Distàncies

 

Júpiter i Venus es van separant, a cada nit que passa. Fa uns quants vespres se’ls podia veure ben junts al cel, dos punts brillants vora una lluna en quart creixent, formant una mena de talismà, un penjoll fruit de la casualitat dins el moviment orbital de la terra respecte a aquells. Mirant-los així de junts,  de sobte, penso en tot allò de l’atracció magnètica, palpable a la vista com una veritat absoluta. Només un moment, irracionalment, com quan un s’enamora. Viatgem tot donant voltes per l’espai i només el cel ens ho recorda, marcant distàncies que la realitat ens nega cada dia, tot tocant de peus a terra. I mentrestant els planetes es mouen voltant el sol i   de vegades un miratge em fa somiar : si estigués a Mart en un vespre així, com els veuria de junts ? Els veuria tant lluny com ho estàvem tu i jo ? O més a prop del que em pensava ? I penso si de vegades no seré pas un marcià, també, preguntant-me si hi ha altres planetes amb vida vora el meu. Les distàncies sempre hi son per alguna raó però la percepció d’aquestes s’adapten fàcilment a un simple cop de cap, a una imatge, a un record.

Telecadira ( I )

 

Tres noies joves – molt joves, diria jo -amb accent de Barcelona, parlant amb un to de veu sense alts ni baixos, sense xiscles ni xiuxiueigs, un parlar de boca petita, arrodonint les paraules, escurçant-les, fent-les desaparèixer d’esma ;  tot plegat com si les tres fossin dins un cercle tancat i gastessin un mateix idioma, indiferents al mon que les està escoltant.

La que està al meu costat enceta un tema de conversa, es veu que a Tik-Tok hi ha un debat sobre si hi ha més rodes o més taules al mon. Les tres es passen una bona estona descobrint portes i rodes a tot arreu : de les politges del telecadira i les rodes dels carrets del súper fins a les rodes i les portes del cotxe, no paren de posar exemples de unes i altres com si fossin a un concurs, fins que es cansen. Després es posen a parlar de vi o cervesa : a una d’elles li fa ràbia que no li agradi la cervesa, a una altre li encanta i confessa que a casa me’n vaig beure dues perquè si i vaig fer una sesta de quatre hores...ai, vaig ser tant feliç ... que diu sense cap rastre d’emoció, inalterable en el seu concepte de felicitat expressada com a tal amb aquest to de veu desmaiat ; la tercera diu que  no veu vi ni cervesa a casa però enceta un tema final respecte als horaris laborals a l’ofi, diu que li encantaria podria fer mitja jornada a casa i mitja a l’ofi, però el tema mor per si sol al cap d’una estona... i callen quan queden un parell de pilones per arribar, com si aquests tres o quatre minuts fossin perfectament assumibles per poder sobreviure sense haver de patir cap mena d’avorriment. O és que potser encara pensen en portes i rodes. Curiosament cap d’elles ha tret el mòbil per a res. Els hi miro la cara i les segueixo trobant terriblement joves. I felices.

La Bòfia

 

Torno al Port del Comte. Torno també a La Bòfia, una pista a ponent de l’estació, on en una pancarta de color vermell i acompanyada d'un signe d’admiració dins un triangle de color groc, m’indiquen que la neu no s’ha trepitjat, és a dir, que no hi ha passat cap màquina anivellant el gruix de neu.  Arribat aquí, en un bon dia de temps i de neu, només cal baixar-la. Poca gent ho fa, de fet estic ben sol.

No hi ha canons, la pista queda ancorada entre dos boscos d’avets i les pistes del Forat i l’Orrit, més animades ; l’encaro i la miro, de dalt estant: es tracta de una pista vermella, amb bumps (*) gentils, de poca alçada i amb la distància suficient per esquiar-los sense exigències ; una pista amb tot de camins traçats, deixats una mica de la mà de Déu, amb  puntes de rostolls d’herba apareixent per aquí i per allà, donant-li un aspecte general d’abandonament, de ventafocs, de príncesa destronada.

