Reprise

( Glenn Frey, 1948 - 2016 )

A la carpeta universitària m´hi anotava frases de cançons, quan no tenia res millor per fer. Frases que recordava de tantes vegades com les havia escoltat. Una d´elles era : " Sooner or later we all have to die ".Ho he recordat avui, a l´escoltar fa una estona el CD, un dels primers que em vaig comprar. El compacte ja portava aleshores el signe d´admiració dins un cercle groc que el classificava com a disc amb "bon preu". Aquest fet m´emprenyava i m´alegrava, a parts iguals, quan em trobava amb ofertes de discos llegendaris, amb cançons impecables com Desperado, Doolin Dalton o el Tequila Sunrise. O amb aquell reprise de les dues primeres, original i inèdit al 73, tancant el disc ; una raresa com els primers maxi-singles que s´editaven com a alternatives llargues a cançons originals. D´aquell relligat de dues cançons, d´aquell retorn dels temes,venia la frase anotada, que maldava per situar. Servia de nexe de les dues, molt adequada al to del disc i al seu títol. Com a l´obrir un llibre remenat forces vegades et surt aquella plana que s´ha llegit més d´una vegada, així he relligat pel record d´ aquella frase anotada provocada per la mateixa cançó al tornar a ser escoltada, la de vegades que m´havia refugiat en aquell reprise.

Hi havia un altre reprise, el del Wasted Time de l´Hotel California. Un instrumental curt i delicat, ideal per recordar algú, malgrat el temps a vegades es consideri perdut. Llavors ho tenia tot molt més clar.

El vaig aconseguir de veure, ja fa uns anys. L´únic cop que han actuat al país. Una meravella de concert.

Automàtica.3

(...)

Era això ? Saber. Desde que te perdí, cantava el gran Kevin Johansen, la vida me sonríe sin cesar.  Seria això, no saber, o saber menys : no cal fer experiments per resoldre cap trencaclosques d´aquests existencialistes on les constants vitals defalleixen com una bona cançó de desamor de fina ironia amb deixos clars de solitud. Llavors, un esdevé, després d´un acurat rentat de cervell a base de socialització en grau superlatiu – amics, dona, fills, feina, vacances – l´home que veu passar la seva vida amb la rapidesa d´un llampec de múltiple felicitat, tant diferent de l´altra celeritat on els segons pesen com les figues amb ales dels cels nítids de les terres cada cop més ermes d´amics, dona, fills, feina o vacances. I dius sort i ho és, perquè la socialització, com el saber, prové l´un de l´altre, de una mirada o d´un inefable somriure, o d´un cop de genoll al calaix obert, una mà estenent-se o és clar, d´una besada però també d´una bona bufa o d´una bona conversa versada en el temps – mai el meteorològic, que comença a ser de mala educació fer-ho – en una balconada d´hivern a migdia, quan el sol s´agraeix tot pensant que podria ser la única vegada per fer-ho, malgrat no sigui així però quedi bé, sense remei possible, de dir-ho. També caldria pensar en el sobretot : el sobretot de si m´acompanyés – t´acompanyés – una dona – un home – el suficientment intel·lectual per no haver de pensar per a tu mateix en el terrible art del saber, ja saps, aquell que goteja en les ments més tristes del món. Algú, vaja, que t´expliqués tot aquest saber sense dubtar mai ni un segon de tot el dit i a més, tingués temps de ballar-la amb tú mentre deixa el cos respirar entre els teus braços. Com cantava el gran

Kevin Johansen

(...)

Actualment...

"Certament , hi ha qui pensa que la vida solitària és pitjor que la mort, i que aquest tipus de vida precisament hi condueix. Aquest idea es troba, principalment, en els illetrats, els quals, si els falta un interlocutor, ja no tenen res de què parlar amb ells mateixos o amb els llibres i, per tant, resten callats.Sens dubte, la solitud sense les lletres és talment un exili, una presó, un poltre de tortura : posa-hi la cultura i esdevindrà la pàtria, la llibertat, una font de plaer." (...)

