Ball

 

Sortirem ballant per cambres de llum, amb primerencs raigs de sol giravoltant damunt les nostres esquenes, dins un miratge de vals. Serem lleugers, quasi bé volarem però per sobre de tot, els ulls ens brillaran i les mans tocaran la tela dels nostres somnis, condensats al ritme de les mans. Llavors, els dits se'ns escaparan i en l'aire del silenci, riurem com quan érem nens.

Amb naturalitat

 M’assec al meu petit setial, per descansar. Turons, bosc, cel ... la natura en aquesta tarda de primavera em manté quiet esperant potser el vol d’algun corb o de l’esparver mentre la vista va fixant-se avorrida però relaxada en aquest horitzó inalterable ; vora els peus, formigues com les del pedrís de casa, movent-se calmoses, ben definides, mentre pelo una mandarina i un airet passa entre el matollar del morral on soc, saludant-me. No fa calor, s’hi està bé aquí dalt, envoltat de petits penya-segats. Aixeco els ulls al fons del cel tranquil tot escoltant el xivarri de caderneres i rossinyols, actius després de la pluja, aromatitzant l’ambient d’olors que ja voldrien embotellar a París. Observo el pols inalterat d’aquesta raconada, del bosc per on he caminat entre verds de roureda, de la parsimònia tossuda del quefer diari de la vida aquí per aconseguir que res es noti, com l’heroi anònim que fa que tot funcioni sense pensar en res a canvi. Alzines, pi i roca, amb el cel i el sol deixant-se veure son el fons, el decorat fix del pas de les estacions, i jo, assegut dos o tres cops l’any mirant de formar part d’aquest paisatge, acoblant-m’hi, deixant escolar els minuts, amb uns branquillons secs a les mans, que no sé com han anat a parar a les mans...al costat meu, farigola florida i les tiges antigues sense podar, les dec haver tret d’aquí, sense pensar ni sentir, potser respirant només.

Transcendint, amb naturalitat.

Vida d'un nàufrag ( XXI )

 

( Dietari d’un llibre en blanc )

Heu-me aquí sota un gnòmon, atrapat en el temps. No sé si sorprendre’m d’haver-lo trobat, el que si puc afirmar és que veure’l m’ha fet especialment feliç, amb un cert significat de destí parcialment acomplert, com si encara fos possible de rectificar futurs incerts. Coses del destí, sobre el qual, com si es tractés d’un accident fatal o d’un enamorament sobtat, en fem cabòries pensant en aquell com si existís amb la precisió d’un lloc desconegut amb nom propi al qual hem d’arribar inexorablement, quan probablement i amb prou feines es tracta simplement d’un cop de la fortuna, anomenada també casualitat ( i com no pot ser d’una altre manera, ... de la vida ). O potser no ? Als somnis hi surten llocs més o menys coneguts i en el meu somni aquí a l’illa hi podia esperar de tot menys un gnòmon. O el forat d’un gnòmon. I el vell, netejant les juntes de les pedres. Cap dels dos no els he trobat avui i malgrat aquest fet, la sensació de retrobament se’m fa palesa amb el misteri d’una vella llegenda escrita.

Aquesta punta rovellada és potser menys alta de com la podria imaginar i tot cercant a la seva base veig que s’enfonsa en la terra. Cercar l’inici, poder veure aquest petit gegant sorgint del seu forat buit dels meus somnis resulta l’obvi ; però la meva curiositat lluita davant del meu dubte per aquest destí personal inacabat, el dubte de si hi ha dubte, de si malgrat tot el que miri de canviar, el que hagi de passar inevitablement succeirà faci el que faci. Vist així, tant sols tinc que actuar en funció de les meves virtuts i els meus defectes, pensant com sempre faig. Generalment l’únic de cert en el destí de la persona és que aquesta no sol canviar massa : l’agosarat, el discret, l’egoista, l’amatent ... sempre ho segueixen sent i els seus actes aniran en funció de cada caràcter i això farà que les casualitats sovint no ho siguin tant. La solitud del meu periple només enforteix aquesta idea.

