Esboços de Provence ( III )

Saint Rémy de Provence : vinyes i gira-sols, abans d´arribar-hi. El poble, una postaleta dels petits pobles de la France, amb carrerons respirant història sense grans històries per explicar, amb cases mantenint el seu ordre arquitectònic de façanes mig brutes ( potser mig netes ) poblades de porticons blau cel. Un vell rètol d´un cafè ( el Courbier ), una paret emparrada, uns tagliatelli a la carbonara. I en un pati ombrejat de plataners, la merla de Juliol, botant sobre la grava. 

De nit, una petita obra de teatre al carrer : Frederic Mistral, voltat d´amables danses folklòriques, amb nimfes desapareixent i apareixent sota les porxades de l´Hotel de ville. Un premi Nobel d´una antiga llengua desapareguda, una figura reclamada encara, poc reconeguda. Si la reconeixo és més per algun nom de carrer de casa nostra. Cerco uns versos d´ell, em surten dos de suggeridors :

Ah !, se me sabien entendre !

Ah ! Se me voulien seguí !

Sense saber-ne, el provençal, bonic de llegir.

A l´hotel, em donen la número tretze. Dormo com un soc.

Esboços de Provence ( II )

Cercles. Hipnòtics, un se´ls mira encuriosit, sobretot per aquesta mena de perfecció de les corbes, com només saben fer els amants de l´estilisme més acurat. Tant se val que sigui un camp de lavandes com un de blat, o de girasols o vinyes, o un simple hort ; en tots els casos la mà d´un bon pagès en fa petites obres d´art, tapissos de colors damunt la terra, l´híbrid perfecte de natura i home. Llavors és quan un recorda les seves mans, com les del manobre o les del fuster, i se´n fa creus del portent habilitat en elles, que, com les d´un jove artista de talent, desconeixen la seducció de les lloes futures. La raó és inapreciable : aquests camps sempre han estat cuidats així, de pares a fills, i el sentit de la bellesa només pot arrelar en el moment de marxar. A tot arreu passa el mateix, i la paraula desarralament prové de totes aquestes coses.

*****

El camí és una randonnée, una altre mena de cercle per sobre, i per sota, de dos blaus ben diferents. Un mezzo per on viatja el perfum d´un i els petits somnis de l´altre. Essent dilluns, està poc transitat. Hi ha pocs dilluns d´aquesta mena. M´assec : unes bales de palla, tornejades de llum, em fan aturar. El groc, el blau, el vermell de les paparoles, la ginesta florida, el brunzit de les abelles...trobo a faltar el riu ; el Roine passa per l´altre costat dels turons, més a l´oest, per sota el pont d´Avignon , on la gent balla en cercles, segons diu l´antiga cançó infantil.

*****

En aquesta època de l´any, els colors s´ho empassen tot. El paisatge és com un préssec a punt de mossegada. I jo sempre tinc gana.

Uns moments...pel mar

És aquí on em retrobo amb el mar, ni que sigui uns instants, havent dinat d´un bon plat de moules que feia temps que no provava. Davant el blau d´aquesta curiosa platja és com si fos dins un quadre : la línia de l´horitzó...abans però, o ara, o sempre, el cel, les aigües tranquil.les, l´escuma blanca trencant la sorra...la platja queda més enllà – d´aquí la idea del quadre -perquè per davant dels meus ulls asseguts al sol, uns cinquanta metres enfonsant la sorra tan sols un parell de pams sota l´aigua. Les restes d´una tempesta ? No ho sabria dir. Em ve al cap algun haikú de naufragis a la sorra, llegit fa força temps. I l´Otis Redding, redescobert fa poc temps.

El que si hi ha és una passarel.la de plàstic enfonsada en aquest tram marítim per on els banyistes fan via cap a la sorra, un camí rectilini a la península – o braç de sorra, o una illa si fos dins el quadre - ; una mena de drecera cap on juguen els infants, un camí cap a l´ànima del sol, del bon temps, de l´estiu.

Saint Pierre sur mer, a cinc de Juliol 

Esboços de Provence ( I )

Aficionats a la pintura despleguen els seus estris sota uns cirerers. Americans, buscant Van Gogh per uns díes. Enfront seu, un gran camp conreat de lavanda. El paisatge s´exten més enllà marcadament acolorit per les espigues d´entonats blaus, quasi bé diria que liles, tan característic d´aquesta regió de la Provença. Davalla, des d´aquest punt un pèl més elevat, cap al perfum del més de Juliol del camí fet, voltant mil-i-un contrastos en aquest dia de nuvolades i llum intermitent.

