Perspectives

“Para unos ojos saltones, unas gafas con vallas”, acudit tronat per un Divendres al matí. Per fer riure només...per assaborir una frase d´abans d´anar a dormir, Graq : “...y entonces toda la perspectiva de la tarde osciló frente a él sobre una ladera sin sol, una landa perdida “. Quina és millor ? Davant la perspectiva, o les perspectives del dia, totes dues valen. Plenament humans, els paisatges a vegades resumeixen un espai de temps per un estat d´ànim. Els acudits, una ajuda per fer-los més amables, per estira-los com un somriure, cap amunt.Sovint però, no és té la sort de mirar una landa perduda i veure-hi un acompanyant de tarda. Indiferent, l´estat d´ànim predomina sobre els paisatges. Hi ha díes, però, que essent així, et venen a buscar, s´entesten a ajudar-te, ja des de bon matí, amb un simple acudit, per exemple. Després ve un jubilat que fa díes que no veies i xerra amb tú d´altres coses, molt allunyades de la feina. Apareix una boira acollidorament blanca, quasi sòl.lida, quan surts a prendre el sol, l´aire, o el que hi hagi a fora. Veus una papallona d´ales punxegudes i negres ribetejades amb cercles taronges. Seus i surt el sol, mentre becaineges l´abans de dinar. El remoreig del pati de l´escola, dels nens jugant, la rosada sobre l´herba, les tiges altes de les cebes, les coliflors – que prosaica , una coliflor, que poètica amb gotes de rosada aguantant-se encara ! -, l´instant/s, els punts suspensius...retornes a Graq i a les perspectives i passa la tarda amb telèfons, mails, alguna visita, un pressupost dels macos – quants i quants pressupostos, que prosaics i que poètics quan hi dibuixes a sobre, a llapis, una filera d´arbres en perspectiva, allunyant-se a l´horitzó del paper mentre algú t´explica lo urgent que és tot en aquesta vida i tú dius que si, quanta raó, mentre el llapis segueix pintant un quadre diminut allunyant-se de la vista, i somrius a la persona davant teu que et torna el somriure...més punts suspensius – i acabes satisfactòriament esgotat. Tanques la llum, les llums, obres la nit, sense paisatges retornan-te la mirada però sent- hi, com un bon estat d´ànim.Acabes amb una serenade de Schubert, agraïda com inesperada, abans de sopar. I amb l´aviador extraviat, dient- me a cau d´orella – en el seu idioma, que miro d´aprendre per llegir-lo millor -, abans d´anar a dormir : “ Nous avous fondu comme une cire “.

I l´espelma es bufa i s´apaga, plena de noves perspectives. Avui ha sortit així.

Vora la llora...

Deia la Maria, la masovera, que vora la llora el rovelló plora. En una raconada, a sotavent, llueix damunt el seu barret un vermell de conte d´Andersen, poc a to amb els terres plens de fullaraca tenyint colors ocres, de pinassa xopa , de troncs nuats d´escorça empedreïda, negres de pluja ; d´olors flagrants alliberades, perfumades d´oblits ancestrals eixint del terra embafat d´humitat, espès i talment lleuger com l´aire que es respira, distribuint oxígen pel sotabosc on la llum del sol penetra com assenyalant terres promeses, allí on jauen les vistes a sobrevent, on les velles feixes de pedra encara ensenyen què és això del pas del temps, de les faixes i les espardenyes, del davantal i les mitges fosques de la Maria, la masovera.

Llueix la llora, envernissada i lluent. A la vora, més avall, concedint-lis la frontera des d´on els vigila, sota l´arbust, es confonen tres esclata-sangs amb els colors de la terra. La bóta és a un pas d´esclafar-los. Camuflats de verd i roig, sorgeixen de repent com una visió preuada, de tresor amagat, arran, molt arran de terra, trencant- la amb una estirada de forces conjuntes, un retrobament als mateixos cels de tardor, aquests que les orenetes desconeixen com ells mateixos desconeixen el que és l´estiu , l´hivern o la primavera, o aquesta cosa que encara recorden les feixes. Segreguen el nèctar d´aquest bosc pentinat de mediterrani. Netejats sense aigua, amb una mica d´oli i sal, l´all i el julivert, sense temps per oblidar res de la seva jove ancestralitat, s´endinsen al paladar essent un tros de pi, d´alzina, de bruc, d´arboç, de pluja, de vent...d´alguna llàgrima també, regalimant pel seu cos quan plora. Per la tardor tot el bosc plora i se surt d´allí amb el cor moll i benigne, amable de solitud compartida.

