Algú es manté

.

No em podria atrevir a dir res més, perquè ho espatllaria. O sigui que el qui llegueixi això, pot seguir directament als versos que deixo anotats al final, mirall del meu pensament estacionari, a dia d´avui. La resta és continuació dels meus divagars amb les paraules, a voltes superficial , a voltes ... ves a saber.

( no sé com col.loracions així són vives i existeixen, ni perquè l´ordre de les coses endreça a mode de coliseu l´ataronjat d´uns pètals observadors del pol.len groc dipositat a l´antera com farina, ni com l´estam produeix aquest groc tan...groc ni perquè l´aigua alimenta la terra que la fa créixer, ni perquè ha decidit obrir-se fa uns dies, i no abans, i no després, mentre companyes seves romanen tancades esperant capriciosament la seva hora; dedueixo, doncs, que no sé res de res, i mentrestant jugo a mirar de conmoure´m, d´encabir significacions al mot bellesa, d´entendre el pas de les hores, del que pacientment se´m mostra, del que no hi era i ara hi és, de respondre a fets aparentment normals- com una simple floració – que mai n´han tingut res de normals, de buscar-hi reflexos en la pròpia vida, de perquè ara en sóc conscient i fa un temps no, de si això és bo o dolent...; aquesta planta floreix un cop l´any, i la resta del temps és anodinament verda, mentre el tronc de la flor es resseca d´un gris cendra, semblant als capolls de les roses que no s´han collit ni podat, ulls sense conques, morts, estesos en l´aire impúdicament, l´alè del passat ( és així, sense més ) ; i en canvi, l´alè es manté viu, any rera any, tancat a pany i clau a l´hivern ( sota honroses i salvadores excepcions – m´enrecordo de tú, vella hortènsia solitària ), per retornar ara, a l´època de mudances, de cria, dels camps verds del blat de farina nova, dels cels altre cop caiguts de núvols passatgers; si , tot és nou i vell a la vegada, i jo segueixo sense saber res de res, mentre assaboreixo el darrer esclat, i divago, divago,divago al mes de Març que s´esgota,trenta-i-un dies on hi hagut neu i gebre, i anteres grogues dins un coliseu florit, i un fet que es manté - i això si que ho sé-pel poeta que anomenà l´Abril , demà mateix ).

Pel bri de pols que va restar dempeus
vinclat i las al pendent del talús
quan l´hora conspirava contra el món,

mira :
res no s´ha perdut

Algú recupera el sentit,
algú es manté en la paraula,
algú correspon al desig.

Lala Blay ( Plec de claror, 2005 )

Efectes espacials

.

Diàfana i hipnòtica, la bombolla d´aigua sabonosa reflexa la llum del sol de darrera hora i filtra colors fixos al moment concret en que és agafada amb molta cura pel brollador circular d´on ha sortit uns segons abans. Enfosquint brillantors i contrastos, definint tons de colors, equilibris cromàtics i saturacions, el moment desvetlla una mena d´eclipsi en l´estanquitat del líquid, on la llum espolsa foscor definint part de l´elegant corba intuïda per pinzellades de blau i blanc. I a dins, dues nebuloses verdes m´observen, invertebrades i silents, congelades dins la negror de la cambra obscura.

Hi eren amagats, aquests colors ara desvetllats ? En la llum de la tarda de Diumenge, les ombres eren precises i saludables, com fetes amb tinta xinesa. La bombolla feu unes giragonses, fou perseguida entre rialles i desaparegué del mapa sense que ningú li demanés al tocar una paret. El cel era d´un color blau com el de la bombolla inexistent que miro ara rera la pantalla de l´ordinador, i fou bonic de veure aquell sobre els brots verds de l´ametller, on encara flors blanques n´augmentaven la seva tendresa nètament terrenal,deixant-se caure entre les ombres xineses que m´envoltaven. El verd de la bombolla, en canvi, no en té res de terrenal, és com si flotés a l´espai, en una altre dimensió, perduda en un fons com d´univers.

Volàtil i juganera, pot ser profunda i misteriosa. Només la càmera, com quan es tanquen els ulls, transforma l´aigua sabonosa en l´aire d´un pensament, flotant dins una bombolla.