Camins traçats on poder triar quin baixar: aquell més amable, de girs suaus ; o aquell, més complicat i brusc, que requereix de més força; o aquell de més enllà encara, que sembla un però potser és l'altre. Al final la velocitat del descens et porta per altres llocs, on decidir és ja una intuïció, on una mala decisió et pot portar a abandonar un d’aquests camins i acabar encallat dalt un dels petits monticles fent equilibris per no caure. Per això trio i m’aturo, cercant rastres per després girar tres o quatre cops, algun de més si la cosa va bé. Només jo i el lliscar dels esquís amb cap més soroll voltant-me. La Bòfia, solitària i assilvestrada, avui em pregunta si me’n recordava d’ella, de quan era més abrupta i perillosa i baixar-la per primera vegada era com conquerir un pas més cap a la vida adulta, on la cunya i les pistes verdes i blaves quedaven enrere per donar pas a la negror de les pistes més difícils.

No, no me’n recordava d’ella, tot i que el record - com passa sovint amb els més rellevants -  ha aparegut només encarar-la, igualeta que abans, jove i adulta a la vegada, sense cap artificiositat que la fes semblar diferent, amb totes les seves corbes intactes. Llisco entre elles i no trobo cap roc que em ratlli els esquís. Seda sota els peus. En acabat baixo i torno a pujar, i així fins quatre o cinc vegades,  resseguint-la per tots els seus racons, repassant cada un dels seus giravolts. En definitiva, mirant de trepitjar-la fent seus els meus camins. Que el rastre, nou de trinca, anònim, sigui el meu.

Per la resta de pistes, la neu s’encara de manera diferent, fent de les baixades com una mena d’il·lusió, mai perduda com les passades de llarg pels anys. Més planeres, més fàcils, una mica més avorrides també. Avui en dia, a més, aquestes coses es poden gravar a la memòria d’altres maneres, molt més modernes.

(*) Bump : expressió anglesa utilitzada en l'argot esquiador que designa una zona de monticles de neu entre els quals s'efectua el descens..

Blanc i negre

 

Dies com avui, en blanc i negre, on el més pur s’estavella amb la suavitat d’un floc de neu. Mirada fugaç al blanc, fos als vuit graus del migdia, viu en petites obagues sense claror, sota un cel mancat de pietat. Mirada canina al gris, ara clar, ara fosc, fins convertir-se en negre nit. Glaça un mig somni fronterer, son dos actors morts retrobant-se en una besada, blanc i  negre enfront una platea buida. Sinó hi ets, sinó hi ets, repeteixen les seves veus, galta sobre galta, mirant l’infinit. L’enuig baixa una persiana ,tanca un llum, surt per la porta del darrera. Les llums de les faroles, encerclant ombres fugisseres. Les mans a les butxaques i un altre floc, ben blanc altre cop, posant-se damunt els quadres d’una màniga de llana. El fred i la calor. ¿Què hi fas tu aquí, estranger ?.

   

Filant temps

 

Assegut al pati del darrera, llegint – acabant, de fet, de llegir – “Els irredempts”, de la Cristina Garcia Molina i després un dels 24 contes de Txèkhov, editats pel Club Editor. Llegeixo calcària com la dama d’Auxerre ; “Els irredempts” és ple de frases curtes, és plena de metàfores, tot molt curt, telegràfic ( i a l’escriure aquest adjectiu me n’adono de l’anacronisme que és, avui dia hauria de dir potser twitterià ) . Txèkhov també en fa servir, tot i que, en comparació, les estrictament necessàries, adequades i perfectament intel·ligibles. Garcia Molina, no. N’abusa amb elegància, la seva és una prosa punxant, breu, amarga i un pèl malaltissa però alhora atractiva, perfectament trenada, polida i definitòria com ho son els versos d’un bon poema francès. Penso en Baudelaire, llegint-la.