 No hi ha passos en fals, he pensat,  sempre son els meus, vagin on vagin. I ara vull mirar de veure fins on s’amaga aquest pal de paller dels dies i les nits. Em giro i miro enllà on assenyala la seva ombra però les herbes ho tapen tot, impossible saber els límits de les hores marcades, si encara hi son. I excavo a les seves vores, com si cerqués un tresor. Aquí la terra és més dura, costa d’aprofundir. Mentre treballo, penso en la mort, ficada allí endins, mesurant-ne la seva distància amb la vara d’aquest metall inclinat sorgint com un pal enfonsat dins un llac. Aigua. Tinc set i bec d’un dels tres cocos buidats a tal efecte. N’acabo el contingut del segon, fa més d’un dia que estic dins la prada sense senyals de cap rierol, tant freqüents fins ara. N’assaboreixo la frescor i penso altre cop en la vida.

Em canso d’aquesta feina inútil. Deu o quinze centímetres avall, intento moure el gnòmon, i aquest segueix sòlid com si fos dins una roca, com l’espasa aquella esperant un rei per desembeinar-la. Em miro el petit cràter que he originat i llavors el descobreixo. Un altre tros de metall, petit i de forma esfèrica, com un medalló, apareix parcialment enterrat. L’agafo, li trec la terra incrustada de la seva superfície, amb delicadesa. Me’l miro, tractant d’esbrinar ... una part del tresor ? Al mapa no hi surt, el gnòmon. M’hi fixo millor. Hi ha tot de símbols dibuixats enmig, on una mena de regle i una agulla hi son incrustats. Hi ha una altre esfera a dins ; al perímetre, osques i símbols que semblen àrabs. Una petita argolla el tanca pel damunt de una bonica gelosia decorativa, tallada amb finor d’orfebreria. Una argolla per lligar-la a una cadena, per posar-la al voltant d’un coll, possiblement d’un home. Si no m’erro, d’un navegant, doncs el que tinc a les mans és una peça antiga, un objecte per mesurar distàncies, per orientar un rumb.

Un astrolabi.

Inacabat

 

Vora el mas, solitud a mitges d’abandó, de núvols i de sol ; de blau intens,  del rosa sense matisos, aliè a  qualsevol conveniència d’humana estilística  de la flor d’ estrepa, naixent arrugada com tots aquells poemes rebregats al llarg dels anys, defectuosos, fràgils però talment sincers i com tantes d’altres coses, inacabades. Un poema inacabat, com ho és la primavera a l’Abril, amb els voravius plens de  romanins i farigoles florits, i enllà sota el marge, la pomera, lliurant pètals blancs al banquet on cadascú liba la vida  aprofitant l’avinentesa de les gotes mil·lenàries, de cada cop de sol lluint escalfor per després amagar-se amb un calfred passatger. Raconada amb vistes a camps llaurats però sense sembra, on ametllers i oliveres tracten de recordar tartanes i espardenyes; on el mar, de vegades, saluda vells amics amb una llambregada matinal als turons i a  la  dona alzinada, baixant el camí del mas amb el farcell, quieta, propera i inabastable, pintada en aquarel·la en una primavera no tant llunyana – setanta, vuitanta anys ? - semblant a la d’ara, la d’aquesta tarda, on res no fa recordar cap final però tampoc cap principi, sinó més aviat un seguir, com ho fa la glicina, al final de la tarda, regant el final de un teulat, sense cap vertigen per travessar.

 

....

rebrego paper i tinta

dins una mà encara forta,

i endins del teu cos

ullant d’admiració

allò que diuen de l’arruga,

inacabada,

bella,

estrepada

....

boscana de pell fina

una dona alzinada

com de glicina

teula rosades

damunt meu.

....

tot resta inacabat

 

Cara

 

Per alguna raó d’aquelles inexplicables per la seva pròpia naturalesa, ahir a la nit vaig acabar veient una pel·lícula titulada Adaptation ( El lladre d’orquídies ). És una història on hi ha moments brillants i d’altres de força bèsties i és molt americana en aquest sentit. Hi surt el Nicolas Cage fent el paper de dos germans bessons, totalment diferents.  Hi surt un altre actor, el Chris Cooper, en un paper d’un home sense dents, que xerra molt, un home amb una vida peculiar, un home que estima les flors i un home que essencialment es deixa portar per les passions. Hi surt una orquídia anomenada orquídia fantasma ; hi surt la Meryl Streep, en un paper d’escriptora que acaba desbocant-se, i la Tilda Swinton, que mai m’ha acabat d’agradar i no sé perquè.

