De nit

 

El Bill Evans toca un adeu. Els ulls, en aquesta hora de lluna emergent, badallen i miren de fixar l’atenció en algun pensament interior prou engrescador per pal·liar la manca de cafè a les venes, abans d’adormir-se. Pensen, els ulls, en el què han vist i el que han imaginat, adonant-se de que sempre l’imaginat guanya la partida al real. La música hi ajuda, i de primeres apareix el Bill concentrat en les seves mans de dits llargs i ossuts damunt les tecles, mentre escolta la bateria seguint el ritme a la seva manera, en com el seu cos esprimatxat, els seus cabells clenxinats, les ulleres de pasta negre, el fum de tabac envoltant la petita sala on les veus son murmuris tallats per alguna rialla greu ; en com un local amb quatre o cinc taules diminutes mig buides – és un dimarts qualsevol -, on en com en una d’elles una dona se’l mira i sembla mirar-me a mi també, ara que la imaginació va més enllà. Llavors és quan apareix el cos mig nu, tapat per un llençol de color crema, dins la penombra d’una habitació il·luminada intermitentment per les llums vermelles d’un rètol, penjat en vertical, a la façana de l’edifici  on hi diu H O T E L ; el llampegueig  suau entra per una finestra del tipus de guillotina sense cortina, aterrant en un tros de corba d’un maluc femení, ombrejant l’esquena i molt tènuement, perfilant una cabellera clara que descansa damunt un coixí prou afortunat per rebre l’alè d’uns llavis inexistents, en com es desvetlla quan la música cessa i l’agulla repica en l’infinit rodar del tocadiscs. S’aixeca i, descalça, s’apropa al bufet per despertar aquella del seu somni. Al pretès silenci resultant se li afegeix l’espetec sec de les llums de fora encenent-se i apagant-se. Llavors ella es recolza a la finestra i encén un cigarret, mentre l'obre una mica. Es podria dir Gilette, la dona, si fos a París ; o Greta, si fos a Berlin; qui sap quin nom seria, si fos a Nova York, perquè probablement  el teclejarien les notes d’un piano com el del Bill tocant “ I believe in you “ . Ara, el trànsit esmorteït de les primeres hores del matí li recordarien què hi fa ella, en un hotel d’una ciutat desconeguda, desvetllada per una música fini quitada , en com la realitat es desconnecta de vegades com ho fan les llums de l ’H O T E L , en com la llum i la foscor es fan companyia, en com algú pot estar fent badar els ulls com ho fa ella, la dona sense nom, en com s’asseu i nota la fredor del cuir de la cadira sota les cuixes i es mira la màquina d’escriure i somriu tot apagant la cigarreta en un cendrer de cristall blanc mig ple de somnis nocturns. En com escriu sobre els ulls, en aquesta hora de lluna emergent ...

Corglaçat

 

Allí on va, el mal temps l’acompanya. Darrera seu, restes de pluja i neu. A l’inrevés d’Atila, per tot arreu on passa, hi torna a créixer l’herba . Anivella temperatures, omple rius i pantans, emblanquina tots els cims. En l’antiguitat es parlava del seu foc interior, que podies trobar a recer dels troncs d’arbres, aparentment morts. 

Fa temps que ningú el veu, ni ningú en sap res. Els pols es desfan plorant la seva pèrdua, la rosa dels vents ja no sap quan ha de florir. Només quan obre els ulls, de tant en tant, sospira i el seu aire gèlid només fa gebrar l’esperit dels qui l’escolten. Els savis diuen que el seu cor ja no es glaça. Només alguns, amb esperança incerta, encara el cerquen.

