Breviari ( III )

- Trobar el teu lloc al mon perquè sinó t' esquiexes, com el bacallà . Tot tu fet a  tires, dins un plat cuinat pels altres.

- Massa de seguida diem que han passat de seguida una pila d'anys.

- " En una Estònia aniré cap allà " ( missatge de Whattsup ).

- Les llums dels fars m' enlluernen. Tanta llum opaca pendent d' entrar més enllà de les retines, com un teorema sense demostrar.

- Montaigne citant Tit Livi : " Cap crim es fonamenta en la raó ". El que és curiós després és veure la de raons que tenen els criminals per justificar-se.

- Hi ha cançons que s' han d' escoltar amb les finestres del cotxe abaixades, encara que faci fred.

- Composició en fa menor sostingut. Es veu que és una cosa molt estranya d' escoltar, diu el locutor de la ràdio. Clar, si es fa menor, i sostingut ...

- " Se m' ha girat el volant del seient " - ho diu una veu d' home passant pel carrer, de nit. Suposo que amb una bicicleta. Em quedo pensarós.

- L' ambició, en el sentit correcte de la paraula, s' hauria de limitar al que aspira la humilitat quan ens trobem en aquella situació en què no ens veiem capaços de fer res. Llavors, esdevé útil.

- Un cotxe i a dins, un home tocant un blues amb l' harmònica. Negra nit i lluna grossa. El carrer, solitari, envoltat de pins. L' home toca realment bé, els uls tancats,amb sentiment. A més, avui he sortit a córrer. Tot plegat, molt estrany.

Filtres

Sento el motor de l’ avioneta apropant-se, mentre treballo desfent els darrers nusos a les canyes de les tomaqueres. Aixeco el cap i li segueixo el vol circular de sud a oest. És un vol proper, no com els dels avions comercials que suren més amunt. En un moment determinat es poden veure inclús els ocupants, quan sobrevolen el meu petit hort. Després s’ allunya cap a les darreres llums, a ponent. El dia s’ acaba i l ‘avioneta es fa un punt petit. Li faig unes fotos utilitzant l’ objectiu més llarg, casualment avui he portat la càmera fins aquí. Després, a l’ ordinador, enquadro i m’ entretinc aplicant filtres a les fotos. Segons el filtre, la foto canvia ,i amb ella, cert sentiment. El cel i l’avioneta donen per somiar, i els somnis també es filtren , es fan més grans , s’ enquadren i després s’ observen quan ja deixen de ser reals. Però segueixen essent bonics, perquè duren.

 ( burlesque )

( zleke )

 ( mercury )

Matsukaze

Cap pal·lidesa

no avisa que, de sobte,

ha de marcir-se

l'esclat de la florida

del cor de qui ens estima

Ono No Komachi

Més enllà de

l' esclat de la florida,

el vent d'autumne.

Vida d' un nàufrag ( V )

(  Cal parlar de la vida anterior del nàufrag ? No cal. La raó es fonamenta en que aquest home ara ha deixat de tenir un passat, a l’ illa on s’ està tot sol no hi té cap mena de interès. Explicar la seva vida fins on comença aquesta petita història seria un recurs massa fàcil que obriria un ventall de possibilitats on possiblement el naufragi acabaria sent el menys important, un capítol final, com la porta que de repent i sense previ avís s’ obre al mig d’ una ciutat per donar pas a una platja  paradisíaca, on hi regna la pau, el sol i el verd del mar enmig de sorra blanca i palmeres. Això només seria un anunci de vacances i si anem més enllà, una metàfora d’un fracàs : quan un fracassa estrepitosament se sol dir que naufraga, i aquest no és el cas del nostre home. El nàufrag no viu dins cap bombolla  mentre s’ està en una clínica mental o es passeja per Central Park de nit convertit en un pidolaire boig d’ ençà de la tragèdia. No hi ha cap flashback revelador de cap secret relacionat amb ell, per la senzilla raó de que la seva vida anterior ha estat completament anodina. Amb això el que vull dir, com a narrador, és fàcil : aquest nàufrag té poques possibilitats de sobreviure en aquest mar de lletres . )

