Mil·límetres

 

Avui és el meu aniversari mensual. M’agrada fer anys el vint-i-cinc de cada mes, resulta més estimulant que fer-los només un cop l’any. D’aquesta manera tampoc cal fer cap celebració ni cap acte com el de fer bufar les espelmes, una tradició que entenc però per la qual, personalment, no he sentit mai cap mena d’il·lusió o desil·lusió. Ens aferrem a bufar espelmes pensant que si no ho fem potser desafiem a la pròpia mort, cosa , d’altra banda, ben humana : no seré jo el primer a deixar de fer-ho, si me les posen al davant.

Però recordar-me cada 25 de l’avenç inexorable del meu temps em permet de tenir la consciència ben apamada del pas d’aquell sense fer masses escarafalls, amb un balanç de les coses fetes i viscudes més acurat, més vívides, malgrat la redundància. És com mesurar en mil·límetres en comptes de centímetres, tots aquests mil·límetres que no s’enumeren en una cinta mètrica però que son l’essència mateixa de tota la seqüència que va del 0 al número que sigui on s’acaba la mesura, que sovint resulta ser mil·limètrica. En relació amb això, conec un fuster jubilat que fa poc m’explicava una petita lliçó de vida rebuda d’un primer cap de fusteria pel qual va treballar, fa ja molts anys. L’home, estirant un metre del cap a la fi d’un tauló per mesurar-lo, va anotar el llarg amb parsimònia i després se’l va quedar mirant i li digué : Veus aquest tauló, noi ? Doncs això és el que hi ha, i fa el que ha de fer, ni més ni menys. Després l’aixecà amb moviment hàbil i la cinta tornà a lloc ràpidament amb aquell cop sec final que encara recordava a dia d’avui. I se’m va quedar mirant sabent el que hi havia, tot resignat. L’home ja ha fet els vuitanta.

Avui ha fet un dia de setembre d’aquells clàssics. He fet una mica de fuster al garatge, he sembrat uns enciams de sucre, he llegit una estona a Montaigne – explicar els somnis és propi dels homes desvetllats, anotava sobre Sèneca – mentre escoltava Albioni i després fregia bunyols d’albergínia, que acabats de fer son una delícia . He fet una migdiada tardoral, he passejat amb la dessuadora posada damunt les bermudes, una cosa que m’encanta de fer quan hi ha la fresca justa per fer-ho. I la fresca hi era, i la pau, amb la gent ja amagant-se dins les cases, quan potser el millor segueix afora. I he escrit, ja fosc, tot sentint cançons folk dels anys 20 del nostre segle aquest on sembla que, com sempre, tot s’ha d’acabar.

Vet aquí una mesura inferior, la dels dies, celebrada el vint-i-cinc de cada mes. Que per molts anys.

 

 

 

 

Balmoral

 

-Quina referència diu que hi posa ?-

-Balmoral –

Es tracta d’un tipus de parquet, que imita un roure rústic, amb nusos, d’un color d'un bon malta de més de dotze anys.

-Mira, com el lloc on va morir la reina d’Anglaterra -.

-Que és a Escòcia-

-Allí on els homes portaven faldilles.-

-Els tartans-

-I els moors , totes aquelles terres que semblen de ningú, sense arbres, pelats, verds i infinits, plens d’aigua, amb algun castell fent de guarda.-

-El cap del conill. La Union Jack-

-No hi ha temps, no hi ha temps ... !! – deia amb el rellotge a la mà mentre l’Alicia se’l mirava sense entendre res.

-La reina d’Anglaterra-

-La reina –

-La-

-( ... )-

- ¿ Balmoral, diu ?.

-Ja li anoto. És el castell on va morir la reina d’Anglaterra.-

-Ai sí, quina gràcia.-

-¿Li agrada?-

-Sí, però no me’l quedaré.-

Diari d'un nàufrag ( XXVII )

 

( Dietari d’un llibre en blanc )

Un oceà de lletres, un mar de confusions. Un llibre en blanc i un cofre a la sorra de la platja, que feia tant de temps que no trepitjava. Abans – vull dir molt abans, entre i després del passat aquest més immediat - m’he deixat d’explicar o d’acabar d’explicar més sobre aquest mapa que he anat seguint al llarg de l’illa. He deixat molts buits, que son els fills del temps, quan aquest no significa massa cosa. A més, en qualsevol cas se m’acaba la tinta d’aquest segon cartutx. D’aquí aquest segon cofre, suposo. L’obriré d’aquí una estona i serà primer de tot per guardar-ne aquest llibre, aquest dietari que ja vaig acabant. I simularé que no en sé res, de la veu narradora. Ella hi havia de ser. Perquè és ella. La del nom perdut. Estic content de que hi sigui, dins el cofre d’aquest , no sé si dir-ne segon tresor. El cofre serà la seva fortalesa, un lloc on principi i fi comparteixen possibilitats. Com aquelles càpsules on es guardava el testimoni d’una època i s’enviaven dins una altre càpsula, aquesta espacial.