Besllum

Intuiu de manera imperfecte l´esdevenidor, dubtosament, a besllum, movent-vos dia a dia, asserenant el transcurs de la vida, mesurant amb precisió de termòmetre moments de gravitació mercúrica, graus de punt de flor, de pell ( vostra ), de sang ( nostra )...Us observo dia a dia , d´ençà que vàreu sorgir fruit de les darreres blancors: si ( afirmo) , a besllum no m´atrevia pas d´esperar-ne res ( d´aquell dia de regalims d´aigua caient com lletanies de les teules de les cases dins jaços molls – que diria Joyce - ) però el roig incipient d´ara m´obliga a sentir-vos, a bescanviar-vos per penes passatgeres, penes inacabades, penes oblidades pel moment d´un escalf, d´un aire nèt, d´un oreig benestant, d´un zum-zum d´abella, d´un núvol blanc i petit, d´un parterre minat de flors joves i caigudes sense màcula ; així era ahir, avui una de vosaltres m´ha regalat el primer somriure després d´aquell primeríssim moviment, a besllum, després del després ( i em reitero amb pausa ) del llarg seguici, i sense cap neguit anterior apaivagat pel roig o el taronja o l´ataronjat vermellós de les puntes dels vostres pètals ( més incipients, més suggerents avui que ahir ) ; sense res per bescanviar perquè el món era perfecte al migdia, l´aire era nèt, hi havia un núvol blanc i petit i moltes flors petites estorant terrossos olorosos, fecunds, promesos amb el més enllà de penes i tristeses que avui, i demà, cada cop seran més dubtoses, incertes, imperfectes,intuïdes no ja ni tant sols remotament esperades, no només per l´acció d´ un oreig benestant, del zum-zum d´una abella, d´un escalf momentani, sinó per un espai molt més gran aniuat entre un bes, i la llum , a punt d´esclatar.

Primer moviment

"Passem pel present amb els ulls tapats. A penes podem fer res més que pressentir o endevinar el que estem vivint. No és fins més tard que ens cau el mocador dels ulls i podem examinar el passat per adonar-nos del que vam viure i del sentit de cada cosa".

Milan Kundera, del conte"No riurà ningú" ( 1970 ).

Perquè tinc ganes de rebatre Kundera, enceto amb un primer moviment :

De la branca d´un pruner

albiren vuit brillants de calze porpre.

De la d´un roser,

magentes obscures.

Perquè plou, Kundera, perquè ha plogut.

Per res més.

Supporters

El primer dia de la primavera és gris a la tarda. Havent dinat ( tard després de treballar ) el gris ho és més, així que em poso la tele. Enganxo el partit de la Premiere, segona part entre el Stoke i el Tottenham, al Britania Stadium. M´hi enganxo perquè a la “sacada” inicial hi veig Crouch ( anomenat “l´espàrrec”, ex del Liverpool, un paio de quasi bé dos metres i més prim que un carquinyoli ) i l´Eidur Gudjonsen ( “el bacallà”,ex del Barça i del Chelsea, l´etern suplent, un mitja punta granític i amb bona fava ). També perquè l´ambient és cent per cent anglès : fred, vent, plugim per no estar-se aturat massa estona, joc ferragós i de múscul, i els supporters amb els seus càntics inintel.ligibles però d´una força i intensitat provinents d´una tradició no escrita segurament heretada dels seus avantpassats normands.

Ser supporter d´un equip d´aquests anglesos té que ser tot un acte de fe irrefutable, una tradició que es deu passar de pares a fills entre pintes de crevesa, càntics i records d´algun partit guanyat al Manchester en una tarda èpica ( on l´èpica creix i creix a mesura que va passant el temps i no hi ha noves fites per recordar ), o d´aquell jugador de la ciutat que va arribar a jugar amb la selecció del país. On després de la familia i el pub, el futbol és el centre d´una vida, quan la resta és una feina qualsevol de set a cinc. Ser supporter d´un equip anglès deu ser una cosa semblant a ser de l´Athleti.

