que a pesar de no agradar-li gens, el fan sentir especial, diferent, únic. No, el nom d'ella només el va fer somiar més del compte.  

I perquè el feia sentir únic ? “Abans” aquest sentiment anava seguit de l’adveniment d’algun fet negatiu. Era com un poder que tenia, una mena de capacitat d’endeví, l’avís d’una desgràcia. El problema és que no en sabia res, del que passaria. Com la tremolor del terra abans d’un terratrèmol, perceptible només per alguns animals, a ell li venia aquell encongiment d’ànima. Després, la notícia d’un accident, d’una mort, d’una malaltia sobtada...mai en ell, sinó a gent coneguda o propera. Li havia passat unes quantes vegades, les suficients per no creure-s’ho massa però per advertir-ne la causalitat. No era sempre, per sort per a ell. De totes maneres, el desconeixement i la immediatesa de l'esdeveniment feien que no hi pogués fer res. Era una capacitat aquesta de la qual no en treia més que una desesperança pel fet de no poder-hi fer res, una petita escletxa anunciant-li desgràcies, sense nomenar-les, però oferint-li la certesa de que el futur, estava d'alguna manera escrit.    

Resta doncs, inquiet.Alça el cap, cercant ajuda, mentre intenta respirar amb inspiracions més llargues. Un oreig mou les capçades dels arbres per on transcorre el corriol conegut, amb so de conversa apagada. Quan passa això el seu cervell els hi parla, com si d’alguna manera se l’escoltessin. Quan parla així, la veu de dins seu és la d’ella, de deix greu i lleugerament profunda, amb una pàtina de calidesa continguda, com si així els arbres l’entenguessin millor. Una bogeria ? els hi pregunta. No, contesten, no ho és pas. Segueix caminant, afegeixen amb idèntica veu. Continua. Somia, si pots. Aquesta illa ara és casa teva. El nàufrag s’inventa converses per tranquil·litzar-se. Aquí no ha de patir per ningú més, pensa. No té que passar res de dolent. Es passa la mà per la barba i els cabells llargs ; es mira els vestits, mig esparracats que li pengen per tot arreu perquè s’ha aprimat força ; les bambes, que porta  a les mans i mira de gastar el menys possible...camina descalç sempre que pot ; el sarró fet de trossos de lianes, on dos ous hi descansen rapinyats d’un dels nius que amb paciència ha anat localitzant, i que li suposen una felicitat inesperada en la seva dieta diària, com quan troba una bona roca plena de musclos. Què li pot passar ? O a qui ? A algú d’ ”abans” del qui ja no en sap res ? El nàufrag ja no té res a témer, en aquesta illa. No deixa de ser un sense sostre com els que veia ajaguts al mig de la ciutat. Només té por a la pròpia malaltia o a la mort, i així  i tot no li preocupa massa. Els primers cops que li va passar, es pensava si no tindria alguna cosa al cap, alguna malaltia mental. Al nàufrag li fan pànic, aquestes coses. No poder controlar el propi cos ni les emocions el fa sentir vulnerable i dèbil ; i és llavors quan la vida sembla penjar-li d’un fil mentre li dura aquesta incontinència. Però això era només al principi de tenir aquests episodis, que mai anaven a  més però tampoc desapareixien. Quan passaven sabia que marxarien tal i com havien vingut i que llavors, alguns cops, alguna cosa succeiria.

El nàufrag arriba a la platja coneguda. L’oreig ha desaparegut i una calma inusitada s’ha instal·lat en tot el paratge. Mira a l’horitzó i darrera el cel blau una profunda nuvolada avança, d’un color gris vetat de llargues línies blanques, amenaçadora. Cada pocs segons, llampecs baixant al mar, il·luminant-lo. El nàufrag s'ho mira i respira per fi, alleugerit. Ara ja sap el que li ve a sobre.

... i una peli

Escrivint la darrera entrada em va venir a la memòria una pel·lícula de bon record, amb una banda sonora preciosa, que em vaig comprar. En aquesta historia, la moto té el seu protagonisme. Al final - o no tant al final -, la moto es mor. No és una Triumph, tot i ser anglesa també.  

Veig que al Youtube hi és, però en versió original.