Baixaria per aquella escala.
Se la mirava des del darrer graó : era una
escala curiosa, de forma helicoidal , amb l’afegit més rar encara de tenir
forma d’embut, és a dir, la de davallar en cercles cada cop més grans fins al
darrer graó, el qual podria ser perfectament el primer, segons com es mirés.
Fos com fos, els dos eren de fusta de roure, com la resta de petjades al mig de
les quals, l’ull de Déu romania inacabat. Era negre, vist des de dalt ; en
canvi, des de sota es deuria veure clar i il·luminat com la fi del famós túnel,
una zenital llum blanca petita, engrandint-se a mesura que un s’hi anava
apropant amb la certesa de finitud física, material, pròpia dels vius perquè
l’escala tenia un principi i una fi, tal i com passava amb la seva vida.
Per això la Tina aixecà el cap en direcció al celobert
esfèric de parets blanques, per on la llum travessava els gruixuts vidres que
el fermaven, cercant una continuïtat del
seu pensament, com si enfrontant-se a tanta claror pogués anar més enllà.
L’únic que va aconseguir, però , va ser que el glauc dels iris es dilatessin
fins menjar-se pràcticament el negre de les pupil·les, cegant-la de tal forma
que les parpelles davallaren de forma automàtica, com si aquestes neguessin
qualsevol possibilitat de traspàs a través d’ella, sense saber discernir
si era la pròpia Tina o la llum qui ho
havia de dur a terme. El sentit de tot allò potser residia en una certa
reciprocitat, amb cap necessitat de ser una opció escollida: llum o foscor; i
quan tot de pampallugues, llavors, van
començar a aparèixer dins l’obscuritat, la Tina potser ho va entendre per un
moment : necessito alguna cosa forta / restaré mirant-te / fins que em quedi cec. Eren els versos
d’una cançó, que al Blai li agradava de dir quan es miraven. Després obrí els
ulls i va tornar la vista cap avall ; en la mitja foscor del fons del forat ple
d’estrelletes dubtà de si la realitat d’aquella escala no fos ja un dubte, i
d’aquesta manera convergir, com fa una lletra amb una tonada de guitarra, amb
un temps immediatament passat . Però no sonà cap melodia, i la sensació li durà el just per tornar en l’ull
el qual tornava a agafar la seva sinuosa i repetitiva forma, de modesta
perfecció humana.
No calia ser un matemàtic per saber-les aquestes
coses, tot i que ella ho era. Cal entendre-ho : una espiral logarítmica com
aquella, basada en la coneguda proporció àuria, tenia un encís especial pels
amants dels nombres. Es podia veure en la disposició dels pètals d’una flor,
per exemple ; o en el dibuix d’una closca de cargol, similar al de l’escala.
Eren fets demostrables, pràctics, fets explicatius de la natura de les coses. I
aquella proporció era el resultat d’una equació numèrica ben senzilla, però de
resultat infinit, un d’aquells nombres anomenats irracionals, sense lògica
aparent però de perfecció absoluta, a la qual no s’hi podia arribar. Si la Tina
veiés una escala de cargol amb aquella proporció inacabada però per alguna raó
pogués trobar o , encara millor, veure’n el final de la mateixa, hi descobriria
al centre l’ull de Déu. Vet-ho aquí. Tot i la metàfora del nom la idea era la
mateixa, com l’infinit. Per això la majoria d’ulls d’escala , tant si eren
quadrats com circulars, mantenien una proporció estable, racional, comprensible
i limitada a l’alçada de l’edifici, tot i que no deixaven de ser ulls, al seu
entendre ; en canvi, qui s’atrevia amb una escala com la que estava veient des
de dalt en aquell moment, havia de ser algú amb ganes de dubtar fins al final.
I ella dubtava, tot i l’exactitud dels càlculs apresos al llarg dels anys. El
dubte no era sinó un engany, i ella ja no podia més.