Fa força temps vaig anar a San Mamés, a la Catedral, un estadi bonic de veure, quan encara els seients eren llargs bancs de fusta i et podies asseure entre aficionats que t´oferien la bóta de vi i uns préssecs en almíbar oberts in situ de la llauna mateixa, a navalla. L´aficionat en questió era el típic basc, apodat el “Guernika” pels companys de banc - suposo que vivia allí -, amb txapela d´aquelles que no feien patir si es posava a ploure i samarreta de màniga curta, de l´Athleti. Ambient cordial amb els del Barça, recordo que em vaig comprar una bufanda local i me la vaig posar envoltada al coll ( jo no sóc basc, i feia fresca ). Abans del partit vaig pujar als lavabos, i mentre feia el riu, va entrar un altre basc, molt alt i cepat ( aquí hi torna a entrar l´èpica, després d´haver-la explicat unes quantes vegades és cada cop més basc, més alt i més cepat ), amb la corresponent samarreta. Amb camarederia ( als lavabos no hi havia ningú més ), se´m va posar al costat , per compartir aquests moments entranyables de companyonia i neguit d´abans d´un partit, amb el seu propi curs acompanyant el meu. I em diu : “ Joder con estos catalanes, nos van a joder vivos estos cabrones”. Jo que giro el cap ( cap amunt, sentint-me més txingurri del que era ) i premo els llavis cap endins, amb gest afirmatiu, mentre noto que el riu es para en sèc. “ Siempre la misma historia, joder. Hay que joderlos, eh ? Joder, siempre me cuesta mear con tranquilidad, antes de los partidos”. Els nostres ulls es troben. Em pregunto què dec tenir de basc jo, tret de la bufanda. El cas és que l´home acaba el que té que fer i jo també. Li podria dir allò clàssic : “Nada Patxi, con dos cojones y estos catalanes caen...bien jodidos”. Però no estic segur de donar l´adequat to al meu castellà de doctor Caparrós. Torno a somriure i ell em tusta l´esquena ( amb la mà dreta on hi veig un regalimet de no res ) i em deixa anar : “Aupa Athleti”. Sospiro alleugerit i responc greuement :”Aupa”.

Recordo tot això mentre la segona part va discurrint a la tele. El Gudi marca als tres minuts, a pase del Crouch : afusella al porter local a dos metres de la porteria després de “carregar” legalment al defensa que l´empaitava. La típica falta que li pitarien a l´Ibra, que penso. Aquí, ningú protesta, tot i ser un gol en contra : l´estadi enmudeix uns segons. El “refree” fa la seva i parla ara amb un ,ara amb l´altre. El partit continua. El Stoke empata de penal i l´estadi rugeix, literalment. A Anglaterra no criden gol, criden “Yeah”, i és fantàstic sentir-ho. A deu minuts del final, el Tottenham torna a marcar, i llavors sorgeix definitivament l´autèntic futbol anglès : la grada, en comptes de callar, empeny més que mai ; pilotes amunt, ràpid per bandes; més múscul, més força, més ganes. Cada corner, cada sacada de banda aprop de l`àrea rival, és celebrat com si fos mig gol. Arriba la gran oportunitat : al davanter jamaicà del Stoke ( I jo que em pregunto : què fot un jamaicà jugant a futbol a la pèrfida albió? ) li cau una bola sense saber com a dins de l´àrea petita . Es prepara per engaltar-la i...rellisca. Un ohh baixa de tot l´estadi semblant al yeahhh de fa una estona. Sense saber com et sap un greu el que li ha passat al pobre jamaicà. Que una afició així es lamenti d´un error propi d´aquesta manera...el futbol...vist així sembla una tragicomedia, on el més fort quasi bé sempre acaba menjant-se al més petit.

Darrers minuts. El porter local puja a rematar un corner ( que maco veure un porter pujant a rematar un corner ), però no hi ha res a fer, el partit s´acaba, i el Stoke perd a mans del poderós Tottenham de Londres. Mentre apago la tele, penso en el dia de la catedral. Aquell dia vam perdre per un a zero. Per ells devia ser un bon dia per recordar. Per mi...l´onejar de bufandes quan sonava l´himne i un traguet de vi a la mitja part.