Ja l’havia vist abans, només començar recordo el mateix que vaig pensar quan fa anys la vaig veure: quan surt un altre Nicolas Cage abans de saber que és el seu germà bessó, penso en que es tracta d’ell mateix parlant amb el jo famós en el qual pensem quan ens adonem de les nostre pròpies debilitats ; en aquest cas, un home positiu, vital, optimista, amb ganes d’aprendre, segur de si mateix i que s’estima molt al seu germà bessó, un guionista obsessionat amb el seu fracàs vital. La pel·lícula em va descobrint escenes oblidades ; tant, que quan surt la Cara Seymour tinc un ensurt : rossa de cabells i llavis prims, pòmuls alts , ulls petits i somriure lleugerament dentat. Hi fa un paper petit, i el seu nom és Amelie. Però el seu rostre m’atrapa, i la raó inexplicable cobra sentit.

Si jo fos escriptor ...

Memòria

 

És el bon temps

refent aquell darrer vol

de l'oreneta 

Arribada

 

Semblava que volien sortir corrents i aquest jove desig es convertí en aroma, anant allí on ningú es pensava que podien arribar. 

Converses

 

Converso amb la verdor de les pesoleres, les seves fulles de folíols el·líptics, agafant-se als cordills blancs per on s’enfilen, a dia que passa, més amunt.

Converso amb l’abella escalant la florida de les faves, les ales bategant estàtiques les darreres alenades de la tarda.

Converso amb l’esquerda de la terra regada, per on la patata neix amb timidesa expectant.

Converso amb un cor d’enciam de roure, decidit a fer-se gran.

Converso amb les gemmes de la flor del cirerer, rebentant costures abans del gran esclat.

Entremig converso amb algun mort, demanant-li opinió.

Converso amb la ceba i l’all tendres, sense esmentar l’acompanyament exquisit que li faran a la fava dins l’ olla pel diumenge de Pasqua.

Amb els ocells no, ara ja només conversen entre ells.

Però converso amb la blavor de la borratja i els grocs i taronges dels boixacs.

També converso amb la carxofera, que és com una vella amiga. I amb les olors dels porros i el julivert, acabats de collir.

Assegut en una cadira de canya de Manila, converso amb el sol de ponent, mirant de demanar-li disculpes per ser de vegades un pèl llunàtic.

I a pesar d'això, em diuen que no xerro massa.

 

Vida d'un nàufrag ( XX )

 

Mecanografiar el desastre. La il·lusió aquesta de poder fer-ho. La fera rondant el petit campament on el nàufrag dorm, plàcidament. El foc gravitant, alertant, desfent possibles atacs, morint-se en brases, fumejant. Tantes idees per colrar una pell blanca en negre, per transformar una identitat, per deixar a l’instint fer la seva, però totes inútils. El fracàs és com la falç a l’estiu, que ho talla tot deixant el camp lliure. El gran felí s’apropa i ensuma el pobre home, arraulit. Se’l mira, silenciós, com quan un es mira qualsevol bitxo  sense intenció de matar-lo però fent-ho de repent, amb aquest sentit profund per la seva insignificança, en un acte paradoxalment inconscient, impròpia d’altra banda en animals dits irracionals, com és el cas. Només és cosa d’homes, l’odi, la rancúnia, la pena... sembla pensar la fera, que s’està allí observant-lo fins que se n’allunya, amb pas cadenciós.

Només és un home ...

