Bon Nadal

... i Feliç Any Nou ...

Versions

“You are always on my mind “ del Willie Nelson en bucle , l’he escoltada aquesta tarda unes quantes vegades per mirar d’aïllar-me de tot el trànsit de converses intranscendents que les dones de l’oficina mantenen de forma regular i esporàdica alhora – una capacitat ambivalent del fluir d’aquelles sempre sorprenent d’entendre per un pobre home com jo -, omplint els pocs moments de silenci inútilment profitosos per a la concentració pròpia de la feina a pesar d’estar dins un despatxet aparentment separat de la resta dels quefers de les sis dones amb les quals comparteixo oficina. M’he quedat sol. L’oïda les sent, aquestes converses, i les va enganxant al vol com qui decideix de seguir el camí d’una gota de pluja caient del ràfec d’una teulada, i després una altre, i un altre caient totes dins un bassal i així mentre el cap no segueix la línia de treball que hauria de seguir, i d’aquí la música en bucle i la cançó. “ You are always on my mind”.

L’E. parla de llibres, d’una saga que està seguint d’una dona-detectiu. El primer llibre li va agradar molt – no sé què d’una gitana - però el segon està sent molt truculent i macabre, segons diu, i l’ha abandonat a les quaranta pàgines i això – rebla- li fa molta ràbia, perquè el primer llibre era boníssim. No puc evitar, llavors, d’imaginar com és un llibre com aquest,  la seva grandària, número de planes,  enquadernació, tipus de lletra, en el que hi posa a la guarda...l’intranscendent d’aquest tipus de lectures, la utilitat que tenen com a eina d’evasió, sempre millor que qualsevol inutilitat viral vista en la pantalla d’un mòbil. Entremig, faig feina, els errors de la qual sorgiran d’aquí uns dies i em faran preguntar on tenia el cap quan vaig escriure aquella xifra o vaig errar al acotar una distància dins un planell. Penso, seguint la remor de les veus femenines, en la meva prepotència per pensar en tot això dels best-sellers, en si em preguntessin ara si jo llegeixo i què llegeixo i els hi digués que uns contes de Faulkner, magníficament escrits i llegits al pas adequat de la tortuga que soc quan una lectura és bona, em com preguntarien que qui és en Faulkner i de què van els seus contes i jo possiblement tornaria enrere i no diria en Faulkner, potser diria Baxauli, o Cabré o l’Alba Dedeu i la seva conformista, i els hi podria explicar la història d’una dona atrapada per l’olor a pollastre o la d’un pare mirant pel seu fill...o inclús podria dir-les i heu llegit a Joël Dicker ? i potser quedaria bé i tot. O millor encara, no llegeixo massa i prou...” You are always on my mind “ sento repetir altre cop.

Podria ser valent, em dic després. Sabeu de Kafka, Dostoievxki o Bulgàkov ? Txèkhov ? Tolstoi, Kundera, Hrabal ? heu llegit mai Pla? Aldecoa ? Delibes, Matute ? McCullers, Mondiano ? Heu gaudit amb Tabuchi, Balzac o Calvino ? Uns versos ni tant sols de Salvat-Papasseit o Carner ? Jane Austen ? un conte de Calders ? Pedrolo ? Twain, Steinbeck, Hemingway ? Conrad, potser ? Stevenson, Borges , Gracq ? Sóc un petulant ? Així i tot, segueixo enfilant, després de la saga poden venir tots aquests i molts més encara, només és qüestió de temps. Jo vaig començar amb  la tira d’en Camus del Cavall Fort, on no deia res de res. M’agrada llegir, diu l’E. “ You are always on my mind ”.

Em pregunto llavors – mentre segueixo treballant tot seguint els compassos dels violins de la cançó – per totes les novetats i les recomanacions que al migdia he llegit en un article d’un diari digital fetes pels propis editors en referència a títols publicats per altres editorials. Un munt de llibres, molts d’ells desconeguts per a mi, la majoria d’escriptors vius dels quals en canten meravelles de com escriuen, com jo faig en els meus quaderns, a mà, per després polir-los a l’ordinador. Penso en si ningú sabrà mai d’aquest interès segurament real per la frase ben construïda, per la història explicada, pel factor humà ; en si de debò és important – necessari ? – aprofundir massa o tant, potser, en originalitats encobertes.

“ You are always on my mind”, torna la cançó i l’escolto i llavors, definitivament, deixo d’escoltar totes aquestes converses intranscendents, les quals fan passar el temps més ràpid a les dones de l’oficina. Acabaran parlant d’elles mateixes i les seves cabòries, compartint existències entre rialles i amabilitats disfressades de falses voluntats pròpies. Versions més bones o dolentes de personatges literaris descrits mil-i-una vegades al llarg dels segles. Quatre acords, una melodia i unes altres veus que canten un mateix tema. Com l’energia, que es transforma constantment, tot és ara i res, que deia en Vinyoli.

“You are always on my mind “, del Ryan Adams i la Norah Jones, segueix sonant per un darrer cop.

 

Com una ploma al caure

 

El son feia la feina i des de la ment la boira

s'estenia com tornassol cap a la lluna ;

penjava rutilant del cel quan vaig baixar, la pluja,

i vaig trobar-me esquist trencat, no gaire,

sota la pressa trèmula de l'aigua.

Brillava molt ; vaig collir una pissarra

plana i rodona com un gorg, i jo hi llançava

tota la força, com si volgués vorejar l'ànima.

I no hi ha re tan recte com el traç d'aquella pedra

sobre la llum tentinejant de l'aigua ;

es va enfonsar com una ploma al caure,

que es creu que és el seu pes pro se li escapa.

Alice Oswald ,  Dart  (2002) ( Ed. Jardins de Samarcanda, 2024 )

trad. Jaume Coll Mariné

El temps que passa

Més coses sobre el temps que passa. Divendres passat va fer cent anys de la mort de Puccini. Va morir un vint-i-nou de novembre de 1923. Pensant-ho bé, no fa tant, quan passes dels cinquanta els segles passats, en certa manera, s’apropen a la realitat d’un mateix, com si un ja formés part de la història. La raó, suposo, és que a aquestes edats ja et pots imaginar d’una forma preclara de què va tot això de la teva vida en comparació a la l’existència d’alguna altre cosa com l’univers, per exemple ; o de la terra mateixa com a planeta, donant voltes al sol, orbitant dins una de les infinites galàxies existents, que és una cosa inabastable com és ben sabut per tothom.  També però, com la vida d’un gos, per posar un altre exemple, comparant-la amb la vida humana a un nivell més baix, comparació menys bèstia que la de l’univers però més propera a la bèstia que em mira, un quisso de dos anys, un gos salsitxa menut que prova de pujar a la meva falda tot alçant les seves potetes damunt els meus genolls.

Estem a Can Poble amb els amics de sempre, fent un esmorzar de diumenge després d’una breu caminada. El gos respon al nom de “Maco” i el seu amo,  l’Enric,  ens explica que aquest dos anys que té ara son com trenta-dos dels nostres(*). A aquesta edat un encara pensa el mon girant més o menys al voltant d’un mateix, sense cap final aparent sinó és el dels altres, el dels “grans”, sempre vist amb pietat condescendent, amigable i fins i tot fraternal, però igualment ple de commiseració, vist des de la llunyania tant de la infància com de la vellesa, en aquell punt mig de seguretat força infal·lible en relació al concepte del “ més tard o més d’hora”, pel qual tot encara és possible per la simple inconsciència dels anys, els quals no passen a la velocitat que inevitablement, acabem per treure dins la conversa entre tall i tall de botifarra.