El rei pescador, pensa ara mateix mentre està recollint la gàbia que s’ha fabricat, una gàbia amb embut, com les que es feien servir tradicionalment al seu país i més concretament, com les que tenia el seu avi.  Tiba de la liana lligada tot el dia a la roca. L’ ha provat en  una fondalada descoberta no fa massa, dins una zona d’ esculls on hi va arribar una matinada tot resseguint la línia de la platja en direcció nord. Aquesta descoberta va tenir la seva part emocionant, no només pel fet de traspassar les seves passes una frontera física i mental – mai s’ ha aventurat més enllà d’ on va eixir el primer dia- sinó perquè de seguida que va veure l’ indret es va treure el mapa del tresor i va tenir un petit ensurt : d’ on sorgia l’ itinerari vist ja dotzenes de vegades, anomenant el port del diable, hi havia dibuixades unes roques com aquelles i al seu davant, una paret molt alta, un penya-segat imponent  amb una taca fosca a la seva base, un lloc anomenat la caverna del laberint.

A saber quan es va dibuixar el mapa - segueix pensant-  perquè el nàufrag ha mirat i mirat al llarg de la paret de roca  que s’ alça damunt seu  i no hi sap veure cap indici d’ una cova.  Amb els anys   els llocs canvien com les persones.  N’ ha resseguit tota la base, cercant algun indici de cap a quin lloc podria dirigir-se una persona amb un tresor per amagar. Per força hauria d’ haver-hi una entrada arran de mar, perquè així surt indicat ; d’ altra banda, el fet de descobrir-ho  li ha suposat una segona sorpresa, doncs el camí assenyalat ha deduït que progressa per dins de  terra , almenys fins a un punt  marcat com L’arbre del penjat, que és la primera fita  identificable com a un lloc a cel obert. Qui va dibuixar el mapa ho va fer, i això estava clar, per al seu propi retorn a l’illa, si és que hi va tornar alguna vegada. No volia pas que ningú es pensés res de camins amagats sota terra, o no es va molestar a indicar-ne res. O no ho va fer ell, o era més d’una persona. O...a saber, no el preocupa massa, ara que l’ ombra de la gàbia va sorgint del fons de les aigües fosques.

El nàufrag  no sembla sentir cap mena d’ ansietat per descobrir res. L’ emoció de la descoberta se li esborra al dia següent, no sembla tenir cap mena de pressa per fer res. El mapa, simplement li suposa una manera de conèixer l’ illa sabent que té tot el temps del món per fer-ho. Potser no s’ ha plantejat ni tant sols la manera de sortir-ne’ n, potser és que no vol tenir cap mena d’ esperança de retornar enlloc. Qui sap si potser, inclús, s’ està acostumant a viure sol sense sentir cap soledat, com sentia abans de vegades, amb multituds vivint al seu voltant. Tot i això, la curiositat no sembla abandonar-lo del tot.

I doncs, què hi feia aquell cofre, al mig de la platja on havia anat a parar ? Al nàufrag li sorgeix aquesta pregunta mentre camina vorejant l’ aigua. La marea ha baixat i si gira l’ esquena totes les seves passes formen un camí que es perd en un cert infinit, esborrat a la matinada. Dins el sarró, nota com es mouen les pinces de la llagosta acabada de recollir. Està content, per la pesca i per no haver trobat cap cova. S’ ho diu a ell mateix per mirar d’ apaivagar una il·lusió nascuda al pit. No en té cap necessitat, de buscar un tresor, es diu a ell mateix. No li servirà de res, els tresors son com la felicitat, paraules fabricades per fer-ne publicitat. Això li va dir un amic seu, feia temps. Publicista, és clar. Desenganyat de la vida i fidel encara als mateixos principis de felicitat, mantenint-los amb una negació irònica. Reia, quan discursejava sobre la felicitat. Reia i esperava alguna cosa. Si hagués estat en aquella illa, Ja hauria fet tots els possibles per marxar-ne.

El nàufrag no. Ell ara no té excuses per ser feliç allí, ni per ser covard. No hi ha ningú que li ho digui. El sol declina, tenyint de mica en mica el mar, que es va argentant en tota la seva amplitud ; les ones d’ escuma blanquíssima, moren i neixen sense parar, donant sentit a tota la quietud en la qual sembla immersa l’ illa. Si tingués la seva viola, seria un bon moment per tocar-la. Beau soir , de Debussy. La pensa, la música, tancant els ulls, assegut al tronc davant la cabana. Es treu les ulleres i busca el seu rostre a l’ únic vidre que resta sencer.

