Triumph

Aparcada al carrer una moto, una “Triumph” de color negre. Hi és de fa uns quants anys. El seu propietari pateix un trastorn mental i suposo que per això, no la pot conduir. Mai se l’ha vist a sobre d’ella, però tot i això, la va canviant de lloc, tot i que de vegades, pot estar-se mesos sobre l’acera, davant de casa seva. Podria ser el principi o el final de una història, la d’alguna altra persona. Més aviat seria el final : la moto apareixeria com un element que serviria de nexe dels diferents capítols, com un actor secundari, sempre inactiu però present, una reflexió sobre el tema central d’un llibre, o d’una pel·lícula . L’espectador, d’alguna manera, pensaria en ella sense fer-ho, com un parent llunyà, o com un anhel desconegut. Només al final s’engegaria, i ho faria el protagonista. El veí desequilibrat li regalaria, per fer el que volés amb ella. Se n’aniria. Ni cal dir que el protagonista no ha conduït mai cap moto, tot i que aquella sembla feta expressa per a ell. Algú li ho diria. Li diria : “T’estava esperant, ara ja podem marxar. Ves allí on ella et porti “. Llavors marxaria i el millor de tot, com passa a les pel·lícules, es que no sabríem mai el seu destí ni ens ho preguntaríem tampoc - la llibertat no té casa, pensaríem si reflexionessim sobre aquest fet-. El fet és que finalment, sentiríem el motor allunyant-se, carretera enllà. I així s'acabaria la història, amb aquest so que queda molt bé per acabar un llibre, però que a la vida quotidiana, només serveix per despertar-te quan estàs a punt d'agafar el son.

A l'Alzina Bonica

L’Alzina Bonica. Fa uns dies vaig aconseguir de fer-li un parell de bones fotografies. Contrallum en blanc i negre. Un raig, en una d’elles, s’allarga entre les branques centenàries fins quasi bé arribar al terra. Era a la tarda, després de sentir alguna tronada llunyana, pel Bages. M’hi vaig passar una bona estona. A l’acabar, me la vaig mirar i li vaig donar una tustada amable, amb la mà, damunt l’escorça, com aquelles que es fan als amics després d’un cert temps de no veure’ls. El contacte va ser aspre i dur, tal i com era d’esperar. Quieta i forta, senyora del seu bosc, del seu tros de terra. Em vaig allunyar sense girar el cap. Ho faig sovint ara, de no mirar al darrera.

Després em vaig asseure vora el Coll de Boix, arran de camí, davant una vista senzilla de turons, suaus i feréstecs . El vent de migdia, molt suau, salvava el meu cos dibuixant-lo damunt la pell en lleu carícia. Ara també m’assec més sovint, i miro sense veure res. El cel blaveja damunt la pinzellada blanca del dia, allargassant ombres d’arbres. Llavors el paisatge s’obre com una flor i el mon deixa de ser una mena de presó de la qual no en soc conscient fins que una darrera l’altra, el propi cos s’allibera com un globus del seu aire d’aquells neguits invisibles i permanents; com certs sentiments, sempre a dins, endins, dels quals no en sé res. Desapareixen, sense més, pendents d’identificar. Llavors m’aixeco i segueixo el camí, lleuger i cautelós, com aquell raig de llum que no acaba de tocar el terra.

De pedra

I tot d’una es va preguntar quina cosa havia fet malament.

Aquesta mena de preguntes sorgeixen davant la realitat del fracàs. Normalment, a més, requereixen d’un examen de consciència sovint poc reflexiu, a poc de fer-ho de seguida al constatar la derrota. Adonar-se dels propis errors necessita temps i una perspectiva que només aquest i l’experiència pot donar. Així que quan es va fer la pregunta, la resposta havia de ser, per força, errònia. La causa era la culpa d’algú altre. Ell ho havia fet perfectament bé, de manual : el primer cop no l’havia vista, la pedra. Es va trobar al terra, caigut de bocaterrosa, mossegant, com se sol dir, la pols del camí. Així estant va assimilar la topada i va entendre el que evidentment era un avís pel que podria tornar a passar. Es va aixecar, doncs, va fixar-se en la pedra culpable i la va agafar. No li tornaria a passar més, amb la mateixa pedra. Se n’havia d’assegurar. Per fer-ho, va decidir tirar-la precipici avall, però no va comptar amb la pesada motxilla que portava a l’esquena, que el va acabar desequilibrant.