Descans

 

Acabo l’any. Arribo i surto a passejar, tot saludant vells coneguts, de branques llargues i nues. La llum és bona per fotografiar : els camins reflecteixen ombres negres, capçades ocres, cels d’aiguamarina, amb fons de muntanyes nevades. Mentre camino, tot sembla davallar dins meu, com si em desinflés. Tinc la impressió de gaudir d’un primer descans, com si tot l’any hagués passat tot esperant aquesta hora escarransida just a les seves darreries. La màquina encara respon prou bé, fa dies que no la faig servir. Trio el motiu, pitjo al botó. Soc al mig d’un camí obert entre dues prades tenyides d’uns primers brots verds. De sobte, tres cabirols salten d’un grup de pollancres, travessant a camp obert vora els meus ulls, repicant els unglots damunt els sembrats, veloçment, en un vist i no vist ; després encara en passarà un quart per fer-se fonedís per retornar la pau del paisatge quiet i lluminós a lloc, al seu silenci amb rerefons de núvols lenticulars estàtics, d’on sorgeixen dues ales perfectament definides, dues ales que em semblen les d’aquell àngel protector, guardià de l’humà que respira l’aire serenament mentre observa el dia morir, l’any diluint-se en perfecta harmonia, preguntant-se sobre certes senyals de les quals ja no sap què pensar-ne.

Nadal

 

Aquell dia el llop conviurà amb l'anyell, la pantera jaurà amb el cabrit, pasturaran junts el vedell i el lleó, i un nen petit els guiarà ; es faran amigues l'óssa i la vaca, les seves cries jauran plegades i el lleó menjarà farratge com els bous ; les criatures jugaran sobre el cau de l'escurçó, els nens ficaran la mà dins l'amagatall de la serp. Aquell dia, els estrangers vindran a consultar el rebrot de la soca de Jessè que s'alçarà dret com a bandera dels pobles.

( Isaíes 11,1-10 )

Com deien els profetes ... BON NADAL !!

El joc de les paraules

 

Pel primer dels camins, el de la Cantarelles, passa una dona tornant de passejar tres gossos, tots lligats a tres llargues corretges, tots tres amb petos de color verd llampant. El darrer – petit i d’orelles caigudes-  se’m queda mirant ; li mig acaricio el cap abans de sentir un osc “anem” paral·lel al “bon dia” de rigor emès amb presses, acompanyat de una lleugera estrebada de coll que el gos ha assumit com un adeu mentre les seves pupil·les giren un segon sobre meu, preguntant-me si no podria fer alguna cosa amb això d’haver d’anar lligat dins del bosc. Desapareixen i jo camino i rumio en aquests ulls tristos, en com podria fer-ne un conte, un conte on hi sortís un home també d’ulls tristos trobant-se un gos com aquest, on hi hagués un veterinari contraposant-los, potser un home pedant, un home que en un moment donat digués : “ ...però que no veu que és un animal com nosaltres dos ? ” , un conte on es descrivís la crueltat actual de l’home vers els gossos, equiparant-los en una animalitat on no hi ha espai per córrer, on la cançó del Dylan if dogs run free  ja no té cap sentit. Un gos amb estrès post-traumàtic, alimentat, cuida´t i instruït com un esclau de la societat de consum. Seria tragicòmic, el conte ... llavors se m’apareix una branca de lligabosc al davant, aquestes branques que surten dels marges sovint per saludar-me amb alguna flor a l’estiu, i que avui em recorden aquest nom tant bonic après no fa massa, gràcies a un comentari d’un expert botànic menorquí a una foto penjada on hi sortia la flor sobre un títol fet per a una resposta lluminosa com aquesta paraula: “ cercant “. I així, enmig d’una boira impenetrable, jugo a dir paraules en veu alta.