L’univers és infinit, deia el poeta dels catalans.

Lletres acumulades, dins aquest mar de lletres. De vegades, formant paraules, esculls emergents al mig del no-res ; d’altres, fent sorgir frases com versos dins un poema, petites illes d’arxipèlag on sempre llueix el sol i la bonança tempera l’ànima ; continents novel·lats d’històries envellint-se... lletres i més lletres que com tots els fracassos  - i en son molts – formen aquesta aigua on res ja importa, aigua on naufragar per agafar-se a un tros de fusta des d’on remar cap a algun lloc desconegut, inhabitat, carregat amb algun tresor dificilíssim de trobar. Una terra promesa, aquest lloc on jo visc instal·lat en completa solitud.  

Heus aquí on soc jo.

Dia 31

 

Aire de nit

al fons de la finestra.

Oberta als ulls

hi ha la foscor dels trons

mullant tots els carrers.

( tanka )

          

Llum pròpia

 

Bioluminescència, és a dir, la llum generada pels propis éssers vius, com bactèries, cuques de llum, fongs, meduses i animals marins. Prové aquesta llum - com totes les altres - del principi conegut de que l'energia ni es crea ni es destrueix, sinó que es transforma. Per tant, quan algú diu : aquesta persona té llum pròpia, no és del tot cert, tot i poder semblar-ho. La llum es recull, es transforma i després es projecta, il·lumina. És llavors quan esdevenim llum per algú altre.

Reaccions químiques, segons diuen els científics. 

Distàncies

 

(...)

"-Si no fos per la boira, veuríem la teva casa, a l'altre banda de la badia - digué Gatsby -.Sempre teniu un llum verd que crema tota la nit a l'extrem del vostre moll.

Daisy recolzà el seu braç en el d'ell, tot d'una, però Gatsby semblava absort en allò que acabava de dir. Possiblement se li havia acudit que la significació colossal d'aquell llumet verd s'havia esvanit per sempre més. Per comparació amb la gran distància que l'havia separat de Daisy, aquell llum li havia semblat molt a prop d'ells, gairebé a tocar. Li havia semblat tan a prop com una estrella de la lluna. Ara tornava a ésser un llum verd en un moll. El seu compte d'objectes encisats havia minvat en una unitat ".

(...)

F.Scott-Fitgerald, " El gran Gatsby" ( 1925 ) ( Trad. de R.Folch i Camarassa- Col·lecció el Cangur, Edicions 62 ,1982 ).

Llàgrimes de Sant Llorenç

 

Asseguda, contempla les ombres del cedre blau damunt la paret acabada de pintar. Mig matí d’un dia calorós d’estiu. A les mans, Montaigne, Llibre tercer. Llegeix : “ una persona no és sàvia per a tot ; però l’home de talent té talent per a tot, fins i tot per a ignorar “. Tanca el llibre pensant en el que no sap, tot observant el retrat del cèlebre assagista que surt a la portada, mirant-la de gairell amb una mirada entre múrria i cansada, que li sembla lleugerament expectant, com calibrant la fusta del qui l’observa des del moment en què ja no pot albirar algú capaç encara de reduir la major part de la ignorància de savis talentosos com fou ell en un dia. La brisa remou les branques i les ombres viuen el seu propi univers fet de una sequedat sense fulles amb les boles dels dimonis fruitats de negre, sobre el blanc encalçat de la paret.

De sobte ha pensat en ell, sent ella, per un moment només ella.

Un llamp...després la nit. Fugitiva beutat

Que em retorna a la vida tot d’un amb la mirada.

Mai més no et podré veure sinó en l’eternitat ?.

Baudalaire marida ignoràncies, sense saber-ho. L’etern joc de les lletres tintades damunt papers. Com les ombres de la paret. Com l’escultura que va veure fa uns dies, de títol dubtós : “ la inspiració i la immortalitat “, dues nimfes amb el tors mig nu mirant-se en silenci mentre avancen qui sap on. ¿ Qui era qui ?. La de la mirada de cert anhel, endarrerida, buscant l’altra, més adusta i seriosa, qui gira el cap cap a qui mirant de retenir-la encerclant les mans al seu avantbraç, no és aquesta la inspiració cercant  la immortalitat ?. A l’Olimp, deia algú, els déus encara hi son. Només cal nombrar-los, com dimonis i follets de llegendes ja ignorades. Generacions senceres perdudes d’ahir estant. La ignorància no té talent.

Ella invoca la inspiració, tot tancant els ulls. I recorda el llamp i després la nit.  Les estrelles, a més, ara son fugaces. Ell n’és una.