Mentre queia, doncs, tot d’una es va preguntar quina cosa havia fet malament. No era la mateixa pedra amb la que va ensopegar. No podia ser culpa seva mai de la vida.

Mai de la vida, però mai. D’això n’estava ben segur, mentre premia amb força el roc dins la seva mà, lluitant per salvar el buit per on aquella s’anava escolant  a velocitat vertiginosa.

Mar i cel

(...) Amb tot, allà estaven aquelles dues extensions de blau estàtic - el cel i el mar encalmat - mirant, indiferents i distants, el tumult del temps present i els memorials del passat precari. Sempre hi ha quelcom de transitori i neguitós en la impressió d'una ventada sota un cel ras.Sembla no arrelar-se en la solidesa de les coses, està comdemnada a remetre de pressa i esvair-se com una flor tallada. I en aquells dies els pensaments sobre el vent i els pensaments sobre la vida humana estaven a tocar de la meva ment. La remor dels nostres dies sembla, així mateix, una fase momentània de l'existència del silenci etern. I el vent, enfront d'aquella massa de blau deturat, era com el vent d'una ala de papallona. La placidesa del mar era també digne de recordar. Shelley parla d'un mar "famolenc de calma" i en aquell indret hom podia entendre la frase.(...)

R.L.Stevenson, " Sobre l'encant dels llocs desagradables" (1874 )

( trad. Xavier Zambrano )

inclòs al recull "En defensa dels ociosos" ( Viena Edicions, 2016 )

Fugaç

Ahir, sense voler-ho, vaig veure una estrella fugaç. Perseids en diuen els entesos ; o bé les llàgrimes de Sant Llorenç, com les coneixem per aquí. Va ser una, només. Del pati de casa no és habitual veure-les, per lo que em va agafar desprevingut, pensant en aquell moment en antics mesos d’Agost, quan sortia a viatjar. Bé, quan començava a pensar-hi, perquè de seguida la ment va ser tota plena únicament de la llarga corba que va descriure l’estel fins a fer-se fonedís. Potser és l’ estel fugaç amb més trajectòria que he vist mai, i potser va ser el més fugaç de tots.

Aquesta mena de fets encara tenen la propietat de fer-me oblidar de tot el demés, quan passen. Em vaig quedar aturat, mirant el cel. La mitja lluna creixent semblava badallar al despertar-se vora els turons, i em mirava com si no hagués passat res, i jo com el pescador esperant l’estrebada de la canya que m’assegurés alguna cosa al cove, vaig pujar al terrat, damunt el garatge i el safareig, un lloc privilegiat ara a l’estiu. L’aire hi corria fresc. Em vaig asseure en una cadira òrfena de ferro forjat que encara aguanta el meu poc pes ; és manca també, li falta un dels reposa-braços ; és incòmode i antiga, però fa la seva feina i aguanta el que faci falta. Ha aguantat molts culs d’ençà que la van fer, apart de ser dura com l’espai que em miro aixecant la vista cap amunt, esperant una segona vegada que no arriba. No sempre es té una segona oportunitat, però l’espera et dona alguna altra cosa : amb els minuts, els ulls se m’acostumen a la nit, i a dalt les estrelles van apareixent una darrera l’altra, a la part més fosca del firmament i contràriament al que es podria pensar, al costat lluminós de la lluna, la qual és dins del quadre com hi podria ser el mar a poc que la vista anés més enllà.