N´hi ha més, al voltant. Deu o dotze, ben distribuits. Els més xics es deixen per qui hi volti d´aqui uns díes. L´esclata-sang tenyeix els dits del qui el posa al cistell, com si estigués cometent un crim sense càstig, un crim on els culpables són els sospitosos habituals, tan avessats a fer-ne publicitat amb falsa modèstia i eufòria continguda. El cistell sempre que és ple,  fa goig de veure, d´olorar, de tocar. Sempre arriba un dia, aquest dia dels quinze graus del migdia, de la pluja de fa els vint díes, en què tot arriba. La llora es vesteix de festa, i ben a la vora, el rovelló plora.

I sempre penso que alguna cosa dolenta m´ha de passar llavors, perquè no pot ser tenir tanta bona sort en un sol dia.

Potser...

... cal saber el que tinc, el que sóc o potser el que no sabré mai. Cal, però, saber tocar de peus a terra i gaudir i plorar al mateix temps, però potser al capdevall no cal sinó seguir vivint. A lo millor és que encara tinc allò que se´n diu "àngel"...  pensar no costa res.

Plançons

No he fet cas de la nit ni de les pors. M´he llevat i he vist la lluna acompanyant-me mentre pujava tot sol per la carretera dins les primeres llums de l´albada; a l´emisora Beethoven sense semblar-ho, en mans d´una mandolina, un piano i un andante d´alegre volada : el món, llevant-se sense esbufegar pors ni angunies. El camp, el bosc i la lluna, ara despedint-se dins la tonalitat més clara. El riuet, cabalós dins les orelles. L´esmorzar, més tard, sota un roure vora els plançons neixent. El vent passant a saludar, els ocells joganers travessant el mar del camp entre els boscos, una fulla caient - només una -, els lladrucs d´un gos ensumant al visitant, les branques baixes esteses com persianes mig abaixades; la mandíbula, com l´ànima, mastegant l´aliment.

I els plançons al davant, acabats de néixer. Es poden distinguir, es poden separar un a un. Es van vestint d´aquest verd de segones núpcies i jo no sé de què volia escriure, de què pensava mentre tranquil, pujava per la carretera i passava davant el trencall del cementiri del poble, de la vella església del poble, amb el seu campanar rera la masia on estiuejava quan era tant sols un plançó com els que veia ara. Miro el campanar des de la carretera i faig com feien abans quan es passava davant del cementiri. I me´n recordo d´ells i més tard esmorzo, matiner, en el dia aquest tan radiant i tranquil, fins que encabat arriba un tot terreny i aparca a l´altre riba. Deso els trastos, m´aixeco, i vorejo el camp per anar a trobar la resta del dia, abundós , bo com els dies que quasi bé són invencibles.

Però encara no sé de què volia escriure. Potser dels potsers. Podria ser que fos d´això.

Amunt

La fulla m´assenyala una ombra amb forma de punta de fletxa. Amunt, sembla indicar-me. Encara he tingut temps d´estar uns minuts enmig la roureda, mirant enlaire el sostre encara verd tacat d´incipients grocs. Amunt. Al matí, un inesperat convidat a esmorzar, el meu nebot de dos anys, que apareix mentre fullejo el diari. Avui marxa, amb els seus pares i el seu germà. Amunt, amb avió direcció a aquesta paraula que pronuncia accentuant totes les os sense saber molt bé que és això : tOrOntO. Em demana magdalenes amb Nocilla. Li´n faig una, que ataca amb el seu proverbial apetit. Mentre ho fa, repassem la lliçó d´anglès. Primer de tot, i el més important per un nen de dos anys : xocoleit. Molt bé. Després, la tirallonga de números : uan, tu, free,tor,sics, seven. Suficient, però t´has deixat el cinc. Tampoc fa molta falta. Finalment, la paraula de benvinguda : hello. Aprovat, ara ja pots marxar, no et fa falta saber gaire més, la resta la xuclaràs dia a dia. La seva mare somriu. Amunt i a fora, però abans em demana una altre magdalena, mentre somriu altre cop i segueix jugant amb l´estació de tren de plàstic que ha tret de no sé on. M´assenyala una maleta i un paraigua, enganxats a l´andana de l´estació, com si algú se´ls hagués deixat allí . Pararaiges, cartera. No, maleta, que li dic jo. Maleta, repeteix somrient. Deu ser la meva, allí s´ha quedat, que penso.

Marxen. A la seva mare li salten unes llàgrimes. Abraço el meu germà, em penso que no ho havia fet mai. És el germà més proper, per edat i per convivència. És l´antitesi del que sóc jo, en molts aspectes. Admiro en ell tot el que jo no tinc. No m´agraden els comiats. Amunt, més tard m´escapo al bosc. Amunt i avall, és el que repetia en F. mentre esmorzavem. He aprofitat per ensenyar-li com són aquestes dues paraules en anglès : up and down. Li serviran d´ajuda també, viurà en un vintè pis. Farà ninots de neu, això també m´ho ha dit. I tindrà nous amics i amiguetes. I tornarà, a l´estiu, a passar uns díes.