Ah, i un basc alt i cepat ( molt alt i molt cepat ), que, joder, acabaria el partit ben content amb els jodidos catalanes.

Darrer tast

Més amunt el mar és glaçat . Inmòvils onades a mig caure aturen el temps, i ni el sol incipient aconsegueix de penetrar-hi; els raigs hi reboten, enlluernant els ulls amb miratges blavencs que es difonen en la llunyania. L´escalfor també és incipient, i al mar blanc s´hi ha encrostat, endevinant-s´hi una liquació aturada per les darreres batzegades d´una llum minvant que s´allarga tarda rera tarda. Així, el mar s´atura dins la seva aturada, i es disposa a vetllar els mapes del cel, per on transiten les constel.lacions alienes al tràfec dels elements, vistes per un forat del temps, mortes fa molt de temps. L´espai té aquestes meravelles de contradiccions, i la llum n´es la missatgera, perduda dins aquests laberints de foscúria, inmersa en la nit. Aquesta mateixa llum, amb el dia, transmutarà en present, i seguirà amotllant una estació rera l´altre. Llum de dia, llum de nit : sempre present pel qui s´ho mira.

Els paisatges són per viurel ´s. Quan el roure rebroti, els seus brots no veuran la neu que els ha vetllat durant tot l´hivern. I quan la fulla ja sigui verda, el record d´un paisatge nevat semblarà anacrònic, vell, antiquat, color sèpia.

Però el brot, com la fulla, com el roure, porten la neu dins la seva sàvia durant la resta de l´any. A l´hivern, tan sols tornen a florir.

Amb l´escolar-se dels mesos, els díes van perfer-se, deia Homer. Perfer-se , acabar-se sense que hi manqui res. Vull aturar-me i perfer el meu particular hivern, en una carretera feta a mida a tal efecte. Avui, solidificada dins la memòria pels marges blancs de mitja tarda, un tretze de Març a les sis de la tarda, cel blau, sol a ponent, els peus trepitjant la linea discontinua, les alzines ombrejant, la solitud d´uns instants. L´airecel destil.la un horitzó, i així s´acaba.

I va colgar-se el sol, i ombrejaven tots els camins.

Tarda Lliure

.

I veure nevar.

Pedres

Abans del naixament de l´escriptura, diu la tradició japonesa que es feien servir les pedres com a forma de comunicació. Les pedres, segons la seva textura i forma, eren el cos d´un missatge. Així, una pedra petita i llisa volia dir que el qui l´enviava es trovaba en bon estat de salut; i una pedra rugosa i més gran, significava algun motiu de preocupació per l´estat de qui l´havia enviat.

Aquesta petita història s´explica dintre d´una altre, una pel.lícula anomenada “Okuribito”, que traduït vindria a ser “Comiats”, una història de recerca d´identitats on l´epicentre és un jove que decideix converir-se en amortallador de retorn a la seva vil.la natal. I on les pedres tenen el seu missatge, portades a través del temps.

Pedres fines, de contorns suaus, ben sedimentades...són les pedres que un voldria per si mateix. De petits ( i no tant petits ) les buscavem vora els llacs i els rius, ben planes i rodones, i les llençavem en un moviment sèc de braç paral.lel a la superfície de l´aigua, competint a veure qui feia fer-la botar més vegades sobre aquella. El més divertit però, era observar l´estela de molinets a cada toc de la pedra sobre l´aigua : amb l´embranzida inicial aquests eren clars, grans i separats uns dels altres ; a l´anar perdent força es multiplicaven en breu i continua estela dibuixada pels capricis de la direcció de la pedra, com un cant de cigne abans de ser engolides definitivament per l´aigua. Per uns instants, però, la pedra desafiava la llei gravitatòria, i la vista se´n meravellava d´aquells cercles concèntrics efímers dibuixats sobre l´espill d´aigua.