Teoritzem amb una pistola a les temples . Aquesta frase l’he llegit fa poc, d’un assaig d’en R.L.Stevenson on parla de la joventut i de la vellesa, de les oportunitats perdudes, de la pretesa saviesa que els anys ens donen, del que fem i deixem de fer. El podria haver escrit ahir mateix i tindria la mateixa vigència de quan ho va fer, fa gairebé cent trenta anys. L’he memoritzat i em ve al cap com si fos un analgèsic. Teoritzo sobre les estrelles fugaces : no cal posar-hi il·lusió en veure-les una segona vegada, perquè la il·lusió és sorpresa, i sempre ens agafa desprevinguts, com un somriure d’algú de qui no esperàvem res o el vol de l’esparver fent pacífics cercles en la silenciosa tarda vora Can Bofí, diumenge passat. Era un esparver o una àliga ? He dit esparver perquè desconec si n’hi ha, d’àligues, tot i que amb les ales esteses, l’ocell vist era força gros.Volia que fos una àliga, i que només volés pels meus ulls. Pura vanitat, desig de voler ser algú especial. El vaig veure quiet, sabent que desapareixeria com desapareixen els somnis, ara que també estic capficat  en una novel·la de somnis, “ La societat dels somiadors involuntaris”, ara que porto dos dies de vacances i m’assec més en cadires disposades en llocs frescs i més o menys lliures, com la que tinc a l’hort on pelo algun préssec al matí mentre veig créixer els tomàquets abans el sol faci del seu pes un plom que només una piscina pot apaivagar, on veure l’ombra dels braços remant reflectida al fons del mosaic de la mateixa, tot mirant d’emular el pas d’algun dofí vora els boscos de pi, d’olors profundes i seques, romanins i farigoles i la sort de la papallona amb forma de banyista, si la sort ho permet, papallonejant pels jardins del bon Déu, que diria l’altre. Pel mig, en Bob Dylan, que torna com ho fa la Óssa Major.

Tot i les teories, l’estrella fugaç em dona l’excusa perfecte per prendre la fresca de nit i mirar al cel, a veure si en baixa una altre abans Sant Llorenç no arribi, sense masses plans per entremig.

D’ escriure, també en volia. Fer-ho sense cap cansament als ulls, pel pur plaer de fer-ho i de no esperar-ne res a canvi. L'orgull de l'outsider, ara que soc, finalment, a casa.

                

"Sense"

La tranquil·litat de viure. Ara podria  afegir un “sense”, però precisament no hauria de seguir amb aquesta paraula, perquè llavors el pensament es convertiria en una mena d’anunci de vacances o bé d’analgèsic o de qualsevol altra cosa que alteri la normalitat de la vida, la tranquil·litat de viure. Potser de la felicitat d’aquell segon i tot, l’impossible de recuperar.

Per tant, es tracta de no fer servir el “sense” i assumir totes les càrregues. Fer-les de ploma, relativitzar-les quan convingui, enriure-se’n amb el degut respecte i si això fos possible, allunyar-les i si cal, canviar-les. Enamorar-les, fins i tot, però no de la meva persona. Si fugen, tampoc passarà res.

Tot això seria l’equivalent a l’amor per una dona però sense ella, per posar un exemple. 

L'impossible

-Me'l pots reenviar ?. És només un segon.

Breviari (V)

·        - Truco a una persona a la feina. Una, dues, tres vegades. No contesta. Em miro el paper on tinc anotat el número i me n’adono :  em vaig apuntar el seu NIF i a sota, el telèfon. La G del NIF sembla un 6. He estat trucant al seu número de NIF, però no ha contestat ningú. Llàstima, la història prometia.

·    -   Focs d’artifici. Oh ! OOh! Oooh! Els ohs! es succeeixen com els èxits de la seva vida, tota ella n’és plena. Cada un d’ells en reclama un altre, i el següent el següent, el següent, el següent...i així fins que s’acabi, amb la traca final. Esgotat de tanta feina, morirà. Oh!.

·     -Primavera, com la frase aquesta d’avui és l’inici de la resta de la meva vida. Masses inicis, penso jo. Millor seguir.