Costava d’imaginar-les, aquestes coses, sinó era a
través dels nombres, les equacions o els logaritmes. La matemàtica, en aquell
sentit, posseïa tota la mètrica d’un bon poema, per a ella. Tots aquells graons
eren la representació del seu resultat, units per aquella corba quasi bé màgica
sinó fos per l’exactitud del càlcul precís del qui l’havia dissenyat. Els
números hi eren, tot i no veure’ls. Aquesta altra noció tenia un component
quasi bé sobrenatural, fascinant per qui la sabés veure. Abstracte i amb tot
insuficient, degut ara a una por de fer la baixada. El factor humà era sempre a
punt per fer-li la guitza. La Tina, amoïnada, arrugà el front. Potser no la podria baixar, aquella escala. Sospirà,
davant aquella por sobtada. Es va preguntar quina seria la probabilitat de no prendre
mal ; en aquest sentit tenia
l’experiència de la pujada, que s’havia atrevit a fer feia una estona. No havia
passat molta por fent-ho, potser perquè s’havia concentrat a no mirar a baix,
sobretot a partir de la meitat del trajecte. Els graons grinyolaven, uns més
que altres ; uns quants estaven partits en més o menys grau de mesura ; en
alguns trams, la barana de fusta collada
a la paret havia cedit i la seva mà havia hagut de cercar suport en la paret
freda de guix que al seu tacte es desbrossava a poc que hi pressionés una mica.
Ara que s’ho mirava des de dalt, s’adonava de la temeritat de la seva empresa i
se’n feia creus de com s’ho havia pogut fer, per ser allí, en aquell replà
perfectament protegit per una altra barana de ferro forjat. Aquella fita alçada
al damunt de l’escala l’havia atret com un imant, com ho és un lloc descobert
per casualitat ; un lloc bell sorgit del no-res. La temeritat sovint és
inconscient, germana de certa passió aliena al risc d’una pujada com aquella,
que la Tina no va veure per les ganes de veure com seria tot des del capdamunt
de l’escala. I si per arribar a tota aquella blancor irracional havia de patir,
ho feia. Era la posició del qui sap que no té res a perdre, tot i ser mentida.
La pèrdua sempre ho és, sigui com i de qui sigui.
Així que per fer minvar aquella temença – que no volia admetre de cap manera - va
tornar al seu refugi natural, i va decidir de fer un càlcul estadístic,
atorgant freqüències a les variables més importants a l’efectuar la baixada per
després, extraure’n una mitjana que li indiqués la probabilitat de risc de
caure. La Tina se’ls creia, aquella mena de càlculs que extrapolava de la seva
pròpia experiència; la calmaven, li donaven el punt necessari de seny a
situacions on havia d’arriscar alguna cosa. Evidentment tot allò era una
contradicció, no servia pràcticament per
a res, perquè...com la valorava, aquella por ? Bàsicament era la variable més important. De tots és
sabut com la por tenalla, de com pot arribar a immobilitzar cos i ànima, de
vegades ; encara més quan no hi ha opció possible. Amb aquesta nova incògnita,
la Tina mirà a l’ull d’aquell déu imperfecte i obscur ; mirà tota la perfecció
arquitectònica que l’envoltava ; mirà les parets, els graons, les poques
finestres obertes al mur... mirà el conjunt d’aquella superfície aixecada
damunt un cercle i com l’escala s’aixecava a partir d’allí ; copsà la poderosa
estructura circular, la seva força , i llavors va fixar, acuradament, un valor
a la por sentida un moment abans, sense ànim de rebaixar-la perquè sabia el que
passaria al donar els primers passos cap avall. Hi hauria vertigen, exactament
igual al que havia sentit pel matí, abans de marxar.
L’honradesa científica sempre era per sobre de la
personal. Sent estricte amb si mateixa – potser massa estricte al capdavall –
li va donar un valor alt, qui sap si per accelerar la possibilitat d’un
daltabaix, inconscientment. Va treure’s la calculadora científica que sempre
portava dins la bossa i aplicà les variables en un senzill càlcul de
probabilitat. El resultat no li va agradar gens, ni personal ni científicament.