Ara ja són allí, al país del fred de debó. Aquí el vent s´ha acabat d´endur l´estiu. M´he quedat amb la col.lecció de cd´s del meu germà, volia que la hi cuidés jo. La música és important per a nosaltres. La compartim. A dalt de tot, l´amic canadenc. Somric, i el deixo ben a la vista, mentre l´escolto. Tampoc està tant malament, ara per ara. Amunt, sempre amunt, i a tirar endavant.

Tot el dia

S´obre el dia amb una ratxada, de minuts prou llargs per mullar els vidres. Nuvolades clares i fosques, retalls nítids de cendres i blancs.Al migdia, sol eixint amb olor de terra, amb cortina d´aigua de peluix : descans sobre l´eixada. L´espera de Sant Martí, que no arriba. Passavolants sense paraigua, retornant sota una pluja escocesa,nítida, clara, de punxes toves caient sobre jaços molls ( que diria Joyce, l´irlandès ). S´emboira un tros de tarda ; invisibilitat, envoltada d´ombres difoses. S´enventa el cim del turó solitari. Els cingles van i venen. Hora d´encaputxar-se i jugar a fer el milhomes. Els ulls al cel, gris. Pampallugues grises. El blau, més amunt, fugaç, irreal, instantani. Plugim, pluja, petit diluvi. Ales xopes i petites, d´una branca a un altre. El refugi, a temps. S´embafen uns vidres; s´engega l´aire; brunzit d´ escombretes. Una d´en Wilco i els llums de frens, lents i radiats, del cotxe del davant, sobre la linea màgica de la carretera cap a ninguna part. S´obre el cel al fosquejar. La nit oberta també com la capsa aquella : llampegeja dins núvols blancs marxant., trona i de pur miracle, mitja lluna, dins l´ull d´on acaba la tempesta.  Finalment, l´epíleg de les gotes conegudes, caient de les teulades, segellant el compendi de la pluja, tota en un dia.

Llevar-se ( Octubre )

Els matins d´Octubre, els de les set, es lleven amb estels brillants en un cel molt blau marí. Amb la son mal portada i l´aigua calenta, amb algun pensament de resta de somni i després del cafè amb llet, cremós, barrejat amb la magdalena coronada d´unes gotes de melmelada, aquests díes de gust de taronja amarga, després es lleven amb rosades i amb alguna rosa a tocar de nas a l´entrar al cotxe, una rosa que amb tres díes passa del capoll als pètals ben oberts – són roses solitàries i petites, que surten enmig de les que ja han fruitat no fa tan de temps com sembla per la revolada dels aires i la pluja, per l´atonia suspesa del si és o no és, pel sol, probablement, que encara les vol ajudar -. I per acabar de llevar-se, al baixar a la feina, en aquest díes l´horitzó es tenyeix d´un carbassa nètament pur, com el blau marí que gira ja al blau que li és propi. Potser és el millor moment del dia, quan no ho és encara. Potser també ho acabi d´adobar alguna cançó ben trenada, abans d´empalmar amb la principal on una corrua de fars encesos baixen a ciutat, per mirar de guanyar-se el dret de poder tornar a gaudir d´algun matí, sense demanar massa cosa més a canvi.

Nepho

No serveix de massa

cercar imatges als núvols.

Aquests d´avui

- amants del capvespre -

em dius que són esteles de fum

d´un tren que passa.

Me´ls miro quedament :

així estesos són com vetllen

certs records fosos de nostàlgia.

Em convides a seguir-los; plàcids

s´estoven, s´enlluernen i s´apaguen.

Esteles de fum esteses...

No serveix de massa

cercar imatges als núvols.

Ho he llegit als llibres :

des del desert dels tàrtars

als mars cercant balenes blanques

s´esborren les petjades, sempre infinites.

Te´ls tornes a mirar mentre

t´explico aquestes històries

novel.lades de la vida,

on mai no passa res, on mai...

somrius ? Dius que si.

Restem plegats, doncs,

en aquesta estació de pas.

Tú, distreta i somiadora,

mirant d´entendre els núvols.

Jo, escoltant el darrer xiulet

d´un tren que dius que passa.

Presències

A la finestra, festeja la llum damunt el roure envernissat. Les converses es barregen amb el gust de la carn a la brasa acabada de fer, amb el vi negre, amb les cares conegudes de gestos, parlars i somriures tant i tant familiars. La masia imposa el seu ritme de sales grans i fresques, de persianes mig abaixades, de jardí abundant, d´olors de fems i aire quiet, tranquil, assolellat.