( R.Mundó, " La inspiració i la immortalitat ")

 

Dia 1

  Sota les oliveres, en un racó de la piscina, estrenant uns auriculars bluetooth ( s'escriu així ? ) que em van regalar per reis, connectats a una llista de "m'agrades" d'unes tres-centes cançons, mode "aleatori", cap a les set de la tarda. Les oliveres , el cel blau i l'instrumental tots junts, ballant aquella dansa de benvinguda pròpia de illes de l'oest del pacífic. Semblant, com de paradís. Ho deia el Pau Debon també, l'estat aquest estrany en què estic un dilluns a la tarda. Com de puta mare, més o menys deia. En s'estiu.  

A l'hort

 

Assegut a la cadira de vímet - a punt de trencar-se del tot -, a l'hort. Cau el sol, amagant-se definitivament darrera els turons de ponent. El veig d'esquitllentes, traspassant les branques de l'olivera i les parres, les quals s'estiren paral·lelament a tota la fondària del petit recinte on molts vespres d'estiu m'assec a prendre la fresca mentre el dia s'acaba. El raïm és a mig fer, pàmpols jaient sota fulles mil·lenàries ; al costat, el nesprer ; més enllà les tomaqueres, els pebrots, les albergínies i carbassons, la mongeta i la bleda, per no deixar-ne cap, tots observats esgraonadament per la meva vista un xic cansada, pujant lentament dins un bosc de canyes on algun pardal s'atura a respirar una estona. I la carbassera, de llavors valencianes, creixent ufanosa en un tros de terra reservat per a les seves grans fulles, nenúfars sense aigua on a sota d'elles algun mon fantàstic hi nia amb un cel de color verd clar.

Per acabar l'inventari, el cirerer mig mort per un mal any de gomosi - que cuido més que a cap altre arbre -, el perer - decidit a donar-me una primera collita digne ,-  la figuera - de fruits anomenats de coll de dama, que deleixo per provar - i el presseguer - que segueix fent el que pot -, a més del bardissar vora la tanca - on hi creix un pruner silvestre - farcit de mores ennegrint-se, i el fonoll, arreu alçant la seva tija verda coronada per les primeres flors.

Assegut, amagat dins aquest petit racó de mon, els ulls vaguen pel meu reducte   tot esperant l'oreneta, que abans no acabi de marxar el sol vola baix, al punt de veure-li les ales, el pit blanc, els ulls negres deixant-se anar suaument damunt el meu cap, brodant qui sap quina xarxa a la capçada de les canyes, silenciosament, amb el silenci de tota la gent que ha marxat. Assegut, l'aire em remou el pensament tot mirant les olives i el raïm fent-se, i el sol, que ja no hi és. M'aixeco, grinyola la cadira. Agafo dos tomàquets per sopar, tanco el cadenat i faig amunt cap el Tomaset, sota la mirada de l'Óssa Major, instal·lada ja per fer vacances, allí, més amunt, on res sembla que hagi de canviar per sempre.

Fairplay

 

-Siguem honestos- em digué finalment l’antic rei, certament encara molest per l’aparent intranscendència d’aquell clau perdut ja feia força temps – vos, vos...- afegí assenyalant-me amb el dit índex tremolós tot mirant de contenir la seva ira creixent – vos ! , el millor cavaller del país, el més agosarat i valent, l’home que qualsevol cabdill haguera volgut al seu costat...vos !!, l’home en qui tenia dipositada tota a meva confiança, VOS !!! -acabà cridant amb un fil de saliva baixant-li per la comissura de la boca – desapareguéreu , us vau fer fonedís, em deixareu sol i el que és pitjor, em vau fer perdre el regne en un acte de roïna traïdoria .-

- El clau, bon home, el clau va ser la clau de volta de tot plegat, si em permeteu l’expressió – vaig aclarir jo amb tranquil·litat – Sense clau no hi havia ferradura, i sense ferradura jo no tenia cavall. I ja sabeu que un cavaller sense cavall no és ningú, així que em vaig prendre aquella pèrdua com un senyal. Com Sant Pau, sabeu ? però sense caiguda. Déu n’és testimoni.- Llavors vaig alçar els ulls per mirar aquell antic rei per sobre del seu cap – era un rei força baixet, tot s’ha de dir -, amb cara meditabunda, mirant l’horitzó com fem tots els reis des de temps immemorials i així testimonien milers de quadres. En diem la mirada eterna.

La posteritat nodreix de llegendes el naixement d’una nissaga. Així que vaig decidir perdonar-lo, com a bon contrincant que va ser, ordenant el seu desterrament cap a les fosques i fredes terres del nord, on els hiverns son llargs i durs. Va ser a partir de llavors que se’m va començar a conèixer amb el sobrenom de El Magnànim.