I entremig, el gos, sota la taula, mirant-me amb ulls rodons i petits, clars, inquiets; estoics com deia l’Auster però sense aquell punt ombrívol que tant bé definia com la mirada que ve acompanyant l’home des de fa quaranta-mil anys. No, el gos em mira i sembla voler dir-me alguna cosa relacionada amb tot això del temps, dels anys i els animals i l’univers, de la brevetat i l’eternitat de tot plegat. D’estar a la vora de ser un digne perdedor. De Puccini també, que he estat escoltant tota la setmana per la ràdio. El quisso em mira i tremola i jo que li acaricio el cap mentre el sol apareix finalment dissipant boires matineres. Li dic a l’Enric sinó tindrà pas fred, i ell que treu un petit anorac amb quatre forats per les quatre potes i li col·loca, quedant el seu llarg llom perfectament tapat. Se’l queda en braços i ell em mira, potser perquè encara l’observo tot esperant una resposta.

Potser és que és massa jove per donar-me-la.

(*) Els gossos maduren molt ràpidament els dos primers anys d'edat, per després alentir l'envelliment respecte els homes quan es fan més grans.

L'adéu

 

L’home dels cabells blancs baixa pel caminoi que mena de la font al cementiri. El seu pas és lent però segur, un pas curt i ferm, inalterable, la mirada fixada a parts iguals entre els peus i el curt horitzó que té al davant. El segueix un nen, un plançó tendre saltironejant damunt les seves petjades, amb dues cametes tot junt iniciant el seu particular equilibri de vida.

A l’arribar a la porta del cementiri, l’home dels cabells blancs s’atura davant la reixa negre amb la creu a dalt forjada, enmig de dos xiprers alts fent d’àngels custodis. Al cap d’una estona arriba el petit com qui arriba a port, abraçant-se a les cames de l’home de cabells blancs, xisclant breument per després aixecar el cap amb somriure d’infant, la mena de somriure que fa confiança de la humanitat sencera. El rostre colrat pel sol de l’home dels cabells blancs eixampla les seves arrugues corresponent al gest del petit, els ulls se li fan petits i les retines convergeixen sense copsar cap importància d’edat ni condició ni temps passats ni futurs. Llavors, en algun moment d’aquests que tan sovint s’obliden, ambdós desapareixen : ningú sabrà mai cap on han anat les seves passes.

El matí és ple de boira baixa.

Tardor

 

Com el boscater vora el Dart del poema, el dia de difunts vaig estar treballant al bosc, vora les Refardes. Un bon cistell, un cistell parsimoniós de bolets trobats aquí i allà, sobretot quan vaig alçar-me  fins a la meva particular muntanya màgica, el turó del Rossinyol : fent honor al seu nom , em regala no només rossinyols sota alzines i bruguerars, sinó també alguns carlets i llenega blanca, en una mitja-hora llarga de collir el nèctar dels déus del bosc dins un espai redimit de males collites, de rastres de senglar, supervivent fronterer del foc ja llunyà, en certa manera etern, de la meva esperança de tornar-hi, després d'uns anys de no fer-ho. Serenament soc feliç , més vell però alhora estranyament més feliç davant d’un fet tan simple com el d’ajupir-me i tallar la tija tova amb la navalla, collir i anar cobrint el vímet desempolsegat per l’ocasió. Després baixo per, camí enllà, arribar-me a l’indret on habita el rei dels bolets. L’esclata-sangs m’espera, a punt per a ser tallat, dins un darrer reducte on s’escampa ell i els seus, al lloc de sempre. Aquest any no ha faltat a la cita. Al vespre, pixo vermell fosc. El rovelló em fa justícia.

*******

I el so de l’aigua a l riuet, el sol furtiu i les petites libèl·lules, volant damunt breus estades de tardor. Cauen les fulles dels roures, empeses per un vent molt i molt lleuger. Flumen dialis, el déu dels roures, el riu de Zeus. Segueixo venint per aquí, com si fos un darrer refugi. Somnio altre cop de treballar aquestes terres, de trencar la terra d’aquests petits camps sense llaurar, d’anar a vendre en places i mercats, de viure una  altra vida massa tard : pagès, escriptor, fotògraf o jardiner...ningú – i jo més que ningú altre – m’ha ajudat mai a cercar el meu camí. A Déu gràcies ara ja sé el que voldria haver estat. Les coses son d’aquesta manera i no hi ha gaire cosa més a dir sinó marxar content a cercar l’infinit.

                                                                 

Bassals

Camino en la foscor. Torno de l’hort pel camí més llarg, després de la pluja del matí la tarda ha estat fresca, regalimada d’una primera tardor. Diumenge passat, de tarda també, vaig omplir un cul de cistell amb rossinyols, fredolics i un parell de llaneges. Cal mencionar-ho, doncs feia quatre llargs anys que no trobava res, i el gust de la truita que em vaig fer al vespre potser ha estat el millor de la setmana, afegint-hi aquesta tarda de dissabte de curt termini, amb el cel ple de nuvolades de baixos relleus del color blau d’antigues ampolles d’ultramarins. La foscor m’embolcalla sense ser nit encara, alguna cosa es veu pel camí, de fet alguna cosa es mou mentre avanço : es tracta de l’aigua dels bassals, de reflexos argentats, bellugant-se lleugera com si alguna cosa nedés dins seu, inescrutable però viva, promesa dins la foscor, pàtina canviant a cada pas donat, inspiració breu del destí, son com miralls devots de l'esdevenidor, certituds de ser com un és. Caminar breument sense rumb. I respirar una estona.

Passen dos darrers ciclistes, el so de les cadenes trencant el cant d’una darrera cigala, encara, les llumenetes vermelles papallonejant la negror d’ adéus al pas de les roderes signant el fang. Baudelaire segueix essent llegit, amb extremada calma : ¿ D’on et ve, dius, aquesta tristesa inesperada, com l’ona empenyalant-se pel roc negrós i nu ? . Semper eadem, i en canvi, no. També ressona un conte d’en Faulkner ( cabells ) i el rostre d’en Barry, lluitant contra el seu mal mentre recita Shakespeare. Tot això amb la mirada quasi bé d’un cec, dels quals he llegit que no somnien imatges doncs no en tenen cap per recordar, cosa que els obre a infinites possibilitats de somni i no només a una, com els que ho veiem tot. Potser soc cec, en el fons, potser m'agrada ser-ho.

Torno a la llum del carrer i passo pel costat dels pessebristes. Un home de cabellera blanca, el davantal posat, treballa donant forma a una cova. La nit és agradable perquè és quieta, com el meu pensament mentre avança, reposat i tranquil. La música, és clar, acompanya.

Last night

 

T'ho podria preguntar de moltes maneres diferents, segurament de cap, incapaç com soc de dir mai res adequat al moment idoni. Et miro envoltada de misteri, allí dalt enmig de la boira, il·luminant un tros de cel nocturn, mentre les restes d'un plugim d'aiguabatre passat em fan de falses llàgrimes damunt la cara refrescada de falsa rosada dins falses matinades. On has estat des de la darrera nit, aquesta setmana, aquest mes, aquesta anys ? Totes les cançons - d'aquelles sense nom  on un genèric femení eternitza la fam d'amor enmig de metàfores sordes però boniques - parlen de tu, totes em porten a tu. Visc en un altre planeta.