I l’home camina, no sabem si amb el sigil llegendari del tigre bengalí o bé amb la fam carronyaire de la hiena. Camina per la prada allunyant-se de la roca vora la qual ha passat la nit. La pedra negre del mapa, un illot fitant el camí que ara, se li torna a fer una mica interminable, on el nàufrag té aquesta sensació que més tard – o més d’hora, si és que ja ha estat escrita, la seva vida com tantes històries passades – recordarà com la dels primers passos donats sense saber d’on prové. D’on ve, aquest nàufrag ? Ara ja en sabem una mica més i tal com diu l’home del somni, sap que torna a ésser pel sol fet de caminar.  I mentre ho fa, mira el cel d’aquesta illa on es troba per cercar certeses, tot i que el blau lluminós del matí no és el millor lloc on cercar lògica ni racionalitat. Al nàufrag aquest blau sempre li ha semblat estrany, un mena de paper embalant aquest regal que és la vida, de la qual a dia que passa entén menys coses, quan potser hauria de ser a l’inrevés. Diuen que els homes savis son aquells que dubten, que s’interroguen sobre tot allò conegut cercant-hi veritat i al final deixen anar aquella frase de que jo només sé que no sé res. El nàufrag no vol caure en aquesta temptació pròpia de descreguts, s’agafa a totes aquestes petites coses com la del cel estranyament blau, sense entrar a buscar-li raons ; té, en certa manera, por de perdre una virginitat enfront totes les sorpreses vingudes, precisament, del desconeixement, com qui escolta una cançó nova cada dia i li agrada, per més diferent que sigui de l’anterior. Tot és música, pensa el nàufrag, sense pretendre recordar aquest moment observant el cel i la seva estranyesa agradablement blava. L’equilibri del ser o no ser. El nàufrag aixeca una cama dreta, tot recolzant la mà esquerra ben oberta, inclinant el nas fins al polze per provar-se d’aquesta manera absurda i una mica pueril que té aquell perfectament intacte. Es queda rígid, inamovible, satisfet. Després, tranquil, continua avançant.

De totes formes, és conscient del fet d’estar-se allunyant del seu particular lloc de partença. Cada cop més, com més lluny és de l’oblit. No sap  si tornarà a veure la llacuna d’aigües cristal·lines. La recorda bé, la placidesa quieta, verda i transparent de la seva darrera llar ; la recorda tant bé com les altres llars del seu passat, en aquest sentit el nàufrag no té cap moment de reinici perquè ho recorda tot. Té bona memòria, malgrat mai ens arribi a dir res sobre si mateix.  Comparar-se amb algú altre ; d’alguns altres , possiblement de tots els altres , el fracàs ha contribuït a produir un cop de sort inesperat, el del silent grafisme de les paraules, anotades en un llibre en blanc. Per ell sabem que ha baixat per dins un baobab, cosa realment extraordinària. Té el seu periple, el nàufrag, ha deixat enrere la darrera solitud per abastar-ne una de nova. L’existència s’anella com grillons en la cadena d’un condemnat, i el seu soroll no és res més que el pas dels anys.

 Aquesta darrera frase fa aturar el nàufrag , per anotar-la al seu llibre. Quan ho ha fet, nota que les herbes de la prada s’han anat fent cada cop més altes, molt més altes, fins no permetre-li de veure l’horitzó. La llum fa espurnejar part de les espigues, bordes, fines, rossejades i gràcils al breu toc de la brisa, propera a una primavera inexistent. Una primavera sense dona però amb tots aquells moments, perfums, moviments que tot sovint la natura ensenya de manera femenina. El nàufrag ara sembla bussejar dins aquesta herba alta i si el miréssim a vista d’ocell, només entreveuríem el seu tosc capell amb forma de vaixell dirigint-se a un punt on hi trobarà el gnòmon d’un rellotge de sol , sobresortint com el pal major d’una nau navegant en un mar de cabelleres rosses netament oníriques, certament somniades, però diferents. De fet, abandonades dins un mapa.

Breviari ( IX )

 

·         “ Elevación del seno con acceso crestal simplificado “. Llegit a la sala d’espera del meu dentista, en una paret plena de diplomes i seminaris amb el seu nom en cada un d’ells.

 

·         Les bambes noves son molt lleugeres. Quan surto a córrer em sento més lleuger, i corro amb estil, el cap alt, finament. Fins que arriba la maleïda pujada de la muntanyeta. Aquí no hi ha bambes que valguin. Dos nois joves em sobrepassen amb escreix xerrant de les seves coses.