Aficionat com ells trec jo també els meus estris, amagats en algun punt del record. La fortuna d´aquest petit viatge em permet retrobar la ploma i el quadern, i mirar d´escriure quatre ratlles de vida viscuda enmig d´una altre que em sembla ara llunyana, sinó fos pel record, sempre amatent, d´una ginesta florida, d´un bon vi, d´una rialla propera. Aficionat com ells, miro de pintar un record, fugitiu, per  quan faci falta.

Sault, a sis de Juliol

Desencontre

" Y mirá que apenas nos conocíamos y ya la vida urdía lo necesario para desencontrarnos minuciosamente ."

Julio Cortázar, " Rayuela " ( 1963 ).

Insomne

La vista s´estengué sobre les quatre gotes caigudes feia tant sols uns minuts. Apreciables al tros de grava allí on quedava a cel obert, si hagués aixecat cada una de les pedretes i les hagués posat del revés, res no hauria fet pensar en la pluja. El sol lluia i la seva mà, llarga i ossuda, deixà anar la cortina altre cop per sobre la finestra, aconseguint l´ombra que els seus ulls cansats desitjaven per poder dormir ni que fossin uns minuts.

S´estirà al sofà i provà de fer-ho. Inmediatament entrà en un somni on retornava vora unes roques, en el que semblava un prat alpí. S´havia escapat d´aquella casa, o per alguna raó desconeguda, qui sap si només pel fet de tancar els ulls, el que era la casa s´havia convertit en aquell tros de Pirineu, tot i que alguna cosa li deia que no ho era, de fet, el Pirineu, sinó un lloc semblant. Girà el cap per sobre les roques i un llac d´aigües molt clares – d´una claror grisenca però nítida i pura – se li aparegué al davant. Inmediatament es fixà en els peixos que nedaven sense cap mena de por dins el líquid element. La por no existia, almenys aquella por animal envers l´home. Ell ho copsà de seguida. Ell era un home i els peixos nedaven sense por. Els peixos, bressolant l´aigua. Sentir-se vora alguna cosa que no el rebutgés, malgrat estar resguardat, amagat rera unes roques.

De sobte, sorgit del no res, aparegué el felí, un lleopard d´ulls grossos vorejant l´aigua. Del primer instant de sorpresa i d´aquest al pensament de ser afortunat de veure tan bell animal en franca llibertat, passà al sentiment de por al saber-se descobert en una llarga mirada mentre avançava el seu reflex distorsionat pels remolins dels peixos, inquiets, ara si, per una por veritablement animal i amenaçadora. El mira, i ho fa de reüll acte seguit passant pel seu costat, superant les roques no sap ben bé com, apareixent i fent-se fonedís com només els felins saben fer-ho. Del passat al present, del lluny a ben aprop, sent el respecte de l´animal per la seva raça i en particular, un cert menyspreu en la seva mirada, de la retina obliqua fixant-se en els seus propis ulls, certament esporuguits. Els ulls tancant-se, sense voler. No veu com marxa, sempre és ell el qui ho acaba fent. I per això es desperta, altre cop.

El sostre blanc segueix com sempre, amb la seva esquerda engrandint-se els suficients mil.límetres l´any perquè ell no se n´adoni de cap de les maneres. Mira massa al sostre, estirat al seu sofà. Els ulls vaguen per l´habitació, sense mirar enlloc. La mà finalment s´aixeca i se la posa de visera, sobre el front. Sent un soroll conegut, el del Roig entrant per la gatera. El sent sense sentir-lo, però sap perfectament que anirà fins l´estora del davant del sofà i s´ajeurà allí, fet un cabdell, el cap sobre el flanc amb la cua tancant el cercle. Amb el Roig vora seu, tot sembla tornar a lloc, com si aquell gat fos algú altre el qual suspengués la por. Gradualment, com qui s´endinsa en una successió de cercles, el cervell es va desfent un a un de tots els neguits de l´insomni passat. Estranyament alleugerit, es desperta per segon cop.

Es situa. Amb la mà palpa cap un costat, i nota l´escalfor al melic de la dona dormint, ajaguda al seu costat. No és a casa seva. Almenys, el que era casa seva. Dins l´habitació, la fosca s´escampa, tret de les petites línies de llum que ja entren pel vol de la finestra. Amb l´habilitat de l ´ invident, agafa la roba de la cadira i superant obstacles, obre la porta del bany i la torna a tancar. Finalment, obre el llum, més que res per no perdre el vell costum de fer-ho.