Internacional

 

El general menja un bistec rus, ben cuit, com a ell li agrada. Mentre ho fa, els soldats al seu càrrec avancen implacablement dins un nou territori ocupat. Els habitants del territori fugen de les seves llars, cercant seguretat en d’altres països. Els altres països creen camps de refugiats. Els refugis son finançats per organitzacions no governamentals, fetes d’aportacions desgravables fiscalment : 15 €, una tenda per família ; 50 €, una estufa per passar l’hivern.

El general s’aixeca , ben tip, i somriu al president quan encaixen les mans. La guerra és bona, es diuen en silenci. Els soldats miren enrere, al silenci de la gent morta i les llars destruïdes. Volen tornar a casa seva. Els refugiats també, però ploren per no poder-ho fer. L’enemic s’amaga en caus desconeguts. L’enemic de l’enemic sempre guanya, perquè té la guerra assegurada, passi el que passi. Un fusell rus s’aixeca enmig d’una oració. El seu déu és també l’enemic, perquè és un déu que salva vides de miracle, puntejant bales en orelles en comptes de cervells forassenyats. Déu feu l’home i veié que era bo. Déu deu plorar de vegades, malgrat els segles. El reporter informa, tot assenyalant el cel ple de míssils. Els presidents amenacen com feien els antics reis : nosaltres...

Nosaltres també ens morim.

  

Mr. Bones

 

" Se quedó allí esperando a que acabara, observándola con esa mirada estoica y sombría que los perros llevan dirigiendo a las personas desde hace cuarenta mil años ".

Paul Auster, " Tombuctú" ( 1999 ) ( Ed. Seix Barral trad. Benito Gómez )

1989

Dissabte, cap al tard, pujava pel Tomaset tornant de l'hort, els auriculars posats- fet, d'altra banda, poc habitual  - quan , al capdamunt de les escales, il·luminada pel sol travessant el curt passatge d'oest a est, vaig veure una figura femenina que se m'apropava, jove, vinguda de no sé on. La mirada, inconscientment va anar a parar al terra - amb els anys hi ha costums que vaig aprenent d'evitar desistint a l'instint propi del fracàs - però, just uns segons abans de creuar-nos  un dubte em va fer rectificar i alçar l'esguard mentre per les orelles la cançó parlava d'un love match with the moon al precís moment d'enxampar uns ulls blaus mirant-me directe als meus. La noia - o potser la dona - semblava sortir d'una època passada, vestida amb conjunt texà amb esportives blanques, cabell curt - arrissat ?- i ros, sense auriculars, ni mòbil ni gos per passejar ni res que no fos ella. Va ser un moment. Jo em vaig girar un moment, però el sol m'encegà i la figura desaparegué tot baixant els vint-i-quatre graons del Tomaset. 

Tornant cap a casa, carrer avall, vaig adonar-me  que no hi va haver cap sentiment especial, només el breu plaer reconfortant d'un matx perdut en el temps, sense love ni moon ni res més per recordar, aquella impossibilitat remota fent-se realitat, el dolç convenciment del destí - cal dir-ho, una mica amarg també - finalment  acomplert.  

Breviari ( XIV )

 

·         “Neteja’m la memòria, si us plau, que sinó  aquest trasto no funciona “- em diu la mare per donar-me tot seguit el seu mòbil -. Per un moment m’he espantat una mica.

·         Arriba un circ a la ciutat : Circo del terror “. “Apto para todas las edades” “ familiar”, diu als cartells que l’anuncien sota la imatge d’un zombie.

·         Pessoa , citant Tarde : “ La vida és la recerca de l’impossible a través de l’inútil “. Em fascina pensar que pugui ser veritat.

·         Hi ha llibres que son com focs d’artifici : mentre els llegeixes vas fent Oh !, oh!, oooh!. Llavors s’acaben i ja està.

·         Les meves misèries són les meves pors. Por, bàsicament, a no poder passar sense elles, a no ser capaç de viure sense elles.

·         El segle passat ja comença a ser el segle XIX de quan era petit. El 1868 és més a prop del 1968 del que em pensava.

·         El Trabal és mort. El Joan és mort. La senyora Antonia és morta. I l’Emília també. Tot un rosari de rostres de gent gran amb qui topava per fer la xerrada quan anava a l’hort. Hi ha d’haver-hi un bon hort, allí dalt, per tanta bona gent.

·         Lo dels embassaments és com el meu compte bancari : ja pot ploure tres o quatre dies seguits que al cap de res ja torna a estar igual ( o pitjor ).

·         El fracàs, sovint, té voluntat pròpia. Els entesos, d’això, en diuen manca d’autoestima.

·         Avui he acabat de llegir el tercer volum dels Assaigs de Michel de Montaigne. Al guardar-lo a la prestatgeria amb els altre dos, miro per curiositat quan vaig comprar el primer. 2011. Tretze anys llegint-lo, temps suficient per considerar-lo un amic, sinó fos que ja és mort. O no ?

·         És el nou alcalde del poble, en un sopar d’amics ens diu que en un any ha fet més de cinquanta casaments. Un de la colla li pregunta quan dura més o menys el casament. Alguns cops tota una vida ! salta un que no estava massa al cas.  

·         Condemnar l’oblit o bé agrair-li la seva funció ? Sovint m’oblido del fet que , en el fons, no soc res.

·     “Mon pensament, quin esgarriat me’l feu ?” ( Josep Carner, “ Nocturn “ )

·     Probablement a ningú li agrada de ser un perdedor. Per això la majoria abandona. Què se n’han fet, dels cementiris de cotxes ?

·         Aquesta idea de la casa com un vaixell. I aquesta altre de veure-la salpar. Em falta lleugeresa d’esperit.

·         L’home, em diuen, és professor de tennis. El veig tirant pilotes amb la raqueta al seu gos en un camp que hi ha davant les casetes d’estiu. Així s’estalvia de passejar-lo, em diuen. Això i la piscina, no sembla fer res més durant les vacances, acaben dient. Ens saluda somrient, tot aixecant la raqueta. Sembla feliç.

·         Oli d’oliva en esprai. El que em faltava per veure.

·         Els errors fan de la vida el que una màquina del temps : retornar al passat amb l’esperança d’arreglar el present per millorar el futur.

·         Una feina descansa l’altre, vaig llegir no sé on. Un bon consol pels treballadors, penso mentre pelo unes patates després d’un dia dur a la feina.

 

Ad hoc

 

De sota el ràfec

pren vida el primer matí :

l'ocell ja vola.

Automàtica.30

 

(...)