(...)" I, si aquests dos camins que semblen tan dolços als filòsofs, la solitud i el lleure - tal com he dit al començar -, malgrat puguin resultar molestos fins i tot als homes de lletres, em són tan coneguts, és evident que hi ha d´haver un perquè : en tenen aquella opinió els qui, o bé se senten encadenats a algun desig i volen romandre en llur presó, o bé cerquen el tracte amb la gent i viure entre els afers vulgars, o bé aspiren, mitjançant els inconstants sufragis, al camí relliscós de les magistratures (...).Actualment, per seguir estudis de lletres - suposa una gran despesa per a les famílies, però és molt més gran l´esperança d´obtenir-ne algun lucre -, els pares no envien llurs fills a l´escola d´arts liberals , sinó, per dir-ho així,, a un mercat d´esclaus, de manera que ningú s´hauria de sorprendre si fan ús de les lletres de manera venal i avara : les han volgut obtenir per vendre-les, i posant-hi una esperança desmesurada, els han estimat un interès no pas d´un u per cent mensual, sinó d´un u per mil ". 

Francesco Petrarca, " Elogi de la vida solitària " ( 1346 )

( 2011  Angle Editorial )

Bowie

Fa molts anys, quan en Bowie cantava el "Let´s dance" rodejat del glamour dels vuitanta, recordo un amic al que li agradava amb bogeria, però era el Bowie d´aleshores, el que va sorgir després dels seus viatges siderals. Més tard, un altre amic, de tirada cap a la Velvet i el Lou Reed, em va ensenyar un original del Space Oditty que tenia a casa seva. No li vaig demanar de posar-lo, tot i que ho va fer. No em va dir res en aquell moment. Aleshores escoltava els clàssics de tots els anys setanta en un programa de radio Club 25 que es deia Carajillo Stereo, o bé també escoltava sovint Radio 80 (serie oro) on els clàssics eren més clàssics - ("Dust in the wind", "American pie", etc. etc. ) . Curiosament, al Bowie no el feien sortir mai. No tenia tirada com a clàssic a la ràdio, com tampoc la tenien els Jethro Tull o el Jimmy Hendrix. I així fou com el vaig deixar passar. 

Però la cosa va canviar quan el meu germà, farà cosa de 15 anys, em va regalar un doble del millor seu en sessions a la BBC, de l´època dels seus primers tres grans àlbums. I mica en mica, van arribar tots els temes seus a les meves orelles, molts anys després. El "Ziggy Stardust", per a mi, és la seva joia més elèctrica. Tot un himne.

I aquesta és la meva petita història amb en David Bowie. Encara em tinc que comprar els vinils per a la col.lecció, i ara pot ser un bon moment per fer-ho. Descansi en pau.

Any nou

Dia u de l ´u, cap a quarts d´una de la matinada. 

¿ O era abans de les dotze del dia trenta-u del dotze ? No ho recordo, i potser era important.

Al cel, dos estels fugaços : primer un , després, al poc, l´altre, enmig de unes quantes galàxies a cop d´ull distret. L´espai i el temps. I la Major, protegint-me les esquenes.

-Mira que bé - que penso. - Dues nits de l´any passat buscant-les i apareixen ara, quan cap servei   meteorològic t´informa de res.-

Ara que ho escric me n´adono. Era any nou.

Harmonia

Els primers dies de l´any venen sense presses : camps, neu, arbres, muntanyes, vaques, cavalls i aus . Aquestes semblen ser les úniques preparades per començar la cursa dels dies, dels mesos, de l´any. En la quietud de la resta del paisatge, el seu vol es premonitori. Dins l´estol del seu gregarisme cadascuna marca el seu tempo particular. I totes semblen anar cap a un lloc difícil d´endevinar o bé, massa fàcil de seguir. En un dia núvol i gris, de llum minsa, les caço al vol i es queden així de quietes, com la resta del paisatge. L´harmonia és fàcil de trobar, com en tots els inicis.

Bona lletra

Avui ha estat un dia de bona lletra. Entre els dits, el bolígraf s´estilitzava a formar lletres i paraules amb la suavitat coneguda del guant als peus d´un futbolista quan té el dia. Mesurades, ben apinyades, sense excessos ; calmades amb la pausa justa perquè el resultat sobre el paper faci la patxoca suficient per esbossar un breu somriure. Hi ha dies així, de bona lletra. N´hi ha d´altres, en canvi, que de bon començament te n´adones de la seva lletjor : les lletres surten esquerpes, separades, malgirbades o bé massa dilatades, allargassades i avorrides.

