Amb els millors desitjos

Automàtica.14

(...)

 en van tretze i potser ja anava sent hora d’anar cap al catorze, sí, segurament és un mal número el tretze, de fet és lleig per la raó de que entre tots l’hem fet lleig, un u i un tres al costat, tretze i ja està, no passa res però ningú juga al tretze com ningú compra el número u a la loteria de Nadal perquè ja se sap que mai tocarà tot i tenir la mateixa probabilitat de sortir que el seixanta cinc mil tres-cents vint-i-cinc, un número bonic fet per ser venut, per veure’ l, per tenir-lo a la cartera i esperar un miracle en forma de diners, d’ històries viscudes amb cops de sort mai viscuts per un mateix però tan certes com les boles rodolant dins els immensos bombos de Sant Idelfons ; una cosa mai vista aquests bombos apocalíptics donant voltes amb soroll de cimentera com presons amb presoners petitets lluitant per escapar-se de la multitud dins un embut que els condueix, inexorablement, a una presó encara més grossa, la gàbia d’or, arrecerada pel soroll del suro i el cava disparant-se cel amunt d’un cotxe, una casa, una vida nova i regalada pel nen innocent que canta un número que podria ser el tretze, el qual, vist així de paraula, i segurament cantat, és més bonic de veure i escoltar, potser més que els més macos els quals, pronunciats pels nens cantaires, sonen amb cadència accelerada i definitivament son menys macos i més vulgars, anònims, com tots nosaltres i els altres menys l’u, feliç de ser menystingut per una vegada ; magnànim com un rei entre la plebs que sap amb exactitud el valor que tenen els diners perquè no en porta mai a la butxaca, és a dir, que sap veritablement el seu valor sense la mesura del qui passa gana, és a dir, res per allò que es diu sempre quan un mira la llista de premis i diu finalment que res de

res

(...)

Figura

La figura apareix entre la palla, partida per la meitat, just a l’alçada del melic. La cara, fa temps que va quedar esberlada ; un dels braços, que jo recordi, no l’ha tingut mai. Tot el que conserva intacte de la seva imatge de pagès tradicional és una camisa blanca i la barretina, d’ un roig antigament prohibit. Mutilat per mil pessebres, encara sorgeix al mig d’un tou de molsa mig amagat, com si fos un caganer dispensat d’haver d’ensenyar el cul, per allò dels serveis prestats .

I tota la seva vida, vora una cova il·luminada, amb pastors, bens i rius de paper de plata.

Analítica per a un poeta

El cor del banquer, en fallida ; el del ric, en números vermells. Tots dos amb el pes, el llast imaginari  dels quirats d’or. D’altres,  potser de més pobres, suren com plomes dins el pit, semblant al dels enamorats, enlairant-se i caient alhora com lloses de plom. N’hi ha d’aliatge d’acer, indestructibles com el dels idealistes d’ara, funcionant amb la precisió de rellotges suïssos, com el dels atletes o el dels funcionaris, que ho fan sempre, impertorbables, de vuit a tres. I els que viuen dins el got d’aigua ?  Aquests són diferents dels que ho fan a mar obert o en l’aire de muntanya. Els de plata, petits com collarets, sorgeixen d’entre les cendres d’un conte per nens dels d’abans. De metalls musicals també n’hi ha, com la secció de vent al complet d’en Van Morrison ; i de llautó i de palla, que pesen tant com els d’or, potser perquè són més grans i fàcils de fer. Plens de fel, per desgràcia d’uns i d’altres, l’encens dels quals redimeix esperits, els quals habiten, segons diuen, aquella gran poma vermella que tant ens va fer estimar Nova York.

El meu, per acabar, només em fa mal de tant en tant, doctor. Res greu, suposo.

Vida d'un nàufrag (VII )

Darrera la cascada, a la bifurcació que mena allí on dorm, el nàufrag es decideix a avançar per la galeria que el primer dia va obviar. Ha decidit d’endinsar-s’hi amb l’ajuda d’una tosca torxa que crema amb llum dèbil. En porta dues de recanvi i de moment, camina mig a les palpentes amb la mà esquerra damunt la freda roca ; pel mig, un corrent d’aigua davalla, el que significa que de manera poc apreciable però constant, ell puja. La galeria es va ampliant ; els peus, cauts, es mouen sense pressa dins la foscor ; la torxa ha perdut flama i només espurneja un caliu de fusta seca espetegant com un tió a la xemeneia dins una cambra buida, sinó fos pel feble dringar de l’aigua; amb l’espetec i l’olor de fusta cremada afegides, el nàufrag sent una dolcesa reconfortant semblant a la de les nits bivaquejant a muntanya, justament quan tancava els ulls, com fa a l'aturar-se breument, per respirar a fons. El camí, ara, és rost.

Sense veure quasi bé res, al cap d’una estona i força de sobte, aquell s’acaba. Se n’adona pel simple fet de tenir consciència de més amplitud, l’aigua que deixa de dringar i també per una bafarada d’aire més fred, enfrontant-lo de cara. És al capdamunt d’un petit precipici tancant una vasta caverna. Els ulls, retornant d’aquella primera foscor del túnel, n’endevinen els contorns paulatinament. Hi ha una llacuna que ocupa el clot central de la cova, pot veure els reflexos fugissers  damunt la superfície densa i fosca de l’aigua, com la pell d’un llamp habitant-la. El nàufrag aixeca la vista i un bosc d’agulles de pedra el miren voltejant la cova, fins a una certa finitud de passadís llunyà, d’on prové la font de llum minsa que il·lumina el paisatge de bellesa subterrània on es troba.