La por a caure va augmentar, i ho va notar. Quan la por creixia dins la Tina,
li pujava una ànsia al cor; i aquesta, en comptes de paralitzar-la, l’incitava
a actuar, i de pressa. Així que no s’ho va pensar dues vegades i decidí de
baixar de seguida per evitar angoixes
innecessàries. Per fer-ho, només havia de començar sense dubtar ni un segon. I
ho feu, amb energia forçada.
Agafant-se a la barana, davallà un, dos, tres ...
quatre graons fins que al cinquè el seu peu va relliscar damunt una pols quasi
invisible. Va relliscar el suficient com per perdre l’equilibri com ho faria un
pallasso en una falsa corda fluixa : mogué braços i cames amb l’esquena
tentinejant damunt el buit, mirant de retornar el cos a una posició estable. De
repent, es trobà en una situació insostenible, radicalment oposada de la
disposada feia tant sols uns minuts . En aquells breus instants només va sentir
la seva respiració col·lapsada ; no hi havia ningú per cridar esgarrifat o per riure davant l'absurda i inesperada situació en què es trobava ara ; ahir, era una dona feliç viatjant amb el seu marit i ara, un dia després, la bossa, amb el seu pes de plom atreia
tot el seu ésser cap al fons de la teoria de la gravetat, complint-se sense pietat. No hi havia res a fer, cauria
inexorablement. La probabilitat havia pujat al cent per cent, i això, en
matemàtica, era la certesa absoluta. Va ser el darrer pensament de la Tina
abans de que els seus peus cedissin a la caiguda. El cos, però, de manera
instintiva va realitzar un darrer intent agònic per redreçar-se en la mateixa
caiguda, el suficient com perquè la seva mà dreta aconseguís agafar-se a la
base de ferro que subjectava cada un
dels graons a la paret, la qual tenia una obertura central a tota la seva
amplada, per tal de que pesés menys.
Aquell fet la va salvar momentàniament. Però ara no hi
pensava, en les noves probabilitats que tenia de sobreviure a una possible
caiguda. De seguida girà l’esquena i allargà l’altra mà. Notà al tou de les
mans el fred del metall i com la sang baixava cap avall de les cames, com si
cerqués una sortida del seu cos. Veia, amb la cara aixecada amunt, el blanc
dels nusos dels dits mirant d’aferrar-se a la vida. No gaire més amunt, la
llum, altra cop encegadora. I’m going to see you...mormolà cercant una
ajuda inexistent. Potser el Blai l’havia seguit... Ara la disposició a morir
era franca, només havia d’esperar una estona ; inclús no havia d’esperar res,
ni el temps tant sols. Però la Tina no pensava en això, en aquesta hora de
suposada veritat. Buscà una sortida :
tal i com estava, no podria aixecar el seu cos cap al mateix graó, doncs
l’espai entre ferro i fusta era mínim i el primer era lleugerament reculat
endins. Només un bon escalador ho podria fer, una cosa així ; però si
aconseguia passar les mans al pla longitudinal de l’escala, potser podria
arribar al graó de sota, el qual era a una vintena de centímetres de distància,
seguint la corba de la paret.
Així que mogué les mans i traspassà la perpendicular
per situar-se entre els dos graons. Respirà mentre notava una tibantor creixent
als avantbraços. Havia d’anar ràpid o aquests no li respondrien. Girà els
canells cent vuitanta graus per encarar el cos al graó de sota per impulsar-lo
després progressivament, com si fos un gronxador, fins aconseguir dipositar els
dos talons dels peus al final d’aquell, de tal manera que quedaren fixats.