S’ aixeca i pren el camí a la llacuna, té ganes d’ escriure, fa dies que no ho fa. Fa dies que no dorm a la cova. El camí se’ l coneix bé, per això s’ hi endinsa, dins la selva, quan ja fosqueja. No se n’ adona fins que les travessa, les roques com esculls que precedeixen l’ arribada a la llacuna. A la riba oposada, aixeca la vista. La música s’ eleva dins la seva ment, l’ ha anat acompanyant durant la marxa lleugera com un salm, repetint-se dins el cervell, una melodia que ha esperat a créixer quan amb els ulls alçats, ha vist la paret verda, alta com un penya-segat, damunt de la seva llar, una caverna tapada per una cascada que mai s’ ha parat a pensar d’ on sortia.

Aquest pobre diable que és el nàufrag, ha arribat a port.

Una més...

Al setembre hi ha tan sols més moments de sol de migdia que cap altre mes, potser perquè els sentits respiren l' aire tebi de les darreries d' estiu escolant-se en brins  removent el cel i una mica el pensament com si aquest estigués estirat en una gandula tot esperant finiquitar les darreres alenades d' un viatge mai iniciat.

Després de segar la gespa i regar-la amb la llum del capvespre, a la nit, em descalço i en trepitjo la seva frescor, i camino  en aquest petit tros verd sota dos pins que em superen en edat, on en un dels costats, cinc hortènsies segueixen entestades amb les seves flors agafant el to rogent de tardor. De vegades, en aquest foscor encara hi sorgeix una lluerna, verda de quan l' estiu s' inicia, i tots els viatges encara són possibles. I camino amb els peus nus, cap a direccions remotes. Les flors de les hortènsies no s' han de tallar mai fins que arriba l' hivern.  

A la tardor em dedico a planejar viatges, que possiblement mai arribaré a fer     

Quan no passa res

Si no hagués passat que va entrar una amiga seva i ella es va girar ; si no hagués passat que jo vaig cedir el meu pas a una senyora acabada d’ arribar a la caixa de la benzinera just per l’ altre costat que el meu ; si no hagués passat que jo, aleshores, vaig fer un pas enrere al veure el seu clatell perfecte ben a prop del meu rostre articulant-se mentre encara parlava amb la seva amiga, tot pensant en la possibilitat d’ un xoc fortuït si tornava a voleiar el seu cos en direcció cap al fons de la botiga ; si no hagués passat que, efectivament, va girar  per la seva esquerra tot acomiadant-se, de tal manera que ni em va veure i tot seguit es va perdre pel passadís ple de gent d’ aquell diumenge de tardor  ; si no hagués estat per la meva cara d’ estaquirot amb un gelat de xocolata a la mà i la mirada perduda cap allà mirant de retenir el seu perfum d’ estrella fugaç...

... la dependenta no hauria rigut endevinant-ho tot i jo no m’ hauria fixat en la seva cara desapercebuda, el seu cos gràcil dins un uniforme gras, els seus ulls de porpra   i és clar, mai no li hauria preguntat quina cosa li feia tanta gràcia i ella no m’ hauria dit que res, que eren coses seves mentre jo em fixava en un llibre que tenia sobre el mostrador, el mateix llibre que jo tenia a la meva tauleta de nit, una coincidència a partir de la qual jo vaig aprofitar per reivindicar-me amb la frase final de la història, així , a l’atzar, per veure com reaccionaria perquè en aquell moment vaig pensar si ella no escrivia pas històries com aquella, o com aquestes, en què tot podia esdevenir possible si així ho volia ella, o jo també, doncs també em passava el que la intuïció em va fer explicar-li, més tard, en la seva hora lliure, allò del que volia dir Balzac quan va escriure que l’ aigua és un cos cremat, és a dir, les llàgrimes del fracàs, una rèplica davant la qual em vaig quedar sense paraules mentre els seus ulls grisos m’ explicaven una altre història...

Si  hagués passat així, em dius ara que ja ho saps,  que en aquella benzinera mai no han venut gelats de xocolata. Em fas un petó i rius, contenta de saber-ho tot . Em dius que no passa res.  Tu i el teu clatell perfecte, sortint del llit de matrimoni.