Lligabosc -boscana-boira baixa-alzinar-cantarella-trencaclosques

He pensat en un conte i després he pronunciat paraules abrigant la possibilitat d’un raig de sol, inexistent. No plourà, avui el bosc humiteja vells esperits que davallen amb mi per la Canal del Llop, un túnel vegetal que aviat deixa xopa roba, cabells i motxilla, impermeabilitzats per qualsevol atemptat de realitat, doncs ara em sembla baixar per una llarga escala de caragol d’un castell on la fusta i l’olor de l’arboç m’acompanya, on les petjades i els ulls del gos es confonen amb les del solitari llop, marxant davant meu. Alguna cirereta, vermella encara, encaputxa el cel blanc de les clarianes, fent de fita improvisada cap a alguna cambra profunda, allí al fons de la cinglera, quan el peu ja planeja i tot aquest blanc vaporós i humit entra en simbiosi amb tot el verd del bosc, tènuement fulgent d’aigua, com si un filtre davant els ulls hagués desfet tots els detalls davant d’una llum amniòtica i transparent, semblant a la del fons marí, semblant a un petit palau de cristall líquid, una cripta de la qual jo en soc guardià per uns segons.

Salvaguarda – eter/nitat -mullena- feréstec – secret – Portella

Arribo a la Font de la Portella. Com moltes que abans ho feien, aquesta tampoc raja. Esmorzo un entrepà. Bec aigua de la cantimplora. Miro l’alçada dels plataners, plantats per fer honor a l’antiga civilització de les converses humanes  vora el broc fresc d’una font. Ja no queden fulles, només resten branques dibuixant rostres en fons blanc. Agafo una mica de fred. Torno sobre les meves passes mentre algú crida l’eco vora el Turó Roig, veus de pares i fills barrejant rialles que la boira, persistent, es nega a respondre. En una balconada, allà al fons, el sol il·lumina la terra baixa. Trenco cap al pas  entre cingleres, i enfilo cap a la Roca Salvatge. Dalt, el passeig és aeri, un mirador seguint la coberta d’un vaixell de roca viva ancorat en els segles. I la boira sota meu, fent d’onatge, ara avançant, ara reculant, damunt una platja verda d’alzina, pi i roure. De popa  a proa, el camí mor a l’abisme, per on el mon sembla renéixer en l’amplitud del cristal·lí raig de sol que per un moment m’escalfa i em fa tancar els ulls.

Roca – abisme-  aiguabatre – besllum – refugi

Retorno, ja despert, per camins passats. Gotes sobre fulles que fan aturar-me per emmirallar una història dins cada una d’elles. Fabulo encara mentre la boira ja s’aixeca com el teló d’un teatre on jo no hi tinc cabuda. Torno tot recordant els ulls del gos i com aquell, noto una estrebada al coll, quan miro de girar el cap en direcció al sol, que ja il·lumina la contrada.

 

El somni del viatger

 

Es delecta amb els darrers raigs de sol esbiaixats perfilant-se a la part dreta del seu rostre mentre camina a bon pas dins un bosc obert pel pas dels anys, potser fins i tot dels segles. Camina a bon pas, el fred es viu però el moviment quasi bé alegre del seu cos alena l’escalfor dins seu semblant-li a aquell fred que devia sentir Thoreau més que no pas al del Sr. Sommer, tots dos amb les seves bufandes, les seves botes de pell i la neu  acompanyant-los en les seves passejades. Sabem què pensa Thoreau però, en canvi, del Sr.Sommer només n’intuïm la seva possible bogeria, com la d’aquella atleta que fa anys sempre sortia a córrer cada dia, incansablement, tot l’any. Passes sense rumb dins itineraris coneguts, els que porten a delimitar el mon pels llocs on es pot arribar, sense ajuda de bicicletes ni cotxes ni altres medis de locomoció que estiren el mon sense moure’l de lloc. En canvi, la resta d’un camí veïnal, tallat pel pas de la carretera on els cotxes passen com alienígenes dins les seves càpsules del temps , pot albirar, amb la música adequada – Mahler o Shubert ja aniria bé – algun lloc sagrat no trepitjat mai per ningú en anys, fent-se present al capdamunt d’aquell, al precís moment de quan la ciutat s’amaga dins les ombres de la nit i enfront, els violins quiets exalten una Arcàdia coneguda, on al verd d’una prada un camí similar aboca  al viatger al trànsit proper al somni, sense ser-ho, doncs aquella hora és encara la darrera, com un cant de cigne que els anglosaxons anomenen amb esplendor la golden hour. Un instant fugaç.