Encén un nova teia i cerca la manera de baixar. A la seva esquerra hi ha una mica de talús vorejant la paret, un pas estret per on, sorprès, hi descobreix als llocs més abruptes, graons toscament esculpits. S’ajup per comprovar-ho tot resseguint amb els dits les seves vores, les puntes formant un angle anormalment recte. No hauria de ser una sorpresa, si hi ha un mapa és precisament perquè algú hi ha passat abans. Pensa en el mapa, que ha deixat allí on dorm. A aquestes alçades se’l sap de memòria i no li fa falta portar-lo a sobre, és com si hagués esperat a fer-ho per descobrir-ne alguns dels seus secrets i de passada, redescobrir la vella passió de seguir camins nous gaudint de la recompensa de saber-se seguint les fites correctes. És per això que es vol assegurar de que el graó, efectivament, és un graó esculpit per algú altre ; i també és per això que a l’arribar a baix, recorda un nom que el fa cridar ben fort, amb les mans fent-li d’altaveu, al sostre farcit d’estalactites penjant dels seus fils particulars, desafiant-lo com vells records del  passat.

El nom d’ella, tal i com s’espera, li retorna de les profunditats del sostre, repetint-se com si fos el final d’una cançó, cada cop més afeblida. No pot estar-se de fer-ho varis cops, jugant a dir-lo més de pressa o més a poc a poc, repetint-lo ara dues, tres, quatre vegades; ara una de sola, com una necessitat alliberadora i plena de sentit, doncs l’excusa no és pas de mal pagador : l’eco li confirma l’altre nom, el del mapa. Per primer cop, el nàufrag sent alguna cosa semblant a l’alegria, com si hagués retornat a algun lloc d’on només n’esperava trobar amargors. Aquest sentiment, és clar, no tindria la més mínima importància si fos perdurable en el temps. L’absurd de la felicitat, pensa el nàufrag,  mirant la meravellosa i inquietant volta del sostre dibuixant-se sobre seu un darrer cop abans de continuar el seu camí.

Decideix de seguir per la seva dreta, just per sota de la paret per on ha baixat. No convé allunyar-se dels punts coneguts, si això és possible. El consell de l’avi, filòsof a estones lliures, el recorda sempre. Si hi hagués un cel a sobre seu, cercaria l’estrella polar, com quan sortien a pescar.  Travessa un petit corriol que passa entre una roca força gran i la paret. Al sortir-ne descobreix la barca, sobre un codolar.

Va de sorpresa en sorpresa, el nàufrag. S’apropa, una mica incrèdul ; passa la mà per l’orla de la petita embarcació, tot sentint el tacte sempre agradable de la fusta polida ; es mira el bot, sembla en bon estat ; a dins, dos rems. Tracta d’endevinar el perquè de la necessitat d’una barca, doncs   calcula que per vorejar la llacuna amb deu o quinze minuts en tindria prou . Més enllà d’ aquella, la terra sembla ferma, allí on la caverna deriva cap el que s’endevina una altre galeria, que una pàl·lida llum il·lumina, provinent d’un punt més llunyà, qui sap si una sortida. Sense pensar-s’ho massa fa lliscar la barca damunt l’aigua tot entrant dins ella sense mullar-se els peus ; després agafa els rems i els fa encaixar dins els escàlems ; finalment, rema, i al remar aigua endins, fàcilment i plàcida, torna a sentir un plaer antic, potser de segles, pensa mentre la quilla trenca amb ductilitat la superfície llisa de la llacuna i mira al seu voltant com tot el vist fins ara es mou amb la lentitud del viatge a flor de pell, com si algú   amarés el seu trànsit silenciós no com faria Caront, sinó més aviat Virgili.

El recorregut, efectivament, és de poeta perdut dins un miratge. A mig camí, les aigües cristal·litzen i guanyen llum ; el reflex de la volta d’agulles belluga al pas del bot. Allí al mig, el nàufrag aixeca els rems un moment per gaudir d’aquesta realitat que només en pot donar fe la pròpia natura, la seva i la de l’illa, guardant els seus propis tresors. Se sent al centre d’algun lloc, com si a partir d’ara, tot comencés a prendre un sentit. Després respira a fons i fixa la proa cap al final d’aquest breu somni , quan el bot toca terra.

Surt i l’estira cap enfora, cap a algun lloc sec i més enlairat. De seguida veu que en aquesta riba, el sol és més tou i resta mullat a tot arreu. És a l’inici del passadís intuït abans, molt més ample per on ha arribat a la caverna dels noms perduts. Després de remuntar un petit canvi de rasant fet de còdols i sorra, es troba dins la galeria pròpiament dita. Camina vora una de les parets, trepitja amb cautela. Pensa en el bot i la terra molla. Al fons, la llum es va fent més intensa. Al cap d’una bona estona de caminar, el túnel fa una petita giragonsa a l’esquerra . Es troba al final del seu camí i encara la sortida . Un so conegut es fa cada cop més patent, la vista s’aclareix ; bassals d’aigua i sorra, molta sorra.

Finalment se n'adona. Corre els darrers metres i surt de la gruta .Ell, amb les seves ulleres trencades i la seva barba de setmanes. Davant seu, el mar, picant  esculls. Es gira dins la petita platja en la que es troba. Damunt seu, la muntanya, altre cop. Tot com és al mapa. Marea baixa.

El nàufrag, no  entén res.

Com el gat

Com el gat
s'enfilà dalt
de tot de

l'armari de la melmelada
primer la pota
davantera dreta

amb cautela
després la del darrera
desaparegué

en l'abisme
de la buidor
del test

( original )

As the cat
climbed over
the top of

the jamcloset
first the right
forefoot

carefully
then the hind
stepped down

into the pit of
the empty
flowerpot

William carlos Williams

( foto : Rosa Matesanz, Flickr )

Tanka de Novembre

( un brindis, pel sol )

Brunyides per

l'inesperat enyor,

les ombres, pures,

s'encaminen vers l'hivern.

De nit, la lluna balla.

Dimarts,13

         

-        - ¿ Perquè avui és dimarts i tretze ? 

         - Sí, precisament. I a sobre, s’ha quedat els calés.