Antigues travesses de tren fetes graons malgirbats pel rost del pendent de terres flonges cobrint un forat de muntanya d’on antuvi treien pedres per construir cases ; cordes lligant posts fent de passamans dubtosos per on el pas de les mans aixequen grinyols semblants a lamentacions com mals d’ossos d’un cos posant-se en moviment ; aire de disculpa, l’home redreçant natures mortes, canyissars i pinassa, pluridrupes bardissaires compensant tiges com ones, endinsant-se per envair terra ferma. Roques blanques. Malgrat tot respires i veus el mar, imaginant tots els masos damunt la plana voltada de camps llaurats d’on emergeix un campanar voltat de teulades color-terra-rogenca com aquells pseudònims utilitzats per antics combatents ara desconeguts com vells retrats de gent il·lustre que un dia conegueren fama, habitants de topònims incerts, carrers canviants on a les voreres hi creixen les mateixes males herbes dels antics camps , pols d’eres , les flors aquelles de l’altra Venècia, de quan l’orient i l’occident s’embullaven de veus i mirades enmig de canals separant estances encara plenes de sospirs sota els auspicis del gran lleó alat. Quo vadis faltaria dir abans de llençar-te a la carrera per antics alzinars quixotescs de camí cap a aquella darrera derrota a les costes de Barcelona, avui buida de galeres i remers, plena d’estranys vaixells, Babilònia sense torres ni muralles. El mar i les estrelles, el cavaller de la trista figura gravat en bronze i la nit seguint el degoteig constant de la bella font, dolça assassina,  tenaç i constant,

clepsidra

(...)

Tot el temps del mon

 

Fullejava fa uns dies, havent dinat, un llibre sobre el caminar d’un tal Le Breton, antropòleg, sociòleg, etc. A la introducció hi comenta que el llibre en qüestió era el quart que escriu sobre el tema. Hi parla del viatge a peu, de l’abans fins al després, reflexionant sobre temes diversos, tots damunt camins ja força trillats, a mode d’estudi basat en una àmplia bibliografia, que es pot llegir al final i que dóna suport a bona part del llibre. Thoreau, Hazlitt, Stevenson, Walser ... tots hi son. Prou bé per després d’un bon àpat d’aniversari, el dia abans de marxar cap a casa. Una setmana de caminades diàries per la Cerdanya francesa, majoritàriament sol.

El dia abans de l’àpat, pel matí, plovia i es feia tard. Feia una bona randonée, tota una circular de un dia sencer, amb parada per dinar al mateix lloc on el dia després llegiria aquell llibre. Matí i tarda oposats. Plovia i encara em quedava un bon tros de recorregut. Com sempre em pensava que tenia tot el temps del mon. Primera reflexió mentre em queia una pluja que no em molestava massa, però que em feia anar de pressa . El paisatge havia desaparegut com passa sempre que un fa tard, sigui on sigui. Amb pluja tot regalima com quan mires el mon darrera una finestra mullada. Pels camins dels riverians no hi transitava ningú, al cel no hi havia ocells i només predominava a l’ambient la pluja omplint bassals i rierols. El so de l’aigua en un mon buit. Le Breton parla dels moments avorrits del viatger. No sé si serà per lo poc que camino a l’aire lliure però el cas és que l’avorriment no és de cap manera present quan ho faig. I recordo aquella caminada sota la pluja com la d’un heroi una mica talòs, entestat a només fer servir els peus durant uns dies per recórrer distàncies extremadament curtes : podia trucar i que em recollissin al trencall d’Osseja, sense anar més lluny, però això, en certa manera, seria com un petit fracàs a la planificació del dia, consistent tant sols a caminar per senders unint pobles, cadascun dels quals formaven part d’un itinerari amb inici i final en un mateix punt. Així que vaig continuar fins arribar a lloc, fer un bon àpat regat de bona conversa, per seguir la ruta a la tarda.

Fou una bona tarda, després de la pluja. El cel s’obrí i el sol aclarí el panorama, el paisatge i la gent, que aparegueren com els cargols. El corb feia de vigia damunt l’atalaia d’un arbre frondós ; la terra transpirava certa flonjor, l’aire fresc es respirava millor ; el pensament del temps desapareixia amb el caminar agradós, tranquil i benigne. Tot semblava a lloc, com si la tarda retornés totes les reflexions dels erudits moderns, resumits en aquesta bonica frase que diu que tot viatge és el camí mateix, i allò de que–  citant Le Breton a Antonio Machado- caminante no hay camino / se hace camino al andar -. No sé si és això, però. La poesia d’un exiliat no és la mateixa com la d’algú com jo. Emular Graq, per exemple, quan pren notes al seu llibre “A lo largo del camino” o al magnífic llibre que és “ Les aigües estretes” és un bell objectiu al qual m’he dedicat durant anys sense saber si em portaria a algun lloc. Suposo que  escriure és una manera de caminar, cal posar-se les botes, agafar la motxilla i veure per on tiraràs el dia que et poses a fer-ho. Llavors sorgeixen idees, records, potser una mica de poesia i tot. o algú amb qui parles de la lumière, com la senyora francesa que s’atura tot fixant-se en com faig una fotografia a la capçada d’un arbre sobresortint d’un petit turó de camp, acabat de segar. Té la cara plena d’arrugues fortes dins un rostre saludable. Va amb un gosset que després de bordar-me unes moments m’olora i m’accepta, tot entenent que no soc perillós. Em diu que l’any passat va fer un reportatge sobre les marmotes, a Porté, o almenys això és el que jo entenc, mentre parlem en un català-francès-francès-català prou bo. Tant ella com jo, doncs ambdós hi posem voluntat. Vet aquí com acabem parlant de la llum i de l’eté i la fotografia. S'acomiada tot mencionant  la pau d’aquella tarda tot caminant sense fer soroll pel terra humit. Del lloc, del moment. Jo somric i assenteixo, tot pensant en aquest matí sota la pluja. Tot canvia, fora lloc, fora d’hores, una mica a fora de tot.

Ara pinto una paret del menjador. He tret quadres i fotografies , he apartat mobles, he rascat els trossos vora les esquerdes, tot arrencant algunes tires de pintura antiga. La paret és buida, amb totes les marques deixades pel pas del temps. Com els dies d'abans de la pluja, quan tot era sec, el cel potser massa blau i a les nits encara feia calor. Em volten el cap aquestes coses veient la paret buida, així que aturo la feina i em poso a escriure, amb la voluntat d’endreçar un excés de pensaments.

Com sempre que faig vacances, tinc tot el temps del mon per fer-ho.

Lluna plena

 

Va sortir al pati. Volia veure la lluna, avui havien dit a la televisió que  era plena. No la va veure per enlloc tot i la nit, molt clara. Només la seva ombra, reflectida sobre el pedrís enmig d’una llum argentada va atendre la seva mirada : era una ombra allargassada, deformant el seu cos de vella en un altre de corbes més suaus i plenes. Es va quedar quieta mirant aquella ombra seva, transformada com per art de màgia. No gosava moure’s, tot esperant qui sap què. Sinuosa, era igual de difosa d’aquella altre imatge  mig entelada reflectida dins l’espill de la cambra de bany, quan s’eixugava després d’una llarga dutxa, feia ja temps. Va recordar en com les gotes d’aigua davallaven ràpides per la seva pell fins l’estora, gaudint d’un darrer trajecte final. Cabals com rieres sense aigua, omplint-se en nits de tempesta. Com llavors seguia sent el seu cos- va pensar sense consol- igual al de la lluna seguint els seus cicles, ara nova, ara vella.

Les ombres, amb els anys, s’havien convertit en les seves millors amigues. La lluna era plena, havien dit a la televisió. Llavors la vista es va aturar en una altra ombra, la  del seu bastó, convidat de pedra d’aquell petit miratge. Potser ja n’hi ha prou, mormolà sospirant una miqueta.  Al girar-se per tornar a entrar a casa, de reüll, va somriure breument cap al cel amb la murrieria pròpia de la gent de la seva edat, quan veu algú més jove amb més vida per endavant.     