     -Un client, a la feina : “ Mañana fue ayer, y hoy aún no tengo el presupuesto “.  Només per aquesta frase, val la pena anar a treballar un any sencer.

    -“You’ll never walk alone”. L’himne aquest em ressona a les orelles.

      -Gelat de nitrogen líquid. Fascinen, mots com aquests, per algú de poble com jo.

·    -La candidata socialista del poble, penjada del fanal del davant de casa, m’observa amb ulls amables, cansats i tristos. De l’altre costat, tots els  de la CUP, fotografiats des de l’aire, em miren com si fos l’arcàngel Sant Gabriel.

·    -Metempsicosi : traspàs de l’ànima humana.

·    -El dia de les eleccions - o de les votacions, com em deia un fuster jubilat fa una anys – em recorda molt el dia del sorteig de la Loteria de Nadal. Mai toca res però sempre hi ha la remota esperança de que un dia ho faci.

·    -Hi ha molts llocs inhabitats, tranquils i silenciosos...la major part del temps que no hi som : de petits, com el llit on dormo cada nit ; o d’inabastables, com el raig de llum que cau davant la plana d’un llibre que estic llegint.

·     -Cullo nespres del meu nesprer. Això s’ha de fer bé : si ho fas massa aviat, son amargs i no valen gaire cosa. Si, en canvi, estan al seu punt just, la seva dolçor és infinita.

·     -Escolto el refilar de l’ocell a fora, de bon matí : el seu cant em mostra el que hi ha fora i que a dins, per res del món existeix. Quan obro els finestrons de la cambra de bany, una llum clara i blanca va trobant tots els racons. Si hi havia algun malson de la passada nit rondant per allí, desapareix de cop.

·     -A les portes del cel un cartell de llums de neó hi diu : “ Open all night ”, com aquell darrer bar que mai tanca.

·    -Per poder dormir i descansar bé, s’ha de poder veure l’obscuritat amb la màxima claror possible.

·   -La natura no hi entén massa, de sentiments humans. Pel contrari, en genera molts, la majoria dels quals acaben pansint-se.

·     -“ Se cayó una nube”. Tal qual, després del tro just a sobre nostre. Un bon xàfec.

·    - Enfrontar-se a la realitat - cal parlar en primera persona-em fa adonar del que no soc. I jo no soc escriptor, per més ganes que en tingui, de vegades. No. De totes formes, segueixo escrivint.

Primer estiu

On abans les tiges creixien verdes, ara hi resten només els rostolls secs i daurats de l’or campestre : el blat, després de la sega, ja no hi és. No queden roselles, la seva vermellor és de pura primavera i si les vols veure, cal anar més amunt i de moment, cap allà no hi he pogut anar encara. Ja tot el sotabosc es va assecant lentament però alhora amb una rapidesa dels dies passats enmig dels quefers quotidians, els quals semblen ennuegar aquesta lentitud natural fins a fer-se conscient en una breu visita a la roureda com un llampec de mitja nit. Mentrestant, les orenetes xisclen i les cigales xerriquen la calor. I a l’hort, en canvi, les coses no van pas més de pressa : un ja voldria tenir tomàquets per collir i troba que no, que tot requereix el seu temps. Sovint passen aquests fets estranys, on el desig juga a allargassar les hores i en canvi , les esperes d’un cel blau en una tarda tranquil·la sense res a fer, l’escurcen de manera aclaparadora.

Les tomaqueres, però, ja fan surar flors grogues entre les seves fulles, d’una olor que no sé perquè, em fa sentir molt bé, com alguna cosa de la qual tinc la certesa insegura de que mai no s'acaba.

L'infinit

-         Saps què vol dir aquest símbol ? –

Ella li pregunta tot aixecant-lo amb la punta dels dits mentre  abaixa el cap per poder veure’l millor. Té uns brillants incrustats damunt la muntura d’or, unida per una cadena feta del mateix metall que li encercla el coll. Per poder-li tancar, l’home ha hagut de remoure-li la seva cabellera cap a un dels costats del rostre, descobrint la intimitat de la seva nuca, que no ha pogut evitar de besar a l’acabar d’oferir-li el regal. Després, amb les mans li encercla la cintura i atreu  el cos d’ella cap al seu, amb un lleuger arqueig d’esquenes mentre la seva barbeta acaba descansant com el cap de l’escurçó, manyac, damunt la seva clavícula.