Ara que comença l´any, un bon propòsit per no complir, com passa quasi bé sempre, seria el de mirar de fer bona lletra cada dia. El cas és que de la bona lletra em penso que en depenen molts factors, alguns d´ells inexplicables, almenys per a mi, impossibles de dominar. Però no per això - avui que és un dia de bona lletra - estaria de més de convertir aquest bon propòsit en un bon desig per a qui pogués estar llegint aquestes breus ratlles, amb les quals m´acomiado fins l´any vinent, des del meu raconet de la xarxa.

Que ens seguim trobant en bon ports.

I salut pel 2016 que comença.

Aniversari

Nadal en petit comitè :
dos-cents quaranta anys junts,
les dues espelmes enceses
i també jo.

Els llums s´apaguen sobre
les febles flames
davallant ceres,
llagrimetes vermelles.

Damunt el tou de xocolata
no hi resta joventut possible
sinó és la dels ulls que,
amb guspires em miren.

Un intent de cançó

més o menys alegre ;
una fotografia desenfocada;
guspires, altre cop als ulls.

Ha estat fàcil bufar
aquest desig d´aparença
negre i dolça ;
de cava i xocolata amanits
dins la nostra boca.

Ha estat ben fàcil
aquesta sort de joventut
travessant distàncies
d´espelmes ja apagades.

Bufar és l´instant lluminós
abans del fum i la foscor.
La llum s´hi contraposa.
Nadal fa altre cop, sí,
el seu pas de pardal.

Clarenci ( un conte frankcaprià )

¿ Era jo, l´únic que no era real ? *

-Fem una carrera ! - diu tot començant a pedalar. Fas veure, llavors, que corres molt i l´atrapes, posant-hi de costat. Llavors riu, feliç, sobre la seva bicicleta amb rodetes, quan et torna a superar. L´emoció és tan veritable com la teva mà empenyent- lo pel darrera. Guanya, com sempre.

Pesa, la bossa de la compra. La vorera, estretament llarga, et dóna una perspectiva altre cop més llarga del carrer respecte al que realment és. Ja fa un temps que la notes, aquesta nova percepció. Mentrestant baixa una colla de nois i noies rient, xisclant, desentonant com cal a la seva edat. Passen com una petita marabunta, amb els seus mòbils refulgint a les mans. Després notes les cames feixugues, però segueixes. Tens mans fortes, per donar-les quan cal.

Tecleges tot parlant alhora, el telèfon enmig de les dues mans. Et miro els ulls i aprecio les restes negres d´aquestes ombres suposadament abellidores. Tot i això, encara no tens bosses sota les pupil.les fresques. Ets molt jove encara i malgrat això, tens pressa.

Ja va morir, fa tres anys. Tu vius ara i ell, no. El record salta quan menys t´ho esperes : una cançó, una pel.lícula, una fotografia, una fosa de ploms. Quan cerques l´interruptor, mires d´oblidar-lo. La culpabilitat d´aquesta mena és un riu d´aigües plàcides i fondes, mancat de desembocadura. Una frase que mires de recordar, però no massa tampoc, perquè així no l´oblidaràs pas. Aixeques la vista tot mirant a l´estació on arriba el tren. Per sort, ell no anava mai en tren. I al tren no hi ha ja revisors que avisin de la propera estació.

-¿ Saps ? Resulta que sóc celíac – afegeix amb cara de felicitat -. Els dolors i malestars, doncs, són justificats, com quan et van dir que tenies la tiroides pels núvols. Tot sembla tenir una explicació, excepte les pors sense raons de ser. Quan li dius això et mira amb cara de no entendre res. Llavors penses en la sort que té, de ser celíac.

-T´engalipes a crear-te a tu mateix, un cop darrera l´altre. Ara dius que escriuràs un gran llibre. Demà al matí et despertaràs i aniràs a treballar i passarà el dia i arribarà el vespre i pensaràs que demà el començaràs. I el començaràs i no l´acabaràs, perquè no serà el gran llibre. Et justifiques dins la teva pròpia seguretat rutinària del dia a dia. Et fas gran perquè encara creus que és possible. L´impossible era el que tindries que creure, si fossis més jove. Fa anys, d´ això, ¿ te´n recordes ?-. Li somriu i li diu que se l´estima. Ella remuga i es deixa fer un petó. S´aixeca i baixa la persiana, perquè ja s´ha fet fosc.