A la llibreria

L’ home entra a la llibreria, amb presses. Hi ha gent esperant, sense fer cua, doncs l’ establiment no dona per un luxe com aquest ; la majoria agafa els diaris i  espera allà on pot estar-se dret sense fer massa nosa. L’ home, però, s’ ho fa anar bé, només vol fer una fotocòpia. Per a la funerària, afegeix. La mestressa sembla que sap del que li parla perquè li diu que per la funerària en son dues, de fotocòpies. S’ ha quedat parat davant meu, tapant l’ exigu pas cap al fons de la botiga just enfront de la caixa. La propietària, amablement, li diu que primer va un altre senyor, que fa estona que s’ està esperant. Assenyala un home bigotut i baix, de cabells grisos cenyits al crani com un casc i ulls petits, buits, que semblen no mirar enlloc ni ningú ; un home gran, potser no tant gran com l’ altre, del qual li albiro l’audiòfon a l’orella dreta i una gorra tapant-li la calvície la visera de la qual li cau cap un costat amb aire de macarró portuari. Penso en “La llei del silenci”, mentre em fixo en la gorra i la butxaca dels pantalons grisos, d’on sura a la seva vora una taca difuminada d’ un to de color marró llefiscós, produïda pel temps , la mà i la manca de suficients rentats . D’ una de les travetes pel cinturó hi té lligada una cadena amb tanca de ganxo que penja fins amagar-se en una butxaca més petita; als peus, unes sandàlies de frare d’ aquestes que es porten ara, mig tapades pels camals que moren mig arrossegant-se pel terra. L’ home estira el braç cap al bigotut, amb un clar, clar, faltaria més. Aquest, situat al centre de la botiga de fa estona, al mig del pas sense gosar moure’ s massa, una mica avergonyit per ser ara el focus d’atenció inesperat, demana un sobre, amb veu baixa sense quasi bé obrir els llavis.

Em quedo sorprès. L’ home bigotut només vol un sobre i ha esperat estoicament dret, immòbil com una estàtua en mal lloc, una bona estona només per això. Mentrestant ha entrat més gent, entre ells un home jove, vestit d’ esport, amb dues monedes a la mà i un diari a l’ altra. El clàssic comprador amb l’ import just. La mestressa se’ l mira i em mira de reüll a mi, mig tapat per l’ home de la gorra. Tinc temps, així que li faig cara de tranquil·la que ja em va bé, d’ esperar. Treu un sobre d’ un calaix. ¿ Así le va bien, sobre de carta ?, que li pregunta. L’ home somriu davant la vista del seu objectiu, el bigoti s’ amplia com si s’ obrís un teló, els ulls s’encenen i afirma amb el cap : Sí, de carta. L’ home, dedueixo, escriu cartes. Em fixo en les seves mans quan arreplega el sobre, son mans fines però de dits llargs i forts, cuidades. En paga cinquanta  cèntims. Com fa cinquanta anys, que penso. Dona les gràcies educadament i marxa, el sobre a la mà. El segueixo amb la mirada, algú l’ hauria d’ aplaudir o donar-li uns copets a l’ esquena, com a un campió. Però la gent badalla, fulleja revistes, mira el mòbil i es clar, espera. I jo em quedo amb el vers de la carta esquinçada al vent i penso en la protagonista de la pel·lícula en blanc i negre tot tornant la vista als pantalons grisos de l’ home de la gorra i a la cadena que li penja.

De seguida i sense perdre un minut, la mestressa ja ha obert la tapa de la fotocopiadora, col·loca el carnet per fer les còpies de la funerària i de pas cobra l’ import just del client que ja sap que passa això, els diumenges al matí en una llibreria de barri. Un llum verd esperança llisca dins l’ aparell ; quan acaba, obre, treu el paper, el gira i, hàbilment, situa el carnet girat a l’ altre punta mentre tanca altre cop i torna a pitjar el botó : la fotocòpia surt impecable a dues cares. Encara m’ impressiona ara, veure com se’n surt la mestressa, de fer una fotocòpia a duess cares d’un carnet d’ identitat. Si ho hagués de fer jo, li gastaria tot el paper de la llibreria.