Els brillants se li reflecteixen als seus ulls foscos, que ell no pot veure. Només albira les llargues pestanyes caient sobre els pòmuls i, esbiaixat, el rebrot en els seus llavis d’una ganyota que coneix molt bé. Després , deixa caure el penjoll sobre la seva pell amb delicadesa, allí on sota aquesta, hi ha un petit buit entre la gola i l’inici de l’estern, dins aquell clotet on un gust de fel sembla pujar-li per aquella. 

-¿ Que no t’agrada ?- fa ell. Ella somriu, mentre aixeca els ulls i reposa les mans damunt les seves.

-No m’has contestat...-insisteix.

-Que què vol dir ?- pregunta ell besant-li, ara, el coll. Mira el penjoll, amb la forma de vuit ajagut. El joier li va dir alguna cosa, del seu significat, alguna cosa que tenia que veure amb l’amor. D’aquell penjoll però, només en recorda el preu. Té aquesta habilitat, ell. Recorda els preus de les coses, no el seu significat.

-És un símbol de l’amor, reina. El vaig comprar només pensant en tu i en aquest coll que tens i en com et quedaria sense res més posat...-les mans pugen pel seu cos, fins fregar-li els pits. Són unes mans grosses , urgents de necessitat pregona . Les d’ella, encara sobre les seves, l’aturen. Gira el cos i se li encara, fitant-lo als ulls, fixament. Sap del poder de la seva mirada, de com pot arribar a aturar-lo des del fons dels seus ulls grossos i foscos.

-L’infinit, vet-ho aquí el que simbolitza- li diu ella sense treure-li la mirada de sobre.- Com l’estupidesa humana – afegeix. – Saps d’on ve aquesta comparació ?- Li etziba tot canviant d'actitud.

-No.- Ell ja sap per on va, però la deixa fer. A vegades té sortides d'aquestes d'intel·lectual. En aquests casos sempre li segueix el corrent.

-Einstein va dir que infinits eren l’univers i l’estupidesa humana, però que del primer no n’estava del tot segur. I tu em regales l’infinit, l’etern, i em dius que és un símbol de l’amor, del nostre amor.-

-Voldria que fos així, reina...- Vol complaure-la, però no vol parlar d'amor, almenys d'aquest amor al que ella fa esment. Les mans, mirant de mitigar el to de la conversa viatgen per la seva esquena fins els seus omoplats, amb suavitat.

-No creus que és estúpid, això ? -El mira amb languidesa mentre li fa aquesta pregunta, com si de cop decidís d'acabar en sec tota aquella història. Els rostres son un davant de l'altre, a pocs centímetres d'un darrer sospir definitori.

-L’estúpid seria no mirar de que fos així- 

Ella es commou, a l’escoltar la seva resposta. No sap perquè, però aquella simplicitat li és suficient, de moment. Llavors sí que el besa, com quan es van conèixer en aquell carrer d’Atenes, l’estiu passat. El seu cos cedeix paulatinament a les  carícies d'ell, com si hagués superat una prova que  cap dels dos voldria haver de passar més.

L’endemà al matí, quan es lleva, ell ja no hi és. Es troba el penjoll, trencat, enmig dels llençols rebregats. Amb una mà aixeca la cadena i deixa caure l’infinit dins l’altra, mantenint el puny clos amb por de que se li escapi, com el desig d’estar amb ell. Després el desarà al seu estoig, mentre pensarà en lo estúpida que pot arribar a ser, de vegades. Einstein tenia raó, sense ser-ne culpable de tot el significat d’aquella frase. Sovint els estúpids som nosaltres mateixos, i no hi ha res a fer. 

El millor seria no saber-ho.