En lloc segur

R.L. Stevenson, el conegut escriptor escocès, es trobava a Wick l´estiu de 1868.El temps era de vent constant, quelcom habitual al lloc, però el jove escriptor va sorprendre´s al trobar un indret on resguardar-se del molest element. És llavors que pot disfrutar del magnífic paisatge que s´estén al seu davant, un paisatge precisament envaït pels forts vents, on el mar dibuixa núvols de tempesta, una mar enbravit d´onades crespades de blanc...una ambient que podem trobar a moltes de les seves novel.les.
Aquesta visió benevolent del món que sorgeix del fet d´estar resguardat, bé sigui a un lloc concret o bé pel fet d´estar ben abrigat, em va sorprendre Dimarts al vespre. Plovia lleugerament, i vaig sortir del cotxe per anar al caixer a treure diners. L´aigua queia plàcidament, densa però suau com si es tractés de flocs de neu, i al notar-la a la cara tot aixecant el cap, podia sentir la seva olor fresca entrant directament per les meves narius. Un sentiment que no em va quadrar quan tot baixant el cap, vaig veure un home que caminava de cara a mi per l´altre vorera mig corrents i fent cara de lluitar contra un vent que a mi em semblava inexistent.
Al sortir del caixer, però, l´aire em colpejà de cara, un aire que no havia copsat a l´entrar per la raó que el tenia d´esquena ; la pluja semblava més freda, hostil. Tot plegat suportable, però menys agradable. El fet és que al sortir del caixer, vaig retornar a la realitat que representava l´home de l´altre vorera de quan entrava, on la meva situació d´escàs privilegi em permetia veure la cara afable d´un petit tros de món en un breu instant de temps.

Els ulls de la lluna (2007)

La finestra del refugi no té porticons. És una petita finestra de doble batent i quatre vidres, per on entra tota la llum que reb l´estança, moblada amb quatre lliteres dobles, d´aquelles de cuartel militar, que fan que dues persones s´hi moguin amb dificultat a l´espai reduït que hi deixen entremig.Una porta metàl.lica dóna a la cuina-menjador-sala d´estar decorada amb una rústica taula de pi ennegrida que acompanyen tres tamborets fets amb soques de pi tallades de qualsevol manera; una taula de diseny més pràctic resta al fons atracada a la paret on hi deixem el menjar i el fogonet per poder fer calent ; i un petit safareig amb una pica amb aixeta d´aigua potable, al costat de la porta d´entrada a tant humil morada, feta amb dos taulons de fusta que permeten obrir-la tant sols per la part de dalt o tota ella, detall que fa pensar que antigament la seva funció podría haver estat la d´estable o de corral.

Així instal.lats, ens preparem per anar al llit per enfilar demà el camí vers el cim del Bachemala. Som al refugi de Viadós, que resta als peus del massís del Posets, impresionant des d´aquesta vesant de migjorn, menys coneguda que la del refugi d´Estós, per on s´hi arriba des de la vall de Benasque. El refugi és ple, i no havent reservat, la família que el porta ens ha cedit la petita cabana que és a tocar de la casa principal,arreglada per un veí de Plan que cobra sis euros per fer-hi nit a qualsevol grup que es trobi com ens trobem nosaltres.

Em costa dormir. A la petita cambra hi dormim quatre persones. Jo ho faig encarat a la finestra, on a fora ja hi fa estada la nit.Sense llum elèctrica,no hi ha molt per fer, així que reposo el cap sobre l´improvisat coixí fet amb la tovallola i el forro polar tot provant de que em marxi un mal de cap persistent que ha anat a més al llarg del día. Preparat, m´he pres mitja aspirina abans de ficar-me al sac, i al cap d´una estona el son m´atrapa.

Al cap d´unes hores em desperta alguna cosa. Noto una claredat que no hi era al adormir-me.Com si algú m´il.luminés amb una llanterna de llum tènue, obro els ulls mig endormiscat. La imatge dels quatre vidres del finestrall reduit deixa entrar una blancor platejada que dibuixa una lluna que em mira indiscreta en la negre nit de fora. Em quedo mig emboirat, respirant l´aire fred dins de la cambra, en un ambient suspens d´estrany esperit; el silenci del món apagat ( tret d´algun ronc d´algú profundament adormit ) que algú em vol mostrar breument : la sensació fugissera de la lluna movent-se ràpidament en l´arc del firmament diminut que tinc la possibilitat de veure des del llit estant; una caiguda accelaradament marcada per possibles intermitències de vigília endormiscada; i així finalment, un adéu perceptible, un darrer reflex del miratge, el just però, per enrecordar-me dels ulls d´una dona, uns ulls que fa anys que no hi pensava. Uns ulls de quan mirava més sovint... la llum de la lluna.