Ella riu, mentre remena el seu cafè amb la cullereta de plàstic tot mirant-se-la amb cara de complicitat. En Sadurní  - tothom qui el coneix l’anomena Sadur, excepte la seva mare – no ho pot fer. La màquina s’ha espatllat just quan ha acabat de posar la moneda d’euro per la ranura i ha pitjat el tallat descafeïnat amb nivell dos de sucre com fa cada dia, després de menjar-se l’entrepà. La Laura se’l mira ara  mentre en Sadur intenta fer l’habitual en aquest casos, que no  és res més que sacsejar una mica la màquina a veure si surt alguna cosa, amb l’afegit d’algun renec de sota-veu, operació que sempre sol fallar però que es repeteix no se sap per quines misterioses raons , com si la màquina tingués alguna mena de qualitat humana que la fes reaccionar davant un acte de violència flagrant com aquell.

En Sadur, humà com pocs, ho ha pensat de seguida. Si li hagués passat un dijous i tretze, segurament l’hauria sacsejat igual però no hauria pensat en malastrugances ; hauria avisat a l’encarregat de magatzem i li hauria dit que la màquina s’havia espatllat i truqués al de la casa. Era una cosa habitual. Però avui hi ha pensat. Ja ho ha fet quan ha marcat el calendari, el primer a fer a l’arribar a l’oficina. Tot i així, fins a l’hora del cafè tot ha anat de primera,  inclús avui ha trobat que hi havia menys trànsit als carrers, i el dia s’ha despertat amb un cel impecablement net de núvols, com feia dies que no passava. A més, ha tingut la sort de topar-se amb la Laura davant la màquina del cafè, fet també poc habitual ;  més poc habitual encara d'un altre fet prou significatiu, com és que avui porti els texans més cenyits i gastats que té, cada cop més difícils de veure. A més està de bon humor, i això és quasi bé un miracle. Totes aquestes coses, però, passen a un segon pla davant la impossibilitat de fer el cafè.

Després de la sacsejada inútil, el Sadur decideix assumir-ho.

-         -Bé, alguna cosa dolenta havia de passar. En fi...- diu sense dirigir-se a ningú en concret. Després no sap què fer. Sense el got a les mans se sent una mica indefens, com si manqués d’excusa per fer-la petar una estona amb la Laura. Es queda doncs, indecís, mirant la màquina i a la Laura, tot posant-se les mans a les butxaques. Realment, pensa, ha tingut mala sort.

-         -¿ Però de debò creus en aquestes coses ? – li etziba ella mentre reposa els llavis molsuts damunt el got i l’enlaira lleugerament mentre el fita amb ulls juganers.

Ell ara se la torna a mirar, però d'una altra manera, més obertament. La pregunta l'ha ferit. Observa els rinxols damunt el front, els ulls clars, les dents sobresortint del seu mig somriure inèdit en aquella cara endolcida de sobte.  En Sadur no sap on posar les mans davant aquesta imatge, o sigui que se la queda mirant a ella i a la màquina també, per dissimular una mica, tot picant els artells d’una damunt el tou de l’altre i fent rebotar els talons dels peus com un saltamartí, pensant en la situació ben galdosa en la que es troba, després del numeret de la saccejada inútil i ara , a sobre, la mofa d'aquella pregunta.

-         -Bé s’ha espatllat la màquina, no ? I a saber què passarà ara, quan comença, ja no para, o això és el que diuen. Mai es pot dir res sobre aquestes coses, perquè només cal dir que no s’hi creu i després ja se sap el què passa. – li respon mirant d'argumentar alguna cosa amb veu m'es o menys ferma.

-         

--      -Ja. Tot malament, a partir d’ara , ai, pobre Sadur ! – fa ella mofeta mentre s’acaba el cafè. Fent un parell de passes, se li apropa i un cop davant d’ell, estira el braç per darrera seu i llença el got a la paperera del costat de la màquina. Llavors se’ l mira de dalt a baix i afegeix :

-         -Dimarts i tretze... a veure què pot passar ara, si hi pensem una mica tu i jo- diu ella com si hagués tingut una bona idea.

Ell nota perfectament la seva proximitat, porta un perfum discret ; el seu cos de iogui es mou com peix a l’aigua mentre l’aparta amb una mà cap a un costat.

-        - Què vols fer, Laura ?. Vigila que a tu almenys el dia et va bé encara.- diu ara ell encuriosit.

-          

-           -Doncs ara veurem si és que només us passa als supersticiosos com tu o a tothom, com hauria de ser.- diu tot sospirant després  i posant-se davant la màquina.

Acte seguit estira el cos cap amunt per buscar unes monedes a la butxaca més petita dels texans amb la mà dreta. En Sadur no li treu els ulls de sobre davant aquella operació quasi bé de contorsionista. Ella les tira : una, dues , tres i quatre monedes de deu cèntims. Llavors es gira i es queda davant d’ell, sense pitjar cap botó.

Se’ l mira. Li posa les mans al coll i davant la seva sorpresa el besa als llavis. És un petó  terpèutic, com el que li fa la Jamie Lee Curtis al Michael Palin a Un peix anomenat Wanda, un petó amb fins purament curatius però que sap assaborir sense malícia, sabent que tracta un cas impossible. Acaba. Després de que els seus llavis molsuts l’abandonin,  en Sadur no sap on és i si li preguntessin en quin dia es troba, tampoc ho sabria dir.

-  Ara ja pots treure el cafè, si pots, que convido jo. – diu tot recalcant el si pots arrodonint la o amb fines arrugues dels seus llavis, que en Sadur, ara, no pot deixar de mirar, tot afegint :

I lo del petó, tranquil, que no es tornarà a repetir. Bé, potser un dimarts i tretze, si tens sort... –  I girant cua, desapareix per la porta del seu despatx. 

En Sadur, incrèdul encara, pitja el botó del tallat descafeïnat amb nivell dos de sucre. La màquina, obedient, comença la seva feina. No se’n sap avenir. Mira altre cop la màquina i la porta per on ha desaparegut ella. Això no ha passat, no pot haver passat. Es toca el front, els llavis, busca un bri del seu aroma...en va. Treu el got calent i remena el tallat, pensarós, tot mirant-se el rostre de la noia lluminosa suggeridorament fotografiada amb un baf sinuós estampada en un dels costats de la cafetera. Sense entendre gaire cosa, bufa i després, sospira.