Diferència

 

 " La soledat, aspriva o en companyia, me fa mal,m'esmussa tota jo. És la pedra que esmola allò que, de dins i de fora meu, se'm presenta hostil. M'hi rebel·lo i trec les ungles. Però com que no tinc a qui esgarrapar, soc jo que rep.

   La solitud, en canvi, convoca vagarejos poc o molt productius, però sempre estimulants. Alhora, esmorteix agressivitats internes i externes, que esdevenen menys feridores encara que apuntin a fer mal. Amb aquesta fidel companya he passejat per espais buits o plens, he viatjat en vagons de tren de llarg recorregut i en trenets de fira i autos de xoc. He deambulat per camps deshabitats, per ciutats llunyanes, forasteres, de llengua estrangera i sons desconeguts, només parlant amb ella, que no sempre és dialogant i complaent, però que sempre escolta. ".

Roser Vernet, "Lo mig del món " ( Club Editor, 2023 )

75-300 mm

Dues àguiles al cel. Quarts de sis d’una tarda de diumenge al camí de Can Pèlacs. Me n’adono pels seus xiscles, allargassant-se dins l’aire del cel, silenciós i buit com si fos enmig d’un desert. No passa sovint d’albirar-les, les cerco dins el seu vol circular, tot enfocant el meu nou objectiu 75-300 mm , que estreno avui.

Al principi l’enfoc no aconsegueix fixar-les en el seu moviment fins que cerco una referència tot restant el dit fix al botó, esperant el moment de disparar. Faig vàries fotografies i augmento amb plaer desconegut fins ara el màxim de zoom. Avui estic de sort, l’àguila és ideal per gaudir d’un bon seguiment, no van tan ràpides com, per exemple, les orenetes; son  més grans, les ales esteses deixant-se emportar per qui sap quines corrents d’aire inexistents a tocar de terra. Les ales em mostren un dibuix del plomatge perfectament definit, de corba suau amb tons clarobscurs, fosc allí on s’apropa més el cos per canviar a blanc vora les puntes negres de les darreres plomes, perfectament definides. Un espectacle per seguir-lo atent al joc de la nova lent, descobrint detalls que l’ull mai podrà copsar. Xisclen i les miro a cop d’ ull ara, les admiro en la quietud del cel blau de la tarda, amb les cingleres de fons, mentre marxen. Les àguiles. Abans, dos pardals en un cable elèctric.

Seguint de dos en dos, descobreixo més tard una parella de puputs, mascle i femella, aterrant en una branca de pi on ell, estarrufat amb el seu pit jove de gallet, la seva cresta de tons vermells amagats i el seu pic llarg de pica-soques, mira amb els seus ulls petits el seu petit infinit, tal i com l’observo jo, a ell i a la jove dama, reposant a una alçada menor, amb la mirada més amable, menys desafiant, més protectora, segurament més intel·ligent i un punt riallera, acceptant les demostracions de força de la seva parella. Sense disparar espero, però no es mouen, només miren cap on el sol es pon, com suposo fan molts enamorats, tot i que mantenen una distància que em fa pensar si no hi haurà alguna carabina vigilant-los, a part del meu nou objectiu per on puc observar l’escena. Al final, decideixo deixar-los sols, dins la seva intimitat dalt de l’arbre.

Després encara dues papallones i un parell de burros pastant a Can Garrigosa. Els burros, eterns companys de viatge, avui poc valorats, un dels quals m’observa amb les orelles ben dretes, el musell blanc i un munt de mosques que demostren la seva impertorbabilitat, la seva serenor, el bon fer del seu caràcter, impropis d’aquelles burrades que sovint se’ls hi atribueixen als humans, com ara jo. És lluny, però a través de la lent, em sembla que em somriu, com qui somriu un germà. 

I és que soc una mica burro, de vegades, sempre en el bon sentit de la paraula. Tothom , avui, anava de dos en dos. Menys jo.

  

   

Just The Two Of Us

Constipar-se

He passat mala setmana. Diumenge mal a tot el cos, una mala nit amb calfreds i després dies de malestar i cansament, vorejant un límit proper a l’extenuació. Exagero, probablement. Avui divendres, finalment, sembla que ha sortit una mica de refredat : tos seca i nas mig tapat. Els darrers anys, si em constipo, sempre és quan ja és estiu i fa calor, quan el cos porta ja un cert recorregut de mesos de rutines intenses i semblés que és a punt d’esgotar la bateria. Potser és que m’he acostumat a fer masses coses, i totes seguides ; potser és que ja no m’aturo com abans a mirar-me el mon per fugir de certes pors. Ja no tinc tantes pors com abans, amb l’edat hi ha menys respecte humà per elles, i en canvi, pel contrari, el respecte d’altra gent per la meva persona sembla augmentar, possiblement perquè amb els anys la pròpia història, la vida, el passat, es difumina. Ja no em coneix tanta gent de fa vint o trenta anys ; pels joves soc algú altre, pels grans sembla que també : una mica soc el que eren com era jo quan veig els qui son ara més joves.

I per a mi ? Doncs bé, ara em constipo a l’estiu, que és quan fa més bo. I segueixo escrivint, malgrat no saber-ho ningú. I ahir vaig escoltar la meva cançó d'aquest estiu, que no és la del bugi-bugi aquesta que em té una mica fregit.

Pols

Plou sorra sahariana. Els embassaments tornen a ser mig plens, després d’una primavera ben plujosa. De moment, sembla que la sequera s’ha acabat. Suposo que el bo de les sequeres és que s’acaben. Les fulles de les moreres son grossíssimes aquest any ; a l’hort tot és ufanós. Tot i així, s’han mort tres tomaqueres, cada any se’n mort alguna, passa com amb les persones, quan moren fora del que és l’habitual, és a dir, de velles. Passa i llavors em pregunto pel destí de la gent, de les seves vides, del segament de les vides relativament o del tot joves. Els errors de joventut i la incapacitat de tornar enrere. Els inicis i els finals . Els esperits i les quadratures dels cercles.

Segueix plovent, avui, pols sahariana. El cotxe està ben galdós.

Identitats

 

En la semi-opacitat del sobre de taula, xapat amb fusta de mukali envernissada de lleugera pàtina brillant, de tons ocres que el temps ha anat solidificant, alguns objectes s’hi reflecteixen tènuement a sota de cadascun d’ells com si fossin la seva ombra : el calendari, la llapissera, el petit arxivador de cartes de fusta decorat amb motius florals, el llum de flexo alçat per damunt d’ells...tots aquells objectes amb cert volum els quals son sempre al damunt d’aquella, a diferència de llibres, blocs, claus, telèfon i altres objectes despistats amb molta més mobilitat que no gaudeixen de la mateixa capacitat de reflexió, ara que m’hi fixo bé, com si la taula atorgués aquest estrany privilegi als habitants més ancestrals del seu petit univers, la forma dels quals sembla traspassar les aigües de la fusta i endinsar-se en la seva pròpia història ancorada damunt l’escriptori, des d’on els observo mentre encenc l’ordinador.

El passat i el present dels objectes . Apropo la meva cara a la taula per mirar i em veig desdibuixat. Jo, tènuement. Què he estat de jove per arribar a ser, ara, de més gran, la retòrica del qui soc sense saber-ho del cert però alhora sense ser el mateix ?. La meva imatge difereix, interior-ment i exterior. El passat, reflectit damunt les línies de la fusta – marcant les seves edats com les meves – és més borrós però alhora llueix aquesta pàtina encara mig brillant farcida de petits copets, ratllades com arrugues, clarobscurs escàpols, una gernació de jos els quals es mantenen units, com l’ombra que apareix quan obro el flexo, l’ombra de les meves mans que comencen a escriure.  