Aquesta fugacitat transporta llavors al viatger i és quan el somni comença, perquè després d’aquesta hora la lluna ja descansa boirosa darrera uns núvols transparents com una cortina fina, rere la qual una dona canta mentre l’aigua regalima damunt del seu cos. El fred arrossega tots aquells viatgers que ja abans han fet el mateix camí, i l’escalfor al cos és la mateixa, i el segle ja no és el passat sinó el proper, amb la tristesa del viatge de cadascú, amb les seves alegries, sempre passatgeres, properes al creixent dubte que finalment s’apaga quan dues solituds es creuen, es somriuen, s’abracen...

Automàtica.27

 

(...)

em miro l’albada, d’un roig passional, i m’imagino com deu ser de veure-la reflectida en uns ulls, de com dins la perfecció ocular aquesta altre s’hi veu reflectida amb tots els silencis compartits del que és a fora i del que és a dins, de com  cada un forma part de l’altre i de com s’esvaneix amb el pas dels minuts, les claus a la butxaca i el caminar, d’esquenes al mon que neix una altre vegada sense tu, respirant les primeres alenades fredes del matí, sense ocells cantant, només la timidesa de quatre margarides xiques pensant el mon aquest que els ha tocat viure, sense aigua de primavera però amb les postes de sol més boniques, on tots els vermells s’allargassen dins blaus, morats i negres i algun blanc entremig, esquerdat i malenconiós, ple de la serenor de les fulles seques, arrecerades totes en un racó, escombrades pel vent, les del til·ler del pati veí, mig clos i mig abandonat, la gata miolant la seva ració d’espines i pa sec, el teulat de les promeses, el morter i la pedra seca i el pagès i la matinada, el misantrop, l’ària d’il trovatore, les àries, totes plenes d’amors i desamors com quan es viatja amb tren amb tots els personatges actualitzats d’un drama urbà, d’una comèdia lleugera, de l’eternitat dels temes literaris, de la gent normal de la Sally Rooney, dels mesos després, dels estels units en llums de Nadal apagats, riure franc d’amics enriolant-se dins un petit restaurant, un Penedès negre, una dona arreglant-se els cabells i encara la possibilitat de no adormir-se sol, escrivint a mà allò dels trobadors, que cantaven i recitaven tots els versos del mon, totes les històries sense llibres, ni fotografies, ni vídeos de tres minuts ni res que no fos dins la immensitat de la més petita plaça de fira, on les orelles escoltaven el que deia un home a canvi de quatre rals llençats al seu barret, era així també prop de la llar de foc, de nit, quan l’os ja era caçat i les llengües de foc enlairaven la història per damunt de cambres fosques, quan els peus pujaven els graons de l’escala i les espelmes deixaven rastres, marcant amb paraules invisibles les bigues alades, somniadores i tanmateix, de peus a terra, del

sòtil

 

Una cançó

 

Avui, quan sembla que ja tornarà el fred, escolto una cançó per primer cop. Allunyada en el temps, em diuen que el de la guitarra ja és mort. I que el grup va ser al seu dia, una mica maleït. El que canta, em diuen, és també poeta, i encara canta. Jo, al meu temps, em vaig gravar en una cinta de casset un tema de l'únic disc publicat, sense saber-ne el nom ni el títol. Un tema que m'agradava molt i que fent torna dels anys, vaig redescobrir amb alegria. Em creia que es deia trenta anys, la cançó, que si fa o no fa son els anys que han passat des d'aleshores. Se'm va quedar una frase, d'aquella cançó, que taral·lejava amb la veu del seu intèrpret, d'entonació peculiar, alta i profunda i alhora, una mica inintel·ligible, en un català que estranyament em sonava a un altre idioma, potser perquè el trobava més a prop del d'una estrella de rock, com si allò fos possible en la llengua de Fabra. Sempre he pensat que és el Purple rain català. I jo cantava... trenta anys...trenta anys...canta a l'horabaixa -in crescendo- les cançons - to pla - que vas escriure -continuant - als teus amants...- fi -.  Avui sé que la cançó es deia "Aniversari teujà ", nom estrany i que no m'agrada massa. Per a mi segueix sent la dels trenta anys.