A la porta de l’ establiment, dues veïnes es troben i xerren ; un nen es cola entremig i mira còmics : això feia jo a la seva edat. I de més gran, mirar la filla del llibreter, un parell d’ anys més gran que jo. Un primer amor, tendríssim, reservat pels matins de diumenge. Mentre penso en què s’ haurà fet d’ aquella noia giro el cap, perquè em criden. L’ home de la gorra busca diners a la butxaca llardosa, una bonica metàfora per anotar al breviari. La mestressa em diu si seran els diaris. I el conte de la Pilarín, afegeixo. Al fillol li agraden. L’ home de la gorra pregunta : cinquanta, dius ? Seixanta !, li diu ella vora l’ orella de l’ audiòfon mentre agafa el conte de sota el mostrador i me’ l dona. Ell se la mira , somriu burleta, i paga. Sembla una història repetida cent vegades. Se’ n va, amb presses, no sé si a la funerària.

Pago amb bitllet i busco els dos euros que em falten . La mestressa busca alguna cosa dins la caixa  i quan li allargo el que falta se’ m queda mirant, estranyada. Dotze, m’ ha dit, no ? – li dic jo. Ella llavors se n’ adona i em diu que, efectivament, estava buscant el meu canvi. Em dona les gràcies i després encara se’ n recorda de tallar-me el cupó mentre la vista se li’n va ja al proper client.

La mestressa no ho sap potser, però ja no queden masses llibreries com la seva. Amb un adeu que no sent ningú, encara espero, al sortir, veure aparèixer l’ Eva Saint Marie, que ha estat flotant inadvertidament en l’ ambient de la botiga, enmig de cap silenci. Potser encara és al llit, a aquestes hores.

Vida d' un nàufrag ( IV)

dietari d'un llibre en blanc (II)

M’ he deixat barba, finalment. És graciós, perquè no puc veure la fila que faig. Manco d’ espills, en aquesta illa, el meu cos resta incomplet als meus ulls i trobo a faltar el meu rostre, sobretot els ulls. Una mirada als propis ulls, com la que feia cada dia quan em pentinava, m’ afaitava o em rentava les dents : una mirada neta, sense obstacles ni artificis ; no era pas una mirada a l’ànima, com diria el poeta, perquè qui pensa així sempre hi veu uns ulls clars i benignes, diàfans, tots plens d’ estrelletes i l’ ànima, per desgràcia, sol ser més tèrbola i confusa, almenys la meva. No va per aquí la cosa, no, jo hi tenia un llistó als ulls quan els mirava, era com una línia de flotació, una vara, una mesura de l’ equilibri del meu ésser que corria en paral·lel al joc de les retines, d’ una fredor que ara em sembla una manera de definir perfectament – o potser de disfressar – la racionalitat de la meva vida anterior, sempre mesurada amb la consistència d’ aquella mirada, variable a les pors del moment però en certa manera, immutable. Jo em mirava els ulls al mirall i podia esdevenir sempre el mateix home, perfectament definit en totes les seves dimensions.   Jo, repetint-me com si fos la imatge enfrontada de dos miralls. En definitiva, la vida amb els seus dies plens de tot i de res a la vegada.

He mirat de cercar alguna manera de veure’m però si haig de ser sincer, no m’ hi he esforçat massa. Encara conservo les ulleres de sol, graduades, gràcies a la goma elàstica que em van regalar a l’ òptica abans de naufragar. El problema és que si me les trec em veig borrós, i més tenint en compte que un dels vidres està esquerdat com si algú m’ hi hagués tirat una pedra al damunt. Sort encara que tinc l’ altre bé, d’ aquesta manera puc llegir el que escric, quan no escric. Abans llegia al llit, era la darrera cosa que feia al dia. Ara no puc i només em queda el consol de bastir unes quantes frases on poder mirar d’ agafar el son, tot i que és difícil. Hauria d’ escriure molt i em temo que no tindré prou tinta per fer-ho ; ni temps ni ganes, probablement. El fet de no llegir una història ja traçada per algú altre és una altra hàbit difícil de superar. En aquest sentit i per evitar avorrir-me com una ostra,  aquest no serà pas un quadern de bitàcola, sinó més aviat un quadern de fugida. Un refugi com si fos un llibre, tan necessari com la realitat mateixa, de la qual no en sabrà res qui es molesti a llegir-lo, si acaba sent alguna cosa més o menys intel·ligible. L’ equilibri dels meus ulls potser en serà l’ únic responsable, de tot el que deixo escrit aquí. La racionalitat, al capdavall, segueix existint en aquesta terra envoltada d’ aigua. M’ he adonat que a pesar de la barba i les ungles cada cop més llargues – he mirat de menjar-me-les però és del tot impossible fer-ho -, segueixo posseint una racional manera de veure les coses difícil d’ eliminar, com si mai hagués tingut aquest costat salvatge del que tant es parla, fet sempre  temut com temien els antics la fi del mar, una imatge de vaixells caient al no res, quan tothom es pensava que la terra era plana. Escrivint això aqui i ara, dubto si no serà pas veritat, que el mar s'esmuny cap al no-res.