Estic a punt de travessar per sota el pont que dona l’entrada al poble, pel camí nou que han obert per passejar-s’hi. A mesura que m’hi apropo es va obrint la vista i apareix la riera en tota la seva amplitud, encorbant-se  a nord tot fent visible, més amunt, el pati del darrera de casa i més enllà, la vista magnífica de la muntanya que m’aixopluga cada dia, voltada com una abraçada pels turons a esquerra i a dreta. Abans de copsar-ne tota la seva realitat, però, m’imagino sinó fora pas possible de no veure les noves cases edificades, l’abandó d’alguns horts, la solitud marginal d’aquesta part del poble antigament poc transitada , la de fa quaranta anys, la impossibilitat dels viatges en el temps : veure altre cop qui ja no hi és, veure’m a mi mateix  davant meu, adolescent, passejant aquella gossa que teníem a casa, morta ja fa molts anys ; veure’l com gira el cos i em mira, preguntant-se qui és aquest home de mirada mig perduda somrient-li amb cara afable, desconeixent que serà ell algun dia. Els reflexos dins la fusta de la taula, li dic. Mira’ls d’aquí quaranta anys. Sé del cert que em farà cas.

En realitat no hi ha ningú davant meu, així que giro el cap amb l’esperança de veure algú altre més vell, saludant-me amb l’enteniment del qui ja ho ha entès tot, del qui sap el seu futur com una cosa agradablement completa. Aquest vell podria ser jo, però encara l’he de conèixer.

Ara les mans paren d’escriure. Les poso damunt de la taula i les aixeco mentre el seu reflex entra dins la fusta. Queda temps.

 

Un cabirol

 

Alço la vista i veig al cabirol. Em mira sense por, amb curiositat, els seus ulls bovins com boles de cristall escrutant el meu futur. Gràcil i jove, llueix dues petites banyes al cap ; el seu musell tancat s’encorba dins una línia plàcida que sembla un petit somriure. Mirant de seguir la mateixa naturalitat d'ell trec la càmera de la motxilla, apunto i disparo. De seguida gira cua i marxa, sense fer soroll. Tot plegat potser ha durat un minut, no gaire més. Càmera en mà entro dins el bosquet on era, entre el camí que jo iniciava i els camps d’un mas proper. El sol de la tarda ja avançada entra de biaix entre pins i matolls, encegant-me una mica ; per aquestes contrades han netejat els boscos , per on la llum s’escapa amb més llibertat per tots els racons, confonent ombres i permetent germinar flors en un bon any de pluges. Primavera. Amb passes de caçador miro si encara el puc veure un altre cop. Però no.

Habitants d’ombres enmig de lluminàries, com el cabirol, l’orquídia silvestre o jo mateix, recollint la motxilla , retornant al camí , sotjant el bosc, respirant els silencis molls de tardes cada cop més llargues.

Diumenge

 

Un bel dia, vedremo...un bell dia, veurem. De Madame Butterfly, cantada per Maria Callas, la vox du siècle; Les variacions Goldberg, de Bach,  el músic a qui Déu atorgà algunes de les seves partitures; el riu Nil al seu pas per les piràmides, avui enmig del desert. Tota la terra a les mans, el substrat i la terra, calenta i humida, amb bona disponibilitat per treballar-la. Plantar un hort nou, seguir el curs de la vida i llegir la cita de la novel·la que probablement mai acabaré d’escriure. És de Pessoa i diu així :

“Venia de prodigioses terres, de paisatges millor que la vida, però de les terres no n’he parlat mai, més que amb mi mateix, i dels paisatges, vists si somniava, mai no els n’he donat noves “.

I una altra encara :

“ Les meves passes eren com les seves per les tarimes i els empedrats, però el meu cor era lluny, encara que bategués a prop, senyor fals d’un cos desterrat i estrany “.

Les dues van seguides dins l’apunt 433 del “Llibre del desassossec”, paraula plena d’esses que sempre haig de tornar a llegir per escriure-la bé. Per escriure bé cal haver llegit molt. Encara em falta. La simfonia nº 3 de Brahms amb un cor d’ocells de fons, a ple pulmó, excitats de primavera i pluja. El Peret, conductor d'autobús jubilat, m’ho diu després : “ aquesta pluja és aigua beneïda “.

A la tarda, passejada per un tros d’anella verda, camps florits, sol esquitllant-se enmig de núvols, figueres i olivars, blat espigant-se. Passes tranquil·les. Una rosella amb vestit de nit i una espiga borda, allargant el seu cos per potser, només, alçar la vista i somniar-la.  

Un bel dia ...

Sobreviure

Més o menys fort

és el fil de l'equilibri :

tothom s'hi agafa.

Giròvag

Llegeixo al diari sobre una pràctica espiritual del sufisme. De fet, però, el que miro és la fotografia d’uns homes vestits amb faldilles blanques i casquet vermell donant voltes amb els ulls tancats. A peu de fotografia, dues paraules : dervixos giròvags, paraules estranyes, de les que m’agraden. Donar voltes com un giròvag, meditant la vida, l’atzar aquest de viure i de morir, com el Paul Auster fa uns dies. Al diari hi surten dues o tres fotografies d’ell, on hi destaquen les òrbites dels ulls, grosses, lleugerament dimensionades fora del rostre, mirant amb intensitat a la càmera. Llegeixo ressenyes i m’anoto per llegir “ La invenció de la solitud “, de veure la pel·lícula “Smoke”.

Els ulls aquests em persegueixen a estones, per això escric sobre ells. Fa temps que em persegueixen les mans d’una escultora, però d’aquestes no en vull escriure perquè son com una mena de leiv-motiv per fer-ho ; una cosa estranya, ho sé. Darrerament he pensat també en les meves petites obsessions, força inofensives però recurrents. Els ulls, com les mirades – algunes mirades- m’interpel·len d’una manera que he après a subestimar, per absurdes. Ningú mira ningú a qui no coneix tot i que si es fa a una càmera llavors entra en joc un altre component, semblant, ara que hi penso, al dels giròvags quan donen voltes amb els ulls tancats. La càmera atrapa la llum un instant dins la foscor, tot creant un negatiu, una mena d’alter ego, una còpia per la posteritat, una mirada viva d’uns ulls que probablement no volen dir res i malgrat tot...mentre divago busco un llibre del Paul Auster que em pensava que havia llegit i no el trobo per enlloc, cosa que em fa dubtar sobre si mai he llegit res d’ell. Tot i això tinc una cortina de fum al cap, la d’haver llegit una història d’algun escriptor, d’una llibreta o quadern per escriure, de una botiga, de un editor, de una dona, de Nova York. Però no tinc cap llibre d’ell a casa, és un autor pel qual no he sentit cap atracció especial, potser perquè mitja intel·lectualitat d’aquest país el té en un pedestal.

Ara però, tinc una raó per fer-ho, concretament l’atzar d’una paraula. A vegades només cal això.

 

Automàtica.29

 (...)