Per curiositat, miro si hi havia lluna aquella nit de Juny. I efectivament, era plena.

Gana

"Entre dos plats que siguin atraients
l´un i l´altre igualment,la fam s´empassa
l´home,abans de deixar-se anar de dents."

-Dante Alighieri,de La Divina Comèdia cant IV Paradís.

Québec

A Québec s´hi arriba arran de riu, a través d´una carretera llarga de suaus contorns, de cases d´estiueig, de pobles plans gens cridaners ; de camps de blat de moro, de Harleys i Goldwings dibuixant l´asfalt de vores verdes agostines. De ciutats pulcrament netes, onerosament ajardinades : els parterres florits com els fruits de la terra posats pels habitants d´aquestes terres que viuen altres èpoques de gel i neu;són com ofrenes a la calidesa d´aquest mes, i Trois Rivieres, on ens aturem a estirar les cames una estona, n´és un bon exemple.

Des d´aquest creuament de camins,seguirem el curs del riu en direcció nord-est, i de mica en mica la vista des del parabrises del cotxe va adquirint una profunditat innusual, un marc dins el qual la natura es presenta com un quadre sense obstacles, d´una finitud d´oceà, al fons del qual, entre els núvols que es van trencant a mitja tarda en un cel blau motejat de blanc, les figures inequívoques dels gratacels de la ciutat apareixen trencant l´horitzó pla com en un còmic de ciència ficció, on la ciutat sembla la darrera de les colònies d´un futur incert.

Aquesta percepció inicial es va dimensionant,i va adquirint els tocs urbans de les grans ciutats per on hem passat : el mateix extrarradi de ciment, de indústria, de vivenda i nusos viaris ; un peatge per accedir al rovell d´ou de la història, els centres de les guíes turístiques, el punt de trobada dels ciutadants d´occident.

En aquest sentit , la Vieux cité de Québec resta inmaculada rera la raresa que suposa veure les muralles que l´envolten, símbol d´assetjaments anglòfils d´un passat no massa llunyà.De carrers sinuosos, el casc antic resta sobre un assentament elevat per sobre el riu, que el protegeix pel seu darrera, al nord.De cara al riu, però, hi trobem la part més antiga, l´Églesie du Notre-dame des Victoires, a la plaça Royale, que data del segle XVII. Es pot pujar després pel carre Petit-Champlain, de cases estretes i florejades de testos penjants.Com de penjada queda la famosa escalier Casse-cou, al capdemunt de la qual un organista toca Mozart sota la mole del Château de Frontenac, visible tot pujant a l´esquerra de les escales. Aparatós, però no inadequat al to dels edificis, és la referència visual de la ciutat, un hotel de luxe d´estil victorià de la cadena Framont, on els autobusos i els cotxes carregats de turistes s´hi passen el día desfilant, voltant la Plaça d´Armes que hi dóna accés, i que és l´eix per on tothom hi acaba passant.

Però per descansar de tantes escales i aixacaments de cap, res millor que la terrassa Dufferin : un llarg mirador amb bancs alineats on la gent llegeix, pren gelats, s´abraçen les parelles o parlen els vells amb els néts, on les gavines ja fan estada a les baranes,o on un acordeonista vell mira de fer uns dòlars tot tocant cançons velles, amb una veu rogallosa i pansida.El sol es trenca rera un núvol i la mica de pluja que ha caigut ha carregat l´ambient d´una lleugera xafogor, que l´aire del riu confon de subtilesa semblant a la d´un suau perfum francès.

Després pujarem més escales a través de la Promenade des Gouverneurs, que enfiles fins a la Ciutadelle, que és la fortalesa militar pròpiament dita.des d´aquí es poden contemplar els Champs-de-Bataille i més al fons, l´Hôtel du Parlament i la Manège Militaire.

Tornarem tot baixant cap a la muralla i per dins els carrers de l´esgraonat munt de cases no hem d´oblidar la petita Rue du Trésor, el carrer dels pintors, atapeït com pocs de gent, de pintures, d´aiguaforts on es representen invariablement els vells edificis de la vella cité du Québec.

L´avi

La setmana que ve farà seixanta tres anys que va morir l´ avi.El pare en fa vuitanta-i-un. Jo en tinc trenta-nou, un més dels que tenia l´avi.El pare en tenia aleshores tretze.Era l´any 45, i en feia deu que li van diagnosticar una esclerosi múltiple. Els mateixos anys que feia que es van traslladar a viure a T.,on vivien els seus pares.

L´avi era viatjant, i ho va haver de deixar estar. Una botiga al carrer de la F. va passar a ser pràcticament el centre de la seva existència.Avui el pare em comenta que va ser darrera el taulell fins ben bé els darrers díes.