-         Si ja ho deia jo...- murmura altre cop ell encaminant-se amb el got a la mà cap a l’oficina, tot pensant en el proper petó.

A la cavitat per on aquella torna el canvi, però, hi ha caigut un euro al moment precís, que aprofitarà l’encarregat, content de la seva bona sort, quan vagi a treure el seu cafè.  La màquina, ara que ja en té , li tornarà el canvi amb una moneda de deu i una de cinquanta, com ha fet sempre.

First note

Un núvol d’estornells sorgeix del no res i travessa el cel sobre el meu cap. De llevant cap a ponent, en l’inici d’aquest dia quallat de la il·luminaria més primigènia travessant altres núvols, plegant l’horitzó com sostres amb làmpades  de llum càlida, espargint-se damunt la terra ; aixecant cada bri rebel i verd – verdíssim -d’ herba condemnat a morir jove dins una primavera disfressada de tardor, fosca com tot aquest estol silenciós i negre, fugaç d’ocells desapareixent de cop darrera un turó de forma semblant al gat d'un poema llegit no fa massa, esmunyint-se felí cap a un buit aparegut de cop dins un test, com el mateix cel del meu damunt. 

A l'imaginari, pigments de pell redescobrint la natura. Corbes i només corbes, negres i torbadores com la torsió d'un altre cos, d' unes mans, a punt per deixar-les anar; escapant-se, sense saber que potser es tracta sempre del mateix, miraculosament indemne. 

( foto : "First note"- Colby files. Flickr ) 

Vida d'un nàufrag ( VI )

( dietari d'un llibre en blanc )

Sé que no en volia parlar, de res d’ aquesta illa. Errare humanum est, que diria el noble patrici. Acabo de descobrir, aquest mateix vespre tornant a casa, que aquesta casa podria tenir un nom, sinó m’ erro un altre cop. Aquest nom és el port del diable. Coincideix plenament amb el que surt dibuixat al mapa del tresor excepte en una cosa, prou important, una cosa que no és altra que el mar. El mar hauria de ser aquí a tocar d’ on escric ara i no és així, està com a hora i mitja a peu, si encara no em falla l’ habilitat per encertar temps i hores sense necessitat de fixar-me en el rellotge. Aquí no en tinc. Sempre he estat bo per encertar quan de temps em cal per fer alguna cosa, qualsevol cosa. Això és degut al simple fet de ser una persona excessivament organitzada, ben coneixedora d’on son els límits. Si em cal penjar un quadre a la paret, per exemple, abans faré una llista de tot el que necessito i després pensaré en com fer-ho. El que no faré és fer el forat a la paret sense saber si la broca serà la correcte per la mida del taco i el gruix de paret ; sense tenir el martell ja preparat per introduir aquell; sense les tenalles per acabar de fixar després el clau, perquè ja sé que no tindré prou força amb la mà per acabar-lo d’enroscar. Vet-ho aquí : llavors, saber el temps que trigaré és fàcil. El cas, però, és que aquí no puc penjar quadres.  

El mar, tan lluny i tan a prop. Fins arran d’ aquí la cova hauria d’haver estat fins que alguna cosa el devia fer recular. No sé com, la veritat, no hi trobo explicació, el mar no marxa sis o set quilòmetres així com així. No sembla possible, tot i que el mapa, ara, se’m mostra clarificador en aquest punt que és una partida cap a una sortida desconeguda. Només per comprovar si tinc raó  o no, hauria de cercar un camí dins aquesta cova, i hauria de ser un camí prou clar per almenys, saber del cert que hi ha un rumb, aquí dins. Llavors ja decidiré, perquè haig de reconèixer que m’estic acostumant a viure aquí, tot sol. A veure el mar cada dia, aquest abisme argentat d’ones on tot s’acaba i res mai comença; a no sentir-me cridat a fer res d’ especial, tret de sobreviure sense haver de mala-guanyar la pròpia existència en assumptes que ja tinc mig oblidats; a veure-hi amb un ull bé i l’altre esquerdat ; a tintar el verd-esperança cap a un gris-daurat purificat d’ expectatives, totes falses.

A vegades penso si no és una sort haver arribat, no sé on.

Ben Gunn era un vell pirata abandonat a l’illa del tresor. M’he recordat d’ell aquest matí, mentre caminava cap a la platja. És un d’ aquests noms que l’imaginari no abandona des del dia que el vaig conèixer, grenyut i pelut, en les pàgines escrites pel gran escocès. Un home afable i atrotinat, mig boig, abandonat a la seva sort en una illa mítica. Un home que en la seva solitud, no té necessitat de ser res. Exactament com jo, excepte pel fet de que ell es redimeix ajudant als bons. En aquesta ajuda rau la seva salvació. Ara que soc aquí en dubto molt, d’ aquesta mena de redempció. Si aparegués algú, què faria jo ? . El nàufrag només vol sortir de la seva illa però jo potser no ho vull, això. No a qualsevol preu, per més que soni música de sirenes al meu cap.

M’estic adormint. El cartutx de tinta sura ja a meitat del seu camí particular, aquell que mai sabem on ens portarà.

Crematori

El Ramon l’ havia cagat, com se sol dir vulgarment. L’havia ben cagat, si s’ havia de ser més precís. Vaja, que la seva, era una cagada continua i en alguns casos, monumental. Això és el que , a estones, pensava el mossèn tot sospirant mentre aquell pobre desgraciat d’en Ramon, poruc del foc etern, li anava confessant el que va fer en vida, mentre jeia al seu llit de mort.

Lo de la incineració, però, va ser cosa de la seva dona (*).

(*) Era de tots conegut l’ agnosticisme de la seva dona.

Breviari ( III )

- Trobar el teu lloc al mon perquè sinó t' esquiexes, com el bacallà . Tot tu fet a  tires, dins un plat cuinat pels altres.

- Massa de seguida diem que han passat de seguida una pila d'anys.