El mar s’ha reflectit en la muntanya nevada en un joc de llum momentani que la rosella, capcota, coneix ara gràcies a unes gotes d’aigua que els dits de la pluja han transmès damunt dels seus pètals lleugers i cridaners, d’un roig intens a joc amb el verd més primavera de les tiges d’herbes sense nom, filles d’antics sembrats abandonats sense déus a qui retre homenatge sota cels grisos tancant cercles dins aquesta tarda de paraigua i cançons lentes, amb passes d’indi seguint bassals i estrepa florida, olor de bosc vora una antiga font vora canyissars i torrents amb noms de dona. Aire fresc, batuda d’ales d’aloses i tudons, dels primers falciots també, un conill al marge, jardí d’oliveres on plànyer antics dolors avui lleugers de casuística concreta enfront un paisatge on poder pensar en un quadre de masos antics, pagesos pobres i masoveres triant pèsols, faves, carxofes, espàrrecs...sense aigua corrent ni gas-ciutat, somniant temps millors com els d’ara on també es somnia en el millor dels temps, els passats, els bucòlics, els dels quadres on muntanyes nevades es confonen amb el mar, en un joc on tot son moments com de

flàmula   

(...)

 

Obituari

 

La fotografia del J.A. : m’hi apropo perquè durant la cerimònia no l’he vist bé, assegut  en una cantonada dins una carpa com de restaurant, amb gespa artificial i una pantalla de televisió elevada, on resta la seva imatge. La televisió està orientada cap a cinc fileres de bancs, com de jardí públic, dins un espai anomenat espai-jardí . Al centre, un faristol, i al darrera un petit piano electrònic, d’on encara ressonen les notes – no he pogut evitar de pensar en un casament dels d’abans, d’aquells on es començava a ballar amb un paso-doble tocat amb un orgue electrònic de sons semblants – de les paraules d’amor, senzilles i tendres. Més enrere, el taüt, diminut i rectangular, col·locat discretament com si fes nosa, sense cap forma humana possible. Al final, però, se l’emporten, i darrera d’ell el seguici, continuant amb la tradició fúnebre d’acompanyar el mort cap a la seva darrera estança, en aquest cas un forn crematori. Ell hi havia treballat, de comptable en una fàbrica de caixes de morts. Pijamas de madera, en deien els seus treballadors.

M’apropo a la pantalla i em miro el seu retrat, encara visible, somrient amb aquell aire discret , tant propi del seu ofici ; la seva corbata de nus petit, sobresortint de l’armilla tot mostrant les mànigues de camisa, arremangades per sobre el canell. Fa fred, per ser Abril. Em mira i sembla que em torni a dir vinga nene, a treballar. Jo era molt més jove, i ell en tenia uns quants menys que jo ara. Miro aquesta buidor de l’espai-jardí i a ell mirant-s’ho, com aquella fantasia una mica vanitosa que tots tenim alguna vegada, de poder veure’ns al nostre propi funeral. La seva esquela és molt senzilla, un paper amb la foto de la moreneta en una cara i al darrera, uns versos del Kahlil Gibran, sempre agradables de llegir.

 

Darrera llum

 

Llegeixo el conte “El jardí encantat” de l’Italo Calvino. Ho faig assegut al pati del darrera, que dona a ponent. El sol, baix, va fent el seu darrer recorregut abans d’amagar-se. La llum no molesta la lectura, més aviat convida a endinsar-se dins ella. El conte és breu, ple de detalls enlluernadors com el fons de les pàgines del llibre que solquen els meus ulls . Quan els aixeco una estona, hi veig el meu jardí, breument sota l’encanteri d’aquesta darrera llum, on els verds tendres de les fulles de les moreres i les hortènsies es confonen amb els vermells dels geranis, els blancs de les margarides ; on la llum juga amb branques, fulles i flors , amb els troncs dels arbres , amb els matolls  de lavandes i romanins, filtrant l’aire mateix d’aquest primer dia càlid de l’any fins arribar al meu rostre, a les meves mans on la pell s’arruga al girar un full per acabar amb aquesta petita història de dos nens que l’escriptor deixa a la platja, jugant en una tarda sense fi.

Tanco el llibre i tanco els ulls : apareixen lluernes, blanques i roges, movent-se enfront un fons negres, com d’infinit nocturn. Quan els torno a obrir, el disc solar desapareix. Intento consolar-lo : tu no tens la culpa de res, li dic.

“ El nen pàl·lid voltava per la seva sala en penombra amb passos furtius, acariciava els angles dels quadres plens de papallones amb els dits blancs, i parava l’orella. El batec del cor d’en Giovannino i la Serenella, que primer havia afluixat, es tornava a disparar. Era la por de l’encanteri que segurament pesava sobre aquells casa i aquell jardí, sobre totes aquelles coses tan boniques i tan còmodes, com una antiga injustícia mal reparada. “

“El jardí encantat”, Italo Calvino

Del recull “ L’últim és el corb “ ( trad. de Pau Vidal ) Ed. Comanegra ( 2023 )

 

 

Retrobar (-se )

 

Passejant, a la tarda, sota un cel africà, la primera oreneta ha volat davant els meus ulls. M’he adonat de que ja és primavera. Li he preguntat ja ets aquí ? ; li he respost jo encara sí per després, feliç de veure-la fent giragonses damunt el camp, pensar en com, en aquesta època de l’any, vaig saludant els qui no son a l’hivern : les flors del cirerer, els primers brots de la parra, la flor blava de la borratja, la puput i el ratpenat, les primeres formigues i totes aquestes noies corrent mirant de posar els seus cossos a punt. I el mar, amb qui em vaig retrobar després de unes quantes primaveres i estius sense fer-ho. 

Vaig anar a Tossa, un divendres sant. El mar estava de festa, amb bon onatge trencant les roques. A la platja, vaig caminar fins a la vora i el vaig contemplar ; de tant temps que feia, em va espantar  una mica el brogit però més encara la seva immensitat, que no assimilava. Vaig tenir un moment de por, que es va esvair de seguida : l’escuma blanca de les ones, l’aigua avançant sobre la sorra com si algú desplegués una catifa de benvinguda, per recular i tornar a aparèixer, uns cops més a prop, d’altres més lluny...com quan dues persones es coneixen, s’agraden i es busquen sense presses, la mar se’m mostrava gentil o això em semblava a mi. M’havia trobat a faltar ? Jo la veia a ella, des de la llunyania dels meus roquetars, tranquil·la i serena ; la veia com qui veu la felicitat, llunyana i perfecte. Aquí era viva i present. Vaig pujar per un bosc ple de lavandes i alzines sureres, seguint gent, tot desviant-me fins al capdamunt d’un penya-segat. D’allí estant, pins i roques a nord, bosc morint als tallants en un tros de costa verge : més blanc i verd i blau en un degradat que la vista encerclava fins a morir en un horitzó difós per la boira, argentat allí on el sol mirava de sorgir sense sortint-se’n.

A Tossa, vora la platja, hi tenen una estàtua de Minerva, deessa de la natura, la saviesa i el coneixement. Dreta damunt l’escullera mira a la part antiga de la ciutat, on hi ha la muralla, les torres i la seva història.De cua d'ull, jo la mirava a ella i al mar, mentre marxava terra endins. 

 

 

Graus

Cada plantilla és un graó d’escala. En son tretze, tots amb formes diferents, perquè l’escala és de cargol però gira al voltant de dues parets. L’ Arnol  li ensenya a través d’ un vídeo que ha fet a l’obra, on s’hi veu l’estructura de ferro forjat formada per l’eix central i les petjades on anirà el roure que té que tallar al control numèric.  Abans, però, els haurà de dibuixar a l’ordinador ; i abans encara, tindrà que fer un primer dibuix a mà alçada amb les cotes de cada un dels costats  i els diferents angles que formen. Una feina que requereix paciència i tranquil·litat, ideal de fer a darrera hora del dia, quan l’oficina és tancada i tots els treballadors del taller ja son fora. 