Tenia més de mig cos fora de lloc, ara. La bossa, però, havia relliscat fent
que la cinta se li enganxés al coll, mig ofegant-la. Llavors s’estirà al màxim,
fent força endavant amb les cames fins que les mans deixaren el ferro al punt
just, ara sí, d’equilibri suficient com per no tornar a caure. Abans, però, va
haver d’abaixar la cara una mica més per fer caure la bossa pel seu darrera, la
qual ens pocs instants deixà anar un soroll sord i sec al trobar el terra; al
sentir-lo, la Tina tingué un calfred i no esperà més : alçant-se a cop d’abdominal, salvà la darrera
distància, girant lleugerament el cap per no topar amb la base del fatídic
cinquè graó. Després, arrossegant-se, deixà caure l’esquena sobre la paret i
ajuntant els genolls damunt la barbeta, mentre fermava les cames fortament amb
els braços adolorits, sanglotà.
Va amagar el cap entre les cames , tremolant-li tot el
cos. Plorava com si es dessagnés d’una ferida fonda.
-¿ Però com he pogut, com he pogut ? – es lamentà en un
murmuri de veu.
La Tina sabia que no havia relliscat. Des d’on era
asseguda, podia veure el cinquè graó arran d’ulls. La fusta no era polida, cada
tros col·locat a l’escala tenia la superfície lleugerament rugosa, degut als
cops de ribot del qui els va construir. No patinava gens. Si havia relliscat,
havia sigut per una altre cosa, i ella sabia quina era, aquella cosa. En certa
manera hi havia estat jugant amb aquella possibilitat, tot i saber que ella no
la faria mai, una cosa així. Era una idea dolça i temptadora fins al moment de
l’execució, una idea com un perfum polsejat en l’aire, esperant el seu cos per
travessar-lo. I en tot allò no hi havia cap traça del destí que els havia
portat fins aquell punt remot de la costa escocesa, en aquell matí de juliol.
Era, simplement, la fi d’una història.
Havien passat la nit en un bed & breakfast. La
Tina s’havia llevat ben d’hora , com sempre. Volia fer una passejada. La
mestressa, amable, l’hi havia parlat la nit de la seva arribada del far del
poble, en plena remodelació després d’anys d’abandonament.En Blai dormia profundament. Tenia el mòbil endollat a
la bateria, a sobre la tauleta de nit. La llumeta d’avís parpellejava i de
repent, la pantalla s’il·luminà, mentre el telèfon vibrava. Era una trucada.Va estar a punt de despertar-lo, però no ho feu,
veient la placidesa del seu rostre. Contestà ella mateixa. I es feu un silenci
incòmode abans algú pengés, a l’altra banda del fil. El fil...la Tina aixecà el
cap d’entre els braços, més tranquil·la. Pensà en aquell número de telèfon,
sense un nom al davant però amb tantes trucades al seu darrera. La Tina tenia
bona memòria pels números. Pensà en la imperfecció de la racionalitat i en la
perfecció de la irracionalitat : des que va sortir de la casa el seu cap no va
parar de combinar tots aquells números, cercant un signe on agafar-se ; potser
un sortilegi que li fes oblidar aquells minuts en què es quedà mirant Blai,
dormint, abans de marxar.
S’aixecà i es va adonar que ara era al sisè graó. El
sis era el seu número de la sort. La Tina se n’avergonyia, d’aquella preferència,
com si una mare preferís un fill a un altre. Com el seu amor per en Blai, amb
la dimensió de colors i formes d’un ull de déu com aquell, fort i poderós com
les parets que l’envoltaven, d’un blanc glacial i que l’havia estat a punt
d’engolir amb totes les seves culpes a sobre.
Amb una mà a la paret i amb pas segur, baixà finalment
l’escala : allí hi havia la bossa i al seu costat, la seva estimada
calculadora, trinxada. Deuria haver saltat al caure, com si fos la seva ànima.
Com el signe que probablement cercava. Allí la va deixar, amb la seva pantalla
ennegrida i esquerdada. Després, va sortir a l’aire fresc del matí, ple de
l’olor del salnitre. Plovia lleugerament però el cel s’obria aquí i allà entre
núvols lleugers i blancs. El sol va sorgir del no-res una estona, il·luminant
la meitat de l’estructura del far, de sòbria presència. La calma del moment la
recordà la resta de la seva vida. Llavors la Tina pensà si seria a temps
d’agafar el darrer tren del matí, i marxà.