Ella s´enamorava de l´amor, vivia d´aquesta il.lusió. Els homes que estimava, no. Surt de l´aeroport . Entra al taxi. -¿On?-pregunta el taxista mirant-la pel retrovisor.- Cansada com està, li agradaria dir qua a onsevol, però aquesta no és la resposta adequada, malgrat l´afirmació de la seva millor amiga al sopar d´abans de festes,la qual – tot sigui dit - anava una mica borratxa, quan li ho va dir. Apart d´això, porta tot el dia rumiant en si ha estimat mai ningú com calia.

-No les hi podrem tenir . Ho sento , hi ha el Nadal, pel mig. Miri d´entendre-ho... ara ja és massa tard...si, és clar, jo l´aviso.-

Hi ha el Nadal, pel mig...és la meva feina, que penso jo. Sempre cal fer moltes coses, en dies com aquest. Quan un juga a la part baixa de primera, però , ja se sap... tot i la meva bona voluntat- i de les meves ales, guanyades ja fa molts d´anys  -, miracles, el que es diu miracles, no en puc fer. I de les meves ales no en diré pas res més, ja n´he parlat massa amb els de dalt. En fi, Clarenci, un fa el que pot :

A la bicicleta li vaig aixecar les rodetes, per tal de que no toquessin al terra. Va ser la primera vegada que va pedalar a dues rodes, sense saber-ho.

Vaig aconseguir un bon raig de sol, a tot el llarg de la vorera estreta. Les varius ni les va notar. Sort que no volia una bona nevada.

Sense bateria, no va saber trobar el carregador. Tot un dia sencer. Va aprendre a fer anar les mans.

Propera estació, Tierra del Fuegoooooo !. Va ser un bon regal, aquest.

Les pors, les hi vaig capgirar amb força gluten. No va ser difícil, essent el dia que era.

No va ser un gran llibre. Però va escriure un bon conte, aquella nit.

-¿ On ?- Vaig somriure a la noia, pel retrovisor.- El taxista encara se´n recorda, de la propina. Casa seva era força lluny.

P.D. Després del Nadal , mirarem de tenir-les.

*( extret de “El cel sobre Berlín” , de Wim Wenders )

A les tines d´en Tosques

M´imagino el Tosques, veient les seves tines, un conjunt modest emboscat en un territori ja abandonat de vinyes. Devia ser un propietari modest, un home de família, sens dubte, endreçat i ben organitzat. Humil i treballador. Al segle XVIII, els turons per on camino eren tots plens de feixes, amb les quals topes dins del bosc encara. Fent cercles, s´enlairaven formant terrasses on creixia la vinya. A la verema, es baixaven el raïm fins les tines, es trepitjava i es deixava reposar el most, fermentant-se. A la part de sota, dins les barraques, a la base de la tina hi havia una pedra amb un petit broc – dita boixa, perquè es tapava sovint amb fusta d´aquest arbre – per on sortia el vi un cop fermentat. I d´allí a la bóta i després al mas perquè el traginer, un cop feta la venda, fes la seva feina amb la corrua de matxos. Puc imaginar-me el seguit d´escenes dins aquest paratge ara silenciós, abans ple de vida, d´aquesta terra d´aires grisencs del Bages, vora Manresa, nus fluvial del Llobregat i el Cardener i ciutat històrica com poques l´hagin tingut, malgrat...ara. Ara, escrivia algú, només hi ha masos abandonats i boscos sense explotar, ni camps per llaurar. L´abandonament protegit dins el Parc Natural, contradicció atesa a la manca de recursos oficials. Els incendis són la darrera petja en molts indrets i la natura, malgrat tot, es defensa i torna a néixer, com ho fa als sostres de pedra perfectament estables, rudes i forts, de les tines del Tosques. 
 

Al silenci fred de la fondalada, escassa de sol, la rosada brunyeix el paisatge de tons austers, humits, com d´edat mitjana. Dels forats negres de les portes de les barraques encara hi podria sortir algú amb faixa negre i espardenyes blanques, per oferir al visitant un tast de vi negre, que imagina dolç com el que havia begut a taula, no feia tants d´anys, del sortit de les vinyes del seu poble, quan encara hi havia vinyes sense denominació d´origen.

A saber on deu romandre la tomba d´en Tosques.