Menciona Txèkhov, en algun moment del llibre, potser en dos i tot. Aquest em mira des de la portada del seu , jove, amb aire bohemi – abric llarg i barret, bosses sota els ulls, ulls curiosos i petits...- dret en un parterre, quasi encastat a la façana d’una casa, com si no hi hagués massa espai per a una fotografia, com si tota la Rússia dels seus contes, inabastable de la seva època, no li permetés res més que aquest tros mal enquadrat per immortalitzar-lo, amagat de tots. Sé que mira la càmera, però també sé que mira, en certa manera, a qui l’observi en un futur, com ara faig jo. M’interpel·la, com m’interpel·la també la Barbara Hepworth des d’una altre portada d’un llibre, aquesta més acadèmica, estudiada, prevista : les seves mans d’escultora curosament plegades, vastes però boniques, fortes ; i el cap, decantat cap a un costat com el decanten certes persones ; i la mirada, altre cop, mirant d’endevinar la meva... tots dos em miren confiats d’alguna cosa, potser d’ells mateixos. Potser de mi, qui ho sap ?.

Després el sol de la tarda, de temperatura primaveral, descobrint fils de teranyina entre els branquillons nus de les hortènsies ; l’esllavissada gradual dels raigs estellen  una batzegada de llum damunt aquells movent-se al ritme d’un aire inexistent, com si fossin alenades, batecs de brillantor dibuixant un arc de notes silencioses damunt una partitura igualment silenciosa amb cors de nens jugant. Fils de pensament. És un respir. Escriu bé la Cristina ; l’Anton Pàvlovitx ho fa de manera diferent, indiferent al pas del temps, com diu en  un dels seus contes :

(...) i que plorava no d’enveja sinó de la certesa dolorosa que el temps passa i que, fins i tot, potser ja ha passat (...)

Brillant. Com el fil de la teranyina, com un dels personatges del conte, un professor de geografia i història que sempre diu coses que tothom sap de sempre.  

Doncs això.    

Literatura

 " Fa uns quants anys els blogs van viure un moment de molta embranzida, i ara sembla que s'ha apaivagat. Jo, per ara, el mantinc perquè em proporciona un marc d'escriptura amb el qual m'obligo jo mateixa a condensar idees, a practicar la síntesi, separant en un text allò que és essencial d'allò prescindible, com en un bonsai. Pel que fa al debat sobre si això o no és literatura, jo ho tinc clar : literatura és tot allò que està ben escrit, amb una certa ambició estilística i de pensament, igual que pot ser-ho un dietari personal o una carta."

Teresa Costa-Gramunt ( entrevista a la revista Serra D'Or, febrer 2023 )

J.M.Espinàs

 

Diumenge va morir J.M.Espinàs. Escriptor, de la quinta del pare, 1927. De forma recurrent pensava en l’Espinàs , m’agradava de pensar en algú viu de l’any del pare, que ahir haguera fet noranta-sis anys. En certa manera me’l recordava, amb els cabells tant blancs d’home savi. Recordo un mes d’Agost de fa molts anys llegint els seus articles a l’Avui. Eren els primers diaris que llegia amb certa profunditat. M’agraden els seus llibres de viatges, tot això de l’anar a peu de poble en poble, explicar el quotidià, l’intranscendent de la vida, de la gent normal. No sé qui va dir que  escriure sobre una cuinera o un pagès és molt més difícil que no pas fer-ho sobre Sòcrates. No cal dir gaire més, tret d'aquesta llevantada tan nostre que ens ha deixat avui. Descansi en pau.

 

Seguici

 

Ruta cap a la Castellassa per després agafar el camí de les Maringes fins anar a trobar el camí de la Senyora i tornar pels Plecs del Llibre als dipòsits. Ruta feréstega, poc transitada. Hi soc jo. Esmorzar en una balconada a llevant, amb mar de fons, sol i pernil del bo. Una platja verda de bosc, un paisatge verge, una fita alçada de illa deserta. Desnivell i sequedat. Jo, i  possiblement, tu. Sols. La mar i la calitja a l’horitzó, les mans aspres. L’aigua fresca i la pols, però sobretot la muralla de pedra, els contraforts aguantant aquesta fortalesa a les meves esquenes, protegint vells esperits esculpits amb traç gruixut i precís, acompanyant aquella memòria líquida- d’aigua transparent damunt la roca – als confins silenciosos del demà. El darrer reducte, com el Sirtre de Graq o la Bastiani de Buzzati o el cel de Dylan, traspassant el dia i la nit, en un moment on el llamp fa la seva feina per aconseguir que tot segueixi igual quan un noi barbut em pregunta, al pàrquing, si avui fa fred a dalt.   