L´espill d´aigua...ho sap el salze, ho sap la lluna. La pedra porta el missatge fins ser engolida per l´altre costat del mirall. De no tant petit, penso en la de pedres planes i rodones que dormen al llit d´aquells estanys i rius. Ara deuen ser una mica més fines, més arrodonides si això fos possible...irrecuparables pels palmells de les mans cada cop més rugosos, amb arrugues que solquen la llargada dels dits que les van llançar un dia. Tanmateix perduren, closes al seu cofre líquid, i el missatge perdura a l´agafar-ne d´altres d´igual suavitat al tacte, de contorns i colors de pura fantasía.

Passejant per una platja d´Escòcia, després d´arreplegar un arc de Sant Martí com no he vist mai, en vaig recollir unes quantes , que descansen sobre velles lleixes de pi enfosquit . Les miro i retorno als missatges : n´hi ha una de grossa, d´un roig de vellut i vetejada amb ratlles blanques ; una de menuda amb forma d´ouet de pasqua , d´un beix que li dóna un aspecte totalment opaca ; una altre de roja i de mida mitjana; i una de blanca amb textura de vidre a punt d´esmicolar-se, ni massa gran ni massa petita, just la mida per encabir-la a la mà i apretar-la amb força. És freda , suau i forta, com totes les altres.

Quina hauria de triar, tot seguint la tradició nipona, per finaltzar el meu missatge ?

Com que no ho sé, perquè el missatge té un tarannà nètament oriental, podria acomiadar-me amb un tros de llibre que he acabat fa poc, de la Hiromi Kawakami :

“ Jo vaig continuar comptant les estrelles darrera seu. Quan en portava quinze, vam arribar a la cruïlla on sempre ens acomiadàvem. -Adéu-li vaig dir, movent la mà. Ell es va acomiadar de la mateixa manera.

El vaig seguir amb la mirada mentre s´allunyava fins que el vaig perdre de vista. Llavors, vaig tornar cap a casa. Quan hi vaig arribar portava vint-i-dues estrelles, comptant també les més petites.”

Mutacions ( pleniluni )

.

Les cases fetes pels homes, el bosc, el cel, la negror de la terra i del núvol escombrat...tot allò era Déu. Aquella llum momentània que cremava el pensament i, com una subtil columna de fum s´esvaia en la memòria, dins la claror d´un pleniluni... també era Déu.

( variació- plagiada en part voluntàriament- de la lectura d´un conte, "Els Sants", de D. Buzzati. )

"Què és un mirall? L´aigua és un mirall. Narcís ho sabia. Ho sap la lluna i ho sap el salze. Tot el mar és un mirall. Ho sap el cel. Els ulls són el mirall de l´ànima. I del món ".

(Merçè Rodoreda, del pròleg de "Mirall Trencat" (1974)).

Cinc mil i un dilema

Abans d´ahir em vaig fer canviar les escombretes del cotxe. Les velles ja feien el soroll clàssic de plàstic ressec sobre vidre de quan comença a ploure, estovant-se amb celeritat si la pluja és més forta i creant arcs d´aigua difosos que brollen de les puntes obertes ja gastades. Aquest fet provoca jocs interessants per a la vista però d´un cert perill alhora de conduir, sobretot ( i com quasi bé passa sempre ) si els arcs mencionats queden just a l´alçada dels ulls, quan llavors s´enten que si segueix plovent amb certa habitud no hi haurà més remei que canviar-les per unes de noves.

En general, tendeixo a allargar la vida d´aquesta mena d´estris ( estris , per altre part, mancats de qualsevol element nostàlgic o perdurable aparent, però que acabo apreciant d´una manera ridícula) més del que seria escaient, com qui triga a anar tallar-se el cabell durant una temporada més llarga del que és normal, sense causes aparents. Potser cal buscar-les a mig camí entre la mandra i una voluntat amagada de perdurar un estat inevitablement finidor, una mena de resistència pacífica al pas del temps. Així sembla funcionar la cosa amb aquest tipus de coses, fins que canvies. Llavors, sorprenentment, et trobes bé amb el cabell curt altre cop, potser perquè has decidit fer més cas als afalacs de la mestressa que t´acaba de prendre el pèl que del propi cabell escampat miserabement pel terra de la perruqueria.