 Ara, seguint el fil d'aquest cantant, em topo amb aquesta altre, en un to acústic - molt californià - que res té a veure amb l'estil original del grup, fet de rock i blues, molt personal, molt dels vuitanta. I la cançó té una lletra força encallada en els segles, molt clàssica. Sona a temps passat i en canvi, ara que l'escolto per primer cop, podria ser com quan tenia setze anys. I em quedo amb un altre tros de lletra, promesa de futurs incerts ... i com un estranger feliç passejant per llocs que mai no ha vist...  

( de mentre un rellotge sembla que digui sí o digui no, apareixent més clar i més difós, de la pantalla del vídeo... )

Viatge

 (...) Esos trenes de velocidad lenta inventaban un nuevo paisaje en Francia, un panorama en movimiento de sus campos, de sus bosques y montañas, de los ríos que franqueaban o bordeaban, de las hileras de sauces desmochados y setos de espinos, una travesía que era más lenta aún en el corazón de cada una de las pequeñas ciudades, con su estación, su hotel y su café-restaurante, y todo ello era como la idea que una civilización se hace de sí misma en cada momento de su historia, una idea que es ya una nostalgia antes incluso de haber llegado a existir, el sueño de la dulzura de vivir y de viajar.Por la ventanilla del compartimento, el paisaje desfila a cámara lenta con sus colores, como en una linterna mágica. En las separaciones de los vagones y bajo los portaequipajes, se atornillan fotografias acristaladas de lugares pintorescos en blanco y negro, del glaciar Mar de Hielo en Chamonix y del monte Saint-Michel en Normandía, de las playas de Biarritz y las lagunas de Sologne y los acantilados de Étreat. (...)

Patrick Deville, "Taba-Taba" ( Anagrama, trad. de J.M.fajardo )

Tots Sants

 

Mirem de fer sants els homes i ells, els sants homes, s’ho miren i res no diuen. A vegades deixen petites petges, però, entrellaçant un pensament amb un gafet de forma infinita, daurat i minúscul, dins la rentadora. Quart de lluna creixent. La roba de llana espera. Tres merles xiulant sobre una antena oblidada. Els corbs bategant ales per deixar-se anar al mig de la muntanya. La canal del Llor, pujada, baixada i tornada  a pujar per l’oblit d’unes ulleres retrobades. Sajolida dins els pots de vidre. Faves sota terra. Tres carabasses a la galeria. Olives sota l’aigua. Núvols sense aigua. La gata esquerpa deixant-se acariciar, sola en la nit. Un mas abandonat, un camí cap un ocell de pedra, una carena i finestrelles enrocades, en monòlits impertorbables. És el temps que mai passa. Fulles seques rodolant pel cementiri. Castanyes refredant-se. L’impost pagat sobre les emissions de CO2 dels vehicles de tracció mecànica. Una truita d’albergínia. Un gol de l’Stuani. Rimsky-Korsakov fent l’ullet a Txaikowsky. Simbad meravellat pel trencanous. I la jaqueta nova, per si ve l’hivern. Encara els pardals, que hi son sempre, fent un darrer vol com els esperits que em somriuen. Si somrius, com la llum travessant el vitrall de colors, si somrius en solitud sabràs de tot allò que no veus. Els missatgers son ells, dins el meu cap. Sí, pardalets innocents, bonapartistes, revolucionaris, lliure-canvistes, romàntics del romanticisme, pagadors d’impostos ,sí, lectors i melòmans. Amateurs sense profit, soldats desconeguts, amants de l’impossible.

Ja morts, em somriuen.