- " En una Estònia aniré cap allà " ( missatge de Whattsup ).

- Les llums dels fars m' enlluernen. Tanta llum opaca pendent d' entrar més enllà de les retines, com un teorema sense demostrar.

- Montaigne citant Tit Livi : " Cap crim es fonamenta en la raó ". El que és curiós després és veure la de raons que tenen els criminals per justificar-se.

- Hi ha cançons que s' han d' escoltar amb les finestres del cotxe abaixades, encara que faci fred.

- Composició en fa menor sostingut. Es veu que és una cosa molt estranya d' escoltar, diu el locutor de la ràdio. Clar, si es fa menor, i sostingut ...

- " Se m' ha girat el volant del seient " - ho diu una veu d' home passant pel carrer, de nit. Suposo que amb una bicicleta. Em quedo pensarós.

- L' ambició, en el sentit correcte de la paraula, s' hauria de limitar al que aspira la humilitat quan ens trobem en aquella situació en què no ens veiem capaços de fer res. Llavors, esdevé útil.

- Un cotxe i a dins, un home tocant un blues amb l' harmònica. Negra nit i lluna grossa. El carrer, solitari, envoltat de pins. L' home toca realment bé, els uls tancats,amb sentiment. A més, avui he sortit a córrer. Tot plegat, molt estrany.

Filtres

Sento el motor de l’ avioneta apropant-se, mentre treballo desfent els darrers nusos a les canyes de les tomaqueres. Aixeco el cap i li segueixo el vol circular de sud a oest. És un vol proper, no com els dels avions comercials que suren més amunt. En un moment determinat es poden veure inclús els ocupants, quan sobrevolen el meu petit hort. Després s’ allunya cap a les darreres llums, a ponent. El dia s’ acaba i l ‘avioneta es fa un punt petit. Li faig unes fotos utilitzant l’ objectiu més llarg, casualment avui he portat la càmera fins aquí. Després, a l’ ordinador, enquadro i m’ entretinc aplicant filtres a les fotos. Segons el filtre, la foto canvia ,i amb ella, cert sentiment. El cel i l’avioneta donen per somiar, i els somnis també es filtren , es fan més grans , s’ enquadren i després s’ observen quan ja deixen de ser reals. Però segueixen essent bonics, perquè duren.

 ( burlesque )

( zleke )

 ( mercury )

Matsukaze

Cap pal·lidesa

no avisa que, de sobte,

ha de marcir-se

l'esclat de la florida

del cor de qui ens estima

Ono No Komachi

Més enllà de

l' esclat de la florida,

el vent d'autumne.

Vida d' un nàufrag ( V )

(  Cal parlar de la vida anterior del nàufrag ? No cal. La raó es fonamenta en que aquest home ara ha deixat de tenir un passat, a l’ illa on s’ està tot sol no hi té cap mena de interès. Explicar la seva vida fins on comença aquesta petita història seria un recurs massa fàcil que obriria un ventall de possibilitats on possiblement el naufragi acabaria sent el menys important, un capítol final, com la porta que de repent i sense previ avís s’ obre al mig d’ una ciutat per donar pas a una platja  paradisíaca, on hi regna la pau, el sol i el verd del mar enmig de sorra blanca i palmeres. Això només seria un anunci de vacances i si anem més enllà, una metàfora d’un fracàs : quan un fracassa estrepitosament se sol dir que naufraga, i aquest no és el cas del nostre home. El nàufrag no viu dins cap bombolla  mentre s’ està en una clínica mental o es passeja per Central Park de nit convertit en un pidolaire boig d’ ençà de la tragèdia. No hi ha cap flashback revelador de cap secret relacionat amb ell, per la senzilla raó de que la seva vida anterior ha estat completament anodina. Amb això el que vull dir, com a narrador, és fàcil : aquest nàufrag té poques possibilitats de sobreviure en aquest mar de lletres . )

El rei pescador, pensa ara mateix mentre està recollint la gàbia que s’ha fabricat, una gàbia amb embut, com les que es feien servir tradicionalment al seu país i més concretament, com les que tenia el seu avi.  Tiba de la liana lligada tot el dia a la roca. L’ ha provat en  una fondalada descoberta no fa massa, dins una zona d’ esculls on hi va arribar una matinada tot resseguint la línia de la platja en direcció nord. Aquesta descoberta va tenir la seva part emocionant, no només pel fet de traspassar les seves passes una frontera física i mental – mai s’ ha aventurat més enllà d’ on va eixir el primer dia- sinó perquè de seguida que va veure l’ indret es va treure el mapa del tresor i va tenir un petit ensurt : d’ on sorgia l’ itinerari vist ja dotzenes de vegades, anomenant el port del diable, hi havia dibuixades unes roques com aquelles i al seu davant, una paret molt alta, un penya-segat imponent  amb una taca fosca a la seva base, un lloc anomenat la caverna del laberint.

A saber quan es va dibuixar el mapa - segueix pensant-  perquè el nàufrag ha mirat i mirat al llarg de la paret de roca  que s’ alça damunt seu  i no hi sap veure cap indici d’ una cova.  Amb els anys   els llocs canvien com les persones.  N’ ha resseguit tota la base, cercant algun indici de cap a quin lloc podria dirigir-se una persona amb un tresor per amagar. Per força hauria d’ haver-hi una entrada arran de mar, perquè així surt indicat ; d’ altra banda, el fet de descobrir-ho  li ha suposat una segona sorpresa, doncs el camí assenyalat ha deduït que progressa per dins de  terra , almenys fins a un punt  marcat com L’arbre del penjat, que és la primera fita  identificable com a un lloc a cel obert. Qui va dibuixar el mapa ho va fer, i això estava clar, per al seu propi retorn a l’illa, si és que hi va tornar alguna vegada. No volia pas que ningú es pensés res de camins amagats sota terra, o no es va molestar a indicar-ne res. O no ho va fer ell, o era més d’una persona. O...a saber, no el preocupa massa, ara que l’ ombra de la gàbia va sorgint del fons de les aigües fosques.