Amb les escombretes passa quelcom semblant.Un cert orgull absurd, barrejat amb un cert plaer bessó al pas d´un netejavidres per sobre un ensabonat de vidre m´envaeix amb el funcionament d´aquelles, i me n´adono al moment propi de la primera escombrada d´aigua ( clara i transparent de pluja provinent del nord, la millor de totes per gaudir de l´espectacle ), aquest moment inesperat on d´una passada el vidre resta eixut en un tres i no res pel ball de la nova parella perfectament sincronitzada a tal efecte. És una meravella de sincronia, silenciosa i fulminant alhora.

Aquest moment però, té que arribar. Mentrestant, les escombretes noves són noves perquè hi veig un petit adhesiu a ambdues en el ferro que les aguanta, i això suposa una novetat digne de menció als meus desplaçaments de diari. Romanen baixes, agafades al vidre. Tot d´una comença a ploure, a mig trajecte, i les gotes apareixen del no res. Les d´avui són més aviat d´un terme mig, d´aquell tipus de gotes que al posar-se sobre el vidre mig ovalat del parabrises s´aguanten amb igual inclinació, volubles però fermes, entremig de punts d´aigua que no assoleixen un estatus pròpiament dit de gota. Un estatus, per altre part, format pel caprici d´un núvol que va omplint el parabrises i la resta del cotxe amb un repiqueteig sèc d´impactes breus i continus durant tres o quatre minuts, els suficients per mostrar-me un petit univers col.locat expressament per posar-me davant un dilema : Netejo el vidre ? O no el netejo, i espero els primers regalims que desfacin aquest inesperat quadre de sol.lidesa tant i tant líquida , reflex pur i solitari d´un cel d´estiu al Pirineu?

Busco ajuda. Miro al voltant. Tothom fa una escombrada : els vidres nèts de quatre gotes emprenyadores. Llavors sóc conscient de les escombretes noves. Amb les velles, com a moviment propi ja vell, probablement ni hi hauria pensat, i el soroll lent i raspós , anodí i insensible, bandejaria l´aigua com sempre ho havia fet, ni més ni menys. Amb les noves, és una altre cosa. El sol fet de pensar en el moviment perfecte d´eixutesa inmediata, em crea el dilema pel fet que l´espera del moment adequat ha provocat l´aparició de la bellesa de quatre gotes caigudes. D´aquest moviment que imagino mentre abaixo inconscientment el dit anular de la mà que subjecta el volant, de la patxoca d´aquesta estrena, del petit plaer de la novetat. I miro l´ univers ixent del meu parabrises, aturat davant un semàfor en vermell , i penso en que només són quatre gotes.

Quatre gotes ? Arrenco altre cop, i mentre vaig conduint, miro de fer un ràpid càlcul del nombre de gotes que poden haver-hi al parabrises. A veure, si el parabrises fa un metre d´amplada...no, un metre no, millor metre i mig, per més o menys...posem...mig metre d´alçada...això fa ( cinc per cinc vint-i-cinc, ens en portem dues...cinc per una cinc més dues set, passem la coma ) zero setanta-cinc metres quadrats. Que són set-mil cincents centímetres quadrats. Miro el parabrises i acoto un centímetre per un centímetre. Pot haver-hi una mitja de quan ? Una gota ? Dues terceres parts de gota, si comparem volums ? Això farien, pel cap baix, unes cinc mil gotes.

Cinc mil gotes al parabrises del meu cotxe !. La xifra em deixa una mica perplex, com quan et diuen que un ocell pot volar cinc- mil quilòmetres d´una tacada buscant l´escalfor d´un estiu llunyà. I no vol ploure. I s´estan així, com mirant-me. Tot plegat em fa somriure, i penso en lo sonat que dec semblar si ho explico a algú, tot això. I torno a engegar la ràdio, mentre arribo al meu destí.

Per la tarda tornarà a ploure, i els regalims finalment ja hi seran, en la foscor del dia caigut , delatant un canvi inevitable, com el dels cabells caiguts. Però durarà poc, perquè un moviment perfectament sincronitzat n´el.liminarà totes les restes... silenciós i fulminant alhora.