Es posa música de fons, ara que tot resta en silenci. No massa alta, el suficient per relaxar-se i poder gaudir d’una feina que no pot fer sempre : habitualment demana planells ja fets de les peces que s’han de fabricar però hi ha clients, com l’Arnol, que no tenen més recursos que el de les plantilles, que no sabrien com fer-s’ho per saber quants graus fa cada angle ; que, en definitiva, sinó fos per l’afabilitat del Josep no podrien fer feines com aquella. A més, al Josep li cau bé aquest colombià de pell bruna amb cos de nedador, és amable i té una veu suau, poc adient al seu rostre que recorda al d’un boxejador, amb ulls petits i una boca dins la qual les dents semblen pugnar, punxegudes i multiformes, per sortir del seu clos definitivament petit. L’home no li exigeix res, sap que si un graó no queda prou exacte, l’ajustarà amb el ribot a l’obra, cosa que igualment haurà de fer perquè tant parets com metall mai son perfectes, segons sap per experiència. Com ell mateix mesurant les plantilles, com tantes coses - pensa el menestral mentre col·loca el transportador amb cura damunt la primera plantilla- res és més segur que l’equivocar-se, ni que sigui per dècimes.

Feia dies que no l’agafava, el transportador de graus. Aquest instrument, amb forma de cartabó creuat per un quart de cercle on les xifres descansen, és un bon aparell de mesura, una de les tantes eines que ha anat acumulant al llarg dels anys, i que guarda amb cura sabent el bon servei que li donarà quan calgui. Té la plantilla ajustada a l’esquadra de la taula de treball, en el sentit de veta que prèviament van marcar damunt el cartró ell i l’Arnol ;  fa lliscar el transportador fins encastar la vora de la base a la de la taula, alineant-la amb el costat inicialment col·locat  de tal manera que el pot moure com si fos dins un rail fins arribar al final d’aquell, fent-lo coincidir amb el segon costat per, d’aquesta forma, trobar la xifra que marca la inclinació exacte de l’angle. Anota : 62 º. Llavors encara el costat oposat, per repetir l’operació. Gira el transportador, doncs l’angle és en direcció contrària. Marca : 35º. Com que fa més de 90º, té que sumar-los als 90 que ja li marca l’esquadra del propi aparell, és a dir, que l’angle fa 125º. Perfecte, mormola mentre gira la plantilla per anotar-lo al paper. Es queda mirant el transportador, com si esperés un senyal.

El telèfon sona. El seu, no el de l’empresa. Aixeca el cap i escolta. Dos, tres trucs...espera una mica més fins que deixa de sonar. Absort, es queda amb el cap aixecat en direcció al despatx, potser pensant qui pot ser a aquestes hores. Torna a la feina i agafa la segona plantilla. Dibuixa la forma tot seguit del primer graó, cinc traços ràpids i ben fets ; aquest és més petit, és el primer que s’enlaira per superar la distància entre els dos pisos. Les escales, voladisses, el fascinen, tal vegada perquè ell sempre ha viscut en una casa de planta baixa i no n’ha hagut de fer servir mai. Ell sap, però, que aquesta no és la raó, tot i voler oblidar-la, de vegades. Tot i no poder-ho evitar. Es treu de sobre un pensament per tornar a agafar el transportador , ara li marca 55º ; després seran 34º, 92º, 66º, 15º ... tots diferents i en canvi, tots construint un pas enmig de l’aire, pas a pas, graó a graó, voltant un eix central. Un eix central, vet aquí la raó de ser. Es pot imaginar l’escala, ara que ja ha dibuixat la meitat dels graons. Ara seria a mig camí. La resta encara son cartró, com un futur previst però segur, inalterable, possiblement com la seva vida d'uns anys ençà. Aixeca els ulls cansats de la taula, mira el rellotge ,  avui ja ha fet prou. Llavors torna a sonar el telèfon. Ara, però, és el degoteig d’un whatsapp:  plop, com quan cau una gota en un toll invisible. El sent nítid, a pesar d’estar lluny. El silenci és clar i polit, net del dia passat entre sorolls de màquines treballant.  Tanca el llum que il·lumina la taula de treball i fa cap a l’oficina, on encara brilla la darrera llum oberta del taller.

Mira el missatge : és de la Georgina, li recorda que el telèfon també serveix per parlar. Al darrera, un cercle de color groc picant-li l’ullet. Somriu, perquè avui precisament havia pensat en ella, dins una d’aquestes coincidències que mai ho acaben de ser. Quan pensa en ella és perquè la troba a faltar, segurament perquè ja ha passat massa temps. Li agrada pensar que a ella també li passa el mateix, allà on sigui. Li escriu el que ja sap : no tenia el telèfon a prop. Mentre espera resposta, tanca el portàtil , el posa dins la bossa ; es posa l’abric, surt a fora i tanca la porta del local. Al pati de la vella fàbrica ja no queden cotxes. La nit és fresca. Durant la tarda ha plogut, hi ha un bassal on la lluna s’hi reflecteix perfectament.  Treu el mòbil i li fa una foto. L’envia amb un breu text : t’he trobat a faltar, ambaixadora . Aixeca la vista al cel i la saluda, com fa de vegades. Surt del recinte i comença a caminar quan ella el truca. La seva veu mig greu, amb un punt de rugositat que la fa molt atractiva, comença amb un ohhhh Josep, quines coses més maques que envies...ell li contesta que son casualitats de la vida, amb ella de vegades hi ha aquesta mena de coincidències, somniadores potser, que necessitava sentir una mica la seva veu, que s’alegra de la trucada. Ella sempre és la que truca, tot el dia viatjant d’un lloc cap un altre, dedicada a la seva passió per la fotografia, amb cursos, exposicions, fent d'ambaixadora d'una famosa marca de càmeres.Li pregunta on para...endevina, li diu ella, quan diu endevina a ell li fa l’efecte que és molt a prop i li diu que li agradaria molt topar-se amb ella en qualsevol de les fosques i grises i solitàries i fredes cantonades per on transita abans d’arribar a casa, i quantes is nen, ja m’agradaria però no, te’n recordes d’aquella illa on ens vam conèixer ? Noo, contesta ell, doncs sí – diu ella - l’illa de les flors, i riu...

Quan arriba a casa el primer que veu sempre és la foto d’ells dos al capdamunt de les escales del cel, a la vall de Ribeiro Grande. La té penjada a la paret de l’entrada, damunt del penjador. Mentre es treu l’abric la mira, son molt més joves, allí dalt, amb l’aigua baixant dins els coneguts recs que travessen l’illa, les famoses levadas de Madeira. Veu tots aquells graons de pedra, irregulars i estrets, costeruts, veu aquella escala i, de repent es posa trist. Si tingués a mà el transportador de graus, pensa, potser podria fer-ne una mesura, dels graus de tristesa que té en aquell moment, comparant-la amb l’alegria d’aquell dia llunyà de primavera. Feia dies que no pensava en ella. En canvi avui, de repent, no sap perquè, ha tornat.

Mira altre cop el telèfon, i veu que té una trucada perduda. Desconeix el número. L’apaga.