La malaltia va canviar el destí de la meva família. Probablement si no hi hagués hagut la malaltía jo no fora avui escrivint aquestes linees. Potser hi hauría algun nét d´aquell home genèticament semblant o proper a mi, o potser no hi hauria ningú. Potser hauria hagut d´anar a fer la guerra i s´hauria mort. Potser s´hauria exiliat si hagués sobreviscut, o potser hauria tornat. El que és clar és que res seria igual.

El pare va fer de viatjant tota la vida, molts anys per aquí aprop, anant a buscar llana, pentinant-la , venent-la.Després per tot el món, amb el mohair,l´angora,la seda...Jo treballo al ram de la fusta, venc melamines, reixapats, contraixapats: els fusters vénen al magatzem i parlem de fusta, de preus, de terminis d´entrega; també parlem de les nostres coses, del temps, del futbol...un cert esperit botiguer plana al meu interiror, i per allí hi veig l´esperit de l´avi. I penso que a pesar de no haver-lo conegut, els lligams del temps a través del pare,de la meva pròpia vida,els lligams dels anys, resten en la memòria i en la sang, que córre dins meu mentre miro el bastó que encara conservem a casa, un bastó ple de magulladures testimoni d´una vida, que en certa manera, és la meva també.

Dominó ( I )

La Daniela ven entrades en uns multi cines que tant s´han popularitzat els darrers anys. Té divuit anys i aquesta és la seva primera feina.Vesteix un polo vermell estandarditzat per a tots els treballadors del local, des dels seus companys de guixera fins els que venen refrescs i crispetes, o els encarregats de sala que tallen els tickets de les entrades.

Un ampli vidre la separa de la resta del món.Acostuma a repetir les mateixes preguntes, a donar les mateixes respostes; a sentir la seva veu monòtona estranyament modulada per l´altaveu que hi ha just damunt seu, a l´altre banda del mur transparent, com si fos a la presons que tant sovint surten a les pel.lícules. Les puntes dels dits es mouen retirant els tickets que la màquina escup, obedient a les seves ordres : dos a la cinc, tres a la vuit, una a la gran...

Els seus ulls- ell hi va tot sovint- la miren sense fixar-s'hi, però ella no pot evitar sentir el cor accelerant-se breument en la trobada fugissera.Els dits perden un xic la rutinària desimboltura de pocs segons abans. L´ ”aquí té ” i les “ gràcies “ d´educada indiferència es deixen anar amb una abaixada d´ulls per part d´ella, que sospirarà resignada al moment que ell marxi, sense que l´altaveu hi tingui res a dir.

Orgull

"A ojos del infinito, todo orgullo no es más que polvo y ceniza."

L.Tolstoi, de "Guerra y paz"

Pol.lució

La pol.lució és manifesta al sostre de la ciutat:una falsa broma d´un color marró malaltís que embolcalla tota la superfície de maó,ciment i asfalt, l´ecosistema urbà que respira els seus propis efluvis de progrés.Fa dies que no plou.Fa dies que no bufa el vent.Fa dies que...res de res.Fa masses dies.El cas és que quan t´hi apropes ,t´hi endinses amb el cotxe, no copses la brutícia,i si aixeques el cap el cel segueix blau com sempre. Però no és així.

Des de fora penso en la meva consciència,en la consciència dels que malpensen,com jo,les excuses diàries que abarateixen la moral,digueu-ne ètica,emboirant el cap per aixecar-lo més tard i veure-hi la blavor del cel, des del bell mig de la ciutat...