Escena

 

El llop espera, aquesta és la premissa principal.

Hi ha una casa, una cabina, que diuen els anglesos : és de fusta, i té una part central encostellada amb vidre, fet que ens permet de veure l’únic personatge humà de l’escena tranquil·lament assegut, d’esquenes al públic, gaudint del capvespre.

Un fet relativament important és que estigui assegut més o menys al mig de la caseta, com si aquesta fos una metàfora de la vida i ell/ella ( en principi el gènere del personatge no és pas important, però si la seva condició plenament humana ) està ( aprox.)  a la meitat d’aquella.

La solitud – el paratge és feréstec, vora un llac, on el llop hi té una lògica cabuda -  és un element vital. La solitud del personatge i la solitud proverbial del llop també. Son ànimes bessones, però d’aquelles gestades en bosses diferents, dins un mateix líquid amniòtic. Mouawad ho sabria exposar millor, tot això.

El vidre no és nomes un tema visual. El vidre representa també una gàbia. El personatge és un presoner, un presoner de la seva condició. El llop, un ésser lliure. Cap dels dos ho sap això, els mons respectius on habiten els ho impedeix. L’home i la bèstia. O la bèstia i el llop ?

A partir d’aquí, els arguments. La resta dels elements ja son a escena. Es tracta de fer, d’una sola vida, la de tots els homes i dones que se la miren.

 

 

   

Ous estrellats

 

-Res. Ras i curt, res.-

Ha aixecat el cap lleugerament per dir-ho, amb un enarcament de celles força característic en ella, que ja li coneix; un moviment mínim bessó al fil de veu amb el qual ha pronunciat tan curta sentència. Segueix estirada al sofà, amb la manta cobrint-la, tot i que no fa massa fred encara.  El que no ha fet és obrir els ulls. El seu rostre resta pàl·lid, nivi, poc apropiat – pensa ella tot observant la seva amiga – per unes faccions summament definides amb tota la força d’un caràcter que ara resta com si fos una màscara sota la qual, la Teresa sembla defallir.  La llum de la làmpada voreja aquest rostre, sumit en penombra, oblidant-se una mica de la resta del seu cos, apagat en la fosca excepte per un pic que il·lumina encara un tros de  manta a l’alçada de la panxa, delatant un estat de gestació avançat. La Roxana  es mira aquella panxa amb una mescla d’ànsia i esperança, sospira i retorna la mirada a la pantalla del seu portàtil, mirant de concentrar-se en l’article que té que entregar demà. Al seu costat, els últims exemplars del Wall Street Journal i el Financial Times. Encara prefereix llegir-los en paper i marcar amb retoladors fosforescents allò que l’interessa, com ho ha fet sempre.  Li agrada tenir molts papers i notes a sobre la taula, desendreçats, com si l’escampada fos l’explicació lògica a un estat de la feina en què aquesta rutlla com cal, profitosament.  Cada setmana publica un extens article en un  suplement econòmic d’un diari amb tirada nacional. En el d’aquesta  vol fer entendre als seus lectors el perquè de la pujada de preus alimentaris bàsics com l’oli, la llet, les verdures, la fruita, els ous...és per això que subratlla totes les xifres dels darrers mesos, els increments, els tants per cent mensuals, anuals, interanuals ; també disposa de totes les notes extretes de vàries entrevistes a productors, distribuïdors i algun polític dels que mai surten a la tele, notes on hi ha subratllades les paraules energia, guerra, fertilitzants, potassi, nitrogen, gas, hidrocarburs, alimentació. Descabdella la informació tot teclejant aquestes paraules donant sentit a tota la misèria del mon, que pensa mentre va observant de reüll la languidesa de l’amiga estirada. La misèria de mirar d’enganyar la gent amb estratègies noves de mercat, pròpies d’usurers, com per exemple les caixes de deu ous en comptes de la dotzena de tota la vida, dins un cartró igual però amb un preu lleugerament inferior. Si ja hem arribat a aquests extrems amb els ous...deixa els punts suspensius damunt la pantalla per tornar a aixecar la vista.