 

·         Llegir bons llibres em fa adonar del difícil que resulta escriure bé. Alhora, escriure mediocrement bé em fa gaudir molt més de les bones lectures.

 

·         Escriure aforismes denota mestratge. Potser per això jo no en sé escriure. Valery en sap molt : cal ser lleuger com l’ocell i no com la ploma. Per posar un exemple.

 

·         Passejo pel bosc a la tarda. Hi ha una quietud, hi ha silencis, res de vent ni de cap soroll sinó és el de les meves passes caminant. De repent se sent el crit d’una au rapinyaire, que em fa adonar del misteri aquest de no ser enlloc, de no ser – sense cap testimoni que ho certifiqui – ni jo mateix qui és dins el bosc. Podria desaparèixer i no passaria res.

 

·         Un pinyol – de pi pinyoner – ha germinat dins un test : la tija ha sobresortit del seu cor, blanc transformat en verd als seus primers brots, ; les closques romanen encara agafades, en un equilibri incert i d’un color marró fosc. La pluja fa de vernís. Un espectacle cromàtic de no més de cinc centímetres d’alçada, d’una puresa esbalaïdora.

 

·         Diu Wordsworth que la llum es perd en la llum, comparant-la a la debilitat, que es perd d’igual manera en la fortalesa. Per entendre-ho cal ser poeta.

 

·         Al carrer, dins un cotxe aparcat, damunt el quadre de comandament, una vareta màgica argentada. Algú se la deu haver deixat allà per error.

 

·         Converses passatgeres d’adolescents indesxifrables.

 

·         Després de tres anys, m’adono que el meu gorro d’hivern és reversible : per dins és d’un color fúcsia, molt llampant : queda igual de ben posat que quan és del color burdeos habitual.

 

·         A l’arbre de l’inici del carrer on treballo ja li han caigut totes les fulles. Hi descobreixo les restes d’un niu. Penso en els ocells com uns sense-sostre.

 

·         Avui he conegut una dona impossible. Respon al nom d’Alejandra. Treballa en un banc i m’ha fet pensar en l’inici de Joc Brut, de Pedrolo. Ha estat molt amable.

 

·         Fer-se gran : explicar coses del passat que no interessen la gent jove.

 

·         El dolor pel dolor : una cura intensiva.

 

·         Un dependent posa un maniquí nu damunt d’una taula, com si anés a consumar algun sacrifici ritual de “grans magatzems”. La gent , discreta, passa pel costat i se’ls mira de reüll.

 

·         Crida al seu gos : es diu Neula . Som en dates nadalenques.

 

·         Diu Baudelaire : “ els teus ulls son la cisterna d’aigua dels meus neguits “. Doncs per això serveix la poesia, humanitat !!!

 

·         Llegeixo un article a L.V. d’un tal Arnold Schwarzenegger. Confirmo que es tracta del famós actor,  conegut per films com “Conan el bárbaro“,”Depredador” o “Terminator “. Les he vistes les tres. Mea culpa. L’article no aporta res que no sàpiga.

 

·         L’Ordre de la Creu del Fènix de la República Hel·lènica. El clàssic títol del que te n’assabentes al llegir una esquela.

 

·         La lluna es pon, de matinada. Discretament ; no com l’altre , més dramàtic i pompós, potser una mica begut i tot.

 

·         Hi ha gent “naturalment” divertida. Els que no ho som, per més atractiva que sembli la idea, mai hauríem de pretendre ser-ho.

 

·         Dita antiga : “ Això pesa més que un matrimoni fals “.

 

·         A vegades, escriure suposa treure’s de sobre el conegut “nus de la gola”.

 

·         A l’etiqueta promocional hi diu : “súper-econòmic, suavitzant blau concentrat a 2,49 “. Pensa en tot el temps que ha passat des de la darrera vegada que va anar a la platja a veure el mar, aquest  blau, suavitzant i concentrat element.

 

·         Matrícula de cotxe : KFK. Kafkiana.