La tenuïtat és sinònim de presència. Com una espelma encesa rera un vidre glaçat, contraposant el dia a la nit, apareix el record i aquest, somriu sobre la fusta de roure. Aquest cop de llum tènue és el mateix que hi ha als ulls dels qui et parlen,com aquell punt blanc de brillantor que el pintor utilitza per donar vida a un quadre : algú que hi és però, per estrany que sembli, no hi és.

Les converses continuen, i les veus, com els ulls, es fonen de realitats viscudes.

Secrets d´estat

( una conversa telefònica. Una veu ferma i un altre de baixa, quasi parlant en un xiuxiueig )

-Bon dia -

-Però en la sequedat arrela el pi...-

-...crescut des d´ella cap al lliure vent...Caram! Que poètics que estem avui.-

-Deixi´s estar d´orgues, que la cosa no pinta bé . I no tenim massa temps.Vostè dirà-.

-Ja ho pot ben dir, amb els temps que corren. El sento una mica malament...vaja, no estarà constipat ? Ja em sabria greu, ara cal abrigar-se , que el temps enganya. Però sap bé qui sóc jo, no ? I ja sap pel que truco – canvia el to, i l´abaixa-Truco per allò.-

-La cosa no pinta bé, ja li ho he dit. ( silenci, una tos sèca, de rerafons ) Cal ser discrets, ara més que mai. Referent a allò, no hi ha moltes novetats, però com li he dit abans, la cosa no pinta bé. De moment, tot segueix igual. Però no es faci il.lusions-

-Tot això està molt bé – o no -, però no em satisfà. El cas és que em va dir que era possible si tenia paciència -

-Ho sé, bé, ho sabem, però hi ha molts obstacles. De tall burocràtic ; legalitats, papers, permisos.El mar és gran i el cove petit, si em permet de dir-ho.-

-Legalitats, legalitats...d´això en podem parlar, ja li ho vaig dir, només cal saber tocar les tecles adecuades. Si em digués a qui adreçar-me, ja me n´encarregueria jo, d´això en pot estar segur. Sap què penso ? Que no té collons, i si em permet de dir-ho...-

-Xxxxt !!. Precisament això és el que no pot dir. Cal ser pacient, ja li ho vaig dir fa uns mesos, i li ho repeteixo, tot s´anirà encaminant...A més, ja sap com n´es ella, de capritxosa. Ara és la reina del jardí, tothom la vol protegir.-

-Home, ho diu d´una manera... però precisament per això vull que sigui meva, i no em puc esperar més. ( augmenta el to de veu ) Necessito saber que me la portarà, que la tindré per regalar-li a ella, la meva estimada. ( cridant, amb un matís de dramatisme forçat ) Ja ho sap, ho faria tot per ella !.

-La tenen molt vigilada, ara per ara caldria canviar molts convenis internacionals i nacionals, no ho oblidi. Cal moure´s amb cautela, i és el que estic fent...sense presses...però sense pauses. I no cridi tant o em veuré en la necessitat de penjar -

-Convenis ? Qui parla de convenis ? Un sicari que la segresti, això és el que fa falta ! -

-Ostres, vostè s´ha begut l´enteniment. Pensi amb seny, assereni´s. El procés és lent, cal anar movent els fils,li ho repeteixo, i no em cansaré de fer-ho : la legalitat, senyor meu, la legalitat...-

( cridant més )

-Collons amb la legalitat ! Ja hi tornem a ser ! La legalitat me la passo pel forro ! Tan costa entendre-ho ? Li pagaré el que sigui, ja li ho vaig dir!!!.

-Diners ? Però vostè creu que amb diners...

-Xavier, per favor !

-Xavier ?

( silenci...llarg silenci )

-Casumdena, no és la Floristeria Domènech, aqui ? -

-La Floristeria Domènech ? Però què s´empatolla, ara ?-

-L´orquídea de les illes Féroé, sóc en Mestres, jo. Ja sé que no li agrada que li digui el nom per telèfon, però...-

-Però, però...els versos...-

-Espriu. Un clàssic, me´l sé de memòria. Xavier ? Que es troba bé ?-

-No és en Txewaka, vostè ? I el número, com és possible llavors... ?-

-Qui ? El número ? El de la guia...esperi...veu ? Ostres ! Ara sí que...escolti ? Escolti ?

( han penjat )

-Que em pengin si ho entenc. La Maria no em creurà quan li ho expliqui. Aviam si marco ara bé el número...coi de mòbil, ja podrìen fer els números més petits encara... -

( marca altre cop )

-Ombrejo i guardo el pas del meu camí... -

-Què diu ? -

-Eh ? Ah! Xavier, gràcies a Déu, per fi. Sóc en Mestres, se´n recorda ? -

-Xxxxxt!!! Per favor Sr. Mestres, no cridi tant !-.