-No t’hi hauries d’encaparrar més, Teresa- li diu mirant d’ajudar-la amb algun argument prou convincent.-  Fet i fet – afegeix amb to animós sense deixar de moure notes i papers dins el desori de la taula- ara mateix estic escrivint sobre els ous. A vegades cal centrar-se en una cosa en concret i a partir d’aquí, crear llaços amb tot allò que intentes de dir. No em pots dir només res. Els artistes en sabeu  massa, de no fer res.-

Fa tres mesos que no pinta, la Teresa, incapaç d’agafar un llapis ni per fer la llista de la compra. Fa tres mesos en què pràcticament els canvis només s’han esdevingut dins seu, al seu ventre, inalterable al seu estat d’ànim, com si aquell ésser viu dins seu fes tota la feina per ella o bé li xuclés l’energia per transformar-la en una tristesa inesgotable.   

Ella mig somriu, davant la resposta. Ous ?- aconsegueix dir.

-Ous? -repeteix maquinalment.- Sospira i mig s’aixeca, aconseguint asseure’s. La manta li davalla fins a la falda. Es passa les mans per la cara cansada dels desvagats. La mà dreta llavors davalla fins a sota la panxa, en un acte reflex, protector i també temorós, quan nota el pes del que porta a dins. Ja no se’n recordava. El Tony està a Toronto, pensa. El Tony encara és a Toronto. I la nena potser arriba i ell no hi serà a temps per a veure-la néixer. Llavors avalua la situació tot vorejant la panxa amb moviments suaus i rotatoris de les mans. Un parell de mesos més...és molt de temps, segur que podrà arribar.

-Ous ?- repeteix mirant d’esbandir aquest darrer pensament. Té gana. Pensa en la nena, ara que se n’adona. Tenen gana.

-Ous estrellats- afegeix aclarint-se la veu mentre s’aixeca amb certa dificultat i fa cap a la cuina, lentament. La Roxana se la mira, tot traient-se les ulleres. Bé, almenys ha aconseguit que faci alguna cosa. Veu com obre la nevera per treure'n dos ous, que diposita en un plat damunt l’extensa illa de fusta centrada al mig d’aquella,  amb forma de U i separada de la sala d’estar-menjador per dues graonades obertes a tota la seva amplada, creant-se d’aquesta manera dos ambients ben diferents, que semblen adequar-se a la perfecció als canvis d’humor sobtats de la Teresa, la qual es dirigeix cap a la porta del rebost, n’obre el llum i alhora el de la cuina mentre desapareix momentàniament rere aquella. L’estança queda perfectament il·luminada, com si fos un petit teatre buit esperant l’aparició dels personatges.

Surt amb dues patates a les mans, que diposita al costat dels ous. Estira un ganivet de la fusta i es mira el forat buit on fa un instant hi reposava la fulla, tot acompanyant la vista a la resta de mànecs  que hi sobresurten. Pensarosa es mira el ganivet mentre agafa una patata i la comença a pelar.

-¿ Et quedaràs a sopar, Roxi ?.- pregunta més animosament tot resseguint la forma del blanc de la patata amb el polze de la mà esquerra mentre  amb la dreta la va pelant.

La Roxanna ja quasi ha acabat l’article. S’aixeca i es deixondeix, alçant els braços i estirant l’esquena, enfilant-se els pits amunt per sota el jersei balder. Mig badalla aparentant normalitat i va cap on és ella.

Passa pel seu darrera prement-li suaument el braç i obre la nevera, d’on treu mitja ampolla de vi blanc. Li ensenya i somriu.

-Sinó em quedo ningú se l’acabarà. ¿ Una copeta ?-

La Teresa fa un gest amb el cap acceptant mentre comença a pelar la segona patata.

-Ah ! -afegeix sense apartar la mirada de la feina- mira si queda pernil per guarnir els ous. N’hi hauria d’haver encara. –

Ella abans omple dos copes i fa un glopet de la seva per anar cap a la nevera altre cop. Hi ha un paquet a la safata dels embotits, mig buit. El treu.