El nàufrag  no sembla sentir cap mena d’ ansietat per descobrir res. L’ emoció de la descoberta se li esborra al dia següent, no sembla tenir cap mena de pressa per fer res. El mapa, simplement li suposa una manera de conèixer l’ illa sabent que té tot el temps del món per fer-ho. Potser no s’ ha plantejat ni tant sols la manera de sortir-ne’ n, potser és que no vol tenir cap mena d’ esperança de retornar enlloc. Qui sap si potser, inclús, s’ està acostumant a viure sol sense sentir cap soledat, com sentia abans de vegades, amb multituds vivint al seu voltant. Tot i això, la curiositat no sembla abandonar-lo del tot.

I doncs, què hi feia aquell cofre, al mig de la platja on havia anat a parar ? Al nàufrag li sorgeix aquesta pregunta mentre camina vorejant l’ aigua. La marea ha baixat i si gira l’ esquena totes les seves passes formen un camí que es perd en un cert infinit, esborrat a la matinada. Dins el sarró, nota com es mouen les pinces de la llagosta acabada de recollir. Està content, per la pesca i per no haver trobat cap cova. S’ ho diu a ell mateix per mirar d’ apaivagar una il·lusió nascuda al pit. No en té cap necessitat, de buscar un tresor, es diu a ell mateix. No li servirà de res, els tresors son com la felicitat, paraules fabricades per fer-ne publicitat. Això li va dir un amic seu, feia temps. Publicista, és clar. Desenganyat de la vida i fidel encara als mateixos principis de felicitat, mantenint-los amb una negació irònica. Reia, quan discursejava sobre la felicitat. Reia i esperava alguna cosa. Si hagués estat en aquella illa, Ja hauria fet tots els possibles per marxar-ne.

El nàufrag no. Ell ara no té excuses per ser feliç allí, ni per ser covard. No hi ha ningú que li ho digui. El sol declina, tenyint de mica en mica el mar, que es va argentant en tota la seva amplitud ; les ones d’ escuma blanquíssima, moren i neixen sense parar, donant sentit a tota la quietud en la qual sembla immersa l’ illa. Si tingués la seva viola, seria un bon moment per tocar-la. Beau soir , de Debussy. La pensa, la música, tancant els ulls, assegut al tronc davant la cabana. Es treu les ulleres i busca el seu rostre a l’ únic vidre que resta sencer.

S’ aixeca i pren el camí a la llacuna, té ganes d’ escriure, fa dies que no ho fa. Fa dies que no dorm a la cova. El camí se’ l coneix bé, per això s’ hi endinsa, dins la selva, quan ja fosqueja. No se n’ adona fins que les travessa, les roques com esculls que precedeixen l’ arribada a la llacuna. A la riba oposada, aixeca la vista. La música s’ eleva dins la seva ment, l’ ha anat acompanyant durant la marxa lleugera com un salm, repetint-se dins el cervell, una melodia que ha esperat a créixer quan amb els ulls alçats, ha vist la paret verda, alta com un penya-segat, damunt de la seva llar, una caverna tapada per una cascada que mai s’ ha parat a pensar d’ on sortia.

Aquest pobre diable que és el nàufrag, ha arribat a port.

Una més...

Al setembre hi ha tan sols més moments de sol de migdia que cap altre mes, potser perquè els sentits respiren l' aire tebi de les darreries d' estiu escolant-se en brins  removent el cel i una mica el pensament com si aquest estigués estirat en una gandula tot esperant finiquitar les darreres alenades d' un viatge mai iniciat.

Després de segar la gespa i regar-la amb la llum del capvespre, a la nit, em descalço i en trepitjo la seva frescor, i camino  en aquest petit tros verd sota dos pins que em superen en edat, on en un dels costats, cinc hortènsies segueixen entestades amb les seves flors agafant el to rogent de tardor. De vegades, en aquest foscor encara hi sorgeix una lluerna, verda de quan l' estiu s' inicia, i tots els viatges encara són possibles. I camino amb els peus nus, cap a direccions remotes. Les flors de les hortènsies no s' han de tallar mai fins que arriba l' hivern.  

A la tardor em dedico a planejar viatges, que possiblement mai arribaré a fer     

Quan no passa res

Si no hagués passat que va entrar una amiga seva i ella es va girar ; si no hagués passat que jo vaig cedir el meu pas a una senyora acabada d’ arribar a la caixa de la benzinera just per l’ altre costat que el meu ; si no hagués passat que jo, aleshores, vaig fer un pas enrere al veure el seu clatell perfecte ben a prop del meu rostre articulant-se mentre encara parlava amb la seva amiga, tot pensant en la possibilitat d’ un xoc fortuït si tornava a voleiar el seu cos en direcció cap al fons de la botiga ; si no hagués passat que, efectivament, va girar  per la seva esquerra tot acomiadant-se, de tal manera que ni em va veure i tot seguit es va perdre pel passadís ple de gent d’ aquell diumenge de tardor  ; si no hagués estat per la meva cara d’ estaquirot amb un gelat de xocolata a la mà i la mirada perduda cap allà mirant de retenir el seu perfum d’ estrella fugaç...

... la dependenta no hauria rigut endevinant-ho tot i jo no m’ hauria fixat en la seva cara desapercebuda, el seu cos gràcil dins un uniforme gras, els seus ulls de porpra   i és clar, mai no li hauria preguntat quina cosa li feia tanta gràcia i ella no m’ hauria dit que res, que eren coses seves mentre jo em fixava en un llibre que tenia sobre el mostrador, el mateix llibre que jo tenia a la meva tauleta de nit, una coincidència a partir de la qual jo vaig aprofitar per reivindicar-me amb la frase final de la història, així , a l’atzar, per veure com reaccionaria perquè en aquell moment vaig pensar si ella no escrivia pas històries com aquella, o com aquestes, en què tot podia esdevenir possible si així ho volia ella, o jo també, doncs també em passava el que la intuïció em va fer explicar-li, més tard, en la seva hora lliure, allò del que volia dir Balzac quan va escriure que l’ aigua és un cos cremat, és a dir, les llàgrimes del fracàs, una rèplica davant la qual em vaig quedar sense paraules mentre els seus ulls grisos m’ explicaven una altre història...

Si  hagués passat així, em dius ara que ja ho saps,  que en aquella benzinera mai no han venut gelats de xocolata. Em fas un petó i rius, contenta de saber-ho tot . Em dius que no passa res.  Tu i el teu clatell perfecte, sortint del llit de matrimoni.

A la llibreria

L’ home entra a la llibreria, amb presses. Hi ha gent esperant, sense fer cua, doncs l’ establiment no dona per un luxe com aquest ; la majoria agafa els diaris i  espera allà on pot estar-se dret sense fer massa nosa. L’ home, però, s’ ho fa anar bé, només vol fer una fotocòpia. Per a la funerària, afegeix. La mestressa sembla que sap del que li parla perquè li diu que per la funerària en son dues, de fotocòpies. S’ ha quedat parat davant meu, tapant l’ exigu pas cap al fons de la botiga just enfront de la caixa. La propietària, amablement, li diu que primer va un altre senyor, que fa estona que s’ està esperant. Assenyala un home bigotut i baix, de cabells grisos cenyits al crani com un casc i ulls petits, buits, que semblen no mirar enlloc ni ningú ; un home gran, potser no tant gran com l’ altre, del qual li albiro l’audiòfon a l’orella dreta i una gorra tapant-li la calvície la visera de la qual li cau cap un costat amb aire de macarró portuari. Penso en “La llei del silenci”, mentre em fixo en la gorra i la butxaca dels pantalons grisos, d’on sura a la seva vora una taca difuminada d’ un to de color marró llefiscós, produïda pel temps , la mà i la manca de suficients rentats . D’ una de les travetes pel cinturó hi té lligada una cadena amb tanca de ganxo que penja fins amagar-se en una butxaca més petita; als peus, unes sandàlies de frare d’ aquestes que es porten ara, mig tapades pels camals que moren mig arrossegant-se pel terra. L’ home estira el braç cap al bigotut, amb un clar, clar, faltaria més. Aquest, situat al centre de la botiga de fa estona, al mig del pas sense gosar moure’ s massa, una mica avergonyit per ser ara el focus d’atenció inesperat, demana un sobre, amb veu baixa sense quasi bé obrir els llavis.

Em quedo sorprès. L’ home bigotut només vol un sobre i ha esperat estoicament dret, immòbil com una estàtua en mal lloc, una bona estona només per això. Mentrestant ha entrat més gent, entre ells un home jove, vestit d’ esport, amb dues monedes a la mà i un diari a l’ altra. El clàssic comprador amb l’ import just. La mestressa se’ l mira i em mira de reüll a mi, mig tapat per l’ home de la gorra. Tinc temps, així que li faig cara de tranquil·la que ja em va bé, d’ esperar. Treu un sobre d’ un calaix. ¿ Así le va bien, sobre de carta ?, que li pregunta. L’ home somriu davant la vista del seu objectiu, el bigoti s’ amplia com si s’ obrís un teló, els ulls s’encenen i afirma amb el cap : Sí, de carta. L’ home, dedueixo, escriu cartes. Em fixo en les seves mans quan arreplega el sobre, son mans fines però de dits llargs i forts, cuidades. En paga cinquanta  cèntims. Com fa cinquanta anys, que penso. Dona les gràcies educadament i marxa, el sobre a la mà. El segueixo amb la mirada, algú l’ hauria d’ aplaudir o donar-li uns copets a l’ esquena, com a un campió. Però la gent badalla, fulleja revistes, mira el mòbil i es clar, espera. I jo em quedo amb el vers de la carta esquinçada al vent i penso en la protagonista de la pel·lícula en blanc i negre tot tornant la vista als pantalons grisos de l’ home de la gorra i a la cadena que li penja.

De seguida i sense perdre un minut, la mestressa ja ha obert la tapa de la fotocopiadora, col·loca el carnet per fer les còpies de la funerària i de pas cobra l’ import just del client que ja sap que passa això, els diumenges al matí en una llibreria de barri. Un llum verd esperança llisca dins l’ aparell ; quan acaba, obre, treu el paper, el gira i, hàbilment, situa el carnet girat a l’ altre punta mentre tanca altre cop i torna a pitjar el botó : la fotocòpia surt impecable a dues cares. Encara m’ impressiona ara, veure com se’n surt la mestressa, de fer una fotocòpia a duess cares d’un carnet d’ identitat. Si ho hagués de fer jo, li gastaria tot el paper de la llibreria.

A la porta de l’ establiment, dues veïnes es troben i xerren ; un nen es cola entremig i mira còmics : això feia jo a la seva edat. I de més gran, mirar la filla del llibreter, un parell d’ anys més gran que jo. Un primer amor, tendríssim, reservat pels matins de diumenge. Mentre penso en què s’ haurà fet d’ aquella noia giro el cap, perquè em criden. L’ home de la gorra busca diners a la butxaca llardosa, una bonica metàfora per anotar al breviari. La mestressa em diu si seran els diaris. I el conte de la Pilarín, afegeixo. Al fillol li agraden. L’ home de la gorra pregunta : cinquanta, dius ? Seixanta !, li diu ella vora l’ orella de l’ audiòfon mentre agafa el conte de sota el mostrador i me’ l dona. Ell se la mira , somriu burleta, i paga. Sembla una història repetida cent vegades. Se’ n va, amb presses, no sé si a la funerària.

Pago amb bitllet i busco els dos euros que em falten . La mestressa busca alguna cosa dins la caixa  i quan li allargo el que falta se’ m queda mirant, estranyada. Dotze, m’ ha dit, no ? – li dic jo. Ella llavors se n’ adona i em diu que, efectivament, estava buscant el meu canvi. Em dona les gràcies i després encara se’ n recorda de tallar-me el cupó mentre la vista se li’n va ja al proper client.

La mestressa no ho sap potser, però ja no queden masses llibreries com la seva. Amb un adeu que no sent ningú, encara espero, al sortir, veure aparèixer l’ Eva Saint Marie, que ha estat flotant inadvertidament en l’ ambient de la botiga, enmig de cap silenci. Potser encara és al llit, a aquestes hores.

Vida d' un nàufrag ( IV)

dietari d'un llibre en blanc (II)

M’ he deixat barba, finalment. És graciós, perquè no puc veure la fila que faig. Manco d’ espills, en aquesta illa, el meu cos resta incomplet als meus ulls i trobo a faltar el meu rostre, sobretot els ulls. Una mirada als propis ulls, com la que feia cada dia quan em pentinava, m’ afaitava o em rentava les dents : una mirada neta, sense obstacles ni artificis ; no era pas una mirada a l’ànima, com diria el poeta, perquè qui pensa així sempre hi veu uns ulls clars i benignes, diàfans, tots plens d’ estrelletes i l’ ànima, per desgràcia, sol ser més tèrbola i confusa, almenys la meva. No va per aquí la cosa, no, jo hi tenia un llistó als ulls quan els mirava, era com una línia de flotació, una vara, una mesura de l’ equilibri del meu ésser que corria en paral·lel al joc de les retines, d’ una fredor que ara em sembla una manera de definir perfectament – o potser de disfressar – la racionalitat de la meva vida anterior, sempre mesurada amb la consistència d’ aquella mirada, variable a les pors del moment però en certa manera, immutable. Jo em mirava els ulls al mirall i podia esdevenir sempre el mateix home, perfectament definit en totes les seves dimensions.   Jo, repetint-me com si fos la imatge enfrontada de dos miralls. En definitiva, la vida amb els seus dies plens de tot i de res a la vegada.

He mirat de cercar alguna manera de veure’m però si haig de ser sincer, no m’ hi he esforçat massa. Encara conservo les ulleres de sol, graduades, gràcies a la goma elàstica que em van regalar a l’ òptica abans de naufragar. El problema és que si me les trec em veig borrós, i més tenint en compte que un dels vidres està esquerdat com si algú m’ hi hagués tirat una pedra al damunt. Sort encara que tinc l’ altre bé, d’ aquesta manera puc llegir el que escric, quan no escric. Abans llegia al llit, era la darrera cosa que feia al dia. Ara no puc i només em queda el consol de bastir unes quantes frases on poder mirar d’ agafar el son, tot i que és difícil. Hauria d’ escriure molt i em temo que no tindré prou tinta per fer-ho ; ni temps ni ganes, probablement. El fet de no llegir una història ja traçada per algú altre és una altra hàbit difícil de superar. En aquest sentit i per evitar avorrir-me com una ostra,  aquest no serà pas un quadern de bitàcola, sinó més aviat un quadern de fugida. Un refugi com si fos un llibre, tan necessari com la realitat mateixa, de la qual no en sabrà res qui es molesti a llegir-lo, si acaba sent alguna cosa més o menys intel·ligible. L’ equilibri dels meus ulls potser en serà l’ únic responsable, de tot el que deixo escrit aquí. La racionalitat, al capdavall, segueix existint en aquesta terra envoltada d’ aigua. M’ he adonat que a pesar de la barba i les ungles cada cop més llargues – he mirat de menjar-me-les però és del tot impossible fer-ho -, segueixo posseint una racional manera de veure les coses difícil d’ eliminar, com si mai hagués tingut aquest costat salvatge del que tant es parla, fet sempre  temut com temien els antics la fi del mar, una imatge de vaixells caient al no res, quan tothom es pensava que la terra era plana. Escrivint això aqui i ara, dubto si no serà pas veritat, que el mar s'esmuny cap al no-res.

Li tinc por, al fet de convertir-me en un salvatge tot i que sé del cert que mai hi arribaré, a una situació així. En igual mesura però, no em sabria greu de tornar-m’ hi, sempre que acabés sent com qualsevol animal, pendent només de viure sense esperar la mort ; sense consciència, sense raó ; sense parlar i es clar, sense pensar més de dos segons seguits. Impossible, i en canvi, em fa por. Sempre tinc por dels impossibles.

Parlar sol no ho trobo bé, així que per mantenir les cordes vocals actives, canto o miro d’ imitar sons d’ animals i ocells. Hi ha lloros, a l’illa. No estaria malament de tenir-ne un de domesticat. Parlaria amb ell, és clar, i li ensenyaria paraules. Triar-les serà una bona manera de passar l’ estona.

La Libreria ( Spoiler )

(...) Tots hem de ser iguals. No tots nascuts lliures i iguals, com diu la Constitució, sinó tots fets per ser iguals. Cada persona, la imatge de tots els altres : així és com tothom és feliç, perquè no hi ha muntanyes que els facin encongir-se, que els facin veure' s menuts. Amb tot això, un llibre és un fusell carregat just a la casa del costat. Crema' l. Treu la bala de dins l' arma. Fes un trau en la ment de l' home. Qui sap qui podria ser l' objectiu de l' home culte ! Jo ? No els aguantaria ni un minut. I per això, quan arreu del món les cases van ser tractades a prova de foc ( l' altre dia tenies raó en la teva presumpció ) i els bombers van deixar de ser necessaris per al seu propòsit, els van donar una nova feina. Van fer-los custodis de la nostra tranquil·litat d' esperit, els van donar com a feina el centre del nostre pànic, comprensible i legítim, a ser inferiors, els van fer censors oficials, jutges i executors. Això, Montag, és el que tu ets, i el que sóc jo. (...)

Ray Bradbury , "Fahrenheit 451" ( 1953 )

( Farenheit 451 - la temperatura a la qual el paper del llibre s' encén i crema ).






( Spoiler de La Libreria, d' Isabel Coixet : Fahrenheit 451 és el primer llibre que ven a la llibreria la protagonista. El comprador és un home que viu sol enmig dels seus llibres, alienat del poble  . Al final, la llibreria crema.)