Tozeur (II) 2006

La part més vella de la ciutat és un nucli de construccions fetes de totxos d´argila, cases baixes de dues o tres plantes com à màxim que configuren una unitat de tamany més o menys rectangular, on aquelles estan disposades al llarg del seu perímetre cara endins, és a dir, que quan un es disposa a entrar-hi té la sensació d´entrar en una mena de poble emmurallat, a pesar de que les “muralles” no arriben als vuit metres d´alçada.
Aquest barri s´anomena Ouled El Hadef i data del s.XIV. Hi entrem per un curt i fosc ( i fresc per cert) carrer en forma de túnel que dóna a una plaça quadriculada que constitueix una petita meravella arquitectònica en forma de façanes ricament ornamentades de totxana, de geometries lligades entre si dibuixant sanefes; tot molt petit , molt estret, molt baixet, com de poble de pessebre curosament treballat per meticulosos artesans, bell i amb una estranya quietud; un silenci d´església buida, talment un silenci acollidor, la sensació de que hi ha algú més.
I el cas és que hi ha algú més. Un home ens observa en la mitja obscuritat d´un dels arcs que entren dins un altre carrer cobert que uneix la plaça amb la resta del barri.Un home ja gran, un cop ens adonem de la seva presència : cabells falsament marrons i curts, escassos i enclenxinats ; camisa blau cel i pantalons foscos, té les mans sobre el mànec d´una bicicleta de muntanya de color verd, totalment inadequada al lloc i a la persona.Té un punt de dandi, d´home de món. No ens empaita,es limita a mig barrar-nos el pas mentre ens assenyala una paret amb inscripcions àrabs. Anem un pèl despistats i ens aturem a observar. El senyal és evident i la manera de tirar el cigarret a mig fumar fa entendre a ell i a nosaltres, que ja tenim guia per visitar el barri.
No ens fa res. L´home és garlaire, i no para d´ensenyar-nos petits detalls probablement apresos de guies turístics : l´anomenada paret de la fortuna,per exemple,on s´hi realitza un petit joc que consisteix a llançar pedretes a les obertures entre totxos que hi ha a la part alta de la mateixa: si la pedra hi resta penjada, és que gaudiràs de bona fortuna. Si no, no et preocupis que no vol dir res de dolent. També ens mostra la mà de Fàtima, una curiosa disposició de cinc forats rectangulars a una paret en forma de piràmide, que representen els cinc dits de la mà, i que és com una mena de talismà pels musulmans. Carrers estrets, una petita mesquita, cases d´homes rics a la seva època, amb portes de fusta de presseguer ( a diferència de la de palmera que és l ´habitual) clavetajades amb tatxes de ferro forjat,...tant sols s´hi troba a faltar vida humana,i un s´imagina els carrers plens de mercaders, de nens corrents, de gossos, d´olors, de crits, del xivarri que hi sòl dominar on la gent viu en l´actualitat.
De fet, penso tot passejant, endarrerint-me expressament sota el pretext de fer una foto, és que tot això és com un embolcall, una ruïna de la vida que hi va haver un dia. La tranquil·litat i la pau d´un cementiri.
Passa una Mobilette, i sento el crit de l´imam que crida a la darrera oració de la jornada. Apareixen uns nens pidolant alguna moneda : monsieur, monsieur...sortim a la realitat. El nostre guia ens mig barra el pas igual que quan l´hem conegut .Li donem set dinars i protesta fent mala cara, una mala cara de pobre actor, però. El consolo amb un cigarret i una encaixada: Bona fortuna ! que ens crida, ell i la bicicleta, que es van fent més petits, sota la llum de ponent,en la frescor de la vella ciutat.

Tozeur (I) 2006

A l´oasi de Tozeur s´hi arriba travessant un llac de sal anomenat Chott el Jerid, famós pels bassals d´aigua de colors turquesa i els miratges que diuen que s´hi poden veure en dies de sol radiant i clars ( no els miratges habituals a la carretera, sinó arribar a veure llargues caravanes de camells, com alguns afirmen).El sud de Tunisia és ple de noms sugerents d´aventura i exotisme,com el gran desert del Sahara que s´estén a no masses kilòmetres al sud. Tamerza, Nefta, Chebika...oasis que es veuen en la llunyania sota la forma d´atapeïts boscos de palmeres, rodejant cases de fang que s´arrepleguen aprop del miraculós líquid que sorgeix misteriosament en gorgs enfonsats, creant tolls i basses d´un blau irreal sobre l´àrid territori que domina la regió.
Als carrers de la ciutat, apropant-nos al centre, els basars comencen a aparèixer i els àvids comerciants reclamen la nostra atenció un rera l´altre de manera constant, però sense la pesadesa d´altres llocs molt més turístics. No hi circulen masses cotxes, i en canvi s´hi poden veure carretons arrastrats per flàccids cavalls; bicicletes; homes i dones embotits en djellabas poc ostentoses,de colors blau cel i blanques en els homes, i colors més foscos en les dones.Avui en dia, encara hi ha dones que hi porten un distintiu (com ara una ratlla amb una forma determinada) que les identifica com habitants d´un poble en concret. L´ambient és però, molt més tranquil que a les ciutats més grans del nord, i es pot copsar en el simple fet de poder caminar ben bé pel mig del carrer. Una altre fet curiós ho corrobora: al fons del carrer per on passegem sentim el repic de ferradures sobre l´asfalt i ens apareix un bonic cavall blanc montat a pèl per un xicot que ens passa a tota velocitat pel costat mentre un vell assegut a l´ombra d´un tendal li crida alguna cosa tot rient. Aquí la gent encara té un aire de bonhomia que dóna l´aïllament, doncs aquests pobles són literalment illes dins el desert.