-I la fusta, si us plau...-

Gira cap a l’altre costat de l’illa i li apropa. La Teresa agafa el ganivet llarg, ara sense pensar en res que no sigui tallar les patates per fregir-les. El rostre se li relaxa, la Roxanna ho veu i ella mateixa es tranquil·litza, tot observant els moviments destres de les mans. Quan acaba beu una mica de vi i tot seguit, s’ajup i obre un calaix de sota i en treu dues paelles, la dels ous ferrats i una de més grossa, que instal·la damunt un dels focs de la placa de cocció, encastada a la fusta massissa que cobreix la peça central de la cuina, coronada per una campana extractora que engega quan l’oli comença a crepitar. Hi posa les patates tallades a tires, amples i gruixudes com li agraden al Tony ; la Roxanna s’ha quedat en silenci davant l’àmplia finestrada per on el dia es va morint sota un cel tenyint de rosa la banda baixa d’uns núvols passatgers, damunt la fina línia rogenca de l’horitzó del mar, tranquil·líssim ; una posta que sinó fos perquè ja l’ha vist centenars de vegades, la faria encara dubtar de l’existència en algun lloc remot del Déu dels seus pares. Tanta immensitat creadora, desaprofitada per uns éssers que un dia son vius i l’endemà no. No ho pot entendre. Beu de la copa i el vi blanc, fresc encara, baixa gola avall, vitalitzant-la.

La Teresa remena les patates tot sacsejant el mànec de la paella. Observa com es van enrossint ; posa oli a la petita i engega el foc ; es fixa en el plat on ha posat els ous, un plat antic, un Duralex del color de l’or vell, relíquia de la seva infantesa, l’únic supervivent d’una vaixella feta a miques amb els anys. Inevitablement algun dia es trencarà, li passarà com els altres , un cop de braç involuntari, una relliscada, una cremor no controlada...tot i això ha aguantat forces caigudes, mils de rentats, cabassos d’aliments i alguna llepada de satisfacció i tot ; li passa els dits per sobre i pensa en la iaia, en la mare, en ella mateixa i en la nena. Pensa en el Tony, sense voluntat. Trenca un ou i el tira a la paella ; aixeca la vista cap a la posta i la figura de l’amiga, qui es gira al sentir l’alegria de l’ou ferrat fent-se. Li mira els ulls tristos, potser per a ella. Abaixa la vista mentre esquitxa d’oli amb el girapeix el rovell de l’ou, que s’emblanquina.

-Baixa’m dos plats de l’armari de dalt, si us plau – li diu – .

La Roxana deixa la copa i obre un dels armaris alts.

-...No, l’altre, el de la dreta.-li rectifica al veure el seu error- Ara sí.- afegeix mentre apaga el foc de les patates.

Tot seguit col·loca paper de cuina a ambdós  hi diposita les patates. Un cop aquells han xuclat bé l’oli, els retira amb  cura i els llença a les escombraries. Les sala una mica per després afegir-hi a sobre l’ou ferrat, força fet. Encabat posa l’altre ou a fregir.

-Quina bona pinta...se m’està fent la boca aigua, és ben bé allò del Paulov- La Roxana va afegint-hi el pernil a les vores, tot aspirant l’olor del menjar acabat de fer. La vida també s’encén així, amb la salivera pel què ha de venir, ni que sigui per un senzill sopar de dissabte al vespre.

La Teresa acaba de fer l’altre ou i apaga el foc, molt més animada. Com si no hagués passat res els darrers tres mesos. Li dura uns segons, abans de dir el que hauria dit abans :

-Ous estrellats, el plat favorit del To...-no acaba la frase. Ous estrellats. La mirada se li perd damunt el plat. L’accident que no va veure, que no va viure, del qual no es pot imaginar  res. L’accident a Toronto. Sanglota. L’amiga sospira alleugerida i l’abraça. Ploren juntes, mentre l’olor del plat es refreda i el dia s’apaga. Llavors s’asseuen i la Roxanna omple altre cop les dues copes. Totes dues tenen gana. El plat està boníssim.