Li tinc por, al fet de convertir-me en un salvatge tot i que sé del cert que mai hi arribaré, a una situació així. En igual mesura però, no em sabria greu de tornar-m’ hi, sempre que acabés sent com qualsevol animal, pendent només de viure sense esperar la mort ; sense consciència, sense raó ; sense parlar i es clar, sense pensar més de dos segons seguits. Impossible, i en canvi, em fa por. Sempre tinc por dels impossibles.

Parlar sol no ho trobo bé, així que per mantenir les cordes vocals actives, canto o miro d’ imitar sons d’ animals i ocells. Hi ha lloros, a l’illa. No estaria malament de tenir-ne un de domesticat. Parlaria amb ell, és clar, i li ensenyaria paraules. Triar-les serà una bona manera de passar l’ estona.

La Libreria ( Spoiler )

(...) Tots hem de ser iguals. No tots nascuts lliures i iguals, com diu la Constitució, sinó tots fets per ser iguals. Cada persona, la imatge de tots els altres : així és com tothom és feliç, perquè no hi ha muntanyes que els facin encongir-se, que els facin veure' s menuts. Amb tot això, un llibre és un fusell carregat just a la casa del costat. Crema' l. Treu la bala de dins l' arma. Fes un trau en la ment de l' home. Qui sap qui podria ser l' objectiu de l' home culte ! Jo ? No els aguantaria ni un minut. I per això, quan arreu del món les cases van ser tractades a prova de foc ( l' altre dia tenies raó en la teva presumpció ) i els bombers van deixar de ser necessaris per al seu propòsit, els van donar una nova feina. Van fer-los custodis de la nostra tranquil·litat d' esperit, els van donar com a feina el centre del nostre pànic, comprensible i legítim, a ser inferiors, els van fer censors oficials, jutges i executors. Això, Montag, és el que tu ets, i el que sóc jo. (...)

Ray Bradbury , "Fahrenheit 451" ( 1953 )

( Farenheit 451 - la temperatura a la qual el paper del llibre s' encén i crema ).






( Spoiler de La Libreria, d' Isabel Coixet : Fahrenheit 451 és el primer llibre que ven a la llibreria la protagonista. El comprador és un home que viu sol enmig dels seus llibres, alienat del poble  . Al final, la llibreria crema.)

La mateixa cançó

El mateix silenci mig buit de tres-quarts de set al tirar la persiana amunt; la mateixa son, relliscant cap al forat  de la dutxa amb l’ aigua, que sembla la mateixa, com el sabó, el xampú i la pasta d’ afaitar ; el mateix badall, a l’ obrir el llum de la cuina ; la mateixa cafetera. L’ entrepà, altre cop de pernil. El mateix soroll a l ‘arrencar el cotxe, que per sort, segueix sent el mateix ; la mateixa dona passant per la vorera del davant, sense nens encara ; la mateixa carretera, el mateix ciclista amb la mateixa cua al seu darrera ; la mateixa rotonda, el mateix semàfor, la mateixa noia fumant a la porta del geriàtric; el mateix cotxe avançant-me a noranta per hora, la mateixa impaciència als retrovisors ;  els mateixos dos treballadors, l’ un amb barba blanca i l’ altre més jove, a la porta del taller, abans de començar la jornada laboral ; el mateix  home sortint del bar, amb el mateix cigarret a la boca i el mateix pas cansat ; els mateixos tres roures tocats de sol, el mateix pont, el mateix carrer amb el mateix nom de riu llunyà.

I tot plegat com les cançons, sempre diferents.