Democràcia

Semàfor en vermell. Finestres abaixades. A la meva dreta, remors d´una ràdio parlant de Madrid i algú d´aspecte mig cansat, amb cara de migdiada assassinada, les mans al volant. A la meva esquerra, el brunzit d´una moto d´alta cilindrada, i algú amb casc ben ajustat, hermèticament tancat, invisible al reconeixement. Jo, amb la meva música rumorejant entre tots dos. Una certa calor, potser més dins aquest casc que espera, menys als cotxes, per l´aire lleuger de la riera entrant i sortint sense presses. Al cel del davant, els coneguts núvols passavolants, posats per fixar-hi la mirada i pesar figues. Esperem. Molts minuts esperant rera els semàfors. Algú travessa l´asafalt davant nostre, xino-xano.

Semàfor en verd. La moto surt disparada , tot girant a l´esquerra. Les notícies de Madrid se´n van cap a la dreta. Jo tiro endevant i enfilo el darrer tram de l´avinguda, ja sense semàfors. Lliure, si això fos possible encara. Com el del cotxe negre, com el de la moto.

Pes ploma

Cada dia passa alguna petita cosa, no sé si memorable, no sé si diferent, en tot cas intrascendent però no banal. Avui hi havia un ocell amb una ploma al bec, en una branca d´un vell pruner d´escorça perillosament esquerdada i fosca, de fruits petits i dolços i on ha arribat, tal i com era d´esperar, volant.

Una ploma per a un niu, he pensat. Seria bonic seguir-lo fins a saber on l´està fent i veure´l, perquè un niu sempre és un petit prodigi de l´arquitectura sostenible i un se l´imagina en un lloc resguardat, tebi, fosquejat a les mirades indiscretes. Un lloc segur. Aquest pensament no te temps de madurar - metàfora perdurable d´alguna vida observada - perquè poc després l´ocell aixeca el vol, deixant-se la ploma sobre la fina branca, restant aquesta en precari equilibri ; tant, que acaba caient o, ves a saber, volant per ella mateixa, tal i com ho fan les plomes, balandrejant corbades pel seu pes ínfim com una closca d´ anou enmig d´un oceà, enfonsant-se dins l´aire fins que la perdo de vista. Un fet així, penso, no canvia res sota aquest cel de núvols atomitzats que fa avui.

A la tarda es veu que ha tronat, ha llampeguejat i ha fet un breu però intens ruixat. Un d´aquells com d´estiu. Ara miro la lluna, plena i rogenca de naixement. Sembla tranquil.la, mandrosa i desocupada. I en canvi molts d´ulls la deuen mirar, buscant-hi alguna cosa plena com ella mateixa . Delit i recança. La ploma a la lluna, potser no cauria.

Cera per cremar

No hi ha més cera que la que crema. L´espelma encesa llueix com un petit disc daurat i brillant, proper a aquest sol decantant-se cap a l´estiu. L´estació tomba cap a una altre, gradualment, sense preses. L´abella s´entafora dins el pètal de l´atzavara florida. Els primers tomàquets, aquests que en diuen primerencs, ja es deixen veure com les flors, enervants i tropicals, de les carbassoneres. A l´estirar el cos al matí, aquest es remou lleuger sobre llençols blancs. Les tardes assoleixen la pausa adequada de no haver de pensar en l´ esdevenidor, perquè aquest es va aturant de mica en mica, permetent assaborir dolçors de nespres, cireres i albercocs plens d´aigua. La letargia de l´estiu ablaneix els sentits i el cervell se´n va a llocs d´idilis perduts – un camí de carro, una casa pairal, una era de rajoles roges, una mata de cabells...- o fa i desfà totes aquelles coses que mai s´arribaran a fer totes.No cal pretendre que passi alguna cosa, perquè la cera ja es va cremant, com els grans de sorra lliscant dins l´embut del vidre. És com el dia aquell de final de curs, com tancar un llibre per obrir-ne un altre. És l´estiu, apropant-se com aquell rajolí de vi que tan bé descriu Aldecoa :

(…) ...y la joven se enguajó una gota que le corría por la barbilla a punto de precipitarse ladera abajo de su garganta hasta las lindes del verano, marcadas en su pecho por una pálida cenefa ribeteando el escote y contrastando con el tono tabaco de la piel soleada. (…)

Petit vol de tarda

Mentre baixo la carretera, la puput surt de la tanca verda i se´m posa al davant, guiant-me pels primers moments de la tarda, la de la becaïna d´ulls oberts i ment dispersa. Vist del darrera, l´aerodinàmica del seu cos bategant ales enèrgicament no té res a veure amb la seva figura plomada de bec llarg i cresta estarrufada, picant escorces d´arbre. L´estesa creuada dins l´aire batega com l´ocell petit però guarda alguna cosa d´àliga, potser per l´amplada negre i blanca d´ales morint-se serrellades, inapreciables quan resten plegades. Vola com si crestejés onades invisibles. M´acompanya el suficient fins a la inevitabilitat d´un canvi de ruta